La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

2 de juny 2011

La revolució serà de tothom o no serà

Un dels perills que, al meu entendre, amenaça la revolució és el sectarisme d'alguns grups que componen la nostra complexa societat. M'ho temia en el moment en què va començar la #spanish revolution. Si no entenem que es tracta d'escoltar els altres i deixar de banda les nostres més grans aspiracions per poder trobar conjuntament punts en comú, és que no hem entès res. 
Jo sé que el món no serà com jo el vull, perquè això és totalitarisme, i cadascú té una forma diferent de pensar, que hem d'acceptar per compondre un mosaic que abarqui i inclogui tothom. La democràcia inclusiva i participativa, en definitiva, real, ha de tenir com a objectiu el consens, i això vol dir que cadascú renuncia a alguna cosa per obtenir-ne uns mínims, comuns al conjunt de la societat. Si no s'entén així, és que no es vol una democràcia real, sinó una altra cosa. 
Per què dic tot això? Doncs perquè sembla ser que aquí a Àustria no s'ha entès bé el que és la #spanish revolution o no s'hi han parat a pensar i a informar-se'n. No em refereixo als espanyols que vivim aquí i que estem en constant contacte amb persones que són a les acampades de Barcelona, Saragossa, València, Palma, Sevilla, Granada, Las Palmas, etc. etc. sinó a algunes persones del moviment llibertari, okupa i anarquista que sembla que han agafat les regnes de l'acampada a Karlsplatz (una de les places més conegudes de la ciutat i es podria dir que centre neuràlgic on s'agrupa gent de tota mena). Quan vaig saber que hi havia austríacs que s'havien solidaritzat amb el moviment #spanish revolution em vaig alegrar, i molt! Em sembla que tenim problemes en comú i que, tot i que a Àustria la crisi no ha calat tan a fons (tenen un 9% d'atur, amb això ho dic tot), sí que és cert que el macrosistema econòmic i polític és, amb diferències sobretot pel que fa al sistema d'eleccions, molt semblant. Així que em vaig congratular enormement per la rebuda dels austríacs, vinguessin del moviment que vinguessin. 
Ara bé, i segons informacions de primera mà (no vaig poder assistir a l'acampada promoguda per aquests sectors), persones que provenen del moviment anarquista a Àustria van oposar-se a les propostes de reformar del sistema que des de Madrid (i amb consens) es fan, argumentant que el que ells volen és una destrucció total del sistema. Des d'aquesta posició no és possible un debat democràtic per arribar al consens. Si no s'escolta i es té en compte el que els altres pensen, tanquem la paradeta. La mateixa divisió eterna i polèmica de l'esquerra: reforma o revolució no duu més que a la divisió. Repeteixo que el món que a mi m'agradaria no és segurament el que entre tots es construirà, però és un primer pas, ja que el canvi que es pot aconseguir entre tots i totes s'acosta als meus desitjos. No es pot destruir una societat en dos dies, és un procés que durarà anys i anys (potser per sempre), i requereix la participació activa de tothom i sobretot la voluntat i la consciència que és un moviment apartidista, la qual cosa no vol dir anarquista, ja que entenc que partidista engloba també qualsevol ideologia. 

Alguns dels companys que participen del moviment DRY! Viena veuen factible un possible diàleg amb aquestes altres persones que acampen a Karlsplatz. Pensen que és necessari explicar-los en què consisteix la "revolució" a Espanya, per tal que adoptin l'actitud necessària per poder contribuir amb les seves aportacions que segur són molt valuoses. Jo no ho veig tan clar: per què no se n'han informat prèviament abans que cridar a les reunions que el que ells volen és la destrucció de l'actual sistema? Espero, de tot cor, que puguem ajuntar forces. Si no, això començarà a no tenir sentit. 

Em faig ressò també d'algunes crítiques que he estat llegint darrerament per la xarxa, que mostren alguns comportaments perillosos i que espero que es modifiquin pel bé de tothom. D'una banda (a Madrid, i pels comentaris també a Saragossa): http://sobreunademocraciareal.blogspot.com/2011/05/todo-el-poder-para-las-asambleas-vs.html i, de l'altra, del mur del facebook d'SpanishRevolution, n'he extret: http://www.kaosenlared.net/noticia/indignado (un altre testimoni de Madrid). 

Continuo creient en aquest moviment nascut dels cituadans i les ciutadanes indignats/es, però espero que el seny i el sentit comú triomfi i al final acabem, entre tots, creant una nova democràcia, més real i més justa.

I, en aquest vídeo, una mostra de les cosetes que anem fent a Viena (en algun lloc d'allà darrere hi sóc jo) :-)):

11 comentaris:

troyana ha dit...

