La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

27 de març 2010

L'Eva sempre està ocupada

Manchmal ist das Symptom das einzig gesunde in einem krank geführten Leben.
("Moltes vegades el símptoma és l'única mostra de salut dins una vida malalta.")
Menschen wollen keine Almosen. Sie wollen Sinn.
("La gent no vol una almoina, vol un sentit.")

Viktor Frankl

L'Eva és el que se'n diria una triomfadora. Treballa al despatx d'un important arquitecte i guanya molts diners. De vegades s'ha de quedar a fer hores extres a l'oficina, però no li importa, ja que bé s'ho valen les condicions que té. Gairebé cada dia té alguna cosa a fer en sortir de la feina: anar de compres, fer exercici al centre de Fitness (pronunciat amb accent anglès perfecte), dirigir-se al centre de rajos UVA o a la clínica homeopàtica on duu a terme un règim estricte per acabar de perdre els dos quilets que li sobren.
Sí, l'Eva ho té tot. El seu company és un important home de negocis que viatja molt i, també, sempre està molt ocupat. Però l'estima. I junts han vist molt de món. Gairebé cada cap de setmana surten a algun indret i els estius, quan tots dos tenen vacances, coneixen algun país ben llunyà i exòtic en viatges organitzats plens d'activitats.
L'Eva no para. Si no surt amb el seu home, surt amb les amigues a una disco. Sempre té alguna ocupació per fer. Una vida plena d'activitat i vitalitat. Un ritme frenètic i sense aturall.
L'Eva acaba el seu dia ben exhausta. Pren l'amanida corresponent i un te i es queda ben adormida al llit.
Però demà, demà és el dia en què el món s'atura. Sí, sí, sí, una conspiració d'organitzacions que reivindiquen pensar s'han amotinat i han decidit aturar-se. Han decidit aturar el món i tots els rellotges i sembla que ho estan aconseguint. Tothom s'atura davant places, mars i muntanyes, carrers i edificis, supermercats i parades del peix i del pa. L'Eva, acostumada a saludar frenèticament algun conegut o coneguda que es troba pel carrer i no dir-hi més que quatre paraules buides... avui no sap què fer. Es queda pensativa davant l'aparador de la botiga de moda; observa la gent aturada al seu voltant i, de cop, perd la memòria: no sap on dirigir-se, no sap què ha de fer, quin és el termini que té. I, doncs, s'atura, a pensar.

PS = aquest petit relat m'ha estat inspirat per l'homenatge a què vaig assistir ahir a la Universitat de Viena al filòsof austríac Viktor Frankl. Frankl va ser l'inventor de la Logoteràpia. I val la pena passar-se per la pàgina web de l'institut que duu el seu nom: http://www.logotherapie.net/

24 de març 2010

On són les idees?

Los libros del abuelo le abrieron las puertas de un mundo distinto, un mundo al que no podían entrar ni su madre ni sus otras hermanas, un mundo masculino. En este mundo cambiante y feroz hay un lugar inexpugnable: la biblioteca. En ella Juana Inés encuentra no sólo un refugio sinó un espacio que substituye a la realidad de la casa, con sus conflictos y fantasmas. La verdadera realidad -dicen los libros- son las ideas y las palabras que la significan. La realidad es el lenguaje. Esa casa no está poblada por hombres o mujeres, sinó por unas criaturas más reales, duraderas y consistentes que todas las realidades y que todos los seres de carne y hueso: las ideas
.
Octavio Paz, Sor Juana Inés de la Cruz o las trampas de la fe.

