La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

14 de maig 2011

El estrangulador de B.


"...Es posible morir de sinceridad ante el descubrimiento / de que siempre vamos de fraude en fraude, de muerte en muerte."(...)
"Esos rostros de penco que tienen los personajes femeninos de Klimt son fruto de sus propios deseos."
El estrangulador, Manuel Vázquez Montalbán


Ja tenia jo ganes de llegir alguna cosa de Vázquez Montalbán, ni que fos per la simpatia que m'inspirava el personatge, però no havia trobat mai el moment, fins que em van recomanar "El estrangulador". Sé que alguns consideren en Vázquez Montalbán com un autor menor, però segur que aquests que ho diuen no han llegit "El estrangulador", la quantitat de referències polítiques, literàries, populars que hi inclou mostren un intel·lectual i coneixedor de la realitat contemporània, amb una lucidesa envejable.
El estrangulador és el monòleg d'un assassí reclòs en un hospital per a malalts mentals, que fa un repàs dels principals artistes, polítics i intel·lectuals del moment, a la vegada que explica l'origen i la consumació dels fets que l'han portat a ser on és.
El llibre està dividit en dues parts, que mostren dues cares de la mateixa persona, dues actituds davant la vida: conformar-se o lluitar?, adaptar-se als condicionants socials del moment o intentar canviar-los? Dins de cadascuna de les dues parts hi ha poemes i reflexions plenes de lirisme, que fan la lectura atractiva i plaent.
El protagonista-narrador de la Història s'autoanomena "Estrangulador de Boston"; aquest Boston pot ser Boston, o pot ben bé ser Barcelona, o pot ser Viena! Els paral·lelismes amb Barcelona són obvis, es veu en les imatges i en les referències que fa l'autor, però en realitat V-M ens parla del món. En algun moment del relat, l'"estrangulador" ens diu que vivim en els temps de l'imperi austrohongarès caigut (com no recordar aquí Viena?), amb la nostàlgia d'un passat grandiós i amb l'amargor d'un present decadent. Davant d'aquesta realitat hi ha, com hem dit, dues opcions: adaptar-se o intentar que les coses millorin. Vázquez Montálban fa un repàs de diferents noms importants del moment, entre ells els marxistes i l'aplicació del socialisme real. La crítica a Stalin i als soviètics és evident, tot i la coneguda adscripció i implicació política de V-M amb aquesta ideologia. No es pot oblidar, però, el context històric en què està escrit el llibre per entendre moltes coses: el final de segle juntament amb el final de les ideologies i un món en descomposició. Boston és l'Univers i l'estrangulador eren tots els homes i dones de l'època. Vázquez Montalban també fa moltes picades d'ullet al paper de la psicoanàlisi i els psiquiatres respecte a les malalties de l'ànima i podríem dir que hi fa una mirada irònica i crítica, moltes vegades és el mateix pacient el qui analitza el seu psiquiatre i fins i tot elabora un informe de si mateix. El llibre són els diaris que escriu com a teràpia i s'autodefineix com a fontaner amb grans coneixements autodidactes. Un personatge interessant i un llibre digne de llegir.

11 comentaris:

Nuria ha dit...

No he leído nada de Vázquez Montalbán y con lo que no has contado el libro resulta muy apetecible, así que tomo nota de tu recomendación.
Besos y buen fin de semana

Laura Uve ha dit...

He leido mucho de Vázquez Montalbán, que recuerde: Tatuaje, La Rosa de Alejandría, La soledad del manager,Galíndez, El pianista, Saber o no saber,Historias de padres e hijos, Los pájaros de Bangkok y Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos... Unos cuantos de ellos son de la serie de Pepe Carvalho, buena novela negra.

Pero no he leído El estrangulador, me gusta lo que explicas, así que como hace mucho que no leo de él, voy a ver si la encuentro.

Molts ptnsssssss

Ignasi ha dit...

Recordo també poemes de Vázquez Montalbán.
Alguns em semblaven bons, altres no tant.
Fa temps em vaig atrevir a imitar el seu estil sec, quasi descarnat:

La tigresa eslava, así la presentan,
toma cada noche vodka con tanxilium.
Olvidó el camino de amor y rechazo
que la llevó al podio donde hace de stripper.

El viaje fallido condujo a las barras
De oscuros locales, cruces de extrarradio,
Ciudades sin playa.

Allí mueve el cuerpo fingiendo una muerte mil veces fingida.
Y olvida la vida.

Plataformas rojas, brillantes sostenes,
los príncipes púrpura con manchas de aceite
y una sola historia.
Van buscando arcenes donde despeñarse
por los precipicios del antiguo goce.
(Resiste la náusea)

la boca entreabierta sin hablar apenas
agita extensiones en la larga noche.
La tigresa eslava espera que suene una sesión más la canción de cierre. (ruido de motores)
El gato que está...


Només falta que Tom Waits posi la música ;)
Què? Ens regalem un altre cop amb aquell monument de cançó?:

http://www.youtube.com/watch?v=XrkThaBWa5c

Schönen sonntag DI!

Dona invisible ha dit...

Nuria, pues ya me contarás si te animas.
Feliz domingo!!!

Laura Uve, per quin llibre em recomanes que continuï? Ets tota una experta! Si llegeixes "El estrangulador" ja m'avisaràs!

Ignasi, molt bo el poema. I a més a més de molta actualitat! És ben bé l'estil de Vázquez Montalbán: realista i fixant l'atenció en aquells elements de la societat que aparentment són invisibles.
Està bé recordar de tant en tant Tom Waits.
Schönen Tag!

Zamarat ha dit...

