La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

19 set. 2013

Comiat o potser fins aviat

No diré allò de "la crònica d'una mort anunciada", perquè de debò que alguna cosa dins meu em feia continuar amb aquest bloc, malgrat la mandra, malgrat els períodes de sequera creativa. Però quan el motiu principal pel qual va ser creat aquest bloc desapareix, aquest bloc deixa de tenir sentit. 

No sé ni per on començar, ni trobo les paraules adequades per deixar-vos veure com pateixo ara mateix, com un tros de vida se m'ha quedat per sempre més a Viena, la gent que he conegut, els bons i els mals moments, la quantitat de coses que he après, que no es paguen amb diners ni amb rescats de bancs, ni amb aquest sistema cruel que ens ha tocat viure. Com explicar-vos el que em m'ha passat pel cap i pel cor els darrers mesos, quan ja sabia que marxaria? Les sensacions rere cada carrer, cada monument, cada lloc per on he passat, sabent que ja no hi tornaré a passar? No puc dir-vos-ho en aquesta pantalla freda i amb aquests dits maldestres que teclegen "tal com raja" perquè no hi ha una altra manera de dir les coses en aquests moments. 

Com puc fer-vos saber que aquí he vist i he viscut el millor i el pitjor, Paradís i Infern, l'un rere l'altre i al revés? Com expressar que darrere del cel gris i la boira perenne de l'hivern també es pot trobar plaer? Com dir-vos que un cel intens pot asfixiar-te fins no poder respirar? Quina manera tinc de fer-vos arribar tot el que ara mateix m'inspira, em preocupa, em paralitza, m'indigna, m'inquieta? 

I, sobretot, no sé com dir a les persones que m'estimo com me les estimo, perquè això sempre m'ha costat molt de fer i verbalitzar-ho pren sentit al que diem. No vull deixar d'esmentar, però, els vostres noms, i vosaltres sabeu per què: Jaume i Mercè, sou els meus germans a Viena i com a tal, no us deslliurareu de mi. 

Gairebé 4 anys d'aprenentage vital i professional. Gairebé 4 anys més vella, els mateixos que té aquest bloc en el moment de morir, perquè totes les coses han de morir. Tot té un final i tot pot tornar a començar. Qui sap, potser tornaré a Viena, però aleshores ja serà amb un altre bloc, i una altra jo. 

Gràcies a tothom qui m'ha llegit i seguit per aquí. Estic molt contenta d'haver-vos trobat i continuaré llegint i comentant en la mesura que pugui els vostres blocs. 

Una imatge amable que Viena em va regalar aquest estiu, com si sabés que n'acabaria marxant (poques vegades ens hi deixa veure aquest cel): 


13 jul. 2013

Paradies Liebe (Paradís Amor), d'Ulrich Seidl

Títol: Paradies Liebe (Paradís Amor) 2012

Director: Ulrich Seidl

Actors: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux



Continuem amb els paradisos...
Paradies Liebe forma part d'una trilogia de paradisos del director austríac Ulrich Seidl: Liebe (tráiler, clica-hi), Paradies Glaube (per veure'n el tràiler clica sobre la paraula tràiler) i Paradise: Hoffnung (tràiler)
Una alumna em va recomanar aquesta pel·lícula irreverent que trenca tots els tòpics sobre l'Àfrica i la recerca de l'ideal exòtic i idíl·lic fora de les fronteres civilitzades i “educades” petitburgeses d'Europa.
La protagonista de la pel·lícula és una dona de mitjana edat (al voltant dels 50), un pèl naïf, de classe mitjana-baixa austríaca, que decideix passar unes vacances tota sola a l'Àfrica, en un d'aquests viatges-paquet amb tot inclòs. El que busca la vienesa és fugir del tedi d'una vida mediocre i avorrida a l'Europa de les comoditats i endinsar-se a la selva de l'Àfrica a la recerca del Paradís. A partir d'aquesta premissa i amb els prejudicis d'austríaca-provinciana-que-no-ha-viatjat-gaire, la protagonista descobreix pas a pas que tot el que ella s'havia imaginat dista molt de la realitat quotidiana del continent al sud d'Europa -i, més específicament, de la part subsahariana, de l'Àfrica negra.

El dia a dia de les dones europees ja en edat aparentment decadent són els exercicis de gimnàstica a les piscines, els còctels de pinya colada i rom servits per un home negre amb el tors ben marcat i les nits de desesperació a la recerca d'un “ligue” d'estiu.

