La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

26 de febr. 2010

Espurnes esparses

Des que tinc consciència m'ha obsedit que els moments en què et sents "feliç" (si el concepte existeix o és potser una invenció no és el tema d'aquest post) fugin i no quedin. I resulta realment dolorós que, quan els pots arribar a valorar és quan han marxat. Quan ja no hi són.
Si una cançó m'agrada molt, l'escolto moltes i moltes vegades, perquè no s'acabi mai.
L'art és una manera de mantenir-los vius, encara que mai podran imitar el moment en què es van produir. La fotografia o les novel·les són formes de lluita, però, contra la fugacitat. Ara bé, tenim un enemic: la pèrdua de memòria. Quines són aquelles coses que queden? M'atreviria a dir que són aquelles que escrivim, encara que cal que les escrivim immediatament després dels moments de felicitat per tal que no es desdibuixin; la resta, en major o menor mesura, d'alguna manera acabaran marxant de la memòria.
Que jo recordi els moments més feliços de la meva vida fins ara sempre han estat senzills, sense grans esdeveniments, inesperats i curts.
A la Xina, una nit a Yangshuo, envoltada de desconeguts que es troben per una sola nit i que després desapareixen.
A Barcelona, mantenint una conversa amb amics.
A Guatemala, escoltant òpera a l'Antigua.
A Viena, contemplant "Der Kuss", de Klimt.

Però, ai las! quan la cançó ha sonat moltes vegades, perd sentit, deixa de produir-te aquell plaer sense mesura, les notes no són notes i ja no és una espurna de felicitat.

Escoltant (per enèsima vegada ;-)): Kings of Convenience - I'd rather dance with you

5 comentaris:

ELI ha dit...

Crec que la nostra generació necessita l'art més que mai. Ah! i ja tornarem a ballar juntes, ja!!! (però no en aquella disco...). Bis baaaaald meine liebe Freundin!

Jaume ha dit...

I jo que pensava que el teu moment de felicitat a Viena era quan et vaig arreglar la connexió a Internet... ;)

Dona invisible ha dit...

Eli, mai tornaràs a banyar-te a les aigües del mateix riu ;-) Küsse meine liebe Freundin!

Jaume, i tant, aquell moment va ser del tot feliç! Però no els podia escriure tots hehe.. Gràcies!

Isabel ha dit...

Hola, Raquel!

Deixa'ls escrits en aquest bloc, el teus moments de felicitat a Viena... o a qualsevol altre lloc. Hi ha moments en què els necessitem d'una manera bàrbara.

Moltes besaetes des de Barcelona!
Isabel

Dona invisible ha dit...

Gràcies, Isabel, el que em fa feliç també és que m'escriviu! Petonetssss!