La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

27 de jul. 2010

Papallones



La Reme surt de l’establiment i intenta evitar amb totes les forces plorar. La ràbia la consumeix i la sotmet a un estat de deliri transitori que la fa esclatar, malgrat els seus desitjos, en plors. Les llàgrimes li regalimen galtes avall i li mullen la camisa nova. Li fa tanta vergonya plorar en públic! Acota el cap amb l’esperança que ningú la vegi. Té un nus a la gola i no seria capaç de parlar; a més, quina situació més desagradable! Camina ràpid, evita el singlot i fa veure que no veu les cares dels estranys que la miren i pensen: “La boja aquesta, què fa plorant pel carrer?” El camí de tornada se li fa etern i les paraules del desconegut la torturen una i altra vegada. Pensa que mai se les podrà treure del cap. I es diu a si mateixa:

-Per què no li he dit una mentida?
-Per què no li he donat la resposta que es mereixia?
-Bastard, imbècil, cregut, arrogant, cabró!

La Reme no vol que ningú la vegi, però a la vegada li agradaria que un desconegut l’aturés al carrer i l’abracés.

En Pere surt a fumar. Està fart del seu encarregat, que avui ja l’ha humiliat tres vegades. “La corbata li deu estrènyer més del compte”, pensa. En sortir topa amb la Remei i la convida a un cafè:

-Estàs bé?
-Sí, sí, ja se’m passarà... snif –li diu, mentre desitja que les llàgrimes es converteixin en papallones.
-No, vinga, va, que et convido a un cafè.
-De debò? –se’l mira, les celles entre rosses i castanyes li resulten agradables.
-Anem aquí mateix.

Seuen en silenci, miren a l’horitzó de la jungla de la ciutat. En acabat, s’abracen i tornen a les seves vides.

3 comentaris:

NORMA SANTOS ha dit...

A veces sólo necesitamos un abrazo, un consuelo...aunque sea fugaz y de un extraño. A mí también me da vergüenza llorar en público.
Un saludo maja.

ROSALIA ha dit...

Hola Dona invisible. Gracias por pasar por mi blog y dejar un comentario. Así compartimos la pasión por la lectura. ¡Maravilloso! Nos leemos wapa.

Dona invisible ha dit...

Norma, nos da vergüenza llorar en público porque vivimos en un mundo en el que está mal visto mostrar sentimientos y más si estos indican una debilidad (que todos tenemos, está claro). Y, sí, ese abrazo de un extraño inesperado, hace que te reconcilies con el mundo.
Un saludo para ti también, guapa!
Lía, gracias a ti también por visitarme. Espero que nos sigamos leyendo. Un abrazo!