La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

22 de des. 2010

Teatre d'improvisació, nervis i d'altres

El passat dilluns vaig tenir el plaer d'assistir a una obra de teatre d'improvisació, convidada per una amiga catalana que viu a Viena des de fa quatre anys i coneix la meitat de la gent que habita aquesta bella ciutat. Va ser realment interessant; es tracta d'una companyia amateur que es diu "artig.impro" i el títol de l'obra era "Familie Kellermann": l'obra era la una representació d'un sopar d'empresa familiar, al qual tots estàvem convidats. Va ser realment una experiència interessant formar part com a públic i a la vegada com a actriu passiva :-) de l'escena: típic sopar d'empresa, guardant les formes, en què tothom ha de fer veure que està molt content amb el cap, on la família es mostra com a ideal i de mica en mica van sorgint elements que ens desmostren que no és així. Vam riure, vam sopar, vam beure i el moment àlgid va ser quan la meva companya va haver d'explicar el que és el "Caga Tió" i la figura del Caganer, com a representatives de la cultura catalana. No sé què deurien pensar els austríacs de nosaltres, però tots van escoltar atentament i estupefactes davant aquests estranys catalans, que fan aquestes coses de fer picar un tronc perquè "cagui" o que tenen la figura d'un senyor fent caca al pessebre :-)! La veritat és que no havia trobat tan divertides les nostres tradicions com des que m'ha tocat explicar-les a persones que en són totalment alienes. Tot això va ser improvisat, és clar. Nosaltres érem la delegació d'estrangers dins l'empresa, que veníem de Mallorca i de Barcelona i que érem tractats amb el folclorisme amb què es tracta algú de fora des d'una perspectiva conservadora (entengui's la ironia i la crítica). La família va deixar de ser ideal en el moment en què es comet un crim i arriba un excèntric inspector que ha de resoldre el cas. Va ser una nit divertida i inesperada.
A banda, fa dies que no paro de resoldre coses que em quedaven per resoldre, amb la sensació que encara tinc molt per fer a Viena, però amb la certesa que començo un nou any amb noves perspectives. Veurem com es presenta. De moment, el primer és el primer i quins nervis abans de marxar! Passaport, maleta, regals, documents, ho tinc tot? El cap? Aiiiii

Ens veiem o bé aquest any o bé el que ve (però ja des de Barcelona)!

19 de des. 2010

Resum del 2010

Fa dies la Nuria al seu bloc va publicar una reflexió sobre el 2010, i -com que em va semblar una bona idea- avui la segueixo ja amb els meus comentaris sobre el 2010:

El més emocionant. Traslladar-me a Viena i començar una nova vida.

El més emotiu. Començar a sentir una nostàlgia terrible en haver de deixar Barcelona.

El més dolorós. Saber que els meus pares han passat un mal any i jo no he pogut ajudar-los, perquè he estat lluny de casa.

El més sorprenent. Haver-me posat a prova en més d’una ocasió i haver-ho superat, quan no m’ho esperava i d’aquesta manera recuperar una mica l’autoestima que havia perdut l’any anterior.

El més divertit. Conèixer un munt de gent nova i interessant (de diferents nacionalitats) i a la vegada els locals de Viena, on prendre’s un cafè calentó o una Bier.

El més trist. Recordar el dia que va morir el meu avi.

El més graciós. Veure els austríacs (i que no se m’enfadin, sisplau) vestir amb orgull els seus Lederhosen pel carrer (vegeu-los a la foto). També aprendre una mica de dialecte vienès.

El més preocupant. Saber que a Espanya l’atur no para de créixer i que sembla que de moment no hi ha solució.

El més feliç. Els viatges a Praga i a Budapest.

El més conyàs. Tota la paperassa i la burocràcia que cal fer a Viena per qualsevol tràmit.

El més estrany. Descobrir que hi ha austríacs que volen aprendre català :-)

El més intel·ligent. Haver après alemany, haver format una vida independent i a la vegada mantenir les relacions socials (amb espanyols, austríacs i de diferents parts del món). També continuar intentant mantenir les altres llengües que parlo i a la vegada tenir perspectives d’aprendre’n de noves.

El més curiós. Que res no és mai com t’esperes, sempre hi ha alguna cosa inesperada que et trenca els esquemes i els plans.


17 de des. 2010

6 dies

Viena

Les carrosses mogudes per cavalls a Stephansdom

Tancar els ulls a la vella ciutat i sentir les pedres

vibrar... remuntar-se ben lluny, quan la ciutat era

de fang i de boira.

Caminar rere l’ombra d’edificis centenaris i deixar-se

sentir per la música de vals que els acompanya.

Les marques del temps a la ciutat del Danubi: el silenci

prenyat de creació, que ha inspirat poetes, escriptors i músics.

Què tens, Viena, que ens atrau tant? Ets dura, ets ferotge i

implacable quan t’envoltes de gris i no deixes passar el Sol.

Però ets bella i irresistible quan la llum t’il·lumina i les dames

es desprenen del barret, assegudes en un cafè, tot llegint Zweig.

Respirar el teu aire, beure l’aigua del teu cos, xerrar amb els amics al Café Kafka...

Viena, has calat fons

i tornaré, perquè t’estimo.


(només em queden 6 dies per anar a casa!!! Viena pot esperar :-))

Escoltant: "Vienna waits for you" - Billy Joel (cliqueu si voleu també escoltar-la)



12 de des. 2010

Para mi yayo

(he estat pensant-hi tot el dia i, després de valorar-ho molt, he decidit publicar això que vaig escriure fa un temps. En aquestes dates va morir el meu avi fa més de deu anys. No sóc creient, ni ell tampoc no ho era. Però continuarà viu en mi fins que jo mori.) Para ti, yayo.

