La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

4 de nov. 2010

Paisatge des de la finestra

Cada dia, en llevar-me i desplegar les cortines de la cuina, contemplo el mateix paisatge una i altra vegada, les fulles seques, de tots els colors possibles de l’ocre, del groc i de la terra. I en el meu afany d’aconseguir el temps, de capturar-lo en una mà i no deixar-lo anar, guardo ingènuament en una carpeta, aquestes imatges:

12 d’octubre de 2010:


El verd resplendor de l’etapa fugissera encara brilla tènue i tímid, darrere la tardor amenaçadora.
17 d’octubre de 2010:

Amb prou feines una branca resta verda rebel, resistent al pas del temps implacable, que cobreix de groc les fulles.
21 d’octubre de 2010:

La música s'escola entre les fulles ocres, vibra, fosca i profunda i comença a lliscar, plàcida, per les primeres branques nues.
23 d’octubre de 2010:

Rere l’ànima de les branques eixerides com braços de nenes que ballen, hi apareixen, quiets i impassibles, els edificis.
28 d’octubre de 2010:

I les ràfegues de sol s’escolen entre la nuesa de la natura que deixa pas a la cultura.
01 de novembre de 2010:

El novembre boirós ja és aquí, sense boira, oferint-nos una treva, i les branques, òrfenes, decadents, gairebé nues, descaradament ens diuen que no hi ha res que puguem capturar, ni amb una foto ni amb aquestes línies que escric en una negra nit tot just passades les 6.

17 comentaris:

Nuria ha dit...

Qué preciosas las imágenes y los textos que las acompañan.
Tienes unas vistas muy bonitas desde tu cocina y cómo han cambiado desde el 12 de octubre.
Un beso

Laura Uve ha dit...

Aysss Dona invisible, quina tristor... I mira que les imatges són ben bonicas, peró aquest pas del temps cap a l'hivern, el fred, la foscor... I mira que a mi m'agrada molt la tardor i l'hivern...
M'ha agradat molt la teva entrada.
Molts petons (avui hem arribat als 26º...molt i molt fort).

ROSALIA ha dit...

EL OTOÑO.

Es el otoño,
los pájaros se van,
el día es más corto,
el frío empieza ya.
Es el otoño
las hojas caen ya
y una alfombra amarilla
el suelo cubrirá.
Este poema sencillo me lo pasó un compañero de trabajo ayer. Lo comparto contigo y esas vistan tan hermosas.
Besos wapa.

nomás por fun ha dit...

La lliure associació m'ha portat a Machado:

"olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera".

Veient la preciosa entrada, se m'acut...

Desprès de la nit, el dia.
Desprès de la pluja, el sol.
desprès de l'hivern, la primavera.
Desprès de caure, aixecar-se.

No et conec gaire, però m'atreviria a dir que ets d'aquestes dones (tan necessàries) que porten endins la primavera quan encara només s'albira l'hivern.

Per escalfar ben endins...

http://www.youtube.com/watch?v=pw8l9GegW5A&feature=related

NORMA ha dit...

Algo parecido veo yo cada día desde la ventana de mi despacho y me quedo embobada mirando pensativa...¿no te pasa Dona?....

Dona invisible ha dit...

Nuria, todavía han seguido cambiando... es un no parar. Ahora miro y sólo veo ramas tristes. Es el anuncio del invierno... aunque hace calorcita y espero que dure!
Besos.

Laura Uve, a mi la tardor m'inspira molta melanconia, però aquí és molt maca. Crec que a Barcelona no hi parava tanta atenció. L'hivern és molt trist i dur, sí, sobretot per la foscor. Ahir a les 5 ja era fosc i serà pitjor en ple hivern: a les 4 de la tarda ja te'n vols anar a dormir. Uf! Ostres, 26 graus? Aquí fa caloreta, però no arribem a aquests extrems. Espero que duri!
Petons.

Rosalía, gracias por compartir el poema conmigo. Para mí lo más significativo es que se hace evidente el paso del tiempo, que no podemos parar. La alfombra amarilla es ya prácticamente un hecho y nos espera un duro invierno.
Besos!

Nomás por fun, quin honor que citis Machado... El meu ha estat un experiment per constatar el pas del temps i com mai s'atura... i sempre arriba l'hivern. Gràcies pel poema que se t'ha acudit, sens dubte amb actitud de combat i de superació. Bé, no sé si duc la primavera al cor (quin elogi més bonic), la tardor m'inspira melanconia, o sigui que aquesta "lluna blava al cor" és del tot encertada.
Petons!

