La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

30 d’abr. 2011

Plató i el seu somriure

No dóna patades a una pilota al costat de 20 tios, ni ha sortit mai a "Gran Hermano"; ni s'ha fet ric amb el que fa. Però Juan Sánchez-Enciso és, per a mi, un heroi com pocs en queden.
Corria l'any 99 quan jo tenia 22 anys i havia acabat la carrera. Aleshores havies de fer el CAP (certificat d'aptitud pedagògica) per poder accedir a fer de professor/a de secundària. El CAP són 4 mesos de tràmit que et llencen a la voràgine de la realitat dels instituts, sense (sincerem-nos) cap sòlida preparació prèvia per afrontar els reptes del present. 
Per dur a terme les pràctiques em va tocar en un institut de l'extrarradi de Barcelona, a Barberà del Vallès, no especialment conflictiu, però sí acord amb la realitat de l'àrea metropolitana, que no és poc socialment parlant. 
La meva tutora, la Pilar Adell, era -és- una enamorada de la seva feina. Em va quedar clar des del principi, mentre ens parlava amb aquells ulls petits i vius del seu passat al Badalona 9 (un institut ubicat en un dels barris més conflictius de Badalona, convertit paulatinament en un guetto de majoria ètnica gitana). O mentre l'observava a les seves classes d'ESO i Batxillerat, o d'atenció a la diversitat. Moltes de les seves lliçons m'han quedat gravades per sempre. Encara que no m'hagi dedicat més a l'ensenyament secundari. 
Suposo que sempre tindré aquesta espina clavada, per això de tant en tant investigo què se'n va fer de la Pilar i, indagant, vaig descobrir el llibre del seu company "La sonrisa de Platón", publicat per l'ed. Graó, el juny de 2008. En Juan Sánchez-Enciso també treballava al mateix institut com a professor d'espanyol en els temps en què jo vaig fer el CAP. El recordo, solitari, amb la mirada neta i aquella tranquil·litat de les persones coherents amb si mateixes, amb la satisfacció de les coses ben fetes i el somriure de bondat, que pocs privilegiats tenen. La Pilar i en Juan havien treballat junts al B9 i, en guetitzar-se el centre, van marxar tots dos cap al centre on jo vaig fer les pràctiques. D'aquella experiència al B9, Sánchez-Enciso també va publicar un llibre titulat "Los mejores años", que friso per aconseguir. 
"La sonrisa de Platón" és un llibret d'unes 100 pàgines en forma de relats curts, que expliquen experiències de l'etapa docent del seu autor, que fou professor d'institut gairebé tota la seva vida. Mentre el llegia (o el devorava) em semblava estar coneixent aquell home que alguna vegada havia vist pels passadissos i a la sala de professors, em semblava estar escoltant-lo atentament, com parla amb la mirada poètica i apassionada d'un romàntic de l'educació, tal com el descriu Jaume Carbonell al pròleg del llibre.
Juan Sánchez-Enciso és un heroi: davant les dificultats del sistema, davant els pocs recursos, aquest professor va ser capaç de reinventar-se cada dia, de tractar els conflictes, d'implicar-se amb la seva feina i de sortir-se'n. Sembla poc, però és moltíssim, qui ha treballat a secundària sap de què parlo. Els seus relats són fragments de vida passats pel sedàs de la seva mirada, plens d'idealisme, però també de pragmatisme i d'exemplaritat. A més, a més, hi trobem el testimoni d'altres professors herois i heroïnes anònims (i anònimes! per seguir amb la broma de S-E :-)), que en un moment o altre van acompanyar aquest professional en la seva trajectòria. En aquests relats, de forma gairebé encoberta, s'hi llegeix a la vegada una crítica al passotisme, a la funcionarització d'alguns professors i a la burocratització de l'administració. Suposo que és en part injust culpar alguns professors per deixar d'implicar-se, acomplir la seva tasca sense motivació i marxar a casa cada dia tan sols passant per les classes sense pena ni glòria, perquè ja és prou feina sobreviure; però persones com l'autor d'aquest llibre o la meva tutora del CAP, la seva companya, per a mi models d'actuació en aquest àmbit són les qui donen sentit a aquesta feina, i recuperen aquell esperit de transformació social i una esperança per a un món millor. 
Indagant més sobre en Juan, vaig trobar que fa algunes tertúlies a la COM ràdio, ara que ja està jubilat, on parla d'educació i adolescència. Aquest és l'enllaç (cliqueu-hi).
Fragments d'alguns relats: 
El motorista 
"Segundo día de clase, tercera hora. Un grupo de cuarto se va a nadar al polideportivo. Los comanda el profesor al que apodan Madelman. Cuando abre la puerta del instituto y sale a la calle, se encuentra con la carilla redonda de Carlos Pulpón, subido en una moto enorme y con el casco puesto. Madelman ni lo mira y los ex compañeros le saludan por compromiso. A Carlos se le hiela la sonrisa en la cara; tiene algunos dientes montados sobre los otros.
Libertad de enseñanza
"Andrea, de cincuenta años, es profesora de lengua. Desde los veinticinco enseña en institutos de zonas obreras, haciendo cosas con las palabras. Cosas útiles o simplemente hermosas. En sus clases no se invierte en el futuro, porque el presente se llena de sentido, también para ella. Nunca repite materiales, ni se copia a sí misma. "Si no me invento cada curso un proyecto nuevo, algo que no he hecho nunca, envejecería de golpe". Nerea sólo tiene veintisiete. Hace tres años tuvo que hacer sus prácticas docentes. Tenía entonces clarísimo que iba para bibliotecaria -"algo tranquilito"-, pero las clases de Andrea la corrompieron para siempre. La docencia era "una pasada", si era capaz de hacerlo como su profesora de prácticas."

