La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

13 de jul. 2013

Paradies Liebe (Paradís Amor), d'Ulrich Seidl

Títol: Paradies Liebe (Paradís Amor) 2012

Director: Ulrich Seidl

Actors: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux



Continuem amb els paradisos...
Paradies Liebe forma part d'una trilogia de paradisos del director austríac Ulrich Seidl: Liebe (tráiler, clica-hi), Paradies Glaube (per veure'n el tràiler clica sobre la paraula tràiler) i Paradise: Hoffnung (tràiler)
Una alumna em va recomanar aquesta pel·lícula irreverent que trenca tots els tòpics sobre l'Àfrica i la recerca de l'ideal exòtic i idíl·lic fora de les fronteres civilitzades i “educades” petitburgeses d'Europa.
La protagonista de la pel·lícula és una dona de mitjana edat (al voltant dels 50), un pèl naïf, de classe mitjana-baixa austríaca, que decideix passar unes vacances tota sola a l'Àfrica, en un d'aquests viatges-paquet amb tot inclòs. El que busca la vienesa és fugir del tedi d'una vida mediocre i avorrida a l'Europa de les comoditats i endinsar-se a la selva de l'Àfrica a la recerca del Paradís. A partir d'aquesta premissa i amb els prejudicis d'austríaca-provinciana-que-no-ha-viatjat-gaire, la protagonista descobreix pas a pas que tot el que ella s'havia imaginat dista molt de la realitat quotidiana del continent al sud d'Europa -i, més específicament, de la part subsahariana, de l'Àfrica negra.

El dia a dia de les dones europees ja en edat aparentment decadent són els exercicis de gimnàstica a les piscines, els còctels de pinya colada i rom servits per un home negre amb el tors ben marcat i les nits de desesperació a la recerca d'un “ligue” d'estiu.

Imprescindible per a qui sàpiga alemany veure-la en versió original per poder assaborir les particularitats del dialecte vienès, el film és una crítica sobretot a la societat austríaca, que es presenta com a ignorant, poc madura i un pèl arrogant envers els africans. Però no només es tracta d'una crítica a l'Europa dels viatges organitzats “perquè és tan important viatjar” sinó que el retrat del director, mordaç i corrosiu al meu entendre, ofereix un judici sense concessions als dos elements culturals posats en qüestió: la societat “occidental”, que cerca allò que no té a casa; és a dir: el “bon salvatge” i l'hedonisme, d'una banda. I, de l'altra, mostra una cara cruel i despietada de l'Àfrica negra; presenta personatges sense moral (és clar, des del nostre punt de vista) que l'únic que cerquen és el profit econòmic del que ells consideren com a “bitllets” caminants. Dues cares creus de la moneda que es complementen: la de les dones que cerquen el benefici sexual des d'una postura superior i la dels homes joves negres que cerquen el profit econòmic. Un panorama desolador no apte per a persones que tinguin en ment viatjar a l'Àfrica en safari amb agència de viatges-tot-inclòs. La lectura, però, dependrà de les ulleres amb què la mirem. Podríem considerar que aquests personatges sense moral són producte del nostre imperialisme que impedeix que el sud del món es desenvolupi. Podem entendre que no cal traslladar el nostre sistema de valors (i, en part, moral cristiana) a un món que té una altra doctrina i es regeix per unes altres normes. O potser cal pensar que hi ha uns valors universals i que justificar certes actituds per l'origen de qui les professa no és més que confirmar la nostra actitud paternalista i, per tant, superior.


Malgrat el panorama desolador que presenta, però, a la pel·lícula no li manquen escenes commovedores des del punt de vista paisatgístic. Potser és això el que ens resta: la natura com a element pur, fora de tota civilització que la contamina. I com a punt de partida o esperança per a un món millor.

Ja friso per veure les dues altres parts de la trilogia, que semblen una crítica encara més sàdica a la societat austríaca.

