Teatre d'improvisació, nervis i d'altres

El passat dilluns vaig tenir el plaer d'assistir a una obra de teatre d'improvisació, convidada per una amiga catalana que viu a Viena des de fa quatre anys i coneix la meitat de la gent que habita aquesta bella ciutat. Va ser realment interessant; es tracta d'una companyia amateur que es diu "artig.impro" i el títol de l'obra era "Familie Kellermann": l'obra era la una representació d'un sopar d'empresa familiar, al qual tots estàvem convidats. Va ser realment una experiència interessant formar part com a públic i a la vegada com a actriu passiva :-) de l'escena: típic sopar d'empresa, guardant les formes, en què tothom ha de fer veure que està molt content amb el cap, on la família es mostra com a ideal i de mica en mica van sorgint elements que ens desmostren que no és així. Vam riure, vam sopar, vam beure i el moment àlgid va ser quan la meva companya va haver d'explicar el que és el "Caga Tió" i la figura del Caganer, com a representatives de la cultura catalana. No sé què deurien pensar els austríacs de nosaltres, però tots van escoltar atentament i estupefactes davant aquests estranys catalans, que fan aquestes coses de fer picar un tronc perquè "cagui" o que tenen la figura d'un senyor fent caca al pessebre :-)! La veritat és que no havia trobat tan divertides les nostres tradicions com des que m'ha tocat explicar-les a persones que en són totalment alienes. Tot això va ser improvisat, és clar. Nosaltres érem la delegació d'estrangers dins l'empresa, que veníem de Mallorca i de Barcelona i que érem tractats amb el folclorisme amb què es tracta algú de fora des d'una perspectiva conservadora (entengui's la ironia i la crítica). La família va deixar de ser ideal en el moment en què es comet un crim i arriba un excèntric inspector que ha de resoldre el cas. Va ser una nit divertida i inesperada.
A banda, fa dies que no paro de resoldre coses que em quedaven per resoldre, amb la sensació que encara tinc molt per fer a Viena, però amb la certesa que començo un nou any amb noves perspectives. Veurem com es presenta. De moment, el primer és el primer i quins nervis abans de marxar! Passaport, maleta, regals, documents, ho tinc tot? El cap? Aiiiii

Ens veiem o bé aquest any o bé el que ve (però ja des de Barcelona)!

Resum del 2010

Fa dies la Nuria al seu bloc va publicar una reflexió sobre el 2010, i -com que em va semblar una bona idea- avui la segueixo ja amb els meus comentaris sobre el 2010:

El més emocionant. Traslladar-me a Viena i començar una nova vida.

El més emotiu. Començar a sentir una nostàlgia terrible en haver de deixar Barcelona.

El més dolorós. Saber que els meus pares han passat un mal any i jo no he pogut ajudar-los, perquè he estat lluny de casa.

El més sorprenent. Haver-me posat a prova en més d’una ocasió i haver-ho superat, quan no m’ho esperava i d’aquesta manera recuperar una mica l’autoestima que havia perdut l’any anterior.

El més divertit. Conèixer un munt de gent nova i interessant (de diferents nacionalitats) i a la vegada els locals de Viena, on prendre’s un cafè calentó o una Bier.

El més trist. Recordar el dia que va morir el meu avi.

El més graciós. Veure els austríacs (i que no se m’enfadin, sisplau) vestir amb orgull els seus Lederhosen pel carrer (vegeu-los a la foto). També aprendre una mica de dialecte vienès.

El més preocupant. Saber que a Espanya l’atur no para de créixer i que sembla que de moment no hi ha solució.

El més feliç. Els viatges a Praga i a Budapest.

El més conyàs. Tota la paperassa i la burocràcia que cal fer a Viena per qualsevol tràmit.

El més estrany. Descobrir que hi ha austríacs que volen aprendre català :-)

El més intel·ligent. Haver après alemany, haver format una vida independent i a la vegada mantenir les relacions socials (amb espanyols, austríacs i de diferents parts del món). També continuar intentant mantenir les altres llengües que parlo i a la vegada tenir perspectives d’aprendre’n de noves.

El més curiós. Que res no és mai com t’esperes, sempre hi ha alguna cosa inesperada que et trenca els esquemes i els plans.

6 dies

Viena

Les carrosses mogudes per cavalls a Stephansdom

Tancar els ulls a la vella ciutat i sentir les pedres

vibrar... remuntar-se ben lluny, quan la ciutat era

de fang i de boira.

Caminar rere l’ombra d’edificis centenaris i deixar-se

sentir per la música de vals que els acompanya.

Les marques del temps a la ciutat del Danubi: el silenci

prenyat de creació, que ha inspirat poetes, escriptors i músics.