Una de les millors persones que he conegut mai és el meu avi. No va tenir molta sort, va néixer pobre. Es va haver de barallar amb la vida per sortir endavant. Va passar gana, molta gana, tanta que va aprendre a menjar de l’hort del veí en una Andalusia en què fins i tot els arbres semblaven tristos. Van matar el seu germà, el van assassinar els qui després van estar 40 anys convertint Espanya en un país autàrquic, endarrerit i sense memòria. Va aprendre tot sol a llegir i a escriure, va acabar essent català fins a l’espinada, encara que no parlés ni una paraula de català. “En aquesta terra és on he menjat”, em deia. Encara recordo les tardes que havíem passat ma germana i jo assegudes al seu costat, la seva manera d’aconseguir un acudit de gairebé tot. Sempre m’he preguntat com podia continuar essent tan bona persona malgrat tot el que havia patit. Mai oblidaré la seva darrera mirada llarga i com va aixecar el cap malgrat l’asma traïdora que va acabar amb el seu cor tan fort, quan va saber que la meva germana i jo érem allà hores abans de morir. Hi ha persones que no haurien de morir mai.

9 de des. 2010

Christkindlmarkt i el Nadal a Viena

Des de fa uns quants anys que el Nadal ha deixat de tenir cap sentit per a mi i ha passat a convertir-se en una mera convenció que cal passar com sigui. Menjars familiars, comprar i menjar, comprar i menjar... Malbaratar i consumir coses que realment no necessitem. Però aquest any tinc la motivació d'anar a Barcelona després de sis mesos sense veure la meva gent i per això sóc feliç. A banda, viure el Nadal en una altra cultura és també una motivació per aprendre, tot i que l'essència no deixa de ser la mateixa.
Però deixem la negativitat i parlem una mica dels mercats de Nadal a Viena o els Christkindlmarkt (cliqueu-hi per tenir-ne una petita visió)! Aquests mercats de Nadal estan situats a diferents llocs estratègics de la ciutat: Spittelberg, Schönbrunn (allà on hi ha el palau de la Sissi) i el més important davant de l'Ajuntament (Rathaus). Són mercats on bàsicament es pot comprar de tot: objectes per a la llar, regals de tota mena, espelmes, sabons, objectes fabricats de manera manual i on es pot conviure amb austríacs que passegen per allà tot passant la vetllada. Ahir vaig estar al de Schönbrunn, que és el que em queda més a prop de casa (la foto que encapçala el post és d'ahir mateix).
Ara bé, el més característic per a mi i que els fa diferents de les nostres tradicions són les begudes i els menjars.
S'hi ven a tot arreu el Glühwein o vi calent amb espècies (cliqueu sobre "Glühwein" per llegir-ne la recepta) o el Punsch, ponx compost d'alcohol i de fruites ben calent, tot plegat per combatre el fred. També s'hi poden menjar tot tipus de salsitxes, entrepans (Brot o Brötchen, com en dirien aquí), Palatschinken (crêpes a la manera austríaca), i qualsevol menjar calòric dolç o salat. Com a colofó final comparteixo amb vosaltres què vaig menjar ahir, un dolç típicament austríac, especial per a l'època i per combatre el fred. Es tracta dels Kaiserscharnn. Vet aquí una recepta que he trobat per Internet:

INGREDIENTS (per a 6 persones):

6 ous.
• 200 gr de farina.
• 100 gr de mantega.
• 50 gr de sucre.
• 15 cl de llet.
• 50-100 gr de panses.
· Greix butíric (o greix de llet).
• Sal, rom com es vulgui.
• Azúcar en polvo.

PREPARACIÓ

Es baten els rovells de l'ou amb la mantega i el sucre, s'hi barreja la farina i s'hi aboca la llet tot removent-ho. Es salen les clares de l'ou i es baten a punt de neu.

Les clares, s'hi van afegint de mica en mica sense batre-les i s'hi afegeixen les panses i opcionalment el rom. S'escalfa el greix butíric en una paella.

S'hi introdueix la pasta (a la paella). Es va removent la massa de tant en tant amb una espàtula de fusta. Empolvorar-ho tot amb el sucre en pols i es continua templant aquesta massa.

I llest per a consumir, ben calent, acompanyat de compota de fruites: poma, prunes, etc. etc. Vet aquí el resultat (no apte per a seguir dietes i sí apte per fer-te feliç durant els minuts que dura menjar-se'ls!):


3 de des. 2010

La universalització dels drets humans

Ahir, una tarda de neu i de foscor, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la conferència que el Dr. en filosofia Sarhan Dhouib va impartir al centre "Otto-Mauer", de Viena. Sarhan Dhouib va estudiar Filosofia a la Universitat de Sfax a Tuníssia (1992-1996) i Història de la Filosofia a la Universitat de París I (Sorbona). El títol de la xerrada era "A través de la transculturalitat dels drets humans dins la cultura arabicoislàmica." He de reconèixer que, malgrat la mandra per sortir de casa, vaig acabar molt satisfeta de tot el que ahir vaig aprendre i amb la consciència, una vegada més, que a Occident no tenim tota la informació que creiem tenir i que ni tan sols ens parem a conèixer l'altre/a, Orient o Llatinoamèrica, per ex., ni tan sols ens molestem a mirar el nostre veí per preguntar-nos què pensa, què sent, com compren el món. El que està clar és, però, que per aconseguir la universalització dels drets humans, allò tan anel·lat, que sovint fem servir per defensar una causa, cal comptar amb exponents a tot el món. El Sr. Dhouib treballa en una càtedra UNESCO per aconseguir fer arribar aquest discurs pertot arreu.

