 |
| Tots els llibres de què parlo avui sobre la meva taula. |
En aquesta entrada presento dos llibres que vull re-re-comanar :-), conjuntament amb els respectius blocs que citaré i enllaçaré a sobre de cada nom:
Del bloc de la Laura Uve, UTOPIA em va arribar una joia titulada La dona justa -Edicions 62 (col·lecció La butxaca). Aquesta és l'entrada que ella li va dedicar (per a la versió en castellà): La mujer justa (clica sobre el títol i podràs llegir-la).
La novel·la és de l'escriptor hongarès Sándor Márai (per a més informació, clica sobre el nom) i està ambientada al Budapest de l'època imperial. Parla d'una història d'amor a tres bandes, d'un triangle amorós. Dues dones i un home, dues persones que formen part de l'alta societat de l'època i una persona que prové de les classes més baixes. Totes tres persones aporten un punt de vista diferent sobre la vida i, sobretot, sobre l'amor. El llibre està dividit, doncs, en tres parts, que conformen els tres punts de vista dels personatges, que parlen en un flaix back sobre les seves experiències al voltant de les relacions que han viscut, també com a excusa per analitzar les relacions socials entre els diferents sectors i la societat de l'època.
El llibre està plagat de sentències que, sense ser adoctrinadores ni moralitzants, són una bona porta d'entrada a la reflexió sobre grans temes vitals, sobretot quant a l'amor. No acostumo a subratllar frases als llibres, però en aquest cas, les paraules se'm quedaven gravades a la ment, com martells sobre un munt d'argila, i no podia sinó evitar que em marxessin a l'oblit. Així, alguns fragments que tinc subratllats són: "Darrere de qualsevol abraçada de debò hi ha la mort, amb les seves ombres que són tan denses com els rajos d'alegria. Darrere de qualsevol petó sincer s'amaga el desig secret d'aniquilar-se, aquella sensació de felicitat total, sublim, que ja no regateja més, la consciència que la felicitat equival sempre a deixar-ho tot i lliurar-se completament a un sentiment." (pàg. 314) "Estimar és conèixer plenament l'alegria i tot seguit morir". (pàg. 314) La qüestió del temps és present de manera directa i indirecta en totes aquestes reflexions. Del llibre es desprèn que l'amor mai no és etern, que aquest sentiment dura un temps i que després mor, com totes les coses en aquest món. M'ha sorprès el gran coneixement de l'ànima humana d'aquesta autor, i la desmitificació del que podia semblar a simple vista una gran història d'amor de pel·lícula. El llibre no es queda a la superfície, no acaba com una bonica representació de la realitat, sinó que és la realitat, la complexitat dels sentiments i la constatació que les coses mai no són tan senzilles com ens pensem.
M'ha agradat especialment la tercera part del llibre, en què parla la que fou minyona de la mestressa casada amb l'home que va estimar-la; és a dir: la tercera part del triangle amorós. La seva visió de la classe benestant és del tot reveladora: coneixem el que pensa una persona a qui probablement mai s'havia donat veu. I de nou apaerix el tema del temps: "La pàtria es dóna només una vegada a la vida, com l'amor, l'amor de veritat. I la pàtria passa, igual que l'amor de debò. Ja està bé així; si no, no es podria aguantar." (pàg. 372-373)
Però de totes les reflexions que hi ha a la novel·la, em quedo amb una que fa precisament l'home respecte a la passió amorosa: "La passió no té res de festiu. Aquesta força tenebrosa, que no para de crear i de destruir el món, no fa preguntes a aquells que no toca, no els demana si els ve de gust o no, no es preocupa gaire dels sentiments humans. Ho dóna tot i tot ho demana; és un corrent elèctric sense condicions, alimentat per la mateixa energia primigènia de la vida i de la mort. No hi ha cap més manera de saber què és la passió... hi ha molt poques persones que atenyen aquest punt!" (pàg. 312-313)
No cal dir que la novel·la és altament recomanable, així com el bloc del qual vaig extreure la referència. Gràcies, Laura :-)
L'altre llibre que recomano i que a la vegada vaig veure recomanat és L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra (ed. La Campana), de l'autor suec Jonas Jonasson (si fas clic sobre el nom, podràs accedir a la seva pàg. web). La primera vegada que el vaig veure ressenyat va ser al bloc de La Mirandolina (clica sobre el nom i visitaràs el seu piset-bloc). En aquesta entrada (fes clic sobre "entrada") la Mirandolina em va despertar la curiositat per un llibre ben original. Després també en vaig llegir una crònica al bloc de la Dorothy (el mateix: clica sobre el nom per anar-hi). La ressenya que ella en va fer és aquesta.
