La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

24 d’oct. 2010

De per què ahir no vaig tenir temps de gaudir dels "Living Books"


Ahir dissabte va ser un dia ple d'activitats a la ciutat de Viena i va tocar anar contrarrellotge, encara que no ho tenia gens previst. Per això em vaig quedar sense fer el que m'havia promès el dia anterior: llegir un llibre humà a la Hauptbücherei. Intentaré relatar els fets breument i amb precisió. Hi ha un preludi del dia anterior per entendre els esdeveniments:

Divendres 23-10: em truca en Chris, que resulta que ha de treballar i no pot anar a veure la pel·li que tenia prevista per a dissabte a les 13.30, inclosa dins el Festival La Viennale, que està tenint lloc ara mateix i fins al dia 3 de novembre. La pel·lícula és un documental sobre una part de la vida dels Stones, anomenat "Stones in exile". Em diu que em regala l'entrada i em demana si hi puc anar amb el seu amic G. Jo m'ho penso molt, ja que no sóc cap fan dels Stones, però al final hi accedeixo.
Dissabte 24-10: em llevo tard i em disposo a fer una mica de maruji, netejar, fer el llit, cuinar... i se'm passa el matí volant (ja no tinc temps d'anar a la biblioteca). Haig de recollir les entrades comprades amb antel·lació al cinema i tinc com uns 30 minuts de metro fins a arribar-hi. Arribo al cinema i se'm passa el mal humor de pensar que haig de veure una pel·li que no m'interessa, només en veure l'ambient de festival de la Künstlerhaus. La pel·li comença amb puntualitat i la veritat és que m'ha interessat força: relata la història que van viure els Stones a l'exili forçat a França, per fugir dels impostos a Anglaterra, ehem. En G. em pregunta si en sóc cap fan i li dic que no, que només m'agrada una cançó d'ells. I em pregunta quina i jo li dic: sí, aquella que fa "na na na na na na na..." hahah. O sigui aquesta: Paint it Black (cliqueu-hi per escoltar-la). La lletra és increïblement bona:

I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and it has been painted black
Maybe then I'll fade away and not have to face the facts
It's not easy facin' up when your whole world is black


13:45h.
Em disposo a anar cap a la biblio després de la pel·li. "Encara tinc temps", em dic, però aleshores rebo uns sms de la meva tàndem anglesa (H.) (des que sóc a Viena i he après alemany a passes gegants, se m'ha oblidat l'anglès). Em diu que quedem a les 16.00 en un bar. Ostres! Se m'havia oblidat completament que tenia una cita amb ella. Canvi inesperat de plans i vaig cap al bar a menjar alguna cosa i esperar-la... Mentre sóc allà, apareix un jove amb aspecte fantasmagòric que es fa dir "Fantasma silenciós", m'explica que ven poemes perquè no pot aconseguir cap feina, a causa de la seva hepatitis C; li n'acabo comprant un (per por, ho reconec); després el llegeixo "Liebe" (amor) es diu i m'agrada. La biblioteca tanca a les 17.00, ja no tinc temps d'anar-hi. Amb la H. passem una bona estona xerrant, espanyol, una hora i anglès, una altra. Em quedo passejant una estona pel carrer de botigues més conegut de Viena: "Mariahilferstrasse". No compro res, vaig malament de diners.
Després, em trobo amb en Chris per xerrar una mica i anar a sopar.
El dia se m'ha passat volant i l'acabo tararejant la cançó dels Stones que no m'ha marxat del cap en tot el dia:

Hmm, hmm, hmm,...

I wanna see it painted, painted black
Black as night, black as coal
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it painted, painted, painted, painted black
Yeah!

19 comentaris:

Nuria ha dit...

Una jornada llena de imprevistos y agradables sorpresas que has sabido aprovechar muy bien; eso forma parte de la vida en Viena ¿no? y por eso estás ahí, claro.
Besos y feliz tarde de domingo

Ofelia Gasque Andrés ha dit...

Sembla que la foscor ja arriva a Viena, una bona oportunitat per trovar un altre tipus de llum.
Que el teu sol Mediterràni brilli amb força¡!¡
Una abraçada lluminosa*

Eli ha dit...

La teva quotidianitat m'encanta!!! Ja t'imagino anant amb el metro, quedant aquí i allà amb gent i parlant tot tipus de llengües!
Potser no has tingut temps de llegir un llibre humà, però t'has escrit a tu mateixa i, espero, poder-te llegir un dia... et deixaràs?

Anònim ha dit...

Ja,ja,ja...te pasa como a mí que cuando se me mete algo en la cabeza no paro...Anda que te lo has pasado genial, a pesar de los contratiempos. Y yo pasando el finde malita...
Un besazo maja.

Dona invisible ha dit...

Nuria, pues sí, bienvenidos sean los imprevistos si son como estos! Y tienes toda la razón: principalmente estoy aquí para vivir experiencias nuevas y conocer gente de todo el mundo a poder ser.
Feliz tarde de domingo a ti también. Besitos.

Ofelia, quanta raó que tens en parlar de la foscor. Però encara no ha arribat la foscor de ple hivern, això sí que és espectacular. A partir de les 4 de la tarda ja és negra nit i encara queden unes quantes hores de dia! Bé, segur que ja ho deus saber.
Gràcies per la llum! Petons.