Entre moltes altres coses, Dhouib va fer atenció al fet que l'Islam i l'Islamisme s'han d'entendre de maneres diferents: l'Islam com a fet cultural i l'Islamisme com a ideologia política. Sovint identifiquem des d'Europa l'Islamisme radical com a tota la cultura (potser perquè és això el que ens interessa identificar?). Va afegir, per ex., que sí que podríem considerar l'Estat de l'Aràbia Saudita com a autoritari, no en canvi les seves gents, ni la seva cultura.
El ponent també va apuntar, molt encertadament al meu entendre, que és absurd dir que una civilització o una altra han fundat la declaració universal dels drets de l'home; en aquest sentit, es corre el perill que una civilització intenti colonitzar-ne una altra, sota l’excusa dels drets humans.
Em va sorprendre conèixer un corrent de filòsofs àrabs que ja als anys 80 es van plantejar la dicotomia arabisme i democràcia. Un munt de noms desconeguts, crec, per a la majoria dels assistents a aquesta xerrada (per no dir tots) que Dhouib ens va fer arribar a través de cites ben significatives. Els filòsofs de la Teologia Racionalista tenen com a pilars bàsics el respecte per les llibertats individuals i la consideració dels drets de la dona, que ha estat durant tant de temps discriminada en moltes cultures. Dins d’aquest corrent s’inclou també un important grup de feministes islamistes, de les quals –ai las!- ben poc se sent a parlar als mitjans de comunicació europeus.

Al-azam, per exemple, és un filòsof siri conegut per la seva tasca a favor dels drets humans i de la llibertat individual. Parla de la universalització dels valors, i aquest aspecte és per a mi clau respecte a tot el que es va dir ahir: independentment de la teva cultura, religió, llengua, pensament, hi ha uns valors que haurien de ser comuns a tots: el respecte pels drets humans, però construïts des de la pluralitat, no des de la unilateralitat.

Per acabar, Dhouib va fer una distinció ben encertada:

Pluriculturalisme: moltes cultures col·locades les unes al costat de les altres, però sense interaccció i considerant aquests pobles com a abstracció.

Interculturalitat: interacció entre persones de diverses cultures.

Transculturalitat: hi ha un moviment horitzontal (aquells aspectes comuns a totes les cultures que conviuen) i un moviment vertical: es dóna una visió crítica de totes les cultures, fent èmfasi en aquells aspectes que no ens agraden i també en aquells que tenen en comú.

La consideració de l’altre és la nova base de la transculturalitat i des d’aquesta posició es vol treballar per universalitzar els drets humans des del treball en comú i no des de la imposició de ningú.

I, per acabar, una foto de la meva vista des de casa aquest matí, perquè us feu una idea de les ganes que tenim de sortir de casa :-)


28 de nov. 2010

Jornada electoral (i de reflexió vital) a Viena

Jornada d'eleccions al Parlament de Catalunya. Primeres neus a Viena. Fredor i grisor. Cansament acumulat de dues setmanes dures. Ganes de fer una visita a casa i veure com està la meva gent. Trobant a faltar ma germana, els meus pares, els meus amics. Preparació de classes. Impartició de classes. Amunt i avall per Viena, el districte 10 (que sembla ser que serà el meu lloc de treball habitual), districte que mereix un capítol a part. Els cafès que comencen a estar plens. Les reunions dels diumenges a la tarda amb la colònia espanyola més ben parida de Viena. Riures amb en Chris. Amb el cor dividit entre dos móns cada vegada més, però amb el cap pensant a ampliar fronteres d'aquí a un temps. Reflexiono sobre com ha canviat la meva manera de pensar i de vegades em penedeixo de no haver donat aquest pas abans, quan tenia 24 anys, la sang em bullia i tenia tota la força del món. Ara, 10 anys després, la vida no es veu igual ni molt menys. Miro al meu voltant i veig tantes possibilitats de vida... Inquietuds culturals, la Frida Kahlo i en Diego Rivera, el dialecte vienès i ganes d'aprendre altres llengües. Aquest viatge pendent a l'Índia i aquell llibre que sempre has volgut llegir. La pel·lícula que no vaig acabar de veure i tantes tantes coses per fer.

PS = estic caòtica i tenia ganes de deixar-ho constar :-)

21 de nov. 2010

És l'hora de dinar!

Hola, bloguers i blogueres!