Imprescindible per a qui sàpiga alemany veure-la en versió original per poder assaborir les particularitats del dialecte vienès, el film és una crítica sobretot a la societat austríaca, que es presenta com a ignorant, poc madura i un pèl arrogant envers els africans. Però no només es tracta d'una crítica a l'Europa dels viatges organitzats “perquè és tan important viatjar” sinó que el retrat del director, mordaç i corrosiu al meu entendre, ofereix un judici sense concessions als dos elements culturals posats en qüestió: la societat “occidental”, que cerca allò que no té a casa; és a dir: el “bon salvatge” i l'hedonisme, d'una banda. I, de l'altra, mostra una cara cruel i despietada de l'Àfrica negra; presenta personatges sense moral (és clar, des del nostre punt de vista) que l'únic que cerquen és el profit econòmic del que ells consideren com a “bitllets” caminants. Dues cares creus de la moneda que es complementen: la de les dones que cerquen el benefici sexual des d'una postura superior i la dels homes joves negres que cerquen el profit econòmic. Un panorama desolador no apte per a persones que tinguin en ment viatjar a l'Àfrica en safari amb agència de viatges-tot-inclòs. La lectura, però, dependrà de les ulleres amb què la mirem. Podríem considerar que aquests personatges sense moral són producte del nostre imperialisme que impedeix que el sud del món es desenvolupi. Podem entendre que no cal traslladar el nostre sistema de valors (i, en part, moral cristiana) a un món que té una altra doctrina i es regeix per unes altres normes. O potser cal pensar que hi ha uns valors universals i que justificar certes actituds per l'origen de qui les professa no és més que confirmar la nostra actitud paternalista i, per tant, superior.


Malgrat el panorama desolador que presenta, però, a la pel·lícula no li manquen escenes commovedores des del punt de vista paisatgístic. Potser és això el que ens resta: la natura com a element pur, fora de tota civilització que la contamina. I com a punt de partida o esperança per a un món millor.

Ja friso per veure les dues altres parts de la trilogia, que semblen una crítica encara més sàdica a la societat austríaca.

11 jul. 2013

El Paradís és una orxata

Vaig baixar als Inferns. 

Vaig tastar flors amarques amb espines que et pessiguen el coll i t'esgarrapen per dins. 

Em vaig perdre per les escales caragolades de la ment.

Vaig ser un cos, una ferida oberta, una crosta, pels carrers de Viena, un peu davant de l'altre, sobre l'asfalt de benzina.

Perduda a Viena més que mai, vaig deixar de llegir, de mirar, de somriure, de pensar. Com en una pel·li de Lars Von Trier.

I aleshores va venir el Mediterrani. 

De l'Infern al Paradís. El Paradís és un tros de pernil amb pa amb tomàquet, i una orxata al capvespre. Una migdiada de tarda xafogosa. El llibre que tenia pendent, i algun altre. Les passejades amb el gos, les abraçades del gos, les seves rebudes. Un arròs en família i deixar-te endur per la caloreta del vi que l'acompanya. Tocar de nou el Mediterrani, les converses amb els amics que feia molt que no veies. Carregar les venes de Sol i pensar que feia molt de temps que no us llegia i que no escrivia en aquest espai. 

PS = No crec que hi hagi cap altra entrada en aquest bloc en què m'hagi despullat més que en l'actual, al contrari del que pugui semblar. Deu ser que hi he madurat, o vés a saber. 



En Book, amb qui he compartit algunes passejades. T'estimo, petit.      

11 abr. 2013

Les consultes populars a Àustria

Encara amb la ressaca de l'acció internacional que va tenir lloc el passat diumenge i en motiu de la qual Viena va dur a terme també una acció, sota el lema "No nos vamos, nos echan", organitzat per "Juventud sin futuro" (clica sobre el nom per saber-ne més) i superada, vençuda, extasiada per un etern hivern a Viena, que avui (a bones hores!) sembla que ja comença a arribar al final, pel qual el citat dia els peus se'ns van transformar en blocs de neu caminants ni més ni mensy que un 7 d'abril, em disposo a actualitzar aquest bloc que ja comença a tenir teranyines. Se m'està omplint de pols en forma de comentaris "spam" provinents d'anònims malèfics follets i hi haig de posar remei.

A qualsevol marquesina hi ha cartells com aquest.
M'atreveixo amb el tema de les consultes populars a Àustria perquè em desperten la curiositat i perquè és una cosa que no s'acostuma a fer en aquella banda d'Europa més propera al Mediterrani -com a mínim que jo sàpiga, que em corregeixi qui tingui més dades al respecte si m'equivoco. 