L'avi de 100 anys... és la història de l'Allan Karlsson, un senyor que en fer 100 anys s'escapa de la residència per a gent gran en què viu. Li han organitzat una festa i tot està preparat per al gran dia, però l'Allan no té ganes de celebracions i decideix prendre el destí amb les seves mans i començar una aventura. A partir d'aquí inicia un recorregut boig per diferents indrets del país, on el protagonista es va trobant amb tot de personatges excèntrics: un jove pertanyent a una organització criminal, el propietari d'un frankfurt que ha començat moltes carreres universitàries i no n'ha acabat cap, una dona pèl-roja maquíssima que té una elefanta anomenada Sonja com a mascota...
El llibre és disparatat, intel·ligent i divertit a parts iguals; a banda combina els episodis de l'època contemporània amb la història de la vida de l'Allan, que des de ben jove hereta el negoci de les bombes, les armes. A més, coneix el terrible secret de la fabricació de la bomba nuclear... En aquest camí vital, continuem trobant personatges peculiars, com el germà fictici proscrit i desconegut de l'Albert Einstein, en Herbert, que té una capacitat intel·lectual aparentment limitada, o l'Amanda Einstein, ànima bessona del Herbert. El més interessant d'aquest recorregut és com l'autor repassa la Història a través dels seus personatges: Truman, Stalin, Franco, Mao... en diferents etapes de la seva vida, l'Allan Karlsson coneix aquests dirigents, dictadors psicòpates que van tenir el destí dels ciutadans i ciutadanes dels seus respectius països a les seves mans. Mentre llegia reflexionava sobre els episodis històrics diversos que Jonass va citant, en una magistral combinació de realitat i ficció i em deia que l'autor ha de ser un gran coneixedor d'aquests fets històrics, per tal de poder donar-los la volta i fer-ne una Història com aquesta. El que es desprèn d'aquest relat irònic i molt àcid, que desmitifica tota figura històrica rellevant, no és, però, gaire alentador: les ideologies com a dogmes són perilloses i fan dels seus representants uns titelles, o més ben dit: si algú segueix un ideal per damunt de tot, i en fa l'únic objectiu, sense parar-se a reflexionar sobre el que es va trobant pel camí cap a aquest objectiu, corre el perill de convertir-se en un dèspota. En tot cas, el llibre és una mostra narrada de manera intel·ligent de com arribaren a l'absurditat la defensa d'aquests ideals, tergiversats i malversats per uns pocs psicòpates (l'episodi de l'Stalin és un dels més delirants, ben narrats i alhora exemplificadors del llibre).
Doncs bé, una altra novel·la recomanada que recomano. Gràcias, Mirandolina i Dorothy.
I, com que ahir vaig acabar L'avi de 100 anys... i, en sortir de la feina, vaig passar per una de les llibreries més conegudes de la ciutat, no em vaig poder estar de fer-me amb tres exemplars de nous llibres que esperen a ser llegits a partir de JA! I com que els darrers llibres han estat en la meva llengua materna (bé, una de les meves llengües maternes), vaig decidir que ja tocava tornar a fer l'esforç de llegir en llengües estrangeres, així doncs, els llibres són en alemany, francès i anglès. Toca fer un triple esforç, però sé que val la pena:
Stefan Zweig, Auf Reisen (Ed. Fischer). Per fer honor al títol del meu bloc i perquè em ve de gust de nou llegir algun llibre dels molts que encara tinc pendents del meu adorat Stefan Zweig. Mentre era a la llibreria vaig estar una estona mirant la secció d'autors austríacs i no vaig poder evitar recordar les bones estones que he passat llegint Carta a una desconeguda o 24 hores en la vida d'una dona. De manera que vaig comprar aquest llibre que relata alguns viatges de l'autor austríac al llarg de la seva vida: La Provença, Itàlia, Espanya, Europa, Índia, Amèrica... Estic desitjant llegir-lo!
