La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

18 de març 2010

L'infal·lible Peter

En Peter és inefable, infal·lible, gairebé perfecte. Hom diria que, si existís Déu, hauria creat un Peter com a model per als homes. En Peter no ha baixat mai de notable alt a l'escola. Sempre ha estat el primer en esport, en matemàtiques, en llengua i no ha begut en sa vida ni tan sols una cervesa. No, en Peter no és gairebé perfecte; en Peter és perfecte. Les persones que giren al seu voltant l'admiren o li tenen enveja. Demà tindrà lloc a la ciutat on viu la gran cursa d'obstacles. És ben dura: consisteix a pujar una muntanya sense cap més recurs que les pròpies cames. Al final hi haurà el premi de poder contemplar la muntanya per dins: ningú abans no hi ha pujat i, des de dalt, el privilegiat que guanyi la cursa podrà observar què hi té, a l'interior. Cal, doncs, que en Peter sigui el primer. Però això no és cap problema, en Peter està acostumat a guanyar. Ha de reconèixer que, en tots els projectes i comeses que s'ha proposat, no li ha importat qui quedava rere ell en el camí. "Així és la vida", no tothom pot guanyar -es diu a si mateix, en Peter. I arriba el dia de la cursa: durant el primer tram ja corre amb avantatge, en Peter s'avança i comencen a caure les persones més febles, les que no poden ni tan sols arribar a assolir la primera fita; en Peter ho té ben clar; pensa en la recompensa i en la satisfacció de guanyar. No pot perdre, farà el que calgui per sortir-se'n. Quan falta poc per arribar al cim, resten només tres supervivents. Una d'elles té molta set, però se li ha esgotat l'aigua. En Peter, que és previsor, encara en té, però, és clar, ell ha de guanyar. I la participant acaba estirada a terra amb una lipotímia. Ja tan sols en queden dos. El contrincant d'en Peter és fort. Però en Peter ho és més, i aprofita que el seu rival està despistat per afavorir-ne, amb un lleuger cop de colze, la caiguda. I per fi en Peter arriba al cim de la muntanya. Ha guanyat. Sí, per fi ha guanyat. En Peter mira al seu voltant: ocells, núvols, muntanyes. En Peter es prepara per la seva recompensa, per ser rei del seu privilegi: poder obtenir el màxim coneixement, allò que s'ha guanyat, perquè ell ha estat el primer. I en Peter mira pel forat gros de la muntanya i, al final, en Peter obté el premi que li pertoca: una negror aspra i buida, un no-res insultant i fosc, que travessa la muntanya.

3 comentaris:

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Malauradament el món està ple de Peters...
Se'ns hauria d'ensenyar que cal donar la cantimplora, que cal pujar junts a la muntanya i que cal compartir els núvols. Res no té sentit sense els altres.
Cada dia et superes, Racheleeeeeeiiiiin!!!!!!

Dona invisible ha dit...

Ha estat un exercici de catarsi perquè estic farta de trobar-me competicions a tot arreu. Si el món funciona sempre així, aturin-lo, sisplau, que jo baixo aquí :-S
Seguim en contacte!

Elena ha dit...

Bonic i, malauradament, cert massa sovint.