13 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Dona,
ja veig que has tornat amb ganes: dues publicacions seguides,bona senyal:)
La peli té una pinta estupenda,a veure si la trobe,ho intentaré....
M´agrada especialment eixa crítica a la societat occidental,els països desenvolupats,el primer món....tan prepotents de vegades amb altres països molt més desfavorits des d´un punt de vista només econòmic. Tot es tan relatiu....
No sé perquè al parlar de moral, de rics i de pobres i dels africans que intenten aprofitar-se dels turistes,m´he en recordat d´una cançó de Silvio Rodriguez: "Canción de navidad" que deia:

"Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud."


doncs un poc,no?

m´agradat la ressenya,ja et contaré més si trobe la peli.

Abraç

Dona invisible ha dit...

Hola!
la pel·lícula la vaig veure "online" hehe i fins aquí puc llegir. O sigui que la trobaràs segur.
La pel·lícula no deixa ben parat a ningú, ja t'ho dic ara, malgrat que és més una crítica a la societat occidental. Però els africans no se'n van "de rositas" tampoc. Un món corrupte i immoral...
Molt adient la cançó d'en Silvio...
Ja m'explicaràs si la trobes!
Una abraçada!

U-topia ha dit...

Conec la peli però no em vaig animar a veure-la pel tema precisament.

Però la teva resenya m'ha agradat, com que l'estiu dona per a molt (això espero) la buscarè. Si la veig ja tornarè per aquí.

Bona setmana i una forta abraçada!!!

Dona invisible ha dit...

Laura,

Entenc que no la volguessis veure. No és gaire optimista; al contrari: és una patada a l'estómac en molts aspectes.

Si la veus, ja em diràs!

Bona setmana per a tu també i petonsss

Zamarat ha dit...

¡Qué cabecera tan original has puesto! Me gusta.
Me alegro de volver a leerte; se te ha echado de menos. En cuanto a la película, tiene buena pinta. Me la apunto, aunque me supongo que tardaré en verla.
Abrazo!!

Dona invisible ha dit...

Hola Zamarat!
Me alegro que te guste.
Yo también os he echado de menos. Si ves la peli, me la comentas, ok?
Besitossss

Daviblio ha dit...

Hago un gran esfuerzo por leer tu crítica en catalán pero merece la pena, tiene buena pinta pero no me atrevo a verla en alemán a no ser que tenga subtítulos.
Gracias por la recomendación y gracias por tu vuelta.


Un beso cataustriaca!

Dona invisible ha dit...

Hola, Daviblio!
Pues muchas gracias por leerme a pesar del esfuerzo :-) También puedes activar el traductor que tienes a la derecha, ¿eh?
Ver la peli en alemán sin subtítulos no lo recomiendo a nadie que no tenga un buen nivel de alemán, ya que está, además, en dialecto. Yo la vi con subtítulos, no te creas...
Gracias a ti por leerme y por comentar!
Besosss

María ha dit...

Dona, tomo nota de la película. Suena bien y tiene buena pinta. De las que me suelen gustar.
Espero que estés pasando un feliz verano...Un abrazo!!

TRoyaNa ha dit...

D.I.
Torne per a dir-te que la vaig trobar i que m'ha agradat molt.Crec que el director fa una crítica brutal però crec que fins a cert punt,encertada de les dues cultures.El final crec que és perfecte,dona molt que pensar...gràcies per la recomanació.
un abraç

Dona invisible ha dit...

Hola, María!
Espero que tú también lo estés pasando en grande! Yo, aquí, lo he pasado trabajando. Pero en Viena se está muy bien en verano.
Un abrazo!

Troyana,
Me n'alegro, que t'hagi agradat molt. El director no té cap mena de compassió, eh?
Una abraçada!

Santi i Cesc ha dit...

Crec que el tema principal de la pelicula és la soledat, i ho porta a l'extrem, a la caricatura, on el públic podria riure, però fa plorar.

Dona invisible ha dit...

Hola, Santi i Cesc,
Benvinguts al bloc. Gràcies pel vostre comentari. Sí, sens dubte aquest tema hi és, el de la soledat. I les mentides que ens podem arribar a creure per no sentir-nos tan sols.
Fins arribar al ridícul, cert. Però no es pot negar tampoc el grau de crítica cultural que hi ha.
Salut!