Philippe Pozzo di Borgio, Le second souffle (Le Livre de Poche). Ho reconec: em va atrauare per la fama que ha assolit la pel·lícula que se'n va fer amb el títol "Intouchables". Pel que he llegit, el llibre en la seva primera edició va ser un fracàs de vendes, i no és fins que la pel·lícula ha arrasat a les taquilles al país veí d'Espanya que ha tornat a reeditar-se i a tenir un gran èxit. Sí, he caigut en la trampa de l'èxit comercial, però com a mínim he comprat el llibre en francès per poder practicar una mica. És la història, com sabem, d'un home de l'alta societat francesa a qui li canvia la vida completament després d'un accident; coneix un immigrant negre, que l'ajuda i amb qui construeix una bona amistat. En aquesta edició hi ha una segona història curta titulada "Diable gardien". El llegirem abans de veure'n la pel·lícula, a veure què tal.
Noam Chomsky, Occupy (Penguin Special, ed. en anglès). Sobren les paraules, l'intel·lectual Noam Chomsky dóna compte del moviment Occupy des dels seus inicis el passat 2011 a Nova York. Inspirat en la Primavera Àrab i en el 15M, aquest moviment també ha estat inspiració per a molts altres corrents ciutadans que no es resignen a acceptar el sistema en què vivim. M'interessa particularment la visió alternativa que es pugui donar des d'un país que ha estat capdavanter quant al capitalisme com és els Estats Units. No tinc cap dubte que trobaré moltes semblances amb el mateix moviment aquí a Àustria.
I això és tot! Ara tinc un dilema: quin llibre començo a llegir primer?
El llibre està plagat de sentències que, sense ser adoctrinadores ni moralitzants, són una bona porta d'entrada a la reflexió sobre grans temes vitals, sobretot quant a l'amor. No acostumo a subratllar frases als llibres, però en aquest cas, les paraules se'm quedaven gravades a la ment, com martells sobre un munt d'argila, i no podia sinó evitar que em marxessin a l'oblit. Així, alguns fragments que tinc subratllats són: "Darrere de qualsevol abraçada de debò hi ha la mort, amb les seves ombres que són tan denses com els rajos d'alegria. Darrere de qualsevol petó sincer s'amaga el desig secret d'aniquilar-se, aquella sensació de felicitat total, sublim, que ja no regateja més, la consciència que la felicitat equival sempre a deixar-ho tot i lliurar-se completament a un sentiment." (pàg. 314) "Estimar és conèixer plenament l'alegria i tot seguit morir". (pàg. 314) La qüestió del temps és present de manera directa i indirecta en totes aquestes reflexions. Del llibre es desprèn que l'amor mai no és etern, que aquest sentiment dura un temps i que després mor, com totes les coses en aquest món. M'ha sorprès el gran coneixement de l'ànima humana d'aquesta autor, i la desmitificació del que podia semblar a simple vista una gran història d'amor de pel·lícula. El llibre no es queda a la superfície, no acaba com una bonica representació de la realitat, sinó que és la realitat, la complexitat dels sentiments i la constatació que les coses mai no són tan senzilles com ens pensem.
M'ha agradat especialment la tercera part del llibre, en què parla la que fou minyona de la mestressa casada amb l'home que va estimar-la; és a dir: la tercera part del triangle amorós. La seva visió de la classe benestant és del tot reveladora: coneixem el que pensa una persona a qui probablement mai s'havia donat veu. I de nou apaerix el tema del temps: "La pàtria es dóna només una vegada a la vida, com l'amor, l'amor de veritat. I la pàtria passa, igual que l'amor de debò. Ja està bé així; si no, no es podria aguantar." (pàg. 372-373)
Però de totes les reflexions que hi ha a la novel·la, em quedo amb una que fa precisament l'home respecte a la passió amorosa: "La passió no té res de festiu. Aquesta força tenebrosa, que no para de crear i de destruir el món, no fa preguntes a aquells que no toca, no els demana si els ve de gust o no, no es preocupa gaire dels sentiments humans. Ho dóna tot i tot ho demana; és un corrent elèctric sense condicions, alimentat per la mateixa energia primigènia de la vida i de la mort. No hi ha cap més manera de saber què és la passió... hi ha molt poques persones que atenyen aquest punt!" (pàg. 312-313)
No cal dir que la novel·la és altament recomanable, així com el bloc del qual vaig extreure la referència. Gràcies, Laura :-)
L'altre llibre que recomano i que a la vegada vaig veure recomanat és L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra (ed. La Campana), de l'autor suec Jonas Jonasson (si fas clic sobre el nom, podràs accedir a la seva pàg. web). La primera vegada que el vaig veure ressenyat va ser al bloc de La Mirandolina (clica sobre el nom i visitaràs el seu piset-bloc). En aquesta entrada (fes clic sobre "entrada") la Mirandolina em va despertar la curiositat per un llibre ben original. Després també en vaig llegir una crònica al bloc de la Dorothy (el mateix: clica sobre el nom per anar-hi). La ressenya que ella en va fer és aquesta.