Què tens, Viena, que ens atrau tant? Ets dura, ets ferotge i

implacable quan t’envoltes de gris i no deixes passar el Sol.

Però ets bella i irresistible quan la llum t’il·lumina i les dames

es desprenen del barret, assegudes en un cafè, tot llegint Zweig.

Respirar el teu aire, beure l’aigua del teu cos, xerrar amb els amics al Café Kafka...

Viena, has calat fons

i tornaré, perquè t’estimo.


(només em queden 6 dies per anar a casa!!! Viena pot esperar :-))

Escoltant: "Vienna waits for you" - Billy Joel (cliqueu si voleu també escoltar-la)

Para mi yayo

(he estat pensant-hi tot el dia i, després de valorar-ho molt, he decidit publicar això que vaig escriure fa un temps. En aquestes dates va morir el meu avi fa més de deu anys. No sóc creient, ni ell tampoc no ho era. Però continuarà viu en mi fins que jo mori.) Para ti, yayo.

Una de les millors persones que he conegut mai és el meu avi. No va tenir molta sort, va néixer pobre. Es va haver de barallar amb la vida per sortir endavant. Va passar gana, molta gana, tanta que va aprendre a menjar de l’hort del veí en una Andalusia en què fins i tot els arbres semblaven tristos. Van matar el seu germà, el van assassinar els qui després van estar 40 anys convertint Espanya en un país autàrquic, endarrerit i sense memòria. Va aprendre tot sol a llegir i a escriure, va acabar essent català fins a l’espinada, encara que no parlés ni una paraula de català. “En aquesta terra és on he menjat”, em deia. Encara recordo les tardes que havíem passat ma germana i jo assegudes al seu costat, la seva manera d’aconseguir un acudit de gairebé tot. Sempre m’he preguntat com podia continuar essent tan bona persona malgrat tot el que havia patit. Mai oblidaré la seva darrera mirada llarga i com va aixecar el cap malgrat l’asma traïdora que va acabar amb el seu cor tan fort, quan va saber que la meva germana i jo érem allà hores abans de morir. Hi ha persones que no haurien de morir mai.

Christkindlmarkt i el Nadal a Viena

Des de fa uns quants anys que el Nadal ha deixat de tenir cap sentit per a mi i ha passat a convertir-se en una mera convenció que cal passar com sigui. Menjars familiars, comprar i menjar, comprar i menjar... Malbaratar i consumir coses que realment no necessitem. Però aquest any tinc la motivació d'anar a Barcelona després de sis mesos sense veure la meva gent i per això sóc feliç. A banda, viure el Nadal en una altra cultura és també una motivació per aprendre, tot i que l'essència no deixa de ser la mateixa.
Però deixem la negativitat i parlem una mica dels mercats de Nadal a Viena o els Christkindlmarkt (cliqueu-hi per tenir-ne una petita visió)! Aquests mercats de Nadal estan situats a diferents llocs estratègics de la ciutat: Spittelberg, Schönbrunn (allà on hi ha el palau de la Sissi) i el més important davant de l'Ajuntament (Rathaus). Són mercats on bàsicament es pot comprar de tot: objectes per a la llar, regals de tota mena, espelmes, sabons, objectes fabricats de manera manual i on es pot conviure amb austríacs que passegen per allà tot passant la vetllada. Ahir vaig estar al de Schönbrunn, que és el que em queda més a prop de casa (la foto que encapçala el post és d'ahir mateix).
Ara bé, el més característic per a mi i que els fa diferents de les nostres tradicions són les begudes i els menjars.
S'hi ven a tot arreu el Glühwein o vi calent amb espècies (cliqueu sobre "Glühwein" per llegir-ne la recepta) o el Punsch, ponx compost d'alcohol i de fruites ben calent, tot plegat per combatre el fred. També s'hi poden menjar tot tipus de salsitxes, entrepans (Brot o Brötchen, com en dirien aquí), Palatschinken (crêpes a la manera austríaca), i qualsevol menjar calòric dolç o salat. Com a colofó final comparteixo amb vosaltres què vaig menjar ahir, un dolç típicament austríac, especial per a l'època i per combatre el fred. Es tracta dels Kaiserscharnn. Vet aquí una recepta que he trobat per Internet:

INGREDIENTS (per a 6 persones):

6 ous.
• 200 gr de farina.
• 100 gr de mantega.
• 50 gr de sucre.
• 15 cl de llet.
• 50-100 gr de panses.
· Greix butíric (o greix de llet).
• Sal, rom com es vulgui.
• Azúcar en polvo.

