Ja
m’he acostumat al tòpic sobre els espanyols que circula més o menys de manera
general per aquest país: passionals, simpàtics, una mica desordenats,
impuntuals i més aviat de la festa que de treballar.
L’assumeixo
i, és més, de vegades l’utilitzo per fer bromes a les meves classes. Me’n ric i
per dins penso: sóc realment com en veuen? I definitivament, no, no sóc totes
aquestes coses que pensen només perquè vinc d’aquest país del sud d’Europa.
Però en ocasions em sorprenc a mi mateixa fent alguna cosa que s’ajusta al
clixé...
L’altre
dia, però, un alumne meu em va dir que estudia espanyol, entre d’altres motius,
perquè sap que algun dia marxarà d’aquest país. No és la primera vegada que em
trobo un cas així: molts austríacs no estan contents amb el seu país. Però per
què? Si Viena, per ex., és la ciutat amb millor nivell de vida del món?! Aquest
alumne meu em va donar una resposta: culturalment els austríacs tan sols pensen
en els diners, no pensen en el seu veí, són una cultura molt individualista.
Comparava Àustria i Espanya i em deia que Espanya és una cultura molt més de
grup i social: “els espanyols surten al carrer, van amb els seus veïns, fan
coses junts; nosaltres, no, nosaltres ens quedem a casa i només ens preocupem
de nosaltres mateixos.” Evidentment la seva visió és molt més crítica que la
meva. Crec que encara no m’he fet una radiografia tan precisa com per afirmar
que tots els austríacs són tan materialistes. Però: i nosaltres, no pensem en
els diners? Fa poc teníem una discussió arran del moviment 15 M sobre la
importància que s’ha donat culturalment a Espanya al fet de tenir en possessió
una vivenda i com això ha col·laborat a la situació crítica en què vivim. Es
pot afirmar, doncs, que els espanyols no es preocupen tant dels diners? Ho
dubto. De totes maneres, si analitzem els darrers esdeveniments a Espanya i com
està reaccionant la població (en part), m’atreveixo a afirmar que potser té raó
el meu alumne a dir que som més tribals que ells: farien els austríacs el
mateix que els espanyols quan hi ha un desnonament? També ho dubto. 
D’altra
banda, la preocupació pel medi ambient al nostre país està a anys llum de la
preocupació que tenen els austríacs, per als quals és gairebé una obsessió:
productes biològics, reciclatge, estalvi de recursos... tot ho acompleixen al
peu de la lletra. I nosaltres, som uns irresponsables? No ho sé, una barreja de
preocupació social i mediambiental seria l’ideal per a un país. Però ai, quin
poder que tenen els diners! A Espanya, no ens enganyem, també ens preocupen els
diners. Què deuen tenir aquests papers de colors amb caps dibuixats? Sí, sí, ja
sé que em direu que sense diners no es pot viure... Mmm, segur? Deixo aquest
web per a la reflexió i com a final d’aquest estrany post que m’ha quedat: http://www.sindinero.org/
PS
= la primera foto és d'aquest setembre a Barcelona. Plaça de la
Revolució al Barri de Gràcia. Autora = servidora :-). La segona foto,
també feta per mi, és un carrer de Viena, el setembre de 2009.
7 comentaris:
D.I.
selecciona tot el text
Un debat interessant el de les diferències culturals,que no acaba en la comparació entre països.
A Espanya,el tema de la consciència de grup,la solidaritat social tampoc creo es percebi o es visqui de la mateixa forma en unes comunitats autònomes que en unes altres. A més,hi ha moltes diferències també entre les zones rurals i les urbanes.
D'altra banda,els clixés de vegades,es compleixen.Les generalitzacions ja sabem que porten a l'error,però hi ha una part de debò en l'estereotip,almenys,un percentatge més o menys significatiu,que justifica la seva existència, i en alguns dels clixés atribuïts als espanyols que esmentes,reconec a algunes persones,a unes altres,evidentment,no.
En qualsevol cas,entorn del tema de l'individualisme,a manera d'anècdota curiosa,en les dues fotos que penges,en la primera (*Barna?)la gent està agrupada o bé algunes persones o bé en parella (fins i tot agafats de la mà)i en la segona(Viena ??)apareixen persones soltes,a nivell individual...casualitat?coincidència??...les has escollit a consciència?*ja,*ja
Finalment,la web que enllaces em sembla molt interessant,em sembla molt *chula la idea dels bancs del temps, per exemple.
*Bsts
volia dir xulaaa....sorry
Troyana,
és clar, a banda hi ha la diferències entre les diferents zones d'Espanya. Moltes vegades em costa explicar-los-les, que vegin que no és el mateix viure al nord que al sud, per exemple. D'altre vegades, ni m'hi esforço, la veritat.
També crec que les generalitzacions tenen part de raó.
Ei, doncs saps que les fotos les he triades aleatòriament, sense pensar-hi, no les he triat a consciència, i després m'he adonat d'això que dius? Significatiu o casualitat? mmm no ho sé.
La idea del banc del temps és fantàstica, o els mercats d'intercanvi, sí. Seria tan alliberador viure sense diners!
Petonsssssss
Un post que dona per a parlar i parlar... els tòpics... És una manera breu i resumida de liquidar un tema, una impressió, un sentiment... Tot és molt més complexe, ja ho dius i no tot és blanc o negre, hi ha un mund de gradacions del gris (un color antipàtic i soso).
Encara que, a vegades, és terrible... prefereixo el soroll, el contacte físic, la confusió.............. a l'ordre, el silenci, la monotonia, l'individualisme....... pero segur que a tot arreu hi ha espais de soroll i calor i espais de soletat i silenci.
Ptnsssss........
Laura, a mi tampoc no m'agrada el gris haha... però s'ha d'admetre que en aquest tema dels tòpics culturals, existeixen, per bé que parlem d'abstraccions del sentit general d'un poble.
A mi m'agrada combinar el soroll i el silenci. Sovint si he tingut una setmana amb molts moments de soroll, necessito les meves fases de soledat i a l'inrevés.
Petonssssssss
Precioso blog!! Y el título ni te cuento!! Ahora entiendo lo que me decias de Stefan Zeiwg. Sí cuando estuve en Viena (hace ya más de un lustro) fui consciente de cómo cuidaban el medio-ambiente. Aquí las cosas aún no son igual...ni se asoman!!
Un saludo!!!
Gracias, María! Y bienvenida!
Ojalá se aprendiera en España un poco más la importancia de cuidar este mundo. Si nos lo cargamos, nos cargamos el futuro. Se lo debemos a las generaciones que están por llegar!
Saludetes!
Publica un comentari a l'entrada