Yo sólo he leído "Los mares del Sur", hace muchísimo, pero me gustó bastante. No conocía "El estrangulador";parece interesante. Me lo apunto!

LaMirandolina ha dit...

No he llegit mai Vázquez Montalbán, la novel·la negra no és sant de la meva devoció i, a més, hi ha tantes coses per llegir...! Però m'ha cridat l'atenció la cita que fas a l'inici: "Esos rostros de penco que tienen los personajes femeninos de Klimt son fruto de sus propios deseos." En primer lloc, no entenc a qui fa referència aquest "sus". Als desitjos dels personatges femenins o bé als de l'artista?
En segon lloc, com se suposa que és una cara de penca? Quines característiques té? I encara diria més: què és un penca? Una persona desvergonyida? Una persona estafadora?
En fi, que no estic gens d'acord amb el que diu la cita: Klimt té imatges femenines amb rostres dolcíssims, almenys des del meu punt de vista (http://www.gustavklimtcollection.com/pages/mother.html).

Laura Uve ha dit...

Dona, Galindez es interesante, se basa en un caso real, la desaparición en Nueva York de un reprentante del Gobierno vasco en el exilio en 1956. Fue secuestrado y asesinado en la República Dominicana....
Tatuaje, Historias de padres e hijos (éste me gusto mucho) y Los pájaros de Bangkok son de la serie de Carvalho.
Y si te interesa la cocina, Vázquez Montalbán era un hombre que disfrutaba comiendo, Saber o no saber.

En fin, hace tiempo que no leo nada suyo...

Buena semana, un abrazo grande!!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, pues gracias por la referencia que me ofreces. Investigaré sobre ese libro.
Un abrazo!

Mirandolina, jo tampoc no sóc una fan de la novel•la negra, però no estic tancada a res. Vaig llegar les tres d’Stieg Larsson i em van encantar, o sigui que potser provo amb alguna de la sèrie Carvalho, de Vázquez Montalbán.
M’agrada que facis referència a la cita sobre Klimt que he posat; no és casualitat que hagi triat aquesta. Alberto Cerrato, l’”estrangulador” a la novel•la, fa moltes referències als quadres de Klimt, els entén com una sublimació dels desitjos de l’artista a través de les figures femenines. Per tant, jo entenc que aquest “sus” de la cita es refereix a Klimt. L’”estrangulador”, que no hem d’oblidar que és un psicòpata, està obsessionat amb la Danae del pintor, quadre que apareix a la portada de la novel•la, concretament amb el seu pit. També creu que l’or dels quadres de Klimt té connotacions sexuals. Ja veus, tota una altra visió, que a mi mai se m’havia acudit donar a aquests quadres. Evidentment, sempre he pensat com tu, que aquests rostres són dolcíssims, però hauré de visitar de nou el Belvedere per veure si se m’ha escapat alguna cosa.

Amb aquesta visió, Vázquez Montalbán a través del seu personatge fa una crítica a la societat petitburgesa contemporània a Klimt i al cercle d’artistes del seu entorn.

Una abraçada!

Laura Uve,
Potser m’inclino per alguna novel•la de la sèrie Carvalho, Historias de padres e hijos, que em dius que et va agradar! Però ara en tinc algunes pendents... passarà a la cua.
Una abraçada i molt bona setmana per a tu també!

Eva Magallanes ha dit...

Con sólo saber que se trata del monólogo de un asesino ya me parece atractivo y si además, como bien expresas, se pasea por diversos tópicos sociales, políticos y culturales, más áun. Buena reseña que convoca a la lectura. Mis besos y mi contento por tu visita a mi blog!

Antígona ha dit...

Tampoco yo he leído nada de Vázquez Montalbán, pero tu post me ha despertado las ganas.

Quizá tenemos una imagen demasiado equivocada de la locura, tendemos a imaginar a los enfermos mentales como seres incapaces de pensar por causa de su enfermedad, incapaces de lucidez más allá de aquellos aspectos patológicos de su persona. Pero no es así. En el caso de los psicópatas, por lo visto, especialmente, cuyas facultades intelectuales no sufren merma alguna, aunque sí las emocionales. Quizá de ahí provenga la valoración de los rostros de las mujeres de Klimt, que a mí también me había llamado la atención. Así que creo que sólo por ese planteamiento de poner a un enfermo mental a escribir un diario donde haga valoraciones tan variopintas y a la vez tan interesantes sobre la realidad ya me va a gustar.

Por cierto, cuando estuve en Viena hace unos años no tuve oportunidad de ver el museo Belvedere. ¡No sabes cómo lo lamenté! Será cuestión de volver algún día.

Ah, y he visto que se han recuperado espontáneamente los comentarios perdidos. De todos modos, te agradezco tu doble esfuerzo por rehacer la información perdida. Todo un detalle que dice mucho bueno de ti.

Un beso!

Dona invisible ha dit...

Eva Magallanes, gracias, a servir. Intento seguirte porque tu blog es interesantísimo y se puede aprender muchísimo!
Un abrazooooo!

Antígona, totalmente de acuerdo sobre lo que comentas de la locura. Creo que Vázquez Montalbán lo utiliza como un pretexto para hacer su particular análisis tan aguda sobre la sociedad del momento. Pero está claro que la locura es también otra forma de ver la realidad y a veces los locos ven mucho más de lo que creen ver los "cuerdos" (así llamados :-)).
Pues nada, ya sabes, a volver a Viena, que te dejaste el palacio-museo Belvedere. Las pinturas de Klimt impresionan!
Jeje... después de tanto rollo, al final aparecieron los comentarios, pero, bueno, esto ha dado pie a que interactuemos más y eso me alegra :-)
Un abrazooooooooooo!!!