Norma, sí que me pasa, absolutamente, no sé, es algo irracional, la llamada de la naturaleza quizás?
Besos!

LaMirandolina ha dit...

Aviat, segur que seran branques cobertes de blanc, oi?

Aiguasalada ha dit...

Mmmmm, molt polit, Dona Invisible. M'encanta trepitjar les fulles caigudes quan vaig pel carrer... Gràcies pels ànims!!!!

lemaki ha dit...

Bello paisaje el que puedes contemplar cada día... el verde resplandor huidizo, que lucha por no desaparecer y mantenerse vivo, poco a poco la vida sucumbe al descanso y tus palabras motivan y animan a esperar la próxima consistencia y fuerza.

Me gustaron tus palabras, el pasar de las días y las hermosas fotografías que hablan por sí mismas. Una preciosidad.

saludos (siento el retraso...)

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, de moment encara no! :-) Però inevitablement, sí, tot i que espero que aquest any la neu trigui a aparèixer.
Una abraçada!

Aiguasalada, a mi també... Ara tot són fulles al carrer i gens als arbres. És la vida! I de res, per això estem.
Petons!

Lemaki, gracias por tus palabras. Me animas a escribir más. La sucesión de fotografías cada día me inspiraron y no hay mejor inspiración que la naturaleza... No te preocupes, no hay retraso.
Un abrazo!

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Ostres! La vista d'aquests arbres és fascinant. Ja vas dir que estaves preparant quelcom relacionat amb la tardor-fulles-pas del temps.
Ara, però, veig que els arbres ja no tenen fulles. S'han adormit i, en certa manera, és com si també es congelés el temps.
Gràcies un cop més per aquesta crònica tardoral tan bonica.
Petons!

nomás por fun ha dit...

Al pati de Tom tampoc hi han fulles ni arbres, però escalfa, escalfa.

Mous els peus...i torna l'estiu!

http://www.youtube.com/watch?v=knFY7RcOa2Q

PS. Afegir un glop de bourbon per sota de 0ºC.

enric batiste ha dit...

Hiverna la tardor del temps de fulles
guardada al fons de la retina teva.
La realitat és, passa segons la veu
que diu, que veu, que crea amb la mirada.

Gràcies per fer palès aquell mirall

Ofelia ha dit...

Devant meu veig un edifici aturat en la seva construcció per la crisi. El que donaría per veure els cicles de la vida d'un arbre. M'ha encantat aquest magnífic reportatge. Es curiosa la dicotomía, ara que hi pots veure més, hi han menys hores de llum. En fi, una bona alegoría del nostre pas per aquest planeta.
Una abraçada desfullada***

Dona invisible ha dit...

Eli, és increïble. Ara el temps s'ha aturat, sí, perquè les fulles han deixat de caure, encara que aviat estaran cobertes de neu... Ens espera un llarg hivern, on el temps sembla que es ralentitzi, sí. Ja saps, és relatiu (o no existeix? ;-)). Petons.

Nomás por fun, que gran en Tom Waits! Una bona manera de mantenir l'estiu a dins, sí :-) Gràcies pel vídeo!

Enric Batiste, doncs sí, encara guardo a la retina la imatge de les fulles dalt l'arbre i les fotos m'ajuden a recordar-les, però mai serà la realitat, sinó una representació. Una manera de guardar el temps, o d'autoenganyar-me :-)
Gràcies per passar-te per aquí i benvingut!

Ofelia, que trist un edifici aturat per la crisi, una bona metàfora també. Ara a les nits començo a veure els corbs, que tornen pel fred i que a la nit amb prou feines es distingeixen, pel color negre.
Gràcies per l'abraçada, una altra per a tu!

LLONXANA ha dit...

A pesar de la tristeza que caracteriza el fin de un ciclo, ¡qué bonita transición! Una imagen detiene el tiempo pero no nos lo devuelve. Sin embargo, aunque no sean las mismas hojas, queda la esperanza de volver a ver los árboles en todo su esplendor.
Besos.

Dona invisible ha dit...

Llonxana, es triste, nostálgico y a la vez bonito, sí. Los árboles volverán a tener ese esplendor, sin duda. Es lo espectacular de la naturaleza (siempre que no la acabemos destrozando, claro está).
Un abrazo!