Els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Viena són cridats a votar repetides vegades respecte a un munt de temes d'interès i que els afecten o els afectaran en un futur. Són consultes, en què voten entre dues opcions o voten SÍ o NO, com a resposta a una pregunta que implica qüestions de vital importància. Si ens parem a analitzar els resultats de les darreres consultes, ens podem fer una certa imatge (no sé si acurada) de la societat vienesa.

Les darreres consultes es referien a: la regulació de les zones de pagament per aparcar a la ciutat, la participació de Viena com a candidata a les Olímpiades del 2028, la protecció davant la privatizació de l'aigua i el foment d'energies renovables.  

Vet aquí els resultats: 
Davant la pregunta
A: Cal que es reguli l'aparcament a cada barri. 
B: Cal trobar solucions per a cada barri en particular (amb consideració respecte als barris veïns). 

El 63% de la població va votar B, és a dir a favor de prendre les decisions relacionades amb el "Parckpickerl" (que ve a ser com la zona verda de Barcelona) per districte, però -aquest és un matís important- tenint en compte mirar de no fotre els veïns dels barris colindants. 

A la pregunta "Viena hauria de preparar-se per ser candidata de cara a els Olimpíades del 2028?", els vienesos van votar que no en un 72%. La raó principal és l'elevada despesa pública que això suposaria. 

La següent pregunta era: Serveis comuns com l'aigua, la recollida d'escombraries, els hospitals, etc. haurien de ser protegits davant la privatització? Un 87% dels ciutadans i ciutadanes de Viena van votar que SÍ, per tant, contra la privatització d'aquests serveis. 

La darrera pregunta a què fem referència avui és: La ciutat hauria de desenvolupar projectes d'energies renovables amb contribucions financeres dels ciutadans? I van votar que sí, amb un 66%.

Aquest panorama sembla força assenyat i coherent amb el mapa social de la ciutat. Però he de dir que davant d'aquest mètode de participació, tinc l'ànima dividida: d'una banda m'agrada molt que es pregunti al poble la seva opinió i se li permeti participar de les decisions que els afectaran al seu dia a dia. Però, de l'altra, em preocupa que les preguntes algun dia puguin arribar a ser perilloses: què passaria si entrés un govern de l'FPÖ a l'Ajuntament de Viena i demanés fer fora totes les persones estrangeres que viuen al país? Sí, ja sé que és un cas extrem, però el faig servir com a metàfora.

De fet, fa poc també hi va haver una consulta a nivell estatal sobre l'obligatorietat del Servei Militar i els austríacs (sobretot gràcies a les persones de fora de Viena) van votar-hi a favor. Sí: els austríacs volen que els seus joves nois s'estiguin un any de la seva joventut al servei militar del seu país. Sí, encara han de decidir sobre això. Encara és un gran debat. I així és la democràcia més directa. Per a mi aquest sistema funciona si tothom té accés a la informació i l'interès per valorar les opcions. És clar que ja anem a parar a la base de tot: l'educació. I fins aquí unes reflexions esparses que em rondaven de feia temps.

3 març 2013

Una experiència d'aprenentatge mutu

Després de tres anys vivint a Viena, m'adono que encara no he parlat seriosament de cap de les meves experiències amb l'ensenyament. Potser és perquè aquest bloc no tracta d'això; m'hauria de plantejar fer-ne un exclusivament per parlar de tot el que passa a classe, de les moltíssimes coses agradables que visc durant el meu dia laborable aquí, que de vegades s'allarga fins ben tard i comença ben d'hora. I, per què no dir-ho també, de les dificultats i els reptes que se'm van plantejant diàriament.

Els alumnes de què parlaré avui, però, són especials, mereixen un capítol a part i un lloc d'honor en aquest bloc. Actualment són els meus únics alumnes de català. Van començar a aprendre'n amb mi l'estiu de fa dos anys (si no vaig errada) i des de llavors hem fet diversos cursos a la Volkshochschule (VHS) de Viena (mena d'escoles d'adults) i han anat evolucionant sempre amb molta motivació, passió per l'aprenentatge i, sobretot, amb alegria i passant-nos-ho molt bé.