Després d'una setmana molt liada, em ve de gust parlar d'un dels rituals per a mi més deliciosos (mai millor dit) que han existit durant la història de la humanitat: menjar. He de reconèixer que jo sóc d'aquelles persones que se'n diu de MENJAR. M'agrada assaborir un bon plat, amb el ganivet, la forquilla i la cullera i repetir fins a la sacietat. També m'agrada prendre'm les postres, una cosa tan nostra! I el colofó final: el cafè! I si pot ser amb galetes, millor! He de dir, però, que no era conscient de la ritualització que a Espanya sotmetem l'acte de menjar, i el convertim en un fet social, fins que he passat un temps vivint a Viena. Aquí és molt normal veure persones menjant pel carrer un tros de pizza, un kebab o un entrepà, en una pausa de trenta minuts a la feina. O al metro. O drets, a la Universitat o a qualsevol altre indret. Ni tan sols s'asseuen en un banc per poder menjar amb propietat, no. Per a ells no és important aquest fet, és un mer tràmit que cal acomplir perquè la màquina no s'aturi i després passem a fer coses realment imprescindibles: treballar, estudiar, fer el que sigui...
Parlant amb d'altres persones que comparteixen la vida amb austríacs, he de dir que tothom coincideix que per als aborígens no és important aquest ritual i ni tan sols és un fet comunitari ni que es practiqui en família.
Recordo quan a casa el meu pare treballava moltíssim i l'esperàvem la meva mare, la meva germana i jo amb gana, però calia que hi fóssim tots per seure al voltant de la taula i començar a menjar tots junts. Recordo les sobretaules de diumenge, com duraven fins més enllà de les sis... I comprovo, sorpresa, que aquí no és habitual que les famílies s'asseguin tots junts al voltant de la taula a menjar si no és una data assenyalada i menys si es tracta del devenir diari de la setmana. He de confessar que trobo a faltar quedar amb un amic o amiga per dinar i xerrar tots plegats, passar-nos-hi una hora o més i gaudir de la companyia amb un plat al davant. Aquí no és habitual parlar durant el menjar, alentir el procés de menjar per poder gaudir-nos junts. Però en això radica el fet de conèixer d'altres cultures: en aprendre maneres diferents de viure.
Bon profit als qui acabeu de menjar en aquest diumenge!

PS = A la foto hi ha el típic plat vienès "Wiener Schnitzel", per a nosaltres carn arrebossada de tota la vida. Salut!

14 de nov. 2010

Per llegir (2a part)

El segon llibre que vaig acabar de llegir i que volia comentar al bloc és Unterm Rad (Sota la roda), del famós guanyador del premi Nobel de Literatura el 1946, Hermann Hesse. La novel·la, la vaig comprar en un Flohmarkt, ara ja fa gairebé dos mesos -concretament en parlava en aquesta entrada- i, malgrat que no es tracti d'un llibre molt extens, m'ha suposat un cert temps llegir-la, ateses la dificultat de l'alemany i les ganes d'assaborir-la com cal. Unterm Rad explica la història del petit Hans Giebenrath, que viu en un poble d'Alemanya (Selva Negra) a principis del segle XX i que està sotmès a una terrible pressió per la severa societat de l'època, encarnada principalment en els estaments eclesiàstics i en la figura del seu pare. El jove Hans sent una atracció especial per la natura, contempla els paisatges que l'envolten, practica la seva passió, que és pescar, per ex. Però el destí li té preparada una altra missió, tot el poble n'és conscient: ha d'ingressar al seminari. Per això, estudia nit i dia, sense descans, per poder arribar a superar la prova d'ingrés. I la supera, i ingressa en una institució fèrria, arcaica, castradora i limitadora de l'afany creatiu dels joves estudiants. Mentre llegim, podem sentir aquesta sensació d'ofec i de tristesa absoluta i com el mateix sistema acaba amb el poder creatiu dels infants i amb qualsevol capacitat de pensar per ells mateixos. Els fets es desencadenen sense tornada enrere i les vicissituds aboquen en Hans a un tràgic final que no desvetllaré, però que posa en qüestió tant la família, com la societat, com el sistema educatiu. El mateix Hermann Hesse (cliqueu-hi si voleu llegir-ne la biografia) va patir la pressió de l'època i va intentar suicidar-se el 1892, és a dir: a l'edat de 15 anys, la qual cosa el va dur a passar per una sèrie d'institucions: de salut mental i per a "joves problemàtics", fet que posa en dubte, si més no, l'efectivitat del sitema. Novel·la molt interessant, curteta (hi ha traduccions en català -Ed. Empúries- i en castellà -Ed. Alianza Bolsillo, per ex.-), però que indueix a la reflexió el sistema educatiu abans i ara. Respecte a l'actualitat hi hauria molt a dir també. Em pregunto si els plans educatius responen a les necessitats de les generacions del futur i, sobretot, si fomenten la creativitat i el lliure pensament dels joves, però això ja seria un altre tema.

7 de nov. 2010

Per llegir (1a part)


Per fi he acabat dos llibres que tenia pendents de feia temps! I no és que estigui molt ocupada, és que simplement les lectures no eren fàcils i no volia deixar de pair-les com calia. Vet aquí, doncs, el meu comentari al primer:



1.
Informe Lugano, Susan George, Ed. Icaria (Intermon Oxfam) Aquest llibre me'l va deixar el meu amic Jaume perquè, en comentar-li que volia llegir alguna cosa en què entengués totes les paraules, em va dir que a casa tenia uns quants llibres que em podien interessar. Havia sentit a parlar tant de l'Informe Lugano que no me'n vaig poder resistir. Es tracta d'un llibre escrit ara ja fa uns anys (la primera edició és del 2001, jo he llegit un exemplar de la tercera edició) que reflecteix un món al qual segurament ens estem abocant. Amb un brillant pròleg de Vázquez Montalbán, es tracta d'una anàlisi ficcional ideada per la famosa teòrica i combativa membre d'ATTAC, Susan George, sobre el capitalisme actual i els camins que caldria seguir per tal de mantenir-lo viu. L'autora interpreta un "grup de treball" a qui se li assigna per part dels ideòlegs del sistema la tasca d'analitzar on falla el sistema i aportar-hi solucions. El resultat és un reportatge fred, calculador i esgarrifós sobre el perquè dels nostres mals, que es posa en la ment dels teòrics i els creadors de l'actual crisi. A l'annex l'autora explica que, encara que es tracti de ficció, ha tingut accés a dades ben precises que fan que els personatges de què parla siguin del tot versemblants. Entre les solucions que proposa el grup hi ha les de procurar que al món hi hagi menys persones (de la part que molesta, és a dir, dels perdedors) dins aquest mandat de l'economia i, per això, caldrà, doncs, no ajudar més que aquestes persones puguin prosperar, tenir accés a serveis com ara la sanitat (que no hauria de ser un dret), l'educació, entre d'altres. Caldria fomentar la proliferació de malalties com la malaria, la SIDA, etc. El pitjor no és, per a mi, el possible sarcasme darrere d'aquesta paròdia, sinó que algunes persones (intel·ligents, amb estudis i formades) puguin arribar a tenir aquesta mateixa opinó, sota el prisma global neoliberal.
M'agradaria citar tres fragments que em semblen clau de l'annex del llibre:

