La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

26 de maig 2011

La Revolució democràtica


BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.


Dilluns passat. Res a la nevera. Ups. Haig d'anar a comprar. Al súper, omplo el carro i em poso a la cua. Col·loco els productes estratègicament a la cinta, mentre espero el meu torn, per poder pagar de la manera més ràpida possible. Però no hi ha res a fer, la caixera sempre em guanya en rapidesa. Encara no sé quina cara fa, de fet em sembla que sempre és la mateixa, perquè haig de mantenir la mirada en la cinta i els productes i no puc aixecar el cap. Avui està especialment antipàtica, bé, com sempre, però algú ha fet que aturés la cadena de fer passar codis de barres perquè li ha preguntat no sé què. Em vénen ganes de cridar, però aleshores recordo el que una de les meves alumnes em va dir: en aquest supermercat, els caixers i les caixeres han de passar 800 productes per la màquina cada hora. Si no acompleixen això tres vegades, són acomiadats. Respiro fondo i pago. No tornaré més a aquest súper, em dic.
Recordo el cap de setmana i se’m passa la mala llet que he comprat al súper. Queda esperança! Això no ha fet més que començar! La caixera només m’ha recordat de nou i per enèsima vegada tot el que hi ha per canviar, tot el que hi ha per fer (i és possible! Gràcies, Martí i Pol!). Dissabte passat a la tarda ens reuníem davant de l’ambaixada espanyola a Viena per solidaritzar-nos amb els companys i companyes reunits a les places d’arreu d’Espanya i per començar a articular aquest moviment també aquí, a la capital austríaca. Perquè de caixeres n’hi ha a Espanya, a Viena i a tot arreu. Amb això no vull treure importància al fet que aquest fenomen aparegués a Espanya, penso que una mala gestió en els diferents governs, sumada a la corrupció al país i les conseqüències de tot plegat han provocat que, PER FI, la gent sortís al carrer. I la gent normal, sense adscripcions partidistes. M’esperona el fet de saber que persones que segurament mai s’han implicat en política, PER FI, han sortit de casa i s’han assegut al costat d’altres persones que sí que han participat segurament de manera activa en partits polítics, sindicats, associacions, ONGs, plataformes, assembles, universitats... Tots allà, a la plaça, on van néixer la democràcia, els uns al costat dels altres, escoltant-se i sabent que no estem sols. Per a mi aquesta és la més gran revolució entre tot el que està passant aquests dies.
Un dels motius pels quals em vaig exiliar voluntàriament a Viena va ser, entre molts d’altres, que estava farta de l’apatia i el passotisme generalitzat, estava una mica decebuda de les persones del meu país. I quan sóc aquí, arriba la Revolució a Espanya. Irònic, oi? He de reconèixer que més d’una vegada he plorat davant de la pantalla (d’ordinador!), veient com els meus companys i companyes a Barcelona, a Madrid, allà on fos, prenien la paraula. I començaven a escriure una nova pàgina a la història de la democràcia. Han calgut 35 anys de democràcia mal feta i plena d’alts i baixos i irregularitats. Plorava també de ràbia per no ser-hi, però ara sé que nosaltres aquí també tenim una tasca molt important: fer arribar el nostre missatge als companys i companyes austríacs, i de moment sembla que ho estem aconseguint. Ja hi ha activitats programades per aquesta setmana. Els austríacs se n’han fet ressò i espero que acabem creant un espai comú de ciutadans i ciutadanes indignats.
El que passa als carrers i a les places és el camí cap a la democràcia real, la que té els seus fonaments en el diàleg, en saber que hem d’escoltar els altres per arribar a un consens, en la humilitat i la certesa que ningú no ho sap tot, que hem d’aprendre dels altres. Però no vull deixar de fer referència a un fet contradictori i que em preocupa molt: el resultat de les eleccions en plena onada de reivindicacions i de presa del carrer per part del poble. La separació entre ciutadania i poder polític s’ha fet evident, però si es pretén acabar amb el bipartidisme l’abstenció no és la solució (al meu entendre). Cal emprar totes les eines de què disposem i, molt que ens pesi, el vot n’és una de molt important: per acabar amb el bipartidisme no hi ha més remei que votar partits minoritaris. Així que des de la meva humil opinió faig una crida a llegir els programes dels partits, a informar-nos de qui és qui, de les persones que hi ha darrere dels partits i a anar a les urnes. Després, tornem a la plaça, reinventem la democràcia, debatem, escoltem-nos i fem la revolució. I de forma pacífica. Altrament, les úniques opcions són: convertir-nos en un nou maig francès o entrar en onades de violència que res de bo aporten. No crec que tothom qui va a les places no hagi votat, però està clar que moltes persones expressen la seva decepció amb el sistema per mitjà de l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. No podem deixar que al parlament i les institucions hi hagi els de sempre. Això només ens aportarà més malestar, noves mesures antipersones i més apoderament d’uns pocs.