Dona Invisible,
es una qüestió complicada el que planteges,però dins d´un moviment on n´hi ha llibertat d´expressió,o se suposa,on n´hi ha a més a més,diàleg intern i capacitat de decisió assembleària,també n´hi ha divisió de opinions i diferents perspectives.Està clar que es precís arribar a uns acords mínims,unes bases comuns,però tot en aquesta vida té un preu i es clar que aquestes escissions en organitzacions polítiques on no hi ha diàleg i sí unitat per imposició,no es donen,no al menys,obertament.
Ànim i a continuar amb la lluita,que encara queda molt per aconseguir.
1 Abraç

Ignasi ha dit...

M'agrades DI, pel que dius, per com ho dius i per com ets.

No t'he sapigut trobar al teu video.
I tu a mi en aquest?

http://www.youtube.com/watch?v=iALt-TP-S4M&feature=related

Ara som més gent que ja no acceptem qualsevol cosa de polítics professionals i de cobdiciosos sense escrùpols.
Més gent i més determinats a actuar.
Els fills ens han recordat com fer-ho.
Sortint a les plaçes.

Abraçada!

Laura Uve ha dit...

Es difícil opinar d'un cas concret i desconegut per a mi com és la situació que es dona a la acampada de Viena. Per tant, no ho farè.
Si m'agradaria opinar sobre un parell d'aspectes. La primera questió fa referència a la denominació de "revolució española", que no s'utilitza gaire però a vegades surt. En cap cas penso que s'hagi d'utilitzar la paraula "revolució" ja que les peticions que es demanen, majoritariament, son reformes i revolució significa un canvi des de l'arrel i profund.
Pot ser aquest àcrates pensen una altre cosa del que està passant per aquí, és a dir, estan malament informats.
El moviment que s'està donant no està debatent entre revolució i reforma, en cap cas. Està molt clar que el que es demana són canvis en la línia de un millor funcionament de la democràcia, un comportament ètic i repressentatiu de la majoria per part de la classe política i que els "mercats" no imposin la seva llei dels beneficis per ells i les perdues per tothom. Això, sent important, no és cap revolució.

L'espontaneisme, l'assemblearisme, la democràcia directe són mètodes llibertaris. Quan es funciona des de la base. les divergències poden sortir però la novetat és que es poden parlar entre tots i no arriba un senyor i les imposa.

En fin, després intentarè llegir els comentaris que dius que has llegit, avui he parlat amb una amiga de Zaragoza i la imatge que m'ha donat de la acampada és força bona i de Barcelona també.

Jo confio en aquest moviment,encara que soc conscient de les dificultats, que jo anomenaria REGENERADOR I ÈTIC.

Una forta abraçada i a continuar lluitant i transformant............

Nuria ha dit...

Es muy difícil saber escuchar, creo que precisamente eso, no saber escuchar es uno de los principales males de nuestra sociedad.
Yo tampoco puedo opinar sobre lo que está ocurriendo en Viena, tampoco en mi ciudad pues comparto parte de las reivindicaciones de los indignados pero no sigo de cerca ninguna de las acampadas.
Ahora no puedo ver el vídeo que nos dejas pero esta tarde me vuelvo a pasar y a ver si te localizo.
Besotes y feliz fin de semana

Dona invisible ha dit...

Troyana, sé que està bé discrepar i no tenir tots la mateixa manera de pensar. Quin avorriment, si no! Però cal tenir l'actitud de diàleg i de saber que, encara que l'altre/a pensi diferent, hi ha d'haver punts en comú. Si no, això es trenca.
Desgraciadament, a l'esquerra sempre hi ha hagut escissions (a la dreta no tantes, que jo recordi) precisament per això. I se surt perdent, està clar. "Divide y vencerás".
Que no decaigui, per això!
Petonssssss

Ignasi, gràcies, gràcies, no saps com m'animes!!!
Ja entenc que no m'hagis trobat al vídeo: sempre intento passar desapercebuda i no aparec mai en primer pla. Però sóc darrere de la pancarta en què diu "Democracia, tenemos que hablar..." que vam pintar uns companys i servidora.
Jo tampoc no t'he sabut trobar a tu!
Una abraçada, company!

Laura, tens raó sobre el fet que això no és cap revolució estrictament parlant. El que sí que em sembla revolucionari és la manera com s'ha dut a terme i ha començat el moviment: amb la gent del carrer, i ocupant les places, un espai públic i de debat. És clar que en el sentit més tradicional, això no és una revolució, però entenc per què se n'hi diu.
Aquests àcrates a Viena evidentment estan mal informats, però amb tot l'allau de vídeos-manifests-twitter-facebooks-blcos-testimonis... que hi ha, només em queda pensar que és que no han volgut informar-se'n. Perquè no és el que ells es pensaven, ni de lluny.
Sé que el sistema assembleari ve de l'anarquisme, però és un instrument que s'està fent servir, com bé dius, per reclamar millores en la democràcia que tenim, per obtenir-ne una de real. Per tant, el moviment en si no és anarquista.
M'alegro que les coses a Saragossa i Barcelona vagin bé. Com m'agradaria ser-hi!!! gggrrr... En fi, aquí també aportem el nostre granet de sorra.
Una forta abraçada i petonsssss

Nuria, tienes toda la razón del mundo. Escuchar no es todavía un deporte que esté muy de moda. Fíjate que a mí en las asambleas me gusta más escuchar y aprender que hablar... A veces es mejor. Pero, bueno, supongo que todo el mundo está harto que no se les escuche y ahora ha llegado el momento de hablar y proponer.
Jeje... no sé si me vas a localizar en el vídeo, casi no se me ve y estoy ahí con mis gafas de sol :-)
Mas besotes y buen finde!!!

