La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

28 de set. 2010

Camino, camí cap al desconegut


Camino pretende ser una historia objetiva, sin prejuicios ni estereotipos.
Una película espaciosa que muestre la realidad sin juzgarla. Casi una
radiografía. Por eso precisamente se permite el lujo de ser nítida, directa y
contundente.


Javier Fesser
Septiembre 2008

Des que he vist aquesta pel·lícula estic trasbalsada. Tenia dubtes sobre si escriure aquesta entrada, perquè es tracta d'un tema molt delicat. És allò de no parlar mai sobre política, futbol o religió, perquè sempre es poden ferir susceptibilitats. Però, potser com a catarsi, haig de parlar d'aquest tema. Intentaré fer-ho de la manera més respectuosa possible, malgrat que ja avanço que sóc una persona educada en el laïcisme, atea per convicció, que no ha passat ni tan sols pel baptisme.
Camino és la història d'una nena en plena època preadolescent que comença a despertar a la vida i que, de cop, es troba amb una malaltia terrible i amb la mort. No recordo haver plorat tant amb una pel·lícula i amb tant de sentiment des de feia molt de temps i això és perquè a mesura que avança la trama i que el càncer que pateix aquesta nena empitjora, podem viure amb realisme el dolor i el patiment més extrems en algú tan jove, que començava a experimentar el primer amor platònic, pur, innocent, per un nen de la seva edat.
Reconec que no vaig dormir la nit de divendres, impactada per la crudesa d'algunes imatges i pel món (desconegut per a mi) proper a l'Opus Dei que durant la pel·lícula el director retrata (sobretot en la figura de la mare i de la germana de la nena). L'integrisme religiós i la devoció a Déu fa que la mare de la criatura consideri un regal i un privilegi que la seva filla hagi estat triada per ascendir a un estadi celestial a través de la malatia, del patiment, del martiri. Des d'aquesta perspectiva, no puc més que cridar el meu esperit crític i preguntar-me com pot ser que una mare digui a la seva filla que hem de donar gràcies per la seva malaltia. En aquest sentit, crec que rere l'argument de la pel·lícula s'amaga una clara crítica a l'integrisme religiós, que encega les persones, que les fa raonar més enllà del que realment estan sentint.

Indagant, buscant més informació en la meva curiositat gairebé obsessiva, he trobat que una de les persones que van inspirar la pel·lícula és l'adolescent madrilenya Alexia González Barrios, el procés de la malaltia de la qual manté un més que evident paral·lelisme amb Camino, la jove de la pel·lícula. Actualment hi ha en marxa un procés de sol·licitud de beatificació d'aquesta adolescent, com a exemple d'entrega a Déu. Javier Fesser es va basar en la biografia que va escriure l'antiga directora de l'escola on va estudiar Alexia, la religiosa Mª Victòria Molins, amb qui actualment el director manté una bona amistat. Aquest fet contrasta amb les crítiques que la família de la jove han fet al director de Camino, ja que -segons la família- ell no es va posar en contacte en cap moment amb ells i aquests van demanar expressament que el nom de la seva filla no aparegués a la pel·lícula. La qual cosa el director no va acomplir (ja que aquest nom apareix al final dels crèdits). En unes notes del director, J. Fresser va afirmar que es va basar en diversos casos semblants per fer la pel·lícula i que pretenia més mostrar uns sentiments, unes actituds diferents davant la vida, més que no pas prendre partit. Afirma: "Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador." Aleshores, he d'entendre que sóc jo la que jutja l'Opus Dei com una maquinària rentacervells, anul·ladora de la persona, després de veure a la pel·lícula que una mare amaga les cartes d'amor de la seva filla, per aconseguir que es faci numerària d'aquesta (podríem dir-ne) secta, entre d'altres?
Potser sí; si més no, aquest director, amb el seu impacte, ha aconseguit que m'interessi i que indagui més sobre aquest tema.

19 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

A mi em va sembla una pel.lícula d'allò més impactant, però el tractament de la història i sobre tot una extraordinària Carmen Elias van fer que estigués impactada durant tota la cinta i molt tocada durant moltes setmanes.
Una pel.lícula que tothom hauria de veure!!
Ens coneixem??

Dona invisible ha dit...

Hola, Bargalloneta!
Quina sorpresa trobar-te per aquí! Sí, ens coneixem. Vam coincidir en una de les sessions de cinema amb en Roger. Jo abans postejava amb un altre nom, però des que sóc a Viena, vaig decidir emprendre un altre bloc. Ara no sé si te'n recordaràs, de mi.
Ah, per cert, tens raó. El paper de la Carme Elias és colpidor. I jo encara estic paint la pel·lícula, que tela...
Una abraçada!

nomás por fun ha dit...

