Aquests dies estic llegint "Holzfällen", una novel·la de Thomas Bernhard, l'autor austríac estimat per alguns i odiat per d'altres a Àustria. L'escriptor va ser molt crític amb els seus compatriotes i, fins i tot, va deixar dit i declarat que no volia que les seves obres es representessin a Àustria. Afortunadament no li van fer cas.
El llibre que llegeixo és la història del retorn d'un actor vienès, després de passar 30 anys a Londres. El motiu de la seva tornada és el suïcidi d'una amiga. L'actor ens presenta Viena focalitzada en un grup d'artistes: actors, actrius, escriptors, personatges rellevants de l'escena vienesa... però la visió és absolutament esbiaixada i crítica. Viena se'ns presenta com una societat tancada, postissa, artificial i asfixiant de la qual és difícil sortir, si no és mitjançant l'exili o llevant-se la vida. La novel·la va suposar un escàndol l'any 1984 a Àustria; n'hi ha prou a llegir-ne un fragment per saber-ne el perquè.
Un fragment de l'obra:
"Alles hätten sie erwartet von der Joana, nur nicht, dass sie Selbstmord machen wird, sagen die Eheleute Auersberger auf dem Graben und bevor sie weiterliefen mit ihren Paketen, meinten sie, dass sie sich alles von Ludwig Wittgenstein zu befassen. Wahrscheinlich haben sie Wittgenstein in dem kleinsten ihrer Paketen, das auf dem rechten Unterarm der Auersberger hing, dachte ich. Und wieder dachte ich, dass es ein gravierender Fehler gewesen ist, die Einladung der Auersbergerischen Eheleute anzunehmen, wo mir ja überhaupt alle derartigen Einladungen verhasst sind un solchen zu künsterlischen Abendessen gehe ich ja schon so viele Jahrzehnte aus dem Weg (...)"
"Ho haurien esperat tot de la Joanna, llevat que cometés suïcidi, afirma el matrimoni Auersberger sobre la tomba i abans de continuar endavant amb els seus paquets. El que volien dir és que ells s'ocupaven de tot allò que tenia a veure amb Ludwig Wittgenstein. Probablement tenen a Wittgenstein en el racó més petit dels seus paquets, que penja de l'avantbraç dret, vaig pensar. I una altra vegada vaig pensar, que havia estat un greu error acceptar la invitació del matrimoni Auersberger, ja que sempre he odiat aquest tipus d'invitació i fa centenars d'anys que intento evitar-les."
Per amenitzar una mica de Falco, que ve a to:
http://www.youtube.com/watch?v=1mvI4kk8wp4
La dona invisible que vesteix de lila
- Dona invisible
- Viena, Austria
- No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
4 comentaris:
Una mostra més del fet que els nostres camins es creuen. Llegint a l'Agota Kristof he trobat aquesta cita: "Aquí, no puc sinó pensar en Thomas Bernhard, el gran escriptor austríac, que no ha deixat mai de criticar ni de fustigar -amb odi i amor, i també amb humor- el seu país, la seva època, la societat en què vivia".
Küssen!
Moltes gràcies per la cita, Eli! Doncs sí, penso que també hi ha molt d'amor rere les crítiques que fa Bernard.
Quines casualitat, tu!
bussal!!!
i tu què n'opines de l'escena vienes?
Hola, Te Blanc,
Doncs és molt difícil fer una radiografia així en general, ja que, com sempre, hi ha moltes excepcions. Però diria que és una escena conservadora (en general) i una mica tancada de mires, centrada en si mateixa, moltes vegades racista. No hi ha gaires moviments alternatius o que es surtin de la norma. Però a la vegada puc dir que, en general, es prenen la vida seriosament, solen ajudar-te sempre que els ho demanes, són correctes en la gran majoria i es preocupen moltíssim pel medi ambient. També he de dir que els austríacs que he conegut fins ara han estat, tots, sense excepció, molt amables amb mi...
Publica un comentari a l'entrada