La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

26 de maig 2010

Controvèrsia / Kontroversen


Ahir dimarts vaig visitar l'exposició Kontroversen. Justiz, Ethik und Fotografie, que té lloc a la Kunst Haus de Viena fins al 20 de juny. L'exposició se centra en fotografies que han comportat, d'alguna manera o altra, conflictes ètics de diferent mena. Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de fotografies segons el tipus de controvèrsia que presenten. I de cada categoria es deriven preguntes de difícil resposta. Aquests tres tipus de problemàtiques són:

1. Conflictes polítics-bèl·lics-de compromís personal. En trobem uns quants exemples, des de la famosa fotografia de Che Guevara, feta per Alberto Díaz (Korda), en un moment en què no estaven clares les línies divisòries en el difícil món dels drets d'autor; passant per una fotografia d'un Anònim duta a terme durant la Guerra Civil Espanyola, en què es mostren alguns soldats que exhibeixen els caps tallats de les seves víctimes com a mostra de brutalitat. Aquesta foto va ser utilitzada per ambdos bàndols com a exemple de les atrocitats comeses per l'altre. Irònic, no? i fins arribar a testimonis de catàstrofes diverses causades per l'ésser humà: la famosa foto que mostra la crueltat del voltor que espera que un nen mori... El seu autor es va suicidar després de rebre el premi Pulitzer per aquesta foto.

Les preguntes són òbvies:
-Fins a quin punt una fotografia pot arribar a manipular la realitat i a canviar la percepció històrica?
-Quina responsabilitat té la persona que fa la fotografia respecte a allò que denuncia?
-Fins a quin punt l'autor d'una fotografia té dret sobre ella una vegada es fa pública?

2. Fotografies en què apareixen nens o nenes en situacions que poden arribar a ser considerades obscenes o que poden induir que determinades persones en facin un ús abusiu. A l'exposició hi havia un retrat de Brooke Shields en la seva primera-primeríssima prepubertat, despullada i amb molt maquillatge (fot. de Garry Gros). L'actriu ha prohibit que es faci ús d'aquesta fotografia... i el tema va arribar als tribunals; però, malgrat tot, nosaltres en vam poder veure una mostra. També trobem la fotografia de l'autora Irina Ionesco, nascuda el 1935, que va mostrar la seva filla despullada en el retrat que alguns a l'època van qualificar d'escandalós, afegint, a més, que la nena semblava una "prostituta". Però la fotografia l'havia feta la seva pròpia mare.
Entre els autors inclosos en aquest grup, hi destaca Larry Clark, director de pel·lícules tan extremes com Kids. Preguntes evidents:
-Qui té la responsabilitat sobre aquestes fotos?
-Què s'hi pot fer quan el nen/a és adult i no vol que aquestes fotos continuïn essent publicades?
-És art el que veiem?

3. Fotografies de famosos: des d'Stalin fins a Angelina Jolie, passant per Sartre (fotografia de Boris Lipnitzki), entre d'altres. Aquestes imatges solen ser per encàrrec i es publiquen amb el consentiment dels homenatjats. Ofereixen una determinada imatge d'aquestes personalitat que passarà a la Història. Pregunta òbvia:
-L'art crea la realitat o a l'inrevés?

I amb aquesta pregunta cabdal, deixo la porta oberta als comentaris! :-)

La fotografia que he decidit posar (després de molt dubtar) té com a títol "Kissing nun!, d'Oliviero Toscani.

20 de maig 2010

Un fantasma recorre Europa



El tramvia a Viena és una representació del món austríac. D'igual manera ho és el metro, però el tramvia permet veure més. És a l'aire lliure. I potser perquè a Viena tot sembla més calmat, més tranquil, més silenciós, els esdeveniments que destaquen per sobre de la normalitat són com la punxa d'un ganivet ben esmolat que trobes enmig d'un paisatge d'hivern fred i blanc.
I va ser al tramvia. Cap a dos quarts de cinc de la tarda d'ahir. Jo seia a la part dreta del tramvia, en direcció a Breitenseerstrase. Llegia el llibre que des de fa unes quantes setmanes em té capficada, la vida d'Ulrike Meinhof, la polèmica militant del RAF, de qui molts alemanys prefereixen no parlar. Polèmica per l'ús de la violència com a justificant per defensar unes idees. De cop, sento el murmuri d'una discussió a la meva esquerra. El silenci del tramvia tènue i gris trencat per la veu d'un home gran, amb barba, que seia a la part de darrere amb un gos a la falda. I un noi esprimatxat i neguitós, amb un anorac negre que s'aixeca i li pregunta: "Was sagst du?/Què dius tu?" i el senyor repeteix el que ja havia murmurat. No entenc el que diu, però la reacció del noi sí que l'entenc. S'aixeca i fa veure que propina un cop de colze al senyor del gosset. Deixo el llibre. M'espanto. Penso que estic a punt de viure un episodi de violència al tramvia. Però el noi baixa a la propera estació. Tot torna a quedar en silenci. Però jo no puc deixar de pensar en el que ha passat. A Viena la violència també amenaça a trencar una aparent harmonia, inexistent.

Escoltant: Die Toten Hosen - Nichts bleibt für die Ewigkeit

11 de maig 2010

El tramvia a Viena


Des que he canviat de zona on dur a terme activitat en aquesta ciutat: ara toca treballar per aprendre (o per desaprendre), estic encantada amb el canvi de transport: del metro he passat al tramvia. Els tramvies a Viena conserven, com molts objectes del paisatge de Viena, el gust d'altres temps. Si em toca un dels tramvies antics, em puc imaginar perfectament el senyor "Stefan Zweig", en Freud o en Kafka asseguts en un dels seients de fusta, inventant una nova història, creant o simplement deixant passar els minuts envoltats de tanta bellesa.
Avui he pujat al tramvia a la mateixa hora des de fa ben bé una setmana: a les 8.40h del matí. En aquesta hora, l'activitat dins el tramvia serviria d'inspiració al bon d'en Josep Carner, que ens va regalar la seva "bella dama del tramvia".
Cautel·losament m'assec a la part de darrere, obro el diari, però no puc mantenir-hi la vista. Els xiscles i les rialles dels nens petits contrasten amb el silenci a què Viena em té acostumada. Un silenci sepulcral que de vegades fa mal. Són el grup d'alguna llar d'infants. Les professores, rectes, serioses, fan "xxxxsssst, xxsssst" quan el volum de veu és excessivament alt al seu criteri.
Darrere meu hi ha la conversa apassionada d'una dona en llengua eslava. Crec que no m'equivoco si afirmo que la major part d'immigració a Àustria prové de l'Europa de l'Est: Eslovàquia, Txèquia, Sèrbia, Croàcia... Duu les ungles postisses lacades de colors i lluu unes arrugues prematures que em fan pensar en una vida dura. Què deu dir en aquesta llengua semblant al rus?
Davant meu hi ha dues dones grasses amb mocador. Deuen ser turques o bòsnies; viatgen en silenci, el silenci del respecte. En baixar s'ajuden mútuament i abaixen la mirada quan algú les observa.
I al fons hi ha un adolescent que escolta música amb auriculars. Malgrat el murmuri de veus i d'infants, puc escoltar-la des d'aquí. Una senyora gran, molt gran, puja a la següent parada. Darrere les ulleres uns ulls tristos i un bastó, a les mans.
Arriba l'estació final. L'altaveu avisa que hem de baixar (bitte alle aussteigen). Emprenc el camí del dia, intentant no esborrar cap imatge de la retina.

Escoltant: Sleep the clock away-belle and sebastian