Ahir a la tarda vaig assistir a una de le sessions de cinema que tenen lloc durant aquesta setmana al cinema Admiral de Viena. Es tracta d'un cicle de cinema fet per dones de Llatinoamèrica, sobre dones i realitats de Llatinoamèrica.
La pel·lícula que vaig veure ahir es titula "Qué tan lejos" i està dirigida per Tania Hermida. Es tracta d'una "road movie" en què apareixen tres personatges de realitats diferents: dos equatorians i una espanyola, que comparteixen un viatge units per les circumstàncies. Al voltant, hi giren temes com: la història comuna de Llatinoamèrica i Espanya, els clixés de cada nacionalitat, els somnis personals i la necessitat d'acomplir-los i, vet aquí el tema important, els noms i la importància del llenguatge.
En una entrevista a Barcelona, la directora afirma que la manera com formulem un discurs determina el que ens passarà i com ens sentirem. Em va agradar de la pel·lícula especialment el moment en què una de les protagonistes llegeix el fragment d'Octavio Paz (el qual passa a ser a la llista dels meus autors pendents de llegir) que encapçala aquest post: la veritable realitat és el llenguatge. I crec, fermament, que sense llenguatge, no hi ha realitat. Les idees són aquest regne perdurable més enllà de tot fet. Ara bé, on es troben les idees? I, sobretot, d'on neixen? El llenguatge les construeix, és el castell sota el qual viuen, són el seu cos i la sang. Les idees del passat són dins els llibres, dins fragments enregistrats de la memòria, a documents en qualsevol format antic o modern i és això el que configura la nostra realitat.

A continuació un altre passatge d'Octavio Paz a la pel·lícula:

18 de març 2010

L'infal·lible Peter

En Peter és inefable, infal·lible, gairebé perfecte. Hom diria que, si existís Déu, hauria creat un Peter com a model per als homes. En Peter no ha baixat mai de notable alt a l'escola. Sempre ha estat el primer en esport, en matemàtiques, en llengua i no ha begut en sa vida ni tan sols una cervesa. No, en Peter no és gairebé perfecte; en Peter és perfecte. Les persones que giren al seu voltant l'admiren o li tenen enveja. Demà tindrà lloc a la ciutat on viu la gran cursa d'obstacles. És ben dura: consisteix a pujar una muntanya sense cap més recurs que les pròpies cames. Al final hi haurà el premi de poder contemplar la muntanya per dins: ningú abans no hi ha pujat i, des de dalt, el privilegiat que guanyi la cursa podrà observar què hi té, a l'interior. Cal, doncs, que en Peter sigui el primer. Però això no és cap problema, en Peter està acostumat a guanyar. Ha de reconèixer que, en tots els projectes i comeses que s'ha proposat, no li ha importat qui quedava rere ell en el camí. "Així és la vida", no tothom pot guanyar -es diu a si mateix, en Peter. I arriba el dia de la cursa: durant el primer tram ja corre amb avantatge, en Peter s'avança i comencen a caure les persones més febles, les que no poden ni tan sols arribar a assolir la primera fita; en Peter ho té ben clar; pensa en la recompensa i en la satisfacció de guanyar. No pot perdre, farà el que calgui per sortir-se'n. Quan falta poc per arribar al cim, resten només tres supervivents. Una d'elles té molta set, però se li ha esgotat l'aigua. En Peter, que és previsor, encara en té, però, és clar, ell ha de guanyar. I la participant acaba estirada a terra amb una lipotímia. Ja tan sols en queden dos. El contrincant d'en Peter és fort. Però en Peter ho és més, i aprofita que el seu rival està despistat per afavorir-ne, amb un lleuger cop de colze, la caiguda. I per fi en Peter arriba al cim de la muntanya. Ha guanyat. Sí, per fi ha guanyat. En Peter mira al seu voltant: ocells, núvols, muntanyes. En Peter es prepara per la seva recompensa, per ser rei del seu privilegi: poder obtenir el màxim coneixement, allò que s'ha guanyat, perquè ell ha estat el primer. I en Peter mira pel forat gros de la muntanya i, al final, en Peter obté el premi que li pertoca: una negror aspra i buida, un no-res insultant i fosc, que travessa la muntanya.