En Martin i en Philipp aprenen català per pur interès cultural, cap d'ells no parla castellà i tan sols el Martin té coneixements previs d'una altra llengua romànica, en aquest cas el francès. El que ells no saben és el repte que per a mi suposa ensenyar català a principiants absoluts, és una experiència que ja havia viscut moltes vegades amb el castellà, no encara amb el català. Sempre que m'havia tocat impartir classes de català a adults, es tractava de persones castellanoparlants o d'altres orígens, però en tot moment amb el castellà com a llengua de partida. Així, doncs, en Martin i en Philipp eren veritables principiants i d'ençà d'aleshores estic molt contenta del procés que han fet.
En Martin i en Philipp el proppassat dimecres a classe
No hi ha gaires secrets, la clau del seu aprenentatge és la motivació, la persistència i el fet de saber que mentre aprenen hi ha alguns obstacles que han d'anar superant i que les coses no vindran donades sense esforç



El primer dia de classe sempre m'agrada preguntar per què volen aprendre la llengua en qüestió i quina ha estat la seva experiència amb aquesta llengua, com hi han anat a parar. Recordo la resposta del Philipp, em va dir que el que ell volia era fer treballar el seu cervell després de les 8 hores a l’oficina, i quina millor manera que aprendre una nova llengua!
Els dimecres a la tarda és quan tenim la nostra hora de català i he de reconèixer que, després d’un dia que acostumo a tenir molt ple de classes i en què em llevo molt d’hora, trobar-me amb en Martin i en Philipp és com acabar la jornada amb una tassa de te calentó en una dia d’aquells grisos i freds de Viena.

En un dels seus viatges a Barcelona, en Martin i en Philipp van comprar molts llibres de text i també alguns de lectura en català. Un d’aquests llibres, Una barca, un riu, escrit per Roger Cardús, va cridar l’atenció d’en Martin i va decidir traduir-lo a l’alemany per regalar-lo a una amiga seva, que està vivint una situació semblant a la que mostra el llibre. Es tracta d’un conte per a nens que tracta el tema de l’Alzheimer de manera exquisida. Una mare duu al seu fill a una biennal en un museu i parlen de la malaltia de l’avi. El conte està ple de símbols i de referències a la memòria, al passat i a la malaltia.
La traducció del Martin és molt bona, tan sols hi vaig haver de fer petites correccions. Tenint en compte que el seu nivell és entre l’A1 i l’A2 i que traduir és un dels exercicis més difícils que existeixen, el felicito a bastament. 



Evidentment, compto amb el permís dels meus alumnes per publicar aquest post. Espero que continuem aprenent durant molt de temps els uns dels altres. Força i endavant! 

21 febr. 2013

Història de (la) mentida

Eine Lüge hätte keinen Sinn, wenn man die Wahrheit nicht als gefährlich empfinden würde.
"Una mentida no tindria cap sentit, si la veritat no fos percebuda com a perillosa."

Alfred Adler (1870-1937) Psicòleg i psiquiatre austríac 

La mentida de la mentida per la mentida a la mentida amb la mentida fins a la mentida des de la mentida i entorn de la mentida, a través de la mentida cap a la mentida des de la mentida dins la mentida al voltant de la mentida


Història de (la) mentida 


Per tapar la veritat, ell va dir una mentida i ella se la va creure. Però va destapar la veritat. Per cobrir de nou la veritat, va inventar una nova mentida, i ella va fer veure que se la creia. Però el tovalló amb què ell va cobrir el pot de la veritat estava tacat d'oli. I aleshores ella, que és molt neta, va destil·lar l'oli que regalimava per les vores del pot de la veritat. I va destapar una nova mentida. Aleshores ell va crear la mentida de la mentida de la mentida i la va fer servir per tapar l'olla on era la veritat. Encara que... L'olla de la veritat feia pudor de socarrim, perquè els cigrons dins l'olla de la veritat cremaven de mentida. I la mentida surava i les bombolles de la veritat no deixaven respirar la mentida. I aleshores ella va destriar la veritat de la mentida. Tot i que, ai las!, llavors va inventar la mentida de la mentida per no mostrar la mentida de la veritat, o alguna cosa així... I l'olla va fer un pet com una gla, es va trencar en mil bocins d'olletes petites que van quedar soterrades en un prat. I dels trossets d'olletes en van sorgir arbres de mentida, amb branques de mentida i flors de mentida. 

I aquest conte de mentida s'ha acabat :-) 

PS = Demano disculpes, però necessitava desfogar-me amb aquest estirabot.