L'avi de 100 anys... és la història de l'Allan Karlsson, un senyor que en fer 100 anys s'escapa de la residència per a gent gran en què viu. Li han organitzat una festa i tot està preparat per al gran dia, però l'Allan no té ganes de celebracions i decideix prendre el destí amb les seves mans i començar una aventura. A partir d'aquí inicia un recorregut boig per diferents indrets del país, on el protagonista es va trobant amb tot de personatges excèntrics: un jove pertanyent a una organització criminal, el propietari d'un frankfurt que ha començat moltes carreres universitàries i no n'ha acabat cap, una dona pèl-roja maquíssima que té una elefanta anomenada Sonja com a mascota...
El llibre és disparatat, intel·ligent i divertit a parts iguals; a banda combina els episodis de l'època contemporània amb la història de la vida de l'Allan, que des de ben jove hereta el negoci de les bombes, les armes. A més, coneix el terrible secret de la fabricació de la bomba nuclear... En aquest camí vital, continuem trobant personatges peculiars, com el germà fictici proscrit i desconegut de l'Albert Einstein, en Herbert, que té una capacitat intel·lectual aparentment limitada, o l'Amanda Einstein, ànima bessona del Herbert. El més interessant d'aquest recorregut és com l'autor repassa la Història a través dels seus personatges: Truman, Stalin, Franco, Mao... en diferents etapes de la seva vida, l'Allan Karlsson coneix aquests dirigents, dictadors psicòpates que van tenir el destí dels ciutadans i ciutadanes dels seus respectius països a les seves mans. Mentre llegia reflexionava sobre els episodis històrics diversos que Jonass va citant, en una magistral combinació de realitat i ficció i em deia que l'autor ha de ser un gran coneixedor d'aquests fets històrics, per tal de poder donar-los la volta i fer-ne una Història com aquesta. El que es desprèn d'aquest relat irònic i molt àcid, que desmitifica tota figura històrica rellevant, no és, però, gaire alentador: les ideologies com a dogmes són perilloses i fan dels seus representants uns titelles, o més ben dit: si algú segueix un ideal per damunt de tot, i en fa l'únic objectiu, sense parar-se a reflexionar sobre el que es va trobant pel camí cap a aquest objectiu, corre el perill de convertir-se en un dèspota. En tot cas, el llibre és una mostra narrada de manera intel·ligent de com arribaren a l'absurditat la defensa d'aquests ideals, tergiversats i malversats per uns pocs psicòpates (l'episodi de l'Stalin és un dels més delirants, ben narrats i alhora exemplificadors del llibre).
Doncs bé, una altra novel·la recomanada que recomano. Gràcias, Mirandolina i Dorothy.
I, com que ahir vaig acabar L'avi de 100 anys... i, en sortir de la feina, vaig passar per una de les llibreries més conegudes de la ciutat, no em vaig poder estar de fer-me amb tres exemplars de nous llibres que esperen a ser llegits a partir de JA! I com que els darrers llibres han estat en la meva llengua materna (bé, una de les meves llengües maternes), vaig decidir que ja tocava tornar a fer l'esforç de llegir en llengües estrangeres, així doncs, els llibres són en alemany, francès i anglès. Toca fer un triple esforç, però sé que val la pena:
Stefan Zweig, Auf Reisen (Ed. Fischer). Per fer honor al títol del meu bloc i perquè em ve de gust de nou llegir algun llibre dels molts que encara tinc pendents del meu adorat Stefan Zweig. Mentre era a la llibreria vaig estar una estona mirant la secció d'autors austríacs i no vaig poder evitar recordar les bones estones que he passat llegint Carta a una desconeguda o 24 hores en la vida d'una dona. De manera que vaig comprar aquest llibre que relata alguns viatges de l'autor austríac al llarg de la seva vida: La Provença, Itàlia, Espanya, Europa, Índia, Amèrica... Estic desitjant llegir-lo!
