Fa poc va caure a les meves mans el llibre "Wie kommt das Salz ins Meer", de l'autora austríaca Brigitte Schwaiger. És un llibret no gaire llarg, que en el seu dia es va convertir inesperadament en un best seller i fou traduït a diverses llengües. He trobat, per exemple, una traducció al castellà "Cómo llega la sal al mar":
El llibre tracta la història d'una dona que ha de seguir les regles d'una societat "bonburgesa" (traducció de "Gutbürgerlich") i dexar de banda les seves aspiracions personals. Narra la seva infelicitat en estar casada amb un home amb qui en realitat no vol estar i fa constants referències a l'època feliç de la infantesa. El títol al·ludeix directament a aquesta etapa, on el món que els seus pares li venien era feliç, ordenat i les preguntes difícils tenien respostes senzilles.
Ahir vaig saber de la tràgica notícia del seu suïcidi i de com havien trobat el seu cos al Danubi.
Després, investigant, he descobert que la novel·la que la va fer famosa té molt d'autobiogràfica. També he sabut que va viure un temps a Mallorca i també a Madrid, ja que es va casar amb un veterinari espanyol. Després, però, es va separar i va tornar a Linz, on va donar classes a un institut de Pedagogia. A la vegada, he llegit que va patir abusos durant la infantesa per part del seu pare, que coquetejava amb el nazisme. Aquest fet li va marcar la vida per sempre, atès que li va causar problemes psicològics greus que l'han duta a la mort.
El seu darrer llibre "In Fallen lassen" és del 2006 i parla precisament d'aquest passat tan dur. Trobo especialment impactants aquestes paraules, gairebé les darreres abans de morir: "Als psychisch Kranker fühle man sich wie "der letzte Dreck""//"Com a malalta psíquica hom se sent com l'última merda". Schwaiger no fou gaire rememorada després del llibre que va escriure als 28 anys. I avui tristament és recordada pel seu suïcidi.
Descansa en pau, Brigitte.
3 comentaris:
Ya con 28 años escribió algo muy intenso. No conozco a esta escritora pero tu entrada me ha despertado la curiosidad. A mí me gustan las biografías y los libros de historia. Sin embargo, admito que me gusta tu sinopsis.
Un saludo maja.
Mi padre tenía una obra de ella en francés que se traduce; "El cielo es dulce". Creo que en el 77 se hizo una película de la novela autobiográfica que mencionas Dona invisible. Tu reseña hace apetecible esa lectura.
Besos wapa.
Hola, Norma :-)! La historia y las biografías también me gustan. Pero las novelas y la literatura de no-ficción en general me apasionan.
Rosalía, qué bien que la conozcas! No sabía que se hubiera hecho una película de esta novela. Se nota que te gusta leer :-)
Gracias por vuestros comentarios y un abrazo a las dos!
Publica un comentari a l'entrada