  


 

20 gen. 2013

Homes nus. Nackte Männer

Enceto aquest 2013 amb una entrada, si més no, peculiar. Va començar aquest octubre. Una exposició sobre homes despullats al Leopold Museum (cliqueu a sobre del nom i podreu veure més informació sobre l'exposició i sobre el museu)! Amb la gran figura d'un home jove tal i com la natura el va portar al món ocupant un lloc destacat del Museumsquartier (barri dels museus, on hi ha el Leopold)! Turistes fent-se fotos al davant, al costat, per dins... abraçant el seu membre, etc. Polèmica servida.
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi? 


Fotografia meva

L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta: 

Fotografia meva


Raffaello Sanzio Morghen 
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.

L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició. 


Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre: 

Fotografia extreta de google

 
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993). 
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat). 

Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats. 
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix". 

Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions. 

No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat: 

Fotografia meva
(Obra de Bruce Naumann)
 
També hi trobem una clara al·lusió al gènere, o a la invenció del gènere, o a la teoria que és tota una construcció social: "la dona es fa, no neix", tal i com diria la gran Simone de Bouvoir, sota aquesta regla de tres també podríem tenir-hi en compte l'home. Mireu aquest quadre, sobren les paraules, oi? 

Fotografia extreta de google
 
(Obra d'Urs Lüthi, viu i treballa a Munich. Títol: Autorretrat de la sèrie de grans sentiments, 1987). 

Així mateix, respecte al discurs de gènere hi ha una sèrie de fotografies centrades en les relacions sexuals homosexuals, que també entenc com una provocació.

Al final i abans de marxar, vaig passar per una sala, on (perdoneu-me el poc rigor, però no recordo i no vaig apuntar el nom de l'autor) hi ha una mena de "performance" on s'observen les imatges enregistrades en una sauna masculina de Budapest. L'autor volia comprovar el comportament dels homes nus quan estan sols i sense la presència de les dones. Uns resultats inquietants. 

I no puc acabar sense penjar aquí la foto que conforma el cartell de l'exposició i que ha generat tantíssima polèmica. El títol és "Vive la France" i hi ha tres jugadors de futbol de la selecció francesa vestits només a partir del genoll. Els autors són Pierre i Gilles i és una obra del 2006. I després de veure tot això, encara hi ha qui pensi que el cos de la dona és més apte per ser exposat en art?

Fotografia extreta de la pàg. web del museu: http://www.leopoldmuseum.org/de/ausstellungen/46/nackte-maenner

15 des. 2012

Viena al revés

De vegades m'agrada fer coses al revés de com les fa tothom només per portar la contrària. Perquè em ve de gust i perquè sí. 

És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra. 
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com: 
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:




Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"


Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats. 

Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto: 




Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú.


(Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).











I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.

21 nov. 2012

Quan el poder s'apodera de les paraules

Vaig començar a escriure aquesta entrada abans de marxar a St. Petersburg i avui la rescato de l'oblit. 

Passejava per un carrer de Viena al districte 4 (devia ser cap a la meitat de l'estiu), fent temps abans de començar la meva classe de rus. I em va cridar l'atenció el missatge en un cartell que vaig veure de passada. El missatge és "Mut statt Wut", és a dir "Valentia en comptes de ràbia". De seguida em vaig aturar a mirar de quin tipus d'anunci es tractava. L'eslogan em resultava molt familiar. És una de les idees de fons que vaig escoltar en un acte que organitzava Occupy Vienna aquí el proppassat gener. "Valentia en comptes de ràbia" és el que ens cal, va dir un dels parlants. 

Al primer cop d'ull, si ens fixem en el cartell que vaig trobar,
què és el que crida l'atenció? El missatge. Destacat. En vermell, negre i blanc, blanc i vermell, colors d'Àustria, i la paraula Wut (la ràbia, la ira) de color negre, per contrarrestar. 
I després el senyor que aguanta el missatge. Qui és aquest senyor? -em vaig preguntar. No és fàcil esbrinar-ho. T'hi has d'acostar. A dalt a l'esquerra, en un raconet hi ha escrit el seu nom. Es tracta, ai las!, del president del Banc Nacional d'Àustria. Irònic, oi? Una de les principals institucions objectiu de les crítiques dels indignats des que tota aquesta onada de protestes va començar, que sosté un missatge literalment robat d'aquestes mobilitzacions. Qui va dir que una imatge val més que mil paraules? I una imatge amb paraules? 
En tot cas, els publicistes d'aquesta campanya de ben segur coneixen el valor d'un missatge com aquest, el seu poder i força. Qui sap? potser qui dirigia aquesta campanya publicitària es trobava entre els assistents d'aquesta acció-protesta el proppassat gener. Qui sap? potser fins i tot sostenia alguna pancarta, com aquesta: 

Missatge: "Null toleranz für Politiker und Banker" (Tolerància 0 per a polítics i banquers) i, de fons, una sucursal del Banc d'Àustria).
 

