La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

11 de maig 2010

El tramvia a Viena


Des que he canviat de zona on dur a terme activitat en aquesta ciutat: ara toca treballar per aprendre (o per desaprendre), estic encantada amb el canvi de transport: del metro he passat al tramvia. Els tramvies a Viena conserven, com molts objectes del paisatge de Viena, el gust d'altres temps. Si em toca un dels tramvies antics, em puc imaginar perfectament el senyor "Stefan Zweig", en Freud o en Kafka asseguts en un dels seients de fusta, inventant una nova història, creant o simplement deixant passar els minuts envoltats de tanta bellesa.
Avui he pujat al tramvia a la mateixa hora des de fa ben bé una setmana: a les 8.40h del matí. En aquesta hora, l'activitat dins el tramvia serviria d'inspiració al bon d'en Josep Carner, que ens va regalar la seva "bella dama del tramvia".
Cautel·losament m'assec a la part de darrere, obro el diari, però no puc mantenir-hi la vista. Els xiscles i les rialles dels nens petits contrasten amb el silenci a què Viena em té acostumada. Un silenci sepulcral que de vegades fa mal. Són el grup d'alguna llar d'infants. Les professores, rectes, serioses, fan "xxxxsssst, xxsssst" quan el volum de veu és excessivament alt al seu criteri.
Darrere meu hi ha la conversa apassionada d'una dona en llengua eslava. Crec que no m'equivoco si afirmo que la major part d'immigració a Àustria prové de l'Europa de l'Est: Eslovàquia, Txèquia, Sèrbia, Croàcia... Duu les ungles postisses lacades de colors i lluu unes arrugues prematures que em fan pensar en una vida dura. Què deu dir en aquesta llengua semblant al rus?
Davant meu hi ha dues dones grasses amb mocador. Deuen ser turques o bòsnies; viatgen en silenci, el silenci del respecte. En baixar s'ajuden mútuament i abaixen la mirada quan algú les observa.
I al fons hi ha un adolescent que escolta música amb auriculars. Malgrat el murmuri de veus i d'infants, puc escoltar-la des d'aquí. Una senyora gran, molt gran, puja a la següent parada. Darrere les ulleres uns ulls tristos i un bastó, a les mans.
Arriba l'estació final. L'altaveu avisa que hem de baixar (bitte alle aussteigen). Emprenc el camí del dia, intentant no esborrar cap imatge de la retina.

Escoltant: Sleep the clock away-belle and sebastian

2 comentaris:

Elisabet Pérez Besa ha dit...

No sabia que t'agradava Belle and Sebastian!
La quotidianitat, el dia a dia, el món que veiem (i que molts suplanten pel món de la televisió) és ric i impressionant. Gràcies per aquest retrat de Viena!

Bis bald (ja falta poc per veure'ns!)
Eli

Astrid ha dit...

M'encanta llegir-te. No deixis d'escriure per aqui, que almenys a traves teu puc abosorvir una mica de la cultura que manca a Brisbane. Petonets