La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

4 d’abr. 2011

"Chascarrillo" de dilluns a la tarda


"They make it look so easy. Connecting with another human being. It's like no one told them it's the hardest thing in the world."
Dexter Temporada 5, darrer capitol.
"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món."
Wittgenstein
“Només hi ha món on hi ha llenguatge”
Martin Heidegger


Tinc una mania: sempre que pujo a un ascensor des que sóc a Viena (i especialment a l’ascensor del metro) em ve al cap la il·lusió que s’acaba el món i aleshores em pregunto: “si s’acabés el món, i només quedéssim les persones que som ara mateix dins l’ascensor, què passaria?” Moltes vegades la situació em crea una terrible claustrofòbia i només espero que l’ascensor arribi al seu destí i pugui baixar-ne per no haver de tornar a veure mai més aquelles persones amb qui m’ha tocat compartir-lo. D’altres, miro endavant i endarrere i em pregunto amb qui hauré de procrear perquè l’espècie humana no desaparegui. En algun cas, em dic que no tindré més remei que entendre’m amb aquelles persones amb qui hauré de compartir aquella gran escomesa de construir una nova societat. Moltes vegades tinc por; poques, una agradable sensació i sempre, la certesa que comunicar-me, fer-me entendre i que m’entenguin seria una tasca difícil.

No, no m’he tornat boja ni he pres una infusió d’opi.

Parlo des de la certesa, (i a mesura que em faig gran més certa) que entendre l’altre/a, fer-se entendre i comunicar-se cada vegada més és una quimera impossible, que rares vegades es produeix aquest miracle d’enteniment comú i de connexió. Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi és una de les tasques més difícils de la humanitat, fins i tot en l’era d’Internet i de les telecomunicacions. Em vénen a la memòria milions de malentesos, pares que no entenen els seus fills, professors que no entenen els seus alumnes i alumnes que no fan cas als professors, parelles que discuteixen i perden l’amor entre les paraules, predicadors que volen tenir raó i que no escolten, caps que no parlen amb els empleats, persones a l’ascensor que ni tan sols et miren, discussions amb amigues i amics, entre familiars i amb els teus companys de feina, gent que crida i és escoltada, persones en silenci que no criden ni són escoltades (que no enteses), però que romanen amb els seus pensaments aïllades, sense intentar transmetre’ls. I la més profunda soledat em provoca terror. Aleshores em dic que no, que hi ha esperança (l’esperança és el darrer que es perd), que els éssers humans ens comuniquem no només a través del llenguatge: la música, les carícies, els gestos, les mirades, l’estètica i l’art en general... segle rere segle comunicant-nos (o intentant-ho).
Llavors em ve al cap Wittgenstein i la seva teoria sobre el llenguatge, com a forma de representació del món i entro en contradicció i començo a no entendre’m; ja que, com bé digué Wittgenstein, sense llenguatge no hi ha món. La clau és en conèixer-se a si mateix, em dic, i després mirar de posar-nos al lloc de l’altre i provar de reconèixer-nos a nosaltres mateixos en l’altre. O potser no. Potser estem condemnats a viure en gàbies de vidre, atrapats en el nostre llenguatge i la nostra representació del món.

Perdoneu el “chascarrillo” de dilluns plujós a la tarda vienesa. 

Escoltant aquesta meravella (Lonely, Deine Lakaien): 


PS = Gràcies a Jaume per haver-me fet notar la genial frase de la sèrie Dexter, que encapçala aquesta entrada.

22 comentaris:

Anònim ha dit...

tus imaginaciónes y la filosofía
tienes talento - me gusta mucho!

un aficionado

troyana ha dit...

Dona Invisible,
em pilles que aquesta vesprada he fet una sessió de "biodanza" i crec que tot no està perdut en relació a la comunicació entre els humans,perquè n´hi ha un llenguatge universal que el del cos que de vegades expressa millor que res totes les nostres emocions.
I avui m´adonat que n´hi ha motius per a l´esperança mentre n´hi haja un grup de desconeguts que estiguen dispostos a donar i rebre suport incondicional.
Un abraç!

Jaume ha dit...

Els que som més geeks coneixem el significat de la paraula Ubuntu. Vol dir una cosa així com: soc en relació als altres. És a dir, la meva identitat com individu ve determinada per les meves relacions amb els altres i les dels altres en mi.