La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

28 d’abr. 2010

Espècies en extinció i extingides

Aprofitant la visita de la meva germana a Viena, vam estar al Museu d'Història Natural. Sóc una dona més aviat de cultura que de natura, però no perquè la natura no m'interessi, sinó perquè la desconec i el desconegut de vegades tendeix a fer-nos por i, per tant, a desinteressar-nos...
Però diumenge passat vaig sentir una curiositat immensa pels misteris que la natura pot arribar a guardar. I va ser en un indret en què cultura i natura s'uneixen en aquest intent humà de posseir el màxim coneixement de tot. Al Museu d'Història Natural de Viena, s'hi poden veure exemplars dissecats de diferents espècies d'arreu del món. Els animals més estranys i estrambòtics que la natura pugui donar hi són: ocells de tota mena, serps immenses que podrien acabar amb la vida d'una persona tan sols amb una queixalada, taurons marins, rates, felins, ocells grans, petits, immensos i animals en extinció. I, d'entre els animals en extinció em va cridar l'atenció un exemplar de "Tigre de Tasmània" Veure'l allà, indefens, havent pagat injustament un preu molt alt per haver representat alguna mena de destorb per a l'ésser humà va tocar alguna tecla dins meu, em va provocar una immensa tristesa i em va fer pensar fins quan s'extingiran les espècies, qui sobreviurà, què quedarà d'aquest món que ens permeti viure una vida amb dignitat d'aquí a relativament pocs anys. La resposta, em temo i amb el permís del senyor Dylan, que no es troba en el vent...

Escoltant: Dead Can Dance - Yulunga

1 comentari:

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Els homes vivim ficats en nosaltres mateixos i no entenem res dels altres éssers. Som cruels, inquisitius, destructors, bàrbars... i cada dia amb més potencial de destrucció... és una gran tragèdia i el vent no hi dirà res.