La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

30 d’abr. 2010

Totes les famílies riques s'assemblen (o al revés)


Les temperatures són realment altes aquests dies a Viena. Per tot arreu l'atmosfera és "gemütlich" i positiva. Els parcs són a vessar i bicicletes i scateboarders envaeixen la ciutat. Avui a la tarda, mentre esperava la meva cita setmanal, m'he parat a observar com un grup de gent gran ballava rere una orquestra. He recordat els famosos balls d'avis dels casals a Catalunya i m'he transportat al meu barri per uns minuts. Aquesta gent gran no tenien res a envejar als nostres avis tan "salerosos". I aleshores he pensat que els barris de tots els països d'Europa poden arribar a tenir moltes semblances. He pensat en la famosa cita d'Anna Karenina, la frase amb què el llibre comença, que jo sempre havia recordat com a "Totes les famílies riques s'assemblen; les pobres ho són cadascuna a la seva manera". Després he buscat diferents traduccions i he trobat que de vegades allà on diu "riques" s'hi posa "felices" i, en conseqüència, infelices... és a dir, que riquesa i felicitat deuen tenir alguna mena de relació en la llengua russa. En tot cas, les famílies pobres dels dos països (parlem d'un barri a la perifèria) s'assemblen sens cap mena de dubte. Hom no sabria dir en quin país érem tan sols veient-los ballar. I m'ha agradat tornat a recordar els meus orígens a partir d'un moment inesperat una tarda calenta de primavera a Viena.

Escoltant: Amélie - La Noyée

28 d’abr. 2010

Espècies en extinció i extingides

Aprofitant la visita de la meva germana a Viena, vam estar al Museu d'Història Natural. Sóc una dona més aviat de cultura que de natura, però no perquè la natura no m'interessi, sinó perquè la desconec i el desconegut de vegades tendeix a fer-nos por i, per tant, a desinteressar-nos...
Però diumenge passat vaig sentir una curiositat immensa pels misteris que la natura pot arribar a guardar. I va ser en un indret en què cultura i natura s'uneixen en aquest intent humà de posseir el màxim coneixement de tot. Al Museu d'Història Natural de Viena, s'hi poden veure exemplars dissecats de diferents espècies d'arreu del món. Els animals més estranys i estrambòtics que la natura pugui donar hi són: ocells de tota mena, serps immenses que podrien acabar amb la vida d'una persona tan sols amb una queixalada, taurons marins, rates, felins, ocells grans, petits, immensos i animals en extinció. I, d'entre els animals en extinció em va cridar l'atenció un exemplar de "Tigre de Tasmània" Veure'l allà, indefens, havent pagat injustament un preu molt alt per haver representat alguna mena de destorb per a l'ésser humà va tocar alguna tecla dins meu, em va provocar una immensa tristesa i em va fer pensar fins quan s'extingiran les espècies, qui sobreviurà, què quedarà d'aquest món que ens permeti viure una vida amb dignitat d'aquí a relativament pocs anys. La resposta, em temo i amb el permís del senyor Dylan, que no es troba en el vent...

Escoltant: Dead Can Dance - Yulunga

21 d’abr. 2010

Infidel a Barcelona

Barcelona és aquell amor per a tota la vida, aquell calfred que duus a la sang i que et travessa òrgans, respiració i pensament. És allò que duus tatuat al cor i que saps que forma part de tu. Però Viena, Viena des que és primavera, em té enamorada. Ha esclatat en colors i en flors i en arbres i en fulles i en botigues que venen parterres. Després de tres mesos vivint aquí, per primera vegada sento que començo a tenir a veure amb Viena, amb tots els seus defectes inclosos. S'ha vestit de verd brillant i de groc i és irresistible. De cop vols sortir a ple sol i deixar que el dia passi, a la vora del Danubi o al bosc vienès. A Viena conviuen elements urbans i naturals en una harmonia gairebé perfecta. A pocs metres de casa, pots sortir a gaudir del silenci o a endinsar-te en una ciutat tranquil·la i a la vegada escandalosament artística. Alguns autors clàssics van dir que la felicitat consistia a gaudir de la natura. Jo no sóc tan optimista; però, si més no, des que és primavera, de vegades he pensat que alguns moments envoltada d'arbres, herba, sol i flors, s'acosten a una sensació pura de ser feliç.


Escoltant: Depeche Mode - I just can't get enough.

4 d’abr. 2010

Thomas Bernhard i la societat vienesa

Aquests dies estic llegint "Holzfällen", una novel·la de Thomas Bernhard, l'autor austríac estimat per alguns i odiat per d'altres a Àustria. L'escriptor va ser molt crític amb els seus compatriotes i, fins i tot, va deixar dit i declarat que no volia que les seves obres es representessin a Àustria. Afortunadament no li van fer cas.
El llibre que llegeixo és la història del retorn d'un actor vienès, després de passar 30 anys a Londres. El motiu de la seva tornada és el suïcidi d'una amiga. L'actor ens presenta Viena focalitzada en un grup d'artistes: actors, actrius, escriptors, personatges rellevants de l'escena vienesa... però la visió és absolutament esbiaixada i crítica. Viena se'ns presenta com una societat tancada, postissa, artificial i asfixiant de la qual és difícil sortir, si no és mitjançant l'exili o llevant-se la vida. La novel·la va suposar un escàndol l'any 1984 a Àustria; n'hi ha prou a llegir-ne un fragment per saber-ne el perquè.

Un fragment de l'obra:

"Alles hätten sie erwartet von der Joana, nur nicht, dass sie Selbstmord machen wird, sagen die Eheleute Auersberger auf dem Graben und bevor sie weiterliefen mit ihren Paketen, meinten sie, dass sie sich alles von Ludwig Wittgenstein zu befassen. Wahrscheinlich haben sie Wittgenstein in dem kleinsten ihrer Paketen, das auf dem rechten Unterarm der Auersberger hing, dachte ich. Und wieder dachte ich, dass es ein gravierender Fehler gewesen ist, die Einladung der Auersbergerischen Eheleute anzunehmen, wo mir ja überhaupt alle derartigen Einladungen verhasst sind un solchen zu künsterlischen Abendessen gehe ich ja schon so viele Jahrzehnte aus dem Weg (...)"

"Ho haurien esperat tot de la Joanna, llevat que cometés suïcidi, afirma el matrimoni Auersberger sobre la tomba i abans de continuar endavant amb els seus paquets. El que volien dir és que ells s'ocupaven de tot allò que tenia a veure amb Ludwig Wittgenstein. Probablement tenen a Wittgenstein en el racó més petit dels seus paquets, que penja de l'avantbraç dret, vaig pensar. I una altra vegada vaig pensar, que havia estat un greu error acceptar la invitació del matrimoni Auersberger, ja que sempre he odiat aquest tipus d'invitació i fa centenars d'anys que intento evitar-les."

Per amenitzar una mica de Falco, que ve a to:

http://www.youtube.com/watch?v=1mvI4kk8wp4