10 nov. 2012

La ciutat de Dostoievski

Si hi ha algun nom amb què s'identifiqui Sant Petersburg, aquest és Dostoievski. Encara que Dostoievski va néixer a Moscú, St. Petersburg és la ciutat que realment el va marcar. Semblaria que quan passeges pels carrers d'acer o de vellut d'aquesta ciutat o quan t'asseus en un dels seus cafès, t'haguessis de trobar l'esperit de l'escriptor que et parla de com han canviat els temps o de les coses que es conserven encara en aquesta Rússia postcomunista. Per tot arreu pots trobar plaques commemoratives, estàtues, noms a carrers o cases que formaren part de la novel·la "Crim i càstig", per ex. i algunes de les cases on va viure. L'escriptor no va viure al mateix lloc més de tres anys.

Una de les visites per a mi obligades va ser darrera casa on va viure. Avui dia és un museu, però es conserva tal com fou al seu dia la llar de Dostoievski durant els darrers anys de la seva vida. Aquí és on va escriure "Els germans Karamazov" i on va morir l'any 1881. La casa fou transformada en museu el 1971.
Aquesta n'és l'entrada (la foto és meva): 


A la planta baixa hi ha un resum amb imatges i documents de la vida de l'escriptor. Hi ha alguns comentaris sobre els seus viatges. El més sorprenent és el que diu sobre París, que qualifica de ciutat molt avorrida on no hi ha res a fer.

Resulta esfereïdor visitar els habitacles on Dostoievski vivia, escrivia, patia i somniava. 

Crec que el més impressionant de la casa és, no tan sols el fet que sembli tan actual i intacta, bastant senzilla, sinó que encara roman aturat el rellotge que marca l'hora de la seva mort: les 8 i 38 del vespre, mentre escrivia. La seva dona -25 anys més jove i encarregada de publicar molts dels seus llibres- va trobar-lo mort d'hemorràgia al coll i decidí aturar el rellotge per a la posteritat. 
Foto extreta d'aquí: http://eng.md.spb.ru/
També se'm van trencar uns quants tòpics sobre l'escriptor, com ara que era un home turmentat i depressiu. Sembla ser que li agradava molt explicar històries als nens, les inventava o les hi llegia, i hi passava moltes estones de joc. Dostoievski escrivia de nit i fumava, fumava molt (tot i que el metge li ho tenia prohibit). Encara hi ha una capseta de cigarretes de liar a la taula en memòria d'aquest fet. 
De tota manera, la mort d'un dels seus fills a l'apartament on va viure anteriorment Dostoievski el va marcar per sempre. És per això que en va fugir i es va traslladar a aquest habitatge que es troba en una cantonada al costat del barri dels mercats en un carrer que avui dia duu el seu nom. 

Impregnada per aquesta atmosfera i lluny dels circuits turístics que s'organitzen per anar seguint recorreguts que apareixen a algunes de les seves obres, vaig decidir comprar un dels seus llibre traduïts al castellà, Apuntes del subsuelo (clica a sobre i hi trobaràs un resum), una novel·leta menor formada per dues parts, la primera de les quals és de lluny la més interessant. Ens hi presenta el personatge des del seu monòleg interior, un funcionari frustrat i turmentat allunyat del món. El monòleg està dedicat a un públic teòricament ficitici. I són unes reflexions interessantíssimes a la vegada que marginals sobre el mal a la societat russa del segle XIX, però que podrien ser aplicades perfectament al món actual.

Tinc un moment de literatura russa important, actualment llegeixo Anna Karénina, que sí, que ja sabem que no és de Dostoievski, però em venia de gust recordar la novel·la que feia molts anys que havia llegit. Hi dedicarem una altra entrada quan l'hagi acabat. 

Em va faltar visitar la tomba de Dostoievski, que es troba als afores de la ciutat. Per compensar, guardo aquest record de la visita al museu, que presideix una de les parets de la meva habitació a Viena: 


Algunes persones m'han dit que estic boja de penjar aquest cartell al lloc on dormo, per la foscor i tenebrositat del cartell. Però a mi m'ajuda a recordar el meu viatge a St. Petersburg i em dóna impuls per continuar llegint les seves obres.