La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

28 de maig 2012

L'espera


L’espera

El quadre, fix, a la paret, la figura triangular i daurada que hi ha al seu costat. El telèfon mòbil a sobre de la taula, inert. La cigarreta apagada i una olor ressentida de cendra al fons del recipient. L’espelma es consumeix a la taula i de fons sona una i altra vegada “Amor particular”. L’espera és una llosa que cau lentament sobre el seu cap inclinat lleugerament. Impassible, comprova com dins el crani se li fa una crosta. Els ulls petrificats ja no ragen sang ni suor. Resten impassibles en l’espera. El rellotge avança i retrocedeix a la vegada, un-dos, un-dos, un-dos... i es manté igual, marca les 12 de la nit del dia anterior.

“Potser amb timidesa, potser sense saber-ne”... L’olor que transpira la roba acartronada dels llençols ja ha marxat. El diari d’ahir és, sense llegir, a sobre de la taula. I el te es refreda a la tassa grisa, mentre espera. Mentre espera, l’ombra negra dels arbres recau sobre el seu sostre. I els corbs s’acumulen al carrer en cercle. Es fa de nit. Un-dos, un-dos, un-dos. Els braços de Morfeu no arriben, suaus, a les seves parpelles. Ni tan sols la calma necessària per continuar esperant li treu l’angoixa d’aquesta espera.

La fi d’aquesta primavera? This is the end... La pluja d’estiu? Què és el que esperes? I mentre espera, s’adona que no hi ha res a esperar. Que una pluja fina de primavera potser l’hauria despertat d’aquesta letargia perenne si no hagués esperat en aquesta espera desesperançadament... 




NOTA = aquesta entrada és una catarsi i està escrita amb intencions terapèutiques per una situació que he viscut aquest cap de setmana, en la qual m'he vist obligada a esperar. Espero que s'hagi vist plasmat en aquest escrit com odio que em facin esperar.
 

18 de maig 2012

Viena de dalt a baix

De nou un llarg període de sequera bloguera, i no és que no me'n senti culpable, no. Però les circumstàncies t'arrosseguen cap a dimensions desconegudes i el bloc queda una mica rellegat o en espera latent de millors temps per a l'escriptura.

Les noves dimensions engloben les alçades, des del cel vienès observant aquesta preciosa ciutat: 


La Donauturm (torre del Danubi), obra de l'arquitecte austríac Hannes Lintl, té una alçada de 252 metres i la sensació de ser als núvols no se te'n va en dies... A més, si puges a dalt de tot, pots gaudir de la cafeteria giratòria, sobre la qual vas volant per sobre de Viena, com en una espiral de bellesa que no s'acaba. I descriu un cercle tot tancat, que no es tanca... 


Sentint-me com un ocell sobrevolant la ciutat, recordo Baudelaire i les seves flors del mal: 


HIMNE A LA BELLESA

¿Surts de l’abisme o véns d’aquest cel insondable,

oh Bellesa d’esguard infernal i diví,
que el benifet i el crim vesses inextricable,
i per això podem comparar-te amb el vi?


I de nou baixem a la terra, per fer-nos partíceps de la marxa del dia 1 de maig, la marxa dels precaris. Per primera vegada no he desfilat amb els sindicats (el fet de ser en un altre país m'hi ha ajudat) sinó amb diversos grupúsculs la majoria de tendència anarquista. La imaginació no té límits. Vet aquí una estratègia per mofar-se de l'exagerat desplegament policial que hi havia per tota la ciutat a tots els elements "importants" del sistema (oficina de Treball, Parlament, Ambaixades...) i al final de la marxa, que va durar unes intenses 4 hores. El dia el vaig acabar cuinant en una interessant pizzeria "okupa" haha. Els amos han permès que el joves okupes s'hi estiguin ja que van creure que així podrien fer fora els veïns que viuen a l'immoble, que paguen renda antiga. Però el que no s'esperaven és que els okupes tinguessin tan bona relació amb els veïns...







La imaginació no té límits. 1 de maig de 2012








I en aquesta circumval·lació per la ciutat, no hi falta l'element culminant del 12 M, una convocatòria a nivell mundial com tothom sap que va tenir la seva expressió al parc Votiv situat al districte 9, davant de la famosa Església "Votiv". Va ser un dia complet d'accions dutes a terme en aquest espai públic de la ciutat: des de ball, fins a grups de treball centrats en diversos temes (economia, llenguatge, consum responsable...) passant per les diverses assemblees de posada en comú i per la bústia de desitjos on tothom podia dipositar la seva butlleta amb un anhel o petició per a la millora del món. El temps no va acompanyar gens i per això es va veure deslluïda en assistents, però com un company va dir al final a l'assembla, les persones que allà érem aguantant el fred i la pluja asseguts a la gespa fent assemblea simplement som unes "boges meravelloses" capaces de la transformació radical: 




El manifest estava a disposició de tothom per a ser canviat o esmenat i després discutit en assemblea. (A la fotografia la versió en anglès d'una part).











La pancarta pintada per un dels membres del grup de Viena, que realment és un artista.











El temps atmosfèric ens va anar en contra, però nosaltres érem allà, resistint l'embestida dels elements... I la cosa no s'acaba aquí, només és un pas endavant cap a la transformació veritable. Aquest dissabte més i millor...

El dia, el vaig acabar amb música, assistint al concert d'Epica, un grup holandès d'estil heavy-gòtic-metal sinfònic, amb una cantant alemanya de veu única i cançons encisadores. Vet aquí el concert (gairebé íntegre). Viena, sala Szene:




Una baixada als Inferns més dolços des del cel de Viena, passant per tots els colors i dimensions.