Gran entrada DI.
L'experiència cinematrogràfica ha estat en la meva vida la més emocionant.
He sortir de películes canviat.
Amb l'edat semblaria que un relativitza i pot contenir-se mès.
Doncs no es el cas.
Et tornes a emocionar una i un altra vegada al veure a Boo Radley de la má de Scout. O al llegir les darreres pàgines del llibre de Harper Lee.

http://www.youtube.com/watch?v=L4SPVO7IO1E&feature=channel

Espero seguir plorant molt de temps devant d' un indefens redimit per l'afecte o d'un infant innocent que ens assenyala el que está bé.

Camino em sembla una película dificilíssima de portar a bon port. Fesser ho aconsegueix, recolçat en un guió arriscat i uns actors excepcionalment implicats. La noia, ara no recordo el nom, sembla en estat de gràcia. Mai millor dit.
Sol, al cine, en va fer plorar.
Més tard, a casa la vaig tornar a veure amb les meves filles, aleshores de 17 i 9 anys. No van moure una pestanya en tota la película, menys per netejar el torrent de llàgrimes que inundava els seus ulls.
I novament el meus.

Gran entrada DI.
Diu molt de tú.

Nuria ha dit...

Yo fui educada en la religión católica, en un colegio de monjas desde los 4 años, a partir los 11 años teníamos misa semanal dentro del horario escolar y precisamente el cura que la oficiaba nos hablaba de ésa tal Alexia, que era una santa y que Dios se la había querido llevar y ahora estaba en la gloria. Yo nunca me creí estas cosas pero cuando eres pequeña no te planteas romper con todo lo que te rodea. Ahora, después de haber escuchado y visto el comportamiento de gente muy beata, vivo alejada de todo eso, pero no sólo la gente del Opus Dei cree que el sufrimiento y la muerte de una persona tiene un sentido positivo, muchos católicos así lo piensan, pues para ellos esta vida es un mero trámite para alcanzar la verdadera vida con Dios. Parezco un charlatán de feria pero estas cosas me las han dicho a mí durante muchos años. También escuché eso de que si tropezabas por la calle y te caías había que hacer examen de conciencia, algo malo habías hecho.
No vi la película pues en el momento en el que la estranaron mi estado anímico no era el adecuado pero ahora sí tengo ganas de verla.
Por cierto busqué The Indian Runner pero no la conseguí.
Besossss

ROSALIA ha dit...

Dona, por eso no me gusta el cine, se tambalea las emociones, te sacude y te quedas echa polvo. Comprendo tu sentimiento. Yo hago como tú; temas intocables, pero esto hay que hablarlo, el fanatismo al que se somete a una joven. Yo sufrí algo muy parecido por el fanatismo ciego y cruel de mi madre, que es testigo de Jehová, ya te lo puedes imaginar Dona. Cinco niñitas sometidas a pruebas estúpidas, eso era mi familia.
Besos wapa.

Dona invisible ha dit...

Gràcies, nomás por fun,
Jo també penso que una pel•lícula pot transformar alguna cosa en nosaltres. N’hi ha de brillants, que aconsegueixen indagar en el més profund de l’individu i connectar d’alguna manera amb l’espectador. A Camino t’identifiques amb la bondat del personatge i per això encara fa més mal tot el que pateix. Tot i que penso que en algun moment en Fesser es passa (el que passa amb el pare, per ex., jo no ho trobo necessari), en general crec que hi ha un bon resultat, que aconsegueix pitjar les tecles adequades per arribar ben endins. Déu n’hi do les teves filles, que valentes. És una pel•li dura.

Una abraçada.

Nuria,
Sé de buena tinta que muchas personas que recibieron una educación férrea basada en la religión católica más dogmática, después se han rebelado contra esas normas tan estrictas. Mi madre, por ej., también fue a un colegio de monjas y posteriormente quiso que sus hijas se educaran desde otra perspectiva, más basada en el pensamiento crítico. Tranquila, no pareces un charlatán de feria, se te ha entendido perfectamente. Supongo que para un católico que piense que la muerte tiene un sentido positivo también es más fácil enfrentarse a ese trámite que para alguien que no crea en el más allá, como yo. Si ves la película, ya aviso de nuevo: ten preparado el paquete de clínex y sobretodo no la veas cuando te sientas en un bajo estado anímico...
Ah, The Indian Runner se tradujo al español como “Extraño vínculo de sangre”, quizás te ayude. Yo he encontrado una versión online (con megavideo, o sea que hay restricción de tiempo, pero la puedes ver en dos partes): http://www.cinedivx.info/pelicula-divx/8878/Extrano-vinculo-de-sangre-The-Indian-Runner-1991/
Ya me contarás.
Un abrazo!