La realidad actual es que cuando un producto llega al mercado, ha perdido toda memoria de abusos contra los humanos o contra la naturaleza”. Pàg. 233

La última vuelta de tuerca es reivindicar los “derechos de los niños”, incluido su “derecho al trabajo”, de forma que la escuela no debería ser en absoluto obligatoria. En realidad, la mano de obra infantil hace bajar los salarios y sustituye a los adultos. En la India, el número de niños trabajadores y el de adultos sin trabajo es más o menos igual. La práctica perpetúa la pobreza. Los niños trabajadores de hoy serán, si no están muertos ya, los adultos desempleados del mañana, y enviarán a sus propios hijos a trabajar en las mismas sórdidas condiciones. Multitud de empresas transnacionales están subcontratando a empresas que emplean a niños.” Pàg. 231

El Grupo de Trabajo da al menos una respuesta directa a la gran pregunta que otros siempre tratan de eludir y nunca formulan en público: “¿Qué vamos a hacer con los perdedores?” Los solicitantes del Informe Lugano están sin duda familiarizados con el mundo del poder empresarial que tiene ciertamente un problema con los “perdedores”, especialmente por todo lo que ellos mismos han hecho para crearlos.”Pàg. 236

Lectura altament recomanable per entendre un munt de temes actuals.




4 de nov. 2010

Paisatge des de la finestra

Cada dia, en llevar-me i desplegar les cortines de la cuina, contemplo el mateix paisatge una i altra vegada, les fulles seques, de tots els colors possibles de l’ocre, del groc i de la terra. I en el meu afany d’aconseguir el temps, de capturar-lo en una mà i no deixar-lo anar, guardo ingènuament en una carpeta, aquestes imatges:

12 d’octubre de 2010:


El verd resplendor de l’etapa fugissera encara brilla tènue i tímid, darrere la tardor amenaçadora.
17 d’octubre de 2010:

Amb prou feines una branca resta verda rebel, resistent al pas del temps implacable, que cobreix de groc les fulles.
21 d’octubre de 2010:

La música s'escola entre les fulles ocres, vibra, fosca i profunda i comença a lliscar, plàcida, per les primeres branques nues.
23 d’octubre de 2010:

Rere l’ànima de les branques eixerides com braços de nenes que ballen, hi apareixen, quiets i impassibles, els edificis.
28 d’octubre de 2010:

I les ràfegues de sol s’escolen entre la nuesa de la natura que deixa pas a la cultura.
01 de novembre de 2010:

El novembre boirós ja és aquí, sense boira, oferint-nos una treva, i les branques, òrfenes, decadents, gairebé nues, descaradament ens diuen que no hi ha res que puguem capturar, ni amb una foto ni amb aquestes línies que escric en una negra nit tot just passades les 6.

1 de nov. 2010

Budapest: la perla d'Europa

SI PUDIERA EN MI PALMA COLOCARTE (per Nâzim Hikmet)

Si pudiera en mi palma colocarte

luego cerrar mis dedos

y ponerme la mano en el bolsillo

y tatareando la canción “Ha Budiyar”

pasearme por las calles de Budapest en

primavera…


Budapest, 1955


Aquest cap de setmana he estat d'escapada a Budapest i fa com mitja hora que em plantejo què puc dir sobre aquesta ciutat que no s'hagi dit ja, que no es pugui trobar a les guies de viatge o que no soni a tòpic. I em temo que la meva imaginació no dóna més de si per tal de descriure amb el llenguatge el que les sensacions a Budapest em van transmetre. La ciutat està dividida pel riu Danubi, que conforma les dues parts Buda i Pest. I aquests dues parts s'uneixen per diversos ponts, el més bell dels quals és, sens dubte, el "Pont de les Cadenes":


Podria quedar-m'hi per sempre, passejant als dos voltants del riu i no me'n cansaria.

La visita llampec també ens va dur, entre d'altres, a l'anomenat "Memento Park", on romanen impassibles al temps, les estàtues del record de l'etapa comunista a Hongria. No pot ser més irònica, però, l'oferta turística i la font d'ingressos que aquest parc suposa, tenint en compte la història del país i el que als inicis dels inicis aquesta filosofia va significar:



El barri del castell (cliqueu-hi per a més info) probablement em va oferir les imatges més belles que han presenciat aquests ulls en els darrers anys. S'hi accedeix en funicular i ens trobem en el punt més àlgid de la ciutat, des d'on contemplar-la en la seva majestuositat, juntament al Danubi:



Com recordaré els colors del sol posant-se a la vora del Danubi o com viuré de nou la primera vegada que la visió de Budapest se m'instal·là a la memòria és un carreró sense fi que se'm posa als dits mentre escric i no em deixa passejar amb tranquil·litat aquest mirada sobre el record recent.

