La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

15 d’abr. 2011

Amics

Passades les 12h de la nit d'hivern, la ciutat dorm a les llars calentes i segures. Tan sols alguns malfactors, cinc joves intrèprids i uns quants obrers trenquen el fred tallant i dens amb l'alè del seu respir.
El grup dels cinc amics passeja per l'immens parc a la recerca d'una birra més: la nit encara és jove, encara hi ha temps per deixar que els sentits anul·lin la raó i deixar-se fruir. La noia -la Maria- destaca pel seu somriure estrident, els clots a les galtes i uns ulls vius i brillants que tornen boig el seu company, en Serguei, un pusil·lànime més aviat pobre d'esperit, disfressat de "modern-que-va-a-"Austellungen"(exposicions)- de-videoart-i-parla-com-si-en-sapigués-i-tu-no". La Maria el va fulminar des del primer dia en què la va veure: la Maria és italiana i no hi ha res que pugui vèncer aquest temperament dels països del sud d'Europa, ni mil Austellungen de video art.
Aquella nit els acompanya un vell amic de la Maria, que ha vingut a veure-la. Tots dos xerren, riuen i es posen al dia de velles batalletes, en la nit d'hivern de fred tallant. El vell amic d'una ciutat lluny d'aquí no pot evitar somiar, en secret, que -en despuntar el dia d'aquesta freda nit- la Maria li confessarà el seu amor, amagat de fa anys, d'esquenes a en Serguei, el pusil·lànime que mira video art. Però tot són cabòries. La Maria només pensa en en Serguei, encara que -tot sigui dit de passada- li encanta posar-lo gelós i veure com embogeix per ella. Així, tot sigui dit de passada, el seu ego creix una mica més, per bé que hagi de fer patir en Serguei.

Perquè en Serguei pateix. I embogeix. I aleshores xiscla i desperta les famílies que dormen tranquil·les en la seguretat de les seves llars. I corre alertant els malfactors que s'amaguen rere els arbusts del parc.

Els malfactors -com si de carn es tractés en una selva a milions de quilòmetres, i ells fossin els lleons afamats- els divisen de prop i surten al seu encontre. -"Aquest es mereix una bona batussa"- es diuen en un llenguatge inintel·ligible. Sense pensar-ho, estampen un cop de puny al bell mig de la cara d'en Serguei.

Aleshores apareix l'altre amic, en Kristoff, que ha restat en un segon pla, observant amb ulls i ment d'escriptor, com es desenvolupa l'escena. En Kristoff increpa els malfactors, i en Serguei passa a un segon pla. En Kristoff rep ara els cops dels malfactors, que actuen indiscriminadament, sense pensar a qui dediquen tot aquest cúmul de violència que generacions i generacions han carregat sobre ells. En Kristoff vol trucar a la policia, en un intent desesperat de fer-los marxar. En saber-ho, els actes bestials es disparen, el llancen a terra i el despatxen amb patades al cap, l'eina més valuosa d'en Kristoff. Aconsegueix escapar, corre, truca a la policia i els malfactors el tornen a trobar. Apareix la policia -tard i malament, com a les pitjors pel·lícules de sobretaula- els cerquen, però no els troben. En Kristoff passa la nit a l'hospital, es recupera i l'endemà dorm a casa.

L'endemà, quan el dia il·lumina la ciutat més segura del món, i els rostres dels nadons al parc es deixen entreveure entre els seus gorrets que els tapen fins a les celles, en Kristoff obre un mail d'en Serguei:

"He sabut el que et va passar ahir. Ho sento, em sap greu. Vam anar a fer una birra al bar "K", vam pensar que havies marxat cap a casa.

Salutacions afectuoses,

Serguei."

PS = la història està basada en fets reals. Només alguns petits detalls literaris són de collita pròpia, però els fets són reals.

8 comentaris:

Nuria ha dit...

