La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

31 de jul. 2010

Somiant


Hola, blogaires!

Amb el meu amic Jaume que, per cert, avui fa anys :-) de vegades passegem pel costat del Danubi i aleshores ens arriba la vena "volem arreglar el món" i no parem de somiar. Són aquells somnis que t'agradaria que estiguessin en l'imaginari col·lectiu de tothom qui habita aquest castigat planeta i que algun dia s'acomplissin. No diré la font que ha inspirat en Jaume (això no es diu mai!), però la societat que construiria al més pur estil George Orwell tindria com a motor que els diners no existeixen. Així de senzill. Els diners han estat la base d'un sistema que ens ha dut a guerres, crisis econòmiques, desigualtats. Així que: fora diners! És clar que caldria la col·laboració de tothom per aconseguir que aquest sistema funcionés. En aquest món, tothom oferiria un servei, allò que millor sap fer i intercanviaria aquests serveis o béns per tal de poder viure amb tot el que necessita. Evidentment, el respecte a la natura seria fonamental, ja que els nostres recursos són limitats, no ho oblidem. Ningú no crearia necessitats innecessàries a través de cartells lluminosos i contaminants. Tindríem temps per llegir, per pintar, per parlar... El coneixement no seria funcional i les desigualtats desapareixerien...
De fet, és un somni de tornada al passat més primitiu, una regressió cap a allò que tenien de bo aquelles societats ancestrals que deuen ser en algun lloc de la memòria de la nostra Terra.
Després de la passejada, però, hem anat a comprar al súper, he continuat buscant feina i he fet números per arribar a final de mes. Sí, oh, que bonic és somiar! I gratis!

5 comentaris:

NORMA SANTOS ha dit...

Ja,ja,ja...amiga, el sueño se acabó en la caja del super, como a todas. Pero me encantaría un mundo así, sin dinero, tal y como lo has descrito. Quien sabe, a lo mejor la crisis nos lleva a cumplirlo.
Un abrazote maja.

ROSALIA ha dit...

Es lo único que no nos pueden quitar, los sueños, la imaginación.
Besos Dona invisible.

Dona invisible ha dit...

Norma, quizás no sea tan descabellado al final el sueño. En Argentina, cuando el famoso "corralito" estuvieron un tiempo practicando el truequeu y no les iba mal :-)
Rosalía, pues no, si nos quitan los sueños, ¿qué nos queda ya?
Gracias por vuestros comentarios y besos a las dos!

tchai ladoo ha dit...

Ufff! els diners són una font de problemes! Separen amics, familia, païssos..Sempre porten conflictes! Tan de bo poguessim tornar als orígens..., però això ja és una utopia!!! :(

M'encanta el teu somni!

Jaume ha dit...

El que no dius és que quan varen anar al super nomes varem comprar el que ens feia falta, ni que no nomes cerques feina per tenir diners sinó, també, per sentir-te realitzada.

Per fer les coses realitat, primer cal somiar-les. Després pas a pas s'ha de fer camí cap a la utopia: Comprar de manera responsable, desprogramar-se de la necessitat de comprar per ser feliç, aconseguir una democràcia més participativa,...

Potser sembla una idea molt ingènua, però ens hem de donar permís per ser ingenus. Hem de tornar a tenir la claredat de pensament de quan érem nins i el món no ens havia ensenyat a trobar motius per acomodar-nos i no fer res. Si no pensam un món millor, estam tan malament com un malalt que no te ganes de viure!

Jo si diré la font que ha inspirat tot això:la sèrie de televisió: Star trek (en concret Star trek: La nova generació). Vull fer notar que els que varen idear aquesta sèrie de ciència ficció no es varen deixar endur per el sentiment fatalista de que l'ésser humà és egoista per natura. Varen voler somiar, i nomes això ja és molt!