PREPARACIÓ

Es baten els rovells de l'ou amb la mantega i el sucre, s'hi barreja la farina i s'hi aboca la llet tot removent-ho. Es salen les clares de l'ou i es baten a punt de neu.

Les clares, s'hi van afegint de mica en mica sense batre-les i s'hi afegeixen les panses i opcionalment el rom. S'escalfa el greix butíric en una paella.

S'hi introdueix la pasta (a la paella). Es va removent la massa de tant en tant amb una espàtula de fusta. Empolvorar-ho tot amb el sucre en pols i es continua templant aquesta massa.

I llest per a consumir, ben calent, acompanyat de compota de fruites: poma, prunes, etc. etc. Vet aquí el resultat (no apte per a seguir dietes i sí apte per fer-te feliç durant els minuts que dura menjar-se'ls!):

La universalització dels drets humans

Ahir, una tarda de neu i de foscor, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la conferència que el Dr. en filosofia Sarhan Dhouib va impartir al centre "Otto-Mauer", de Viena. Sarhan Dhouib va estudiar Filosofia a la Universitat de Sfax a Tuníssia (1992-1996) i Història de la Filosofia a la Universitat de París I (Sorbona). El títol de la xerrada era "A través de la transculturalitat dels drets humans dins la cultura arabicoislàmica." He de reconèixer que, malgrat la mandra per sortir de casa, vaig acabar molt satisfeta de tot el que ahir vaig aprendre i amb la consciència, una vegada més, que a Occident no tenim tota la informació que creiem tenir i que ni tan sols ens parem a conèixer l'altre/a, Orient o Llatinoamèrica, per ex., ni tan sols ens molestem a mirar el nostre veí per preguntar-nos què pensa, què sent, com compren el món. El que està clar és, però, que per aconseguir la universalització dels drets humans, allò tan anel·lat, que sovint fem servir per defensar una causa, cal comptar amb exponents a tot el món. El Sr. Dhouib treballa en una càtedra UNESCO per aconseguir fer arribar aquest discurs pertot arreu.

Entre moltes altres coses, Dhouib va fer atenció al fet que l'Islam i l'Islamisme s'han d'entendre de maneres diferents: l'Islam com a fet cultural i l'Islamisme com a ideologia política. Sovint identifiquem des d'Europa l'Islamisme radical com a tota la cultura (potser perquè és això el que ens interessa identificar?). Va afegir, per ex., que sí que podríem considerar l'Estat de l'Aràbia Saudita com a autoritari, no en canvi les seves gents, ni la seva cultura.
El ponent també va apuntar, molt encertadament al meu entendre, que és absurd dir que una civilització o una altra han fundat la declaració universal dels drets de l'home; en aquest sentit, es corre el perill que una civilització intenti colonitzar-ne una altra, sota l’excusa dels drets humans.
Em va sorprendre conèixer un corrent de filòsofs àrabs que ja als anys 80 es van plantejar la dicotomia arabisme i democràcia. Un munt de noms desconeguts, crec, per a la majoria dels assistents a aquesta xerrada (per no dir tots) que Dhouib ens va fer arribar a través de cites ben significatives. Els filòsofs de la Teologia Racionalista tenen com a pilars bàsics el respecte per les llibertats individuals i la consideració dels drets de la dona, que ha estat durant tant de temps discriminada en moltes cultures. Dins d’aquest corrent s’inclou també un important grup de feministes islamistes, de les quals –ai las!- ben poc se sent a parlar als mitjans de comunicació europeus.

Al-azam, per exemple, és un filòsof siri conegut per la seva tasca a favor dels drets humans i de la llibertat individual. Parla de la universalització dels valors, i aquest aspecte és per a mi clau respecte a tot el que es va dir ahir: independentment de la teva cultura, religió, llengua, pensament, hi ha uns valors que haurien de ser comuns a tots: el respecte pels drets humans, però construïts des de la pluralitat, no des de la unilateralitat.

Per acabar, Dhouib va fer una distinció ben encertada:

Pluriculturalisme: moltes cultures col·locades les unes al costat de les altres, però sense interaccció i considerant aquests pobles com a abstracció.

Interculturalitat: interacció entre persones de diverses cultures.

Transculturalitat: hi ha un moviment horitzontal (aquells aspectes comuns a totes les cultures que conviuen) i un moviment vertical: es dóna una visió crítica de totes les cultures, fent èmfasi en aquells aspectes que no ens agraden i també en aquells que tenen en comú.

La consideració de l’altre és la nova base de la transculturalitat i des d’aquesta posició es vol treballar per universalitzar els drets humans des del treball en comú i no des de la imposició de ningú.

I, per acabar, una foto de la meva vista des de casa aquest matí, perquè us feu una idea de les ganes que tenim de sortir de casa :-)