Aiguasalada ha dit...

Què bé que parles, companya!

Dona invisible ha dit...

Apa, ja serà menys, companya :-)!
Petonssss

Antígona ha dit...

Yo también creo, como Troyana, que la cuestión es en sí misma complicada. Por asambleario que sea un movimiento, al final siempre acaba habiendo líderes, portavoces, gente con más poder de convicción o con más formación que termina haciendo valer sus opiniones. He leído los dos artículos que linkas y lo que se cuenta en ellos me parece lamentable, pero hasta cierto punto natural y previsible. Incluso si se escucha la opinión de todo el mundo, a la postre no todas las opiniones se convierten en propuestas o demandas. Y en parte está bien que así sea, porque hay opiniones más o menos acertadas, más o menos fundamentadas, más o menos sensatas o acordes con el espíritu originario que animó a la revuelta o a la protesta. Pero claro, el peligro radica en que no sean las opiniones más acertadas o más fundamentadas las que se terminen imponiendo por consenso, sino las de aquellos que más gritan o más son o más trampean para hacerlas prevalecer.

He recibido por diferentes vías un documento donde se recogen las propuestas que se hacen desde la acampada en la Puerta del Sol y lo que observo es que –desde mi muy particular punto de vista, claro- se mezclan propuestas totalmente realistas y fundadas en el conocimiento del sistema político y económico con otras totalmente utópicas, o fuera de sitio, o discutibles, o sencillamente reveladoras de una profunda ignorancia acerca de la realidad política o económica. Y aquí viene el lío porque, a la vista del documento, uno se pregunta: ¿pero realmente valen todas las opiniones por igual? ¿Puede ser la misma, pongamos por caso, la opinión de un economista que la de un estudiante de ciencias o un obrero parado? ¿Y qué sucede, por ejemplo, si el economista está vendido al sistema? Porque entonces no vale su opinión de experto, cuando sin embargo, en principio, se trataría de aquel que por su saber mejor puede conocer el funcionamiento del mercado y hacer propuestas factibles para su modificación y regulación.

Por otra parte, estuve también en Sol hace unos días y me desilusionó ver cómo aquello se había convertido en el supermercado de las causas perdidas. Desde luego, si algo faltaba, al menos viendo cómo se habían estructurado físicamente los acampados y las comisiones y tiendas que había, era consenso y compartir esa serie de mínimos a la que aludes.

Ponerse de acuerdo sobre unos mínimos, intuyo, debe de ser bastante más difícil de lo que parece. De lo contrario, estas cosas no estarían pasando. Y está claro que hay que seguir luchando por ello. Lo que no sé muy bien es cómo a la vista de lo que cuentas y de lo que está sucediendo.

Un beso!

Dona invisible ha dit...

Antígona, es lo que me da miedo del movimiento asambleario: que al final las voces que más gritan o la sinrazón se impongan sobre la razón. Es un peligro que existe y pienso que no todo el mundo tiene la formación o el criterio o la madurez suficientes para que ese movimiento funcione, lo cual es una pena porque, a mi entender, todo el mundo merece ser escuchado y tenido en cuenta. A la práctica eso no es así: no todo el mundo es escuchado y tenido en cuenta. Confío, sin embargo, en que entre el conocimiento de unos y la experiencia y criterios de otros se construya entre todos algo coherente.

Me entristece lo que dices sobre lo que has visto en Sol. La atomización, el hecho de no querer renunciar a nada, el boulevar de las causas perdidas y buscar las diferencias solo desúne y vuelve a sacar a la luz viejas heridas y problemas de la izquierda mayoritariamente (la derecha no tiene esos problemas): la división y el concentrarnos en lo que nos desúne en vez de centrarnos en la indignación (este era nuestro consenso de entrada). Leí en algún sitio que en el momento en que la crítica al movimiento 15M ("es que no teneis propuestas") caló y se hizo mella, empezó la perdición: caímos en la trampa y nos convertimos en la izquierda (y que conste que yo me considero de izquierdas, pero esto tendría que ser otra cosa).

Llegar a un consenso de mínimos es más difícil de lo que pensamos, pero lo primero que hace falta es la voluntad (creo) de ponerse de acuerdo y estoy viendo que en general no todo el mundo lo tiene tan claro.

Besosssssssss

Zamarat ha dit...

Hola Dona!
Aprovecho un ratito que tengo para saludarte. Abrazos!

Dona invisible ha dit...

Hola, Zamarat!
Me alegro que te pases por aquí. Un abrazo!!!