Ai, quina enveja tota aquesta passió canalitzada en el que fas cada dia en llevar-te!

27 d’abr. 2011

El que Viena ens explica

A cada pas que dónes a Viena, hi ha algun element que t'explica una Història (en majúscules). Si mires a terra mentre camines per l'asfalt, pots trobar de vegades plaques que parlen de persones que van viure (o morir) durant la 2a Guerra Mundial a la ciutat i que van ser perseguides per motius polítics. Però si mires al cel, la ciutat també ens parla. Aquesta vegada va ser dissabte passat, quan vaig passar una tarda agradable amb els meus amics mallorquins aventurers a l'Augarten, un fantàstic parc situat al districte 2. 
Si deixes de mirar a terra i alces la vista, l'Augarten ofereix la visió d'una torre tan grisa com imperiosa (concretament de 43 x 43 x 45 m.), amb uns parets gruixudes, que s'obre pas entre els arbres que coronen l'Augarten. La sordidesa d'aquesta torre (que té el seu correlat bessó no gaire lluny) contrasta amb l'harmonia i l'atmosfera pacífica del parc, on hi passegen pares, mares, joves malabaristes, ballarins de Capoeira improvisats, corredors de fons i ciclistes de ciutat. Semblen ignorar el que aquestes torres simbolitzen. De fet, jo també ho ignorava fins que el meu amic Jaume me'n va parlar i em va donar la idea per a aquest post. En aquesta foto (feta dissabte a la tarda) es dedueix darrere els arbres: 


És una de les Flaktürme que hi ha a Viena, que no és altra cosa que torres antiàeries. Durant la 2a Guerra Mundial van servir per prevenir els atacs aeris per part dels enemics. També van ser utilitzades com a hospitals, búnquers i refugis per a milers de persones. En Jaume ja en va parlar en un post de fa temps en el seu bloc, aquí (cliqueu-hi).
Actualment les dues torres que hi ha al parc estan buides, però a la torre L (que no és la que es veu a la foto, però és molt semblant) s'està pensant de col·locar-hi un centre de dades o un cinema a l'aire lliure.

Si finalment es dóna aquest ús a la torre, ens trobaríem davant del millor exemple de creació: del símbol de la guerra i de la destrucció al servei de l'oci i la diversió. Tant de bo el símbol serveixi d'exemple.

15 d’abr. 2011

Amics

Passades les 12h de la nit d'hivern, la ciutat dorm a les llars calentes i segures. Tan sols alguns malfactors, cinc joves intrèprids i uns quants obrers trenquen el fred tallant i dens amb l'alè del seu respir.
El grup dels cinc amics passeja per l'immens parc a la recerca d'una birra més: la nit encara és jove, encara hi ha temps per deixar que els sentits anul·lin la raó i deixar-se fruir. La noia -la Maria- destaca pel seu somriure estrident, els clots a les galtes i uns ulls vius i brillants que tornen boig el seu company, en Serguei, un pusil·lànime més aviat pobre d'esperit, disfressat de "modern-que-va-a-"Austellungen"(exposicions)- de-videoart-i-parla-com-si-en-sapigués-i-tu-no". La Maria el va fulminar des del primer dia en què la va veure: la Maria és italiana i no hi ha res que pugui vèncer aquest temperament dels països del sud d'Europa, ni mil Austellungen de video art.
Aquella nit els acompanya un vell amic de la Maria, que ha vingut a veure-la. Tots dos xerren, riuen i es posen al dia de velles batalletes, en la nit d'hivern de fred tallant. El vell amic d'una ciutat lluny d'aquí no pot evitar somiar, en secret, que -en despuntar el dia d'aquesta freda nit- la Maria li confessarà el seu amor, amagat de fa anys, d'esquenes a en Serguei, el pusil·lànime que mira video art. Però tot són cabòries. La Maria només pensa en en Serguei, encara que -tot sigui dit de passada- li encanta posar-lo gelós i veure com embogeix per ella. Així, tot sigui dit de passada, el seu ego creix una mica més, per bé que hagi de fer patir en Serguei.

Perquè en Serguei pateix. I embogeix. I aleshores xiscla i desperta les famílies que dormen tranquil·les en la seguretat de les seves llars. I corre alertant els malfactors que s'amaguen rere els arbusts del parc.