14 de març 2010

Els enamorats

La Renata i en Michael estan enamorats. En Michael pensa que la Renata és molt intel·ligent. És una noia eixerida i espavilada, i molt simpàtica. Se sent com en un núvol quan és amb ella. Però malgrat això, ell pensa que no és prou bo per a ella i, per tant, pensa que ella pensa que ell és un babau.
La Renata pensa que ell és un home sensible, amable i educat. Li agrada, però pensa que ell creu que ella és extremadament avorrida. Per això tots dos estan molt nerviosos i seriosos quan es troben. Al final dels seus encontres, tots dos se senten frustrats i cansats.
La Renata duu avui un vestit vermell que li escau molt bé. Se sent atractiva i pensa que avui és el dia de declarar el que sent per en Michael. Se la podia veure de lluny, de color vermell enmig de la neu blanca. La nit era extremadament freda, gelada, però els seus sentiments eren de ferro ardent. Tots dos marxen cap a casa. Tots dos pensen que es quedaran sols, mentre pensen que l'altre pensa...

La nova candidata de l'FPÖ a Àustria

El proper 25 d'abril hi haurà eleccions presidencials a Àustria. Si una cosa he après des que sóc aquí és que res del que havia pensat prèviament a l'arribada a aquest país, quant a l'escenari polític, s'acomplia. Res de millors polítics, millors maneres de fer, res de mentalitat més oberta. Si bé és cert que no puc comparar dues realitats i històries ben diferents, sí que és innegable que es pot fer un exercici de valoració històrica de cada procés de manera individual (em refereixo a cada país). I, per molt que em pesi, arribo a la trista conclusió que els austríacs tampoc no han après del seu passat. Com s'explica l'existència d'un partit com l'FPÖ? Un partit el principal lema del qual és distingir entre austríacs i "Ausländers" (estrangers) com persones de primera i segona categoria. Com s'explica que aquest partit faci ostentació d'una manera tan descarada d'aquest lema i obtingui gairbé un 20 % dels vots en unes eleccions? La por. La por és la resposta. La por a perdre un estàtus, la por a ser envaïts, la por mesquina que associa estrangers amb delinqüència.

La nova candidata per a les eleccions es diu Barbara Rosenkranz. La senyora Rosenkranz té 51 anys i 10 fills. El seu marit és un antic declarat nazi i ella no s'ha amagat dels seus flirtejos amb la ideologia neonazi.
Tan sols presentada la seva candidatura va proposar la derogació de la llei que a Àustria prohibeix la negació de l'existència de càmeres de gas durant l'era nazi.
La senyora Rosenkranz demostra el seu "amor patriòtic" relacionant migració amb criminalitat.

Naturalment, la imatge compta també en aquest país i no està ben vist de cap de les maneres que cap personatge públic insinuï cap pertinença a la ideologia nazi i, per això, la senyora Rosenkranz va haver de desdir-se'n públicament, davant l'allau de crítiques provinents de diversos sectors de l'espectre polític austríac.

Què passaria si el partit d'aquesta senyora guanyés les eleccions? Seria Àustria més pura, més neta? Hauríem de plantejar-nos marxar d'un país en el qual no ens volen? En tot cas, per a mi el nombre de vots que té l'FPÖ a Àustria és prou motiu com per estar ben trista, cada dia més, del camí que està prenent el món.

Una abraçada, amics!

Avui escolto Wolfgang Ambros, un vienès que canta en dialecte vienès i que és ben crític amb la seva pròpia ciutat. Títol de la cançó: Zwickt's mi (pessiga'm)

12 de març 2010

Un 8 de març diferent

Hola, possibles lectors i lectores d'aquest estrany bloc!