 |
| Fotograma de la pel·lícula |
Noam Chomsky, Occupy (Penguin Special, ed. en anglès). Sobren les paraules, l'intel·lectual Noam Chomsky dóna compte del moviment Occupy des dels seus inicis el passat 2011 a Nova York. Inspirat en la Primavera Àrab i en el 15M, aquest moviment també ha estat inspiració per a molts altres corrents ciutadans que no es resignen a acceptar el sistema en què vivim. M'interessa particularment la visió alternativa que es pugui donar des d'un país que ha estat capdavanter quant al capitalisme com és els Estats Units. No tinc cap dubte que trobaré moltes semblances amb el mateix moviment aquí a Àustria.
I això és tot! Ara tinc un dilema: quin llibre començo a llegir primer?
18 comentaris:
Hace años leí La mujer justa y me gustó mucho, tengo ganas de releerlo, para disfrutarlo como lo has hecho tú.
Para mí también la blogosfera ha pasado a ser el lugar en el que encuentro los libros que leo; en el blog de Laura Uve he encontrado, al igual que tú, libros que me han gustado mucho.
Un beso y feliz fin de semana
En primer lloc, gràcies per citar-me! M'alegro molt que t'hagi agradat. De tant en tant, va bé llegir alguna cosa lleugereta i simpàtica per abstreure's de la realitat. Ben aviat trobaràs una altra entrada al meu bloc sobre un altre llibre que crec que t'agradarà. Però com que veig que ja tens material, no corre pressa (per cert, no sé per què, però jo començaria pel de l'Stephan Sweig).Renoi! Quina mala consciència que m'has fet agafar amb això de llegir en llengües no maternes. És una cosa que sempre dic que he de fer i al final, per mandra, no faig. Hi hauré de posar remei.
El llibre de Sándor Márai no l'he llegit, de fet tothom me n'ha parlat bé, però no he llegit res d'aquest autor, o sigui que me l'apunto.
Per últim, només una observació gràfica: no sé si deu ser cosa de la meva pantalla, però el color de les citacions és una mica massa fosc i costa de llegir amb el fons negre.
M'alegro que t'hagi agradat 'L'avi...'. Conec gent que s'ha agafat la història massa seriosament i s'ha emprenyat una mica. Tinc pendent 'la dona justa', però no sé quan m'hi posaré. Quan el llibre decideixi que li ha arribat el moment. Jo començaria amb el d'Stephan Zweig. Mai no m'ha defraudat, així que és una aposta segura.
Un petonàs.
I gràcies per enrecordar-te de jo!
Tengo siempre el mismo dilema. Creo que todo depende de si se desea algo más ligero o más denso. Pero en el fondo da igual por donde empezar. Lo difícil es aceptar que es imposible leer todo lo que a uno le gustaría. El de Marai es una maravilla. De una complejidad poco común. Ese al menos le he leido y los pártrafos que pones invitan a retomarle de nuevo.
Siempre me ha llamado la atención lo prolíficos que han sido Chomsky y Zwieg. Me gusta mucho más el segundo,escriba de lo que escriba siempre es un acierto. Muy refrescante y apetitoso el menu. Un abrazo.
Hola, Nuria!
Sí, La mujer justa es un libro para releer y aprender cada vez algo nuevo.
Seguiremos por aquí, por la blogosfera, aprendiendo cada día y apuntando referencias de libros para leer :-)
Un abrazo y feliz domingo!
Hola, Mirandolina!
El llibre de l'avi em sembla simpàtic, però en realitat és més profund del que aparenta, crec. Com he dit, l'autor fa un repàs a la Història mundial del segle XX, barrejant-hi la ficció, però fent-hi una reflexió també.
Ja estic expectant per saber quin llibre comentaràs a la teva entrada, Mirandolina!