En tot cas, això ha de continuar, sempre, cada dia, i sobretot hem de saber que no estem sols, que n’hi ha molts com tu i com jo, amb un futur incert, però sense por.

14 de maig 2011

El estrangulador de B.


"...Es posible morir de sinceridad ante el descubrimiento / de que siempre vamos de fraude en fraude, de muerte en muerte."(...)
"Esos rostros de penco que tienen los personajes femeninos de Klimt son fruto de sus propios deseos."
El estrangulador, Manuel Vázquez Montalbán


Ja tenia jo ganes de llegir alguna cosa de Vázquez Montalbán, ni que fos per la simpatia que m'inspirava el personatge, però no havia trobat mai el moment, fins que em van recomanar "El estrangulador". Sé que alguns consideren en Vázquez Montalbán com un autor menor, però segur que aquests que ho diuen no han llegit "El estrangulador", la quantitat de referències polítiques, literàries, populars que hi inclou mostren un intel·lectual i coneixedor de la realitat contemporània, amb una lucidesa envejable.
El estrangulador és el monòleg d'un assassí reclòs en un hospital per a malalts mentals, que fa un repàs dels principals artistes, polítics i intel·lectuals del moment, a la vegada que explica l'origen i la consumació dels fets que l'han portat a ser on és.
El llibre està dividit en dues parts, que mostren dues cares de la mateixa persona, dues actituds davant la vida: conformar-se o lluitar?, adaptar-se als condicionants socials del moment o intentar canviar-los? Dins de cadascuna de les dues parts hi ha poemes i reflexions plenes de lirisme, que fan la lectura atractiva i plaent.
El protagonista-narrador de la Història s'autoanomena "Estrangulador de Boston"; aquest Boston pot ser Boston, o pot ben bé ser Barcelona, o pot ser Viena! Els paral·lelismes amb Barcelona són obvis, es veu en les imatges i en les referències que fa l'autor, però en realitat V-M ens parla del món. En algun moment del relat, l'"estrangulador" ens diu que vivim en els temps de l'imperi austrohongarès caigut (com no recordar aquí Viena?), amb la nostàlgia d'un passat grandiós i amb l'amargor d'un present decadent. Davant d'aquesta realitat hi ha, com hem dit, dues opcions: adaptar-se o intentar que les coses millorin. Vázquez Montálban fa un repàs de diferents noms importants del moment, entre ells els marxistes i l'aplicació del socialisme real. La crítica a Stalin i als soviètics és evident, tot i la coneguda adscripció i implicació política de V-M amb aquesta ideologia. No es pot oblidar, però, el context històric en què està escrit el llibre per entendre moltes coses: el final de segle juntament amb el final de les ideologies i un món en descomposició. Boston és l'Univers i l'estrangulador eren tots els homes i dones de l'època. Vázquez Montalban també fa moltes picades d'ullet al paper de la psicoanàlisi i els psiquiatres respecte a les malalties de l'ànima i podríem dir que hi fa una mirada irònica i crítica, moltes vegades és el mateix pacient el qui analitza el seu psiquiatre i fins i tot elabora un informe de si mateix. El llibre són els diaris que escriu com a teràpia i s'autodefineix com a fontaner amb grans coneixements autodidactes. Un personatge interessant i un llibre digne de llegir.

5 de maig 2011

Meme cinèfil

Del bloc de la Troyana m'arriba la proposta d'un meme cinèfil. Encara que m'ha estat força difícil fer-lo, el resultat és aquest:
Escena més graciosa: en tenia diverses al cap, però em quedo amb un clàssic: "Tiempos modernos", hi ha un moment que a mi particularment em fa molta gràcia i és quan en Chaplin, després de treballar en una cadena de muntatge, té com una mena de tic (provocat pels moviments repetits durant la jornada de treball) i va pel carrer amb les mans fent moviments com si dugués unes tenalles. Aleshores veu una dona que duu un vestit amb dos botons, un a cada pit i la persegueix per aplicar els moviments als botons. Em va fer molta gràcia. Però, bé, n'hi hauria moltes altres.