Eli, ai, gràcies per aquestes paraules de luxe. Saps que sempre et tinc present i parlo molt de tu :-) Espero que ens posem al dia "llegint" aquest Nadal, quan ens trobem en algun lloc entre Tarragona i Barcelona.
Petons!

Norma, jeje, veo que me entiendes: es increíble, se me mete una canción en la cabeza y no me la quito de encima hasta después de días. Espero que estés mejor, cuídate!
Besos.

Rosalía Navarro ha dit...

A mi me sucedió algo parecido, el sábado por la mañana tenía grupo de lectura en la biblioteca pero un virus estomacal me dejó Kao en la cama con mareos y vómitos y eso que intenté hasta el último momento asistir. Pero donde va a parar tus planes, fantásticos, que la biblioteca no se mueve del sitio. La verdad es que te salió muy bien porque cuando vas a un lugar que no esperas y además disfrutas sabe mejor la experiencia.
Besitos Dona.

Dona invisible ha dit...

Rosalía, vaya siento mucho que te encontraras mal, qué fastidio! Espero que ya estés mejor. Cuidaros tú y Norma, un poquito de dieta y en poco tiempo se pasa... Ánimos!
Un abrazo!

U-topia ha dit...

Doncs, dona, un dia perfecte, es nota que l'has passat força bé. Sempre va bé alterar una mica el que tenim previst i acceptar allò que ens arriba sense planificar-lo.
Ptonssss

Jaume ha dit...

Vols dir que tendràs temps per trobar-nos faltar? Esper que quan tornem no estiguis tan ocupada. No ho passis gaire malament sense nosaltres!!
(I nosaltres que pensàvem que érem el centre del teu univers ;))

Dona invisible ha dit...

Laura, sí el vaig passar força bé i sense esperar-m'ho. Sort que no plovia, cosa bastant freqüent últimament a Viena.
Petons i bona setmana!

Jaume, vosaltres sempre sereu els primers en el meu cor a Viena i ho sabeu! :-) però mentre no hi sigueu, doncs intentaré fer els possibles per no avorrir-me :-P Però us trobo a faltar, sí!
Petons i espero que ens veiem aviat!

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

M'agrada com has passat el dia, una cosa darrera l'altre i al final encara millor amb una cançó! Estàs feliç! dia rodó

Dona invisible ha dit...

Arlette, gràcies! La música ho fa tot millor, sí. No podria viure sense ella.
Un petó, maca!

Ignasi ha dit...

Un altre estil de Mr. E.
Una cançó senzilla i bonica, tot el contrari que Paint in black (també per a mi la millor del RS).

http://letras.terra.com/eels/1616638/

La pàgina de lletres-videos, que m'ha descobert Mô, es tre-men-da.
Per quan arribi el fred a Viena de dalt.
Una abraçada.

U-topia ha dit...

Sí, quan no esperem gaire cosa, es frueix més oi?
Igualment, bona setmana.
Ptnssss

Dona invisible ha dit...

Nomás por fun, la cançó que m'has posat m'ha recordat una mica al malaguanyat Nick Drake, amb lletres intimistes i to melancòlic, com ara a: http://www.youtube.com/watch?v=ZT17fInnJ_I
Una abraçada.

Laura, benvingudes siguin les sorpreses si totes són com aquestes. Ens seguim escrivint.
petons.

Ignasi ha dit...

"Si l'hi hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell".

Es una delicia de Mikel Laboa, que han cantat Joan Baez o Pablo Milanés, però a la TV alemana un anglés i una vasca...

http://www.youtube.com/watch?v=63ZcPA4n5fA&feature=related

La lluna Rosa de Nick Drake, que no coneixia, em sembla una extraordinaria cançó.
Gràcies per descobrirme-la.

Dona invisible ha dit...

Mikel Laboa... un altre artista, gràcies per recordar-me'l de nou, Nomás por fun.

oliva ha dit...

Ves, lo que ya te escribí: tu vida cultural y además, social es muy enriquecedora. La película de los viejos rockeros..."Ellos son los protagonistas de una cinta que ahonda en la vida de fiesta, vicio, perdición y música en la que esta banda se sumergió -¿han salido de ese círculo alguna vez?- en 1971, cuando el fisco británico comenzó a perseguirles y para evadirlo decidieron instalarse en el sur de Francia". Creo que también tendría mis dudas de acudir al cine para ver tal película, lo siento pero tampoco conozco un amplio repertorio de este grupo legendario, ya que no me gusta especialmente.

Agradable pasar por tu blog y leer tus ideas y palabras aunque sea en catalán... sabes que me estoy aprendiendo el significado de bastantes palabras? me gusta mucho aprender a través de ti... je,je.

saludos.

Dona invisible ha dit...

Lemaki,
exactamente ésa es la película que vi, la que has descrito. Bueno, como me regalaban la entrada, no tenía nada que perder y la verdad es que ahora no me arrepiento de haberla visto. Por lo menos aprendí algo, aunque a mí tampoco me gusta el legendario grupo especialmente. Sólo la canción que he dicho :-)
Gracias por tus elogios y me alegro que aprendas algo conmigo! Yo siempre me defino, por eso, como aprendiz de todo y maestra de nada :-)
Una abrazo!