Llegir en llengües estrangeres té un doble vessant: d'una banda saps que aprendràs moltíssim de les llengües en què llegeixes, però de l'altre no pots gaudir tant de la lectura com quan ho fas en la teva llengua, en què entens tots els girs, els expressions. Per això vaig combinant-ho.
I, bé, això del color de la lletra de les citacions, he intentat canviar-ho des que m'ho vas dir i no sé què passa que no puc fer-ho. Em consten els canvis, però després no es guarden... Misteris de blogspot.
Apa, una abraçada!
Dorothy, ah, entenc per què es poden haver emprenyat respecte als fets que narra la novel·la, però ens ho hem de prendre com el que és: una ficció que ens pot fer reflexionar sobre determinats fets històrics i personatges importants del segle XX.
Crec que els llibres s'han d'agafar quan en tens ganes, quan el llibre, com tu dius, "et crida" i no fer-ho per obligació. Aleshores no hi ha fracàs possible en la lectura :-)
Al final he començat pel llibre en francès. Feia molt de temps que no llegia en aquesta llengua i em venia de gust reprendre-la. Stefan Zweig no em defraudarà, ho sé, però l'alemany és una llengua que, llegida, tela :-) I hi has de tenir els sis sentits... la calor no m'ajudarà. Però, bé, ho aconseguiré. És l'Stefan Zweig!
De res, m'agrada molt el teu bloc (que he descobert fa relativament poc), els llibres que ressenyes i com ho expliques.
Una abraçada cap al Mediterrani!
Hola, V!
Al final he empezado por el libro en francés, que es un poco más ligerito. Con estas calores (sí, también en Viena a veces hace calor, nada, dos semanitas al año) es mejor empezar por algo fácilmente digerible. Zweig me gusta mucho, pero leído en alemán es una dificultad que requiere ponerse ahí con los seis sentidos.
Me alegra que coincidamos en gustos, un placer.
Un abrazo!
Aún tengo pendiente "La mujer justa" y, en cuanto a "El abuelo que saltó..." estoy en ello, y lo estoy disfrutando muchísimo. Es tan disparatado!!
¿Puedes creer que aún no he leído nada de Zweig...? Ay! Qué vergüenza!!
Abrazo!!!
Merci per citar-me!!
M'agrada molt que t'hagi agradat "La mujer justa", trobo que és una novel.la excel.lent, d'aquelles que no oblides i que cala.
Respecte a L'Avi de 100 anys, ja et vaig dir que l'havia vist i, és clar, m'havia cridat l'atenció el títol però al final no el vaig comprar. Després de llegir la teva referència i la de La Mirandolina, segurament el comprarè.
Què dius que fa calor???
Ptnssssss
Ah, qué bien, Zamarat, que estés leyendo "El abuelo..." A ver si haces una entrada y lo comentamos.
Nada de vergüenza, !hay tantos libros! Si quieres empezar por alguno yo te recomiendo "Carta a una desconocida", a partir del cual yo me quedé enganchada a Zweig...
Un abrazo para ti y feliz semana!
Un plaer, Laura!
Molt d'acord amb "La dona justa", he gaudit molt, gràcies a tu que me'l vas descobrir.
L'avi de 100 anys és molt disbaratat... hehe, ja diràs si al final el compres què t'ha semblat.
Sí, per fi fa calor! Ha fet una setmana de més de trenta graus cada dia, amb alguna tempesta d'aquestes d'estiu per netejar l'ambient carregat. Per mi que continuï, que després ja ens en fem un fart d'hivern!
Petonssss i bona setmana!
D.I.
molt motivada i aplicada et veig especialment amb les llegues estrangeres.
No he llegit cap dels llibres que comentes,però m´han agradat els extractes que has seleccionat:
"Estimar és conèixer plenament l'alegria i tot seguit morir" potser sí,alegria que va de la mà de la entrega i després una part de nosaltres mor especialment quan deixem d´estimar.
I la passió amorosa:
"(...)Aquesta força tenebrosa, que no para de crear i de destruir el món, no fa preguntes a aquells que no toca, no els demana si els ve de gust o no, no es preocupa gaire dels sentiments humans.Ho dóna tot i tot ho demana; és un corrent elèctric sense condicions, alimentat per la mateixa energia primigènia de la vida i de la mort.(...)"