Lía,

La verdad es que la película te deja bien tocada. Consigue ahondar en nuestros sentimientos y sacudirnos, como bien dices. A mí, sin embargo, sí que me gusta el cine, una hora y media o dos fuera de este mundo y siempre aprendes algo... Por ese motivo, también me gusta leer novelas. Aunque quizás, por no tener delante esas imágenes, podemos mantener más distancia? No sé, yo recuerdo que también me emocioné mucho con “La madre”, de Gorki, por ej. Pero creo que tienes razón en lo que dices...
Sobre lo de tu familia, puedo hacerme una idea, aunque nunca será igual que lo que tú has vivido. Si conseguiste superarlo, significa que eres alguien fuerte y valiente. Enhorabuena.
Un abrazo!

Laura Uve ha dit...

Conozco perfectamente la película pero no la he visto. Qué raro ¿verdad? Igual la acabo viendo pero decidí, en su momento, que no quería verla. No soporto ver o leer sobre niños afectados por graves enfermedades, hambre, abusos... No sé si será por mis hijos o por qué... me supera esa injusticia.
El fanatismo religioso que describes es tremendo y, quizás, una de las maneras de ejercer violencia sobre otras personas (en este caso indefensa por ser una niña) más desoladora y extrema.
Por suerte yo no lo he sufrido, mi padre era ateo convencido y mi madre, católica sui géneris. A los 15 años tenía claro mi ateismo y la convicción de que cada persona debe optar por tener creencias religiosas o no, en la edad adulta. Por ello no he bautizado a mis hijos.
DI tu entrada me ha gustado mucho porque me parece que algo muy parecido me hubiera ocurrido al verla. Quizás me anime a verla un día de estos... ummm... si al final me atrevo-animo, te contaré.
Un abrazo grande y felicidades de nuevo por tu reflexión, muy interesante.

Dona invisible ha dit...

Laura Uve, te entiendo cuando dices que sin haber visto la película, la conoces perfectamente. Y también cuando dices que no quieres verla. Yo tampoco la vi en su día, pero mi hermana me la recomendó tanto que acabé cayendo en un momento ocioso que tuve. Y te puedo asegurar que una cosa es imaginárselo y otra verlo de forma tan realista como lo muestra el director.
Y creo que, pese a las horribles imágenes del proceso de la enfermedad, lo peor es esa violencia de que hablas (no creo que hubiera podido describiro mejor) sobre alguien inocente, cómo se influye de forma agresiva sobre la formación de su pensamiento... Sí, creo que eso es lo que más me ha impactado, además del sufrimiento de alguien inocente.
Gracias por leerme y ya me contarás si la ves!
Petons

NORMA ha dit...

Iba a verla Dona pero Lía se rajó y lo comprendo, hay que estar fuerte para verla porque toca fibras. Yo crecí en un ambiente muy liberal aunque mi padre era comisario de policía y mi madre historiadora. He tenido mucha suerte y me doy cuenta cuando de pronto compartes tu vida con una persona que lo ha pasado francamente mal.
Un saludo maja.

nomás por fun ha dit...

Pare segoviá i mare d'Osca.
Educació estrictament en castellá.
Als 18 conec a Gemma (30 anys junts) i el catalá es converteix en la llengua de l'amor.

Ara, amb tres fills lleidatans, estrictament bilíngüe.

Tot aixó per explicar-te perqué aquest poema em surt en castellá.

"Salía de aquel cine
y ya era diferente
un mosaico de piezas
buscando componerse.

Cada gesto o palabra
cada golpe o aliento
cada beso o abrazo
me iban construyendo.

Si era río bajaban
las aguas transparentes
si era muro faltaban
ladrillos por ponerse.

Quedaba mucha vida
aún era adolescente.

Luego el río remansa
y se aquietan sus aguas
rutinas y trabajos
aquel muro completan.

Pero...¿y ese latido
que a veces se acelera?
¿esa chispa que enciende
la mecha de un impulso?

Bajo lodos y duelos
bajo llantos y escombros
de tanto en tanto brilla
el cristal de aquel río.

Es rara la ocasión
y breve el sentimiento
pero aún vive...¡y sonríe!
el muchacho del cine".

Sigues benevolent.
L'he escrit només per al teu blog.

Dona invisible ha dit...

Norma,
Comprendo por qué no fuiste a verla. Yo hubiera hecho lo mismo; si a mí, desde la distancia y una educación laica me afectó tanto, no me puedo imaginar a alguien a quien le traiga recuerdos personales duros...
Un abrazo!

Nomás por fun,
Em sento molt lloada que hagis escrit aquest bonic poema al meu bloc :-))) Gràcies per oferir-nos una part del teu passat i aquest noi del cinema m'ha recordat una mica a "Cinema Paradiso".
Bon dijous!