Els malfactors -com si de carn es tractés en una selva a milions de quilòmetres, i ells fossin els lleons afamats- els divisen de prop i surten al seu encontre. -"Aquest es mereix una bona batussa"- es diuen en un llenguatge inintel·ligible. Sense pensar-ho, estampen un cop de puny al bell mig de la cara d'en Serguei.

Aleshores apareix l'altre amic, en Kristoff, que ha restat en un segon pla, observant amb ulls i ment d'escriptor, com es desenvolupa l'escena. En Kristoff increpa els malfactors, i en Serguei passa a un segon pla. En Kristoff rep ara els cops dels malfactors, que actuen indiscriminadament, sense pensar a qui dediquen tot aquest cúmul de violència que generacions i generacions han carregat sobre ells. En Kristoff vol trucar a la policia, en un intent desesperat de fer-los marxar. En saber-ho, els actes bestials es disparen, el llancen a terra i el despatxen amb patades al cap, l'eina més valuosa d'en Kristoff. Aconsegueix escapar, corre, truca a la policia i els malfactors el tornen a trobar. Apareix la policia -tard i malament, com a les pitjors pel·lícules de sobretaula- els cerquen, però no els troben. En Kristoff passa la nit a l'hospital, es recupera i l'endemà dorm a casa.

L'endemà, quan el dia il·lumina la ciutat més segura del món, i els rostres dels nadons al parc es deixen entreveure entre els seus gorrets que els tapen fins a les celles, en Kristoff obre un mail d'en Serguei:

"He sabut el que et va passar ahir. Ho sento, em sap greu. Vam anar a fer una birra al bar "K", vam pensar que havies marxat cap a casa.

Salutacions afectuoses,

Serguei."

PS = la història està basada en fets reals. Només alguns petits detalls literaris són de collita pròpia, però els fets són reals.

4 d’abr. 2011

"Chascarrillo" de dilluns a la tarda


"They make it look so easy. Connecting with another human being. It's like no one told them it's the hardest thing in the world."
Dexter Temporada 5, darrer capitol.
"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món."
Wittgenstein
“Només hi ha món on hi ha llenguatge”
Martin Heidegger


Tinc una mania: sempre que pujo a un ascensor des que sóc a Viena (i especialment a l’ascensor del metro) em ve al cap la il·lusió que s’acaba el món i aleshores em pregunto: “si s’acabés el món, i només quedéssim les persones que som ara mateix dins l’ascensor, què passaria?” Moltes vegades la situació em crea una terrible claustrofòbia i només espero que l’ascensor arribi al seu destí i pugui baixar-ne per no haver de tornar a veure mai més aquelles persones amb qui m’ha tocat compartir-lo. D’altres, miro endavant i endarrere i em pregunto amb qui hauré de procrear perquè l’espècie humana no desaparegui. En algun cas, em dic que no tindré més remei que entendre’m amb aquelles persones amb qui hauré de compartir aquella gran escomesa de construir una nova societat. Moltes vegades tinc por; poques, una agradable sensació i sempre, la certesa que comunicar-me, fer-me entendre i que m’entenguin seria una tasca difícil.

No, no m’he tornat boja ni he pres una infusió d’opi.

Parlo des de la certesa, (i a mesura que em faig gran més certa) que entendre l’altre/a, fer-se entendre i comunicar-se cada vegada més és una quimera impossible, que rares vegades es produeix aquest miracle d’enteniment comú i de connexió. Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi és una de les tasques més difícils de la humanitat, fins i tot en l’era d’Internet i de les telecomunicacions. Em vénen a la memòria milions de malentesos, pares que no entenen els seus fills, professors que no entenen els seus alumnes i alumnes que no fan cas als professors, parelles que discuteixen i perden l’amor entre les paraules, predicadors que volen tenir raó i que no escolten, caps que no parlen amb els empleats, persones a l’ascensor que ni tan sols et miren, discussions amb amigues i amics, entre familiars i amb els teus companys de feina, gent que crida i és escoltada, persones en silenci que no criden ni són escoltades (que no enteses), però que romanen amb els seus pensaments aïllades, sense intentar transmetre’ls. I la més profunda soledat em provoca terror. Aleshores em dic que no, que hi ha esperança (l’esperança és el darrer que es perd), que els éssers humans ens comuniquem no només a través del llenguatge: la música, les carícies, els gestos, les mirades, l’estètica i l’art en general... segle rere segle comunicant-nos (o intentant-ho).
Llavors em ve al cap Wittgenstein i la seva teoria sobre el llenguatge, com a forma de representació del món i entro en contradicció i començo a no entendre’m; ja que, com bé digué Wittgenstein, sense llenguatge no hi ha món. La clau és en conèixer-se a si mateix, em dic, i després mirar de posar-nos al lloc de l’altre i provar de reconèixer-nos a nosaltres mateixos en l’altre. O potser no. Potser estem condemnats a viure en gàbies de vidre, atrapats en el nostre llenguatge i la nostra representació del món.

Perdoneu el “chascarrillo” de dilluns plujós a la tarda vienesa. 

Escoltant aquesta meravella (Lonely, Deine Lakaien): 


PS = Gràcies a Jaume per haver-me fet notar la genial frase de la sèrie Dexter, que encapçala aquesta entrada.