La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

11 de jul. 2013

El Paradís és una orxata

Vaig baixar als Inferns. 

Vaig tastar flors amarques amb espines que et pessiguen el coll i t'esgarrapen per dins. 

Em vaig perdre per les escales caragolades de la ment.

Vaig ser un cos, una ferida oberta, una crosta, pels carrers de Viena, un peu davant de l'altre, sobre l'asfalt de benzina.

Perduda a Viena més que mai, vaig deixar de llegir, de mirar, de somriure, de pensar. Com en una pel·li de Lars Von Trier.

I aleshores va venir el Mediterrani. 

De l'Infern al Paradís. El Paradís és un tros de pernil amb pa amb tomàquet, i una orxata al capvespre. Una migdiada de tarda xafogosa. El llibre que tenia pendent, i algun altre. Les passejades amb el gos, les abraçades del gos, les seves rebudes. Un arròs en família i deixar-te endur per la caloreta del vi que l'acompanya. Tocar de nou el Mediterrani, les converses amb els amics que feia molt que no veies. Carregar les venes de Sol i pensar que feia molt de temps que no us llegia i que no escrivia en aquest espai. 

PS = No crec que hi hagi cap altra entrada en aquest bloc en què m'hagi despullat més que en l'actual, al contrari del que pugui semblar. Deu ser que hi he madurat, o vés a saber. 



En Book, amb qui he compartit algunes passejades. T'estimo, petit.      

18 comentaris:

Nuria ha dit...

Siento que hayas pasado por tan mal momento, en ocasiones así, lo mejor es buscar aquello que sabemos que siempre nos reconforta. Me alegro que hayas vuelto a ser tú misma.
Qué lujo de compañero de paseos.
Un besito y a seguir disfrutando del mediterráneo

Dona invisible ha dit...

Hola, Nuria!
Qué alegría que me escribas! Sí, he pasado por momentos de oscuridad, pero ya estoy mucho mejor, gracias a mi corta visita a la familia. Llegué anteayer a Viena y me siento con mucha más energía.
No sabes cómo echo de menos esos paseos con Book, snif...
Un abrazo!!!

Nuria ha dit...

Hola de nuevo, me preguntaba si volverías a Viena, pero ya veo que ya estás por allí, con las pilas recargadas aunque echando de menos lo que has dejado en España. Seguro que estos meses de verano y buen tiempo en Viena te servirán para, de alguna manera, reconciliarte con la ciudad.
Besos y buen fin de semana

V ha dit...

Se te ha echado de menos. Mucho. Uno, un tanto egoista se pregunta por que callejuela andará la perduda en viena, tomando que cafés o viendo que exposición, sin imaginar (o imaginando) mayores males.
El mediterraneo ha actuado como un bálsamo. Me alegro. Y me alegro de volver a leerte. Bonito perro. Un placer poder charlar de nuevo contigo. Un fuerte abrazo

TRoyaNa ha dit...

D.I.
no sé què t´haurà passat però espere que haja segut molt menys dolorós e irreversible que una peli de Lars.
De vegades,la vida ens posa a prova,però crec que en general som més fortes del que pensem.
El millor és envoltar-se de la gent que estimem i ens estimem,el paisatge que ens ha vist créixer,els amics....
de tota manera,si podem ajudar-te en alguna cosa, només has de dir-ho...o.k?
Un abraç!

Laura Uve ha dit...

Has sabido encontrar lo que te sana y eso dice mucho de ti, de tu fortaleza, de tu rebeldía, de tus emociones y de tu sensibilidad.

Eres una gran mujer, tienes baches porque piensas y sientes y eso siempre entraña peligros. Y eres una gran mujer porque te levantas, encuentras una salida y retomas la vida.

Bueno, perdóname si interpreto demasiado... Sabes que te deseo lo mejor y que como troyana, si me necesitas, ya sabes...

Una gran abraçada i molts petonssssssssssssss

Laura Uve ha dit...

Olvidé decir... esa cabecera es preciosa... y tu entrada también... i més petonsssssss

Dona invisible ha dit...

Nuria, tienes razón, me estoy reconciliando con la ciudad, que se me había hecho un poco hostil.
El buen tiempo que tenemos ahora también ayuda :-)

Dona invisible ha dit...

V,
yo os he echado de menos también. Y muchas otras cosas que había dejado de hacer.
Tengo que recuperar el tiempo perdido e ir a exposiciones, visitar lugares todavía no visitados, ir al cine... y ponerlo todo en el blog.
Mi perro es muyyy guapo :-)
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Troyana,
això de la pel·li de Lars era una exageració, una hipèrbole. No és tan irreversible com el que apareix a les seves obres. Però en el seu moment ho vaig sentir com a tal i és una mica el que la ment ens transmet, el que nosaltres ens creem.
Gràcies per l'oferiment d'ajuda. estic molt millor.
Una abraçada!!!

Dona invisible ha dit...

Laura,
Moltes gràcies, m'emocionen les teves paraules. A més, sé que les dius de cor. Em va faltar visitar-vos quan vaig ser a Barcelona, però eren poquets dies i em vaig concentrar en això, petites coses i descansar molt. La propera no te m'escapes :-)
Ja tenia moltes ganes d'estar una altra vegada al 100%
Tu sí que ets una gran dona!
Petonssssssss

Dona invisible ha dit...

Ah! Me n'oblidava, la capçalera és una foto que em porta records d'un dia en què vam anar a recollir maduixes amb els amics aquí a Viena, en uns horts en què tens l'opció de fer-ho i després endur-te-les per un millor preu. És un bon record, i amb això em quedo.
Més petonsss

Unknown ha dit...

<3 <3 <3

Mercè :)

Elena Rius ha dit...

Bonita cabecera! Envidio esa posibilidad de ir a coger al campo las fresas que te comerás en la cena. ¿Ves como Viena tiene cosas buenas? (Yo recuerdo muchas, pero no es lo mismo ser turista que vivir la ciudad.)

Dona invisible ha dit...

Mercè!!! Maca, encara ens quedem molts moments per viure juntes!
Petonsssssss i gràcies! (per tot)

Elena Rius,

Viena té moltes coses bones. Però de vegades es pot arribar a fer molt dura. Tens raó: no és el mateix viure-hi que visitar-la. Aquí seguim, aprenent-ne!
Una abraçada!

LaMirandolina ha dit...

Que bé que tornis a escriure al blog! I m'alegro també que al Mediterrani t'hagis recuperat d'un mal moment. I és que la felicitat és, sovint, en les coses petites que esmentes (bé, que en realitat no ho són gens, de petites!). Ben tornada i bon estiu!

Dona invisible ha dit...

Hola, Mirandolina!
Sí, jo també me n'alegro, d'haver tornat. Per aquí serem tot l'estiu, treballant!
Bones vacances per a tu!

Dorothy ha dit...

Quan no s'està bé del tot cal calor, atmosfèrica i de l'altra, per poder tornar a somriure i a llegir i a passejar. I sí, el paradís és un pa amb tomata, o la truita de patates de casa, o el Nixon sobre les cames.
Polida despullada, la teua.

Petonasos, guapa
I que el fred de Viena no et faci oblidar el paradís