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

Dona, no m'extranya que no poguessis dormir bé el divendres, això se'n diu sacsejada interior. De tot se'n apren i jo n'he apres un dia més de tu.

M'ha agradat com ho has enfocat

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Ja veig que és una pel·lícula controvertida. De moment l'he anotada al meu bloc de notes. Més endavant, quan tingui el cap més a lloc, la miraré.
Per cert, coneixes a Ingeborg Bachmann? N'has sentit a parlar per aquí???
Küsse!
Eli

Dona invisible ha dit...

Arlette, i tant! Jo també vaig aprendre de mi mateixa mirant la pel·li i m'alegro que per a tu hagi significat també alguna cosa. Almenys no vaig passar aquella mala estona i les hores posteriors en va.

Una abraçada!

Eli,
suposo que des del punt de vista filosòfic també és una pel·li a què se li pot treure miga... I, ups! :-( No conec Ingeborg Bachmann, però el google em diu que és una poetessa austríaca? Ja preguntaré per aquí, segur que la coneixen. L'has llegida? T'agrada?
Küsse!

Jaume ha dit...

Darrerament tothom està recomanant aquesta pel·lícula. Potser en trobar un moment on estigui més animat la veure.

De tota manera has tocat un tema que em sembla molt interessant: La manera com la gent afrontam el sofriment i la mort.

En contraposició a les idees del catolicisme més conservador, que veu el sofriment com un regal de Deu, avui la gent no vol saber res del sofriment. Això, duit a l'extrem, està creant una societat decadent.

Una societat desinformada perquè vol evitar males noticies que hi ha als mitjans. Que no reclama els seus drets perquè te por a perdre el poc benestar que li dona una feina de merda. Una societat acostumada a tenir el que vol i no el que necessita. En definitiva una societat acomodada i consentida.

Potser el sofriment no és bo en si mateix, però crec acceptar que hem de sofrir per créixer com a persones és millor que fugir.

Ho deix aquí, que jo tampoc vull semblar un "charlatán de feria". Promet superar la meva por al sofriment i mirar la Peli!

Ens veim!

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Ei! A l'Ingeborg Bachmann la vaig descobrir fa molt poc. M'estic llegint la novel·la "Malina" i m'agrada molt. Però encara no he llegit cap poesia seva.
Crec que a tu també t'agradaria! i sent austríaca (ella i ara tu també) et pot interessar. :)
Eli

Dona invisible ha dit...

Hola, Jaume!
En un sopar l'A. també va esmentar la pel·li i em va fer tornar a recordar que la tenia pendent (ma germana m'hi havia insistit) i per això m'hi vaig decidir.
El que exposes, de fet és el que teòricament pretenia el director (tot i que, com he dit, no sé si ho aconsegueix de manera objectiva): mostrar les diferents maneres com ens enfrontem al patiment i a la mort, encara que en el fons hi ha una clara crítica a la manipulació de l'Opus i les opcions més extremes del Catolicisme. Però tens raó que evitem patir a tota costa, fugim dels problemes (en general) i això encara ens fa també més insolidaris: hi ha amics que desapareixen quan vénen maldades, per ex. L'interessant de la pel·lícula també és que aconsegueix crear una empatia amb el personatge principal (la nena) i per això pateixes amb ella fins al final i per això fa tant de mal.
Potser ens veiem avui!! Petons.

Eli, doncs me l'apunto. Serà el proper que llegeixo (ara estic amb en Herman Hesse). Gràcies, maca!
Petons.

lemaki ha dit...

Estoy totalmente de acuerdo contigo: cualquier religión (sea católica/cristina, musulmana, judía, budista... y habrá muchas más)cumple la misma función: hacer que no pensemos en la muerte como el fin de nuestra existencia. Todas las religiones proponen una vida después de la muerte, un paraíso, un arén con diecisiete mujeres para los suicidas musulmanes, una vida llena de cariño, lujo y sin angustia. Pero no es todo una farsa, las religiones solo sirven para calmar nuestra alma y hacer que no suframos, evitarnos sentirnos tristes y acongojados ante la cruda realidad.
Está bien porque cuando se creó no habían sicólogos, ni terapeutas para reconducir las vidas de los hombres de entonces...

No ví la película pero si escuché hablar mucho sobe ella, tanto a seguidores de la iglesia como al agnosticos, y todos coincidian: es una buena película.

saludos.

Dona invisible ha dit...

Lemaki, interesante lo que comentas de los psicólogos... ¿serán hoy los que curan nuestra alma en vez de los curas/sacerdotes/imanes/etc.?
Tienes razón, pensar que hay vida después de la muerte, el paraíso prometido... son formas de contrarrestrar la muerte y pensarla como un mero trámite... Pero creo que se trata de un remedio para no sufrir (como dices), por eso me es difícil llegar a creérmelo.

Un abrazo, lemaki!