A medida que iba leyendo me imaginé que se trataría de una historia real.
No hay nada que justifique la violencia y desgraciadamente vivimos en una sociedad con individuos cada vez más violentos, que seguramente han aprendido ese comportamiento violento en sus hogares, lo cual no justifica su actitud pero nos tiene que llevar a pensar en el tipo de educación que están recibiendo los jóvenes.
Un beso

Laura Uve ha dit...

Què fort!! Per un costat la violència gratuïta i arbitrària, que és la pitjor. Però m'ha deixat espantada l'actitud de l'amic, Serguei. Com és possible que marxi tranquilament a fer una birra i deixi a l'altre abandonat...?? Un CAPULLO, millor no tenir amics d'aquest tipus. Jo em sentiria més agredida per l'amic, la veritat.

Molt ben escrit el relat, Dona.

Una forta abraçada i molts ptnssssss

Dona invisible ha dit...

Nuria, nada justifica la violencia, eso está claro, pero habría que estudiar los casos de los chicos que atacaron a Kristoff y saber de dónde sale tanta violencia para poder erradicarlo. Desgraciadamente este mundo genera bolsas de marginalidad. Y así nos va, ninguna ciudad de este mundo se salva, ni siquiera Viena.
Un abrazo!!!

Laura Uve, exactament això és el que volia transmetre amb el relat. En Serguei és per a mi, també, un agressor passiu, en deixar el seu amic allà tirat i sol. A més, després envia un email per callar la seva consciència amb una excusa poc creïble. Tant ell com la resta d'amics que no van recolzar el seu company, són tan o més culpables que els agressors. Has captat perfectament el que pretenia! Quin luxe de lectores!
Petonssssssssss

troyana ha dit...

Com als casos de bulling n´hi ha agressors passius i actius.No tenen el mateix grau de responsabilitzar,però no es pot passar per alt l´omissió d´auxili i la passivitat.
La violència es un tema de rabiosa actualitat,totes les ciutats del primer món tenen estes grans contradiccions,la cara i la creu,la pobresa i la riquesa convivint molt a prop.
Felicitats pel relat,molt ben escrit i contat.
Un abraç

LaMirandolina ha dit...

Ostres! Quina violència! Només em queda el dubte de saber què va fer en Kristoff després de rebre el mail. Li va respondre? I si li va respondre, què li va dir? Es mereixia resposta? I la noia? No va fer res tampoc?

Dona invisible ha dit...

Troyana, els casos de bullying a les escoles són un símptoma més d'aquesta societat malalta. I cada vegada hi ha més episodis de violència gratuïta com aquest. En el cas de què parlem, es tracta d'una ciutat a simple vista molt segura, però no s'escapa a les contradiccions d'aquesta globalització.
El més greu en aquest cas és que la violència passiva l'exercien els amics de l'agredit.
Gràcies, maca, una abraçadaaa!!!

Mirandolina, Bones preguntes. En Kristoff va contestar de manera diplomàtica i amb cortesia el mail d'en Serguei, però la seva amistat no va tornar a ser el mateix des de llavors. De fet, em consta que ara han perdut totalment el contacte. La noia va xisclar en veure el que passava, però es va deixar arrossegar pel seu xicot i l'altre amic i també va marxar. Increïble, però cert.
Una abraçada!

Astrid ha dit...

Deu n'hi do!!! Hi ha hagut epoques en la meva vida que he estat envoltada "d'amics" que per desgracia crec que haurien fet el mateix que Serguei..No se pq mai em deixo de sorprendre al llegir histories com aquesta.. amb l'edat que tinc ja hauria d'haver apres que l'esser huma es en general poc noble i cobard..

Dona invisible ha dit...

Hola, Àstrid!

No és per ser gaires optimistes quan et trobes amb situacions tan decebedores com aquesta, però només vull tenir l'esperança que no tothom hauria fet el mateix i que, si ens sorprenem, és perquè encara hi ha esperances.
Una abraçada intercontinental!!!