Papallones

La Reme surt de l’establiment i intenta evitar amb totes les forces plorar. La ràbia la consumeix i la sotmet a un estat de deliri transitori que la fa esclatar, malgrat els seus desitjos, en plors. Les llàgrimes li regalimen galtes avall i li mullen la camisa nova. Li fa tanta vergonya plorar en públic! Acota el cap amb l’esperança que ningú la vegi. Té un nus a la gola i no seria capaç de parlar; a més, quina situació més desagradable! Camina ràpid, evita el singlot i fa veure que no veu les cares dels estranys que la miren i pensen: “La boja aquesta, què fa plorant pel carrer?” El camí de tornada se li fa etern i les paraules del desconegut la torturen una i altra vegada. Pensa que mai se les podrà treure del cap. I es diu a si mateixa:

-Per què no li he dit una mentida?
-Per què no li he donat la resposta que es mereixia?
-Bastard, imbècil, cregut, arrogant, cabró!

La Reme no vol que ningú la vegi, però a la vegada li agradaria que un desconegut l’aturés al carrer i l’abracés.

En Pere surt a fumar. Està fart del seu encarregat, que avui ja l’ha humiliat tres vegades. “La corbata li deu estrènyer més del compte”, pensa. En sortir topa amb la Remei i la convida a un cafè:

-Estàs bé?
-Sí, sí, ja se’m passarà... snif –li diu, mentre desitja que les llàgrimes es converteixin en papallones.
-No, vinga, va, que et convido a un cafè.
-De debò? –se’l mira, les celles entre rosses i castanyes li resulten agradables.
-Anem aquí mateix.

Seuen en silenci, miren a l’horitzó de la jungla de la ciutat. En acabat, s’abracen i tornen a les seves vides.