Escena més trista: moltíssimes; però ja que la tinc fresca i, seguint amb el director que va proposar la Troyana, en trio una de "Biutiful", en què la filla del personatge que interpreta en Bardem s'adona que el seu pare es morirà i ell li diu que no l'oblidi. Em sembla terrible i commovedora.

Escena més alegre: encara que sembli mentida, aquesta categoria és una de les que més m'ha costat de trobar, la qual cosa diu bastant de mi mateixa :-S Potser no és molt alegre, però hi ha una escena de "Eduardo Manostijeras" que em provoca alegria i és quan la Winona Ryder balla sota el gel que deixa caure n'Eduardo, mentre fa la poda d'una estàtua de gel. És un moment màgic.

Escena més agredolça: també hi he estat pensant força. I només se m'acut una escena de la Lista de Schindler que se'm va quedar gravada: el moment en què en Schindler acaba la seva llista i queda una esperança per a moltíssima gent, però és conscient que n'hi haurà molta que no podrà salvar. Esperança i desolació en un instant.

Escena més pertorbadora: aquesta la tinc clara, una escena de Blue Velvet extremadament malaltissa, en què en Denis Hopper (amb la seva mascareta d'oxigen) sotmet la Isabella Rosellini al seu joc de pertorbat i en Kyle Maclachlan els està observant amagat dins l'armari.

Escena amb més suspens: el rei del suspens és, sens dubte, Alfred Hitchcock. Crec que em quedo amb les escenes de la pel·lícula "La soga", el moment, per exemple, en què arriben convidats a la sala i els assassins tenen el mort dins una espècie de cofre a sobre del qual mengen.

Escena més terrorífica: la pel·lícula que més por m'ha fet mai és "El resplandor" de Kubrik. L'escena en què el nen es passeja pels passadissos amb la bici i es veuen les nenes assassinades amb la sang que brolla per les habitacions no me la trec del cap en la vida.

Escena més romàntica: el moment en què es coneixen els dos protagonistes de la pel·lícula "Before the sunrise" em sembla el més romàntic (sense ser pastelós). Crec que ella llegeix un llibre (no recordo quin) i ell li pregunta què llegeix i així comencen la relació. Pot semblar d'allò més banal, però des del primer moment ja es veu la química entre els personatges i a partir d'aquí es desenvolupa tot el que ve després.

Millor diàleg: després de pensar-hi molt, em quedo amb una escena de "Dead Man", en què a en Johny Depp li pregunten quina olor fa una rosa que duu a la mà i ell diu "fa olor a paper", em va semblar molt bo el diàleg, ple de símbols i condensant en molt poques paraules molt de significat.

Millor escena musical: m'agrada molt l'escena en què David Bowie canta "Dance, magic dance" a la pel·lícula Labyrinth, envoltat d'éssers fantàstics, del nen petit i de la Jennifer Connelly (molt joveneta).

Millor escena musical amb ball: "every sperm is sacred", a "El sentido de la vida", dels Monty Phyton.

Millor discurs: a la pel·lícula "En tierra de hombres", quan el pare de la Charlize Theron (un masclista) defensa la seva filla davant d'un auditori ple d'homes que no la deixaven parlar.

Millor inici: no sé si és el millor de tots, però m'agrada molt com comença la pel·lícula "Lola rennt", amb la música i el ritme que marcarà tot el film des del principi.

Millor final: el de la increïble pel·lícula "The eternal sunshine of the spotless mind". Hi ha cinema dins cinema i un nou inici, amb una dosi de pragmatisme i de romanticisme a la vegada. Genial!

Escena que mai hauria d'haver estat rodada: ho sento, Troyana, la teva resposta és tan bona que t'haig de copiar. Res del que digui serà millor: qualsevol escena en què hagi aparegut Arnold Schwarzenegger haha.

La millor escena: és impossible dir quina és la millor escena, n'hi ha tantíssimes. O sigui que donaré una resposta molt personal: a la pel·lícula El piano", hi ha un moment en què la protagonista es llança al mar amb el seu piano i se li veuen les varilles del seu vestit d'època... en comunió amb la natura. Aleshores la veu en off diu: "Hi ha un silenci on no hi ha hagut mai cap so, sota el profund profund mar..." em sembla molt poètica.

El meme continua passant la proposta a 5 persones més, però com que no sé qui triar, m'estimo més que l'agafi qui vulgui. És interessant i fa pensar fer aquest meme, però també dóna feina, adverteixo :-)!

Aquí una pel·li per recordar (la tenia oblidada) i la lletra em ve ni que pintada "Every body's got to learn sometime":