.....és terrible,però crec que es així,perquè al cap i a la fi la passió amorosa és un misteri que s´escapa del nostre control,un poc similar a la falta de control que tenim en relació al desamor...
En relació a "Intocable" vaig veure la peli i em va a agradar,però sense entusiasmes,després de la bona acollida que havia tingut a França potser esperava més.A la meua opinió,és entretenguda,amb moments emotius,però m´haguera agradat que s´haguera aprofundit un poc més als personatges,la veritat.Ja em contaràs tu a veure què et sembla a tu.
Bsts
Troyana,
Sí, sóc una boja de les llengües. Ara estic aprenent també rus hahaha, tot i que suposo que passaran uns quants anys fins que pugui llegir en aquesta llengua. Però jo no desisteixo.
M'agrada la força del fragment sobre la passió amorosa. Jo l'entenc com que és tan poderosa que a la vegada és també la mort, perquè és tan intens aquest sentiment que està associat al dolor i a la mort immediatament posterior, a causa de la seva fugacitat.
Doncs he començat a llegir el llibre en francès i he de dir que m'està sorprenent la profunditat dels records del narrador... Tot i que encara fa poc que l'he començat, de moment m'està agradant força. Ja el comentaré.
Petonssss
De Sándor Márai yo recomendaría cualquier cosa. He leído de él todo lo que ha caído en mis manos, y espero que aún me queden más libros porque cada uno de ellos los he disfrutado a rabiar. De todos ellos, me conmovió especialmente "El último encuentro", no sé si lo conoces, y "La hermana" también me caló hondo por la tesis que presenta de que el cuerpo en realidad enferma porque el alma decae. Es tal la sensibilidad de este hombre para las honduras de la psicología humana y su maestría para narrarlas, que su hallazgo fue un auténtico descubrimiento.
Personalmente te hubiera recomendado "Occupy", pero no porque lo haya leído sino sólo porque ando últimamente obsesionada con toda la actualidad política y social y Chomsky es siempre una garantía de calidad y altura intelectual. Pero ya leo que te has decidido por el libro en francés y parece que has acertado en la elección, ¿no?
La elección de lectura es también, para mí, una cuestión de estados de ánimo. No siempre se está en disposición para el ensayo, a veces tras una novela resulta difícil sumergirse en otra, como si el poso dejado por la primera hubiera que dejarlo madurar antes de aventurarse en otra historia... Y de disposición vital, también. El desorden de mis lecturas es últimamente el más puro reflejo de mi desorden interior. A ver si el verano me serena un poco ;)
Un gran beso y disfruta de tus lecturas!
Hola, Antígona,
no conocía ninguna de las referencias de Sandor Márai que me comentas y ahora no me queda más remedio que conocerlas :-) Este es el primer libro que leo del autor y me llegó Laura Uve mediante. También he tenido la sensación de ese profundo conocimiento del alma humana y me han quedado ganas de más. O sea que continuaré la saga con alguna de tus recomendaciones.
Ya he terminado el libro en francés y, sí, creo que era el libro adecuado para el momento. Ahora se me ha colado otro por en medio jaja, pero probablemente después lea Occupy. Tengo que tomar un poco de distancia con el movimiento por una serie de cosas que han pasado aquí en Austria, pero supongo que el libro me ayudará a tomar perspectiva. Y tienes razón, Noam Chomsky siempre es una garantía.
De acuerdo también con el hecho que escoger el libro adecuado para leer en cada momento depende de tu estado de ánimo en gran parte. Y en mi caso también, el grado de esfuerzo intelectual es inversamente proporcional al calorazo que hace en Viena ahora mismo! jajaj... Me queda una neurona y media la utilizo en mis clases :-) O sea que algo ligerito. Ya tendré tiempo (e invierno!) para cosas densas.
Más besos para ti. Nos leemos!
Qué buenas recomendaciones!! Y sobre todo, me ha resultado curiosa la última foto...la de la película "Indomables"...porque ahora mismo, estoy escuchando su banda sonora.
Un beso y feliz verano!!
Hola, María,
Ah! La banda sonora de "Indomables" no la he escuchado. Cuando vea la película, será mi próxima asignatura pendiente.
Un abrazo!
Publica un comentari a l'entrada