En tot cas, recomano a tothom que es deixi caure tres o quatre dies per Budapest, per tastar amb delícia la perla d'Europa.

27 d’oct. 2010

William S. Burroughs: a man within



A Thanksgiving Prayer
(...)
Thanks for the KKK.
For nigger-killin' lawmen, feelin' their notches.
For decent church-goin' women, with their mean, pinched, bitter, evil faces.
Thanks for "Kill a Queer for Christ" stickers.
Thanks for laboratory AIDS.
Thanks for Prohibition and the war against drugs.
Thanks for the last and greatest betrayal of the last and greatest of human dreams.


William S. Burroughs

La següent pel·lícula que vaig veure inclosa dins el Festival "Viennale" -que està tenint lloc a la bella ciutat de Viena- és un documental sobre l'escriptor de la Beat Generation, William S. Burroughs. Tan sols havia sentit a parlar abans de la seva famosa novel·la Naked Lunch, de la qual Cronenberg va fer una versió cinematogràfica, de què podeu obtenir més informació aquí (cliqueu-hi). Però a través del documental "William S. Burroughs: a man within", un món desconegut s'ha obert als meus ulls i ment. Un univers paral·lel, delirant i excèntric en un context de l'Amèrica dels anys 50 i posteriors, que va veure néixer un grup d'autors -Ginsberg, Kerouac i el mateix Burroughs- embolcallats pel món de les drogues mirant de trobar una fugida a la dècada (potser idealitzada ara) dels 50 al país de les suposades llibertats i oportunitats.
El documental m'ha fet arribar un home crític, turmentat, forassenyat, fugit de tota llei, dogma, norma o convenció, que va patir, però, fins al final de la seva vida.
Em va sobtar que Burroughs estigués al costat de tants personatges de l'escena cultural (o contracultural) de l'època: Andy Warhol, Patti Smith, Iggy Pop, Kurt Cobain, Cronenberg, Peter Weller, Dennis Hopper... i tants altres. Em va sobtar que influís dins el moviment Punk i que tingués una més que probable obsessió per les armes fins al punt de tenir-ne la casa plena i de disparar per accident (fins a matar-la) la seva dona.
Burroughs era un personatge sinistre, fora de la llei, amb signes inequívocs d'afectació per les drogues, que va viure el turment i la por a enamorar-se per no haver de patir.
El documental té una durada d'una hora i mitja i presenta els testimonis de les persones que van experimentar episodis vitals al seu costat. Personatges marginals, autèntics, contracorrent.
Sé que el que hauria de fer ara és llegir alguna de les seves obres (i ho penso fer) per poder comprendre'l millor, però el que em va quedar clar amb el documental és que va patir una vida trista i infeliç: després de la mort de la seva dona, el seu fill va morir també de sobredosi després d'haver tingut un transplantament de fetge, per emular el seu pare, cosa de la qual es va sentir culpable tota la vida... I al final dels seus dies, el que va escriure era alguna cosa així com: "L'única certesa és que l'amor és un pal·liatiu per al dolor (painkiller)". Us deixo amb una de les cançons que van inspirar Patti Smith (dins el disc "Peace and Noise"). Cliqueu aquí per escoltar-la.

24 d’oct. 2010

De per què ahir no vaig tenir temps de gaudir dels "Living Books"


Ahir dissabte va ser un dia ple d'activitats a la ciutat de Viena i va tocar anar contrarrellotge, encara que no ho tenia gens previst. Per això em vaig quedar sense fer el que m'havia promès el dia anterior: llegir un llibre humà a la Hauptbücherei. Intentaré relatar els fets breument i amb precisió. Hi ha un preludi del dia anterior per entendre els esdeveniments:

Divendres 23-10: em truca en Chris, que resulta que ha de treballar i no pot anar a veure la pel·li que tenia prevista per a dissabte a les 13.30, inclosa dins el Festival La Viennale, que està tenint lloc ara mateix i fins al dia 3 de novembre. La pel·lícula és un documental sobre una part de la vida dels Stones, anomenat "Stones in exile". Em diu que em regala l'entrada i em demana si hi puc anar amb el seu amic G. Jo m'ho penso molt, ja que no sóc cap fan dels Stones, però al final hi accedeixo.
Dissabte 24-10: em llevo tard i em disposo a fer una mica de maruji, netejar, fer el llit, cuinar... i se'm passa el matí volant (ja no tinc temps d'anar a la biblioteca). Haig de recollir les entrades comprades amb antel·lació al cinema i tinc com uns 30 minuts de metro fins a arribar-hi. Arribo al cinema i se'm passa el mal humor de pensar que haig de veure una pel·li que no m'interessa, només en veure l'ambient de festival de la Künstlerhaus. La pel·li comença amb puntualitat i la veritat és que m'ha interessat força: relata la història que van viure els Stones a l'exili forçat a França, per fugir dels impostos a Anglaterra, ehem. En G. em pregunta si en sóc cap fan i li dic que no, que només m'agrada una cançó d'ells. I em pregunta quina i jo li dic: sí, aquella que fa "na na na na na na na..." hahah. O sigui aquesta: Paint it Black (cliqueu-hi per escoltar-la). La lletra és increïblement bona:

I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and it has been painted black
Maybe then I'll fade away and not have to face the facts
It's not easy facin' up when your whole world is black