Per fi tinc un moment de calma per explicar l'esdeveniment més important que ha tingut lloc aquesta setmana a Viena. El dia 8 de març l'Ajuntament (Rathaus) de Viena oferia les seves portes obertes a les dones. Tot l'Ajuntament estava dedicat a les dones: estands de milions d'organitzacions que destinen la seva lluita a la causa feminista; pantalla enorme on es podien veure curts i pel·lícules relacionades amb les dones; xerrades sobre integració, sobre mercat laboral i sobre salut i una visita guiada a l'Ajuntament, gratuït per a les dones.
He de dir que vaig quedar sorpresa de la quantitat de moviments que hi ha a Viena en relació a la causa feminista. Em va agradar descobrir que hi ha una associació que lluita contra els estereotips imposats per la societat en relació al cos femení. Una de les seves campanyes porta com a títol "No body is perfect" i la insígnia és un metro de mesurar en format de llacet trencat.
Durant la visita a l'Ajuntament i, quan sèiem a la meravellosa sala de discussions, on es cou a diari la política de Viena, ens va fer una xerrada Sandra Frauenberger, que ens va posar al dia sobre polítiques en relació a la igualtat de gènere a Viena.
Naturalment, el fet que hi hagi tants moviments socials a Àustria dedicats a la lluita per la millora de les condicions de les dones és un indicatiu que aquí encara són a anys llum d'aconseguir la igualtat. I és lamentablement així, encara que Viena pot estar contenta en aquest sentit per les mesures que el seu Ajuntament aplica per a la integració de dones immigrades, per ex., al mercat laboral o per la seguretat i el benestar de les dones.

En tot cas, queda encara TANT per fer...

5 de març 2010

El corb

(amb llicència pròpia des de l'altre bloc on vaig publicar aquesta entrada)

Ajaguda al llit, no pots dormir. Els ulls desperts mirant el corb sobre l’arbre. I no hi pots fer res. La negror del corb en la negra nit. La foscor crida la teva foscor. Incapaç de tancar els ulls per la por que el corb trenqui el vidre fràgil que te’n separa. Totes les veus del passat et criden. Allò que ja no ets, que encara hi és, descansa impacient dins teu. En forma de veu profunda, se t’apareix, allò que va créixer dins teu i va prendre forma. Violència, dolor, traïció, cremades que mai seran pell nova. El corb dorm, latent, en l’arbre. I sembla que cridis, amb nostàlgia, allò que vas fer fora. Tanques els ulls, exhausta. El corb dorm sobre l’arbre. En somnis, somies que el corb et mira, ulls desperts, i no hi pots fer res.

3 de març 2010

El senyor cinèfil

Visc al carrer Breitenseerstrasse, del districte 14 de Viena. El meu carrer és ample i lluminós, hi ha molts arbres i cases antigues, que dónen un afegitó d'altres temps als meus dies. M'agrada passejar-m'hi i després entrar a casa i trobar-me l'escala rodona que té una barana plena de formes interminables de ferro forjat.
El meu carrer és especial. Té una peculiaritat que el fa ser únic: a poques passes de casa meva hi ha el cinema més antic del món. Qualsevol tarda moribunda pot reviure condensada en una sessió de pel·lícules antigues. Però el que realment el fa diferent és el senyor cinèfil que hi treballa. Bé, de fet, no sé si hi treballa o si és la seva manera de viure. El senyor cinèfil té una barba grisosa i una mica de gepa. Duu sempre un abric de color verd i es passeja amunt i avall del cinema, amb un ritme nerviós i afanyat. És decadent i diria que s'ha tornat boig. Però el senyor cinèfil pregunta als vianants si volen entrar al cinema, en un marcat dialecte vienès, que no vaig entendre el primer dia. Vaig creure que es tractava d'algun malèvol begut que demana caritat. Però no, era el senyor del cinema. En començar la sessió, sempre entra a la sala de projecció i s'hi queda per veure el mateix film una i altra vegada. De vegades, s'hi adorm i es desperta, de sobte, quan la pel·lícula acaba. Està content que a la sessió hi hagi quatre persones, que s'escapen de la multitud d'ofertes culturals "cools" que té Viena. El cinema ha perdut importància i ara ni tan sols els "moderns o alternatius" hi van. Les grans sales comercials s'enduen el protagonisme i els diners. Però el cinema més antic del món sobreviu, encara no se sap com. He de reconèixer que el senyor cinèfil em fa por, quan passo pel seu costat intento no mirar-lo de front, perquè no es dirigeixi a mi amb dialecte per increpar-me per què no vaig més al cinema, ja que no sabria què contestar-li i hauria de constatar una altra vegada que els bojos tenen la raó.

Escoltant: Cinema Paradiso