La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

31 de jul. 2010

Somiant


Hola, blogaires!

Amb el meu amic Jaume que, per cert, avui fa anys :-) de vegades passegem pel costat del Danubi i aleshores ens arriba la vena "volem arreglar el món" i no parem de somiar. Són aquells somnis que t'agradaria que estiguessin en l'imaginari col·lectiu de tothom qui habita aquest castigat planeta i que algun dia s'acomplissin. No diré la font que ha inspirat en Jaume (això no es diu mai!), però la societat que construiria al més pur estil George Orwell tindria com a motor que els diners no existeixen. Així de senzill. Els diners han estat la base d'un sistema que ens ha dut a guerres, crisis econòmiques, desigualtats. Així que: fora diners! És clar que caldria la col·laboració de tothom per aconseguir que aquest sistema funcionés. En aquest món, tothom oferiria un servei, allò que millor sap fer i intercanviaria aquests serveis o béns per tal de poder viure amb tot el que necessita. Evidentment, el respecte a la natura seria fonamental, ja que els nostres recursos són limitats, no ho oblidem. Ningú no crearia necessitats innecessàries a través de cartells lluminosos i contaminants. Tindríem temps per llegir, per pintar, per parlar... El coneixement no seria funcional i les desigualtats desapareixerien...
De fet, és un somni de tornada al passat més primitiu, una regressió cap a allò que tenien de bo aquelles societats ancestrals que deuen ser en algun lloc de la memòria de la nostra Terra.
Després de la passejada, però, hem anat a comprar al súper, he continuat buscant feina i he fet números per arribar a final de mes. Sí, oh, que bonic és somiar! I gratis!

28 de jul. 2010

Brigitte Schwaiger: un tràgic final


Fa poc va caure a les meves mans el llibre "Wie kommt das Salz ins Meer", de l'autora austríaca Brigitte Schwaiger. És un llibret no gaire llarg, que en el seu dia es va convertir inesperadament en un best seller i fou traduït a diverses llengües. He trobat, per exemple, una traducció al castellà "Cómo llega la sal al mar":



El llibre tracta la història d'una dona que ha de seguir les regles d'una societat "bonburgesa" (traducció de "Gutbürgerlich") i dexar de banda les seves aspiracions personals. Narra la seva infelicitat en estar casada amb un home amb qui en realitat no vol estar i fa constants referències a l'època feliç de la infantesa. El títol al·ludeix directament a aquesta etapa, on el món que els seus pares li venien era feliç, ordenat i les preguntes difícils tenien respostes senzilles.

Ahir vaig saber de la tràgica notícia del seu suïcidi i de com havien trobat el seu cos al Danubi.
Després, investigant, he descobert que la novel·la que la va fer famosa té molt d'autobiogràfica. També he sabut que va viure un temps a Mallorca i també a Madrid, ja que es va casar amb un veterinari espanyol. Després, però, es va separar i va tornar a Linz, on va donar classes a un institut de Pedagogia. A la vegada, he llegit que va patir abusos durant la infantesa per part del seu pare, que coquetejava amb el nazisme. Aquest fet li va marcar la vida per sempre, atès que li va causar problemes psicològics greus que l'han duta a la mort.

El seu darrer llibre "In Fallen lassen" és del 2006 i parla precisament d'aquest passat tan dur. Trobo especialment impactants aquestes paraules, gairebé les darreres abans de morir: "Als psychisch Kranker fühle man sich wie "der letzte Dreck""//"Com a malalta psíquica hom se sent com l'última merda". Schwaiger no fou gaire rememorada després del llibre que va escriure als 28 anys. I avui tristament és recordada pel seu suïcidi.

Descansa en pau, Brigitte.

27 de jul. 2010

Papallones



La Reme surt de l’establiment i intenta evitar amb totes les forces plorar. La ràbia la consumeix i la sotmet a un estat de deliri transitori que la fa esclatar, malgrat els seus desitjos, en plors. Les llàgrimes li regalimen galtes avall i li mullen la camisa nova. Li fa tanta vergonya plorar en públic! Acota el cap amb l’esperança que ningú la vegi. Té un nus a la gola i no seria capaç de parlar; a més, quina situació més desagradable! Camina ràpid, evita el singlot i fa veure que no veu les cares dels estranys que la miren i pensen: “La boja aquesta, què fa plorant pel carrer?” El camí de tornada se li fa etern i les paraules del desconegut la torturen una i altra vegada. Pensa que mai se les podrà treure del cap. I es diu a si mateixa:

-Per què no li he dit una mentida?
-Per què no li he donat la resposta que es mereixia?
-Bastard, imbècil, cregut, arrogant, cabró!

La Reme no vol que ningú la vegi, però a la vegada li agradaria que un desconegut l’aturés al carrer i l’abracés.

En Pere surt a fumar. Està fart del seu encarregat, que avui ja l’ha humiliat tres vegades. “La corbata li deu estrènyer més del compte”, pensa. En sortir topa amb la Remei i la convida a un cafè:

-Estàs bé?
-Sí, sí, ja se’m passarà... snif –li diu, mentre desitja que les llàgrimes es converteixin en papallones.
-No, vinga, va, que et convido a un cafè.
-De debò? –se’l mira, les celles entre rosses i castanyes li resulten agradables.
-Anem aquí mateix.

Seuen en silenci, miren a l’horitzó de la jungla de la ciutat. En acabat, s’abracen i tornen a les seves vides.

6 de jul. 2010

Amor (a la pròxima)



Descripció de l'escena:

Dos ionkies es barallen en una de les estacions de metro més famoses de Viena, on es concentren la major part de ionquis de la ciutat. Els envolten alguns "amics", que contemplen en silenci el que passa.

Ionqui 1: Vull els meus diners!

Ionqui 2: Ja ho sé, però que no els tinc, cabró! Què vols, que els cagui?

El ionqui 1 fa una empenta al ionqui 2. Mentrestant una parella de turistes s'ha aturat a mirar postals en un quiosquet que hi ha al metro, ben a prop de l'escena. Els ionquis continuen amb les empentes, però no arriba la sang al riu.

Ionqui 2: No et vull tornar a veure la cara si no em tornes els diners. O haurà de lamentar-ho la teva família!

Els turistes se'ls miren de reüll:

Ella (turista): Carinyo, si la baralla hagués anat a més, hauríem d'haver fet alguna cosa, no?

Ell (turista): Jo, per aquests idiotes, no arrisco la meva vida.

Ella (turista): Ja, ja, però com a mínim trucar a la policia.

Ell (turista): Sí, bé, això sí...

Ella (turista): I mentrestant no arriba la poli, què fem?

Ell (turista): No sé, ho tinc clar. Per tu sí que arriscaria la vida, però per aquests idiotes, no.