13:45h.
Em disposo a anar cap a la biblio després de la pel·li. "Encara tinc temps", em dic, però aleshores rebo uns sms de la meva tàndem anglesa (H.) (des que sóc a Viena i he après alemany a passes gegants, se m'ha oblidat l'anglès). Em diu que quedem a les 16.00 en un bar. Ostres! Se m'havia oblidat completament que tenia una cita amb ella. Canvi inesperat de plans i vaig cap al bar a menjar alguna cosa i esperar-la... Mentre sóc allà, apareix un jove amb aspecte fantasmagòric que es fa dir "Fantasma silenciós", m'explica que ven poemes perquè no pot aconseguir cap feina, a causa de la seva hepatitis C; li n'acabo comprant un (per por, ho reconec); després el llegeixo "Liebe" (amor) es diu i m'agrada. La biblioteca tanca a les 17.00, ja no tinc temps d'anar-hi. Amb la H. passem una bona estona xerrant, espanyol, una hora i anglès, una altra. Em quedo passejant una estona pel carrer de botigues més conegut de Viena: "Mariahilferstrasse". No compro res, vaig malament de diners.
Després, em trobo amb en Chris per xerrar una mica i anar a sopar.
El dia se m'ha passat volant i l'acabo tararejant la cançó dels Stones que no m'ha marxat del cap en tot el dia:

Hmm, hmm, hmm,...

I wanna see it painted, painted black
Black as night, black as coal
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it painted, painted, painted, painted black
Yeah!

22 d’oct. 2010

Llibres vivents


Avui feia un dia assolellat, com no ens té acostumats la ciutat de Viena darrerament. L'esperit s'anima i sembla que ja no faci tant de fred. I m'he dit: cap a la biblioteca falta gent! I a la biblioteca, sense voler-ho, m'he topat amb un projecte interessant, anomenat "living books: www.livingbooks.at". Es tracta d'una iniciativa privada, duta a terme per un conjunt de persones de diferents sectors: treballadors socials, actors, estudiants, professors de llengua per a immigrants, etc. que pretenen afavorir el diàleg entre persones amb unes característiques determinades, a qui no s'accedeix fàcilment, i la resta del món. Aquestes persones són com llibres amb qui durant mitja hora els "lectors" i "lectores" poden parlar, entrevistar-los, fer-los les preguntes que convingui. L'objectiu és establir ponts de diàleg per tal de conèixer-nos millor, sobretot per tal de trencar barreres i estereotips respecte a determinats sectors socials. El projecte ofereix la possibilitat que persones anònimes com jo parlem amb: immigrants (a Viena en especial turcs i persones procedents de l'est d'Europa), persones amb determinades professions (policies, investigadors criminals, enterramorts, emigrants que varen marxar d'Àustria i hi han tornat, budistes, indigents, models masculins, exalcohòlics, gitanos, parelles formades per un africà i una europa (o viceversa), etc. És una oportunitat única de llegir un "llibre vivent", de conèixer les històries de viva veu.
He de reconèixer que, en part per la meva timidesa, no m'he atrevit a fer ús del projecte (hi seran també demà, a la biblioteca, a veure si m'hi animo), però m'ha semblat prou bona idea com per compartir-la al bloc: diàleg, escoltar la resta és el que ens falta i intentar treure'ns de sobre tot el que se'ns ha anat acumulant a base d'any i panys.

PS = si hagués sabut de l'existència d'aquesta interessant iniciativa el dia que tocava parlar de convivència, sens dubte l'hauria triada. Però com que aquest dia no caduca, doncs per què no avui també?

16 d’oct. 2010

Frida Kahlo II


Amurallar el propio sufrimiento
es arriesgarte a que te devore
desde el interior.

Frida Kahlo

Ahir vaig tenir el privilegi de visitar l'exposició temporal a Kunstforum sobre Frida Kahlo. Ja vaig parlar en una altra ocasió sobre aquesta fascinant pintora que encara avui dia recull passions de persones d'arreu del món, interessades per la vida i l'obra de la mexicana.
L'obra que ha estat escollida com a motiu principal de l'exposició és per a mi una de les més interessants de la Frida:



Es tracta -com no- d'un autorretrat ("Autorretrat amb collaret i colibrí"). Al llarg de la seva vida en va pintar molts, on mostra patiment, sentit de l'humor, realisme en forma d'al·legories, sentiment i passió.
Es tracta d'una de les obres més importants de la seva millor etapa productiva i madura. Es mostra de manera frontal, al seu voltant hi ha un mico i un gat; al darrere hi ha les fulles dels arbres del bosc, en un entorn exòtic. En aquest moment estava ja divorciada de Diego Rivera (es va casar amb ell dues vegades). Al quadre es pot veure la Frida que pateix, que pateix el dolor de la separació. Les branques que li provoquen la sang al pit evoquen un cert contingut religiós (referència a Crist). A mi el que més m'impacta del quadre és l'expressió de tristesa als ulls.
Kahlo és per a mi -com alguns seguidors del meu bloc ja saben- una figura interessantíssima per diversos motius: l'estil peculiar i característic que ve de la mà del dolor (va començar a pintar al llit després del greu accident que va patir el 1937 -cito la data de memòria-); el reconeixement del propi amor per en Diego Rivera i les vicissituds personals de tots dos acompanyades de la pena més intensa de l'ànima; la valentia d'una dona que es va atrevir a desafiar les normes morals i es va deixar dur pels instints, com mostra aquest preciós fragment de la pel·lícula Frida; el compromís polític (que compartia amb en Rivera) pel qual va conèixer el mismíssim Trotski, amb qui va tenir un afer amorós fugisser; la sensibilitat i el reconeixement de la feblesa a través de la pròpia obra: ens va deixar unes quantes pintures on es pot comprovar tot el que va haver de patir la "paloma negra" al llarg de la vida... I tants altres motius.

L'exposició es pot veure fins al dia 5 de desembre i és altament recomanable, ja que recull algunes de les seves obres més importants, fotografies, vestits originals, el seu corsé pintat amb els símbols del partit comunista, gravacions en vida de l'artista... Hores i hores per estar-s'hi i hi tornaria! Podria escriure i escriure i no acabaria, així que us deixo amb una de les seves millors obres, que també era a l'exposició:


11 d’oct. 2010

Grinderman o la catarsi d'una nit de diumenge

“Si escoltes Nick Cave, quedaràs enganxada a la bona música per sempre”. Recordo les paraules que algú em va dir fa uns anys, quan jo encara no coneixia Nick Cave & The Bad Seeds, i els vaig escoltar i les prediccions es van acomplir: ja mai més vaig tornar a ser la mateixa pel que fa a gustos musicals. I fins avui, que encara borratxa d’emocions pel concert d’ahir, hi dedico aquestes línies:

Apocalíptica nit ahir a Viena! Nick Cave, el famós canalla de la música fosca, el rock i el blues, la veu de les “Murders Ballads” i de “Boatman’s call” o de “Your funeral, my trial” va irrompre per satisfer la gana de bona música, rock i adrenalina del públic. A Gasometer, una sala d’unes característiques molt especials, en un edifici que va ser utilitzar com a magatzem de gas, construït el 1896 al districte de Simmering, irrompia Grinderman, la nova banda que incorpora alguns membres dels antics “Bad Seeds”, amb en Nick Cave com a veu cantant.
Si ja n’era una fan, ara en sóc una incondicional. El nou gir que ha donat amb aquest grup, més potent i roquer, més descaradament combatiu, m’ha atrapat i m’ha contagiat de passió i de força, juntament amb centenars de persones ahir a Gasometer.

Una hora i mitja de desenfrenament i de catarsi en una aposta consolidada amb dos discos publicats i un gran èxit de crítica i de públic. Ahir vaig veure com una massa de persones embogia amb en Nick, que va llençar a terra unes quantes vegades el micro, que es va abocar al públic, ansiós per tocar-lo.

L’australià que ens regalava lletres profundes que exploraven el sentiment de culpa i de dolor, es va deixar la pell ahir a Gasometer. Qui no recorda aquella emotiva “Into my arms” o la cançó d’amor dedicada a PJ Harvey “Green eyes”, dins el meu àlbum preferit “The boatman’s call”? Aquest Nick Cave, llargarut i esprimatxat, va aconseguir una catarsi absoluta en una nit de diumenge que ens ha regalat imatges i sons en directe per a les nostres oïdes massa acostumades al soroll de la ciutat.
I per acabar, comparteixo amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden de Grinderman, que evidentment van tocar ahir. Que en gaudiu!

Grinderman-When my love comes down (cliqueu per llegir-ne la lletra) i escolteu-la aquí.

PS = totes les fotos són personals i fetes al llarg del concert.

8 d’oct. 2010

Conviure



Avui toca escriure una entrada sobre la Convivència, dins d'una iniciativa que ha sorgit dins el món de la blogosfera (qui deia que Internet és una pèrdua de temps?). I com que no em vull estendre gaire, intentant definir el terme convivència, m'ha sorgit això. Què vol dir per a mi conviure?

Compartir la llum i l'
Ombra d'un mateix
Noves formes de pensar
Vivint la pell d'un altre
Indagar fora dels propis murs
Veure més enllà dels prejudicis
Ètica
Només
Comprenent la diferència i
Intercanviant
Aprenem a créixer i ens fem més rics.

Per acabar una cançó i vídeo impagables: Playing for change - Standy by me i la recomanació d'una pel·lícula: London River

6 d’oct. 2010

Bret Easton Ellis en una nit freda a Viena

Bret Easton Ellis va presentar el seu darrer llibre, Imperial Suites, ahir al teatre Rabenhof de Viena. Una nit freda i plujosa semblava voler donar atmosfera a l'autor de l'arxiconegut llibre American Psycho, sobre el qual es va fer la versió cinematogràfica que tots coneixem amb en Christian Bale com a protagonista. He de confessar que no en coneixia gaire, de la seva obra, malgrat que es tracti d'un escriptor podríem dir-ne mediàtic (?), que es va fer famós a partir del seu primer llibre "Less than zero", basant-se en el qual també es va rodar una pel·lícula que duu el mateix nom. Vet aquí una imatge força coneguda:



Esaston Ellis ha estat qualificat com l'autor que retrata la "Generació X" o com a important representant del "Dirty Realism". El que més em va sorprendre va ser trobar un senyor àcid i enginyós en les seves respostes, però que a la vegada explicava que els seus llibres han estat una manera de canalitzar el seu dolor, la soledat que sentia o la rebel·lia en el pas de ser un home jove a un home madur a qui no li agrada aquesta societat, però que vol ser acceptat per ella. Durant la sessió Easton va llegir alguns fragments del seu llibre (que reprenen el personatge a Less than zero, però ja en una edat adulta) i un traductor alguns altres fragments en alemany:



Easton es va menjar el moderador amb algunes respostes que invalidaven algunes preguntes, però a la vegada ens va commoure explicant que American Psycho, per ex., parla de la soledat, quan tothom hi llegeix una història de violència i brutalitat. Al final de la sessió, després d'incentivar el públic perquè li fessin preguntes, n'Easton va signar llibres i es va deixar fer fotos. Vet aquí el resultat de la meva foto i el perquè vaig assistir a aquest acte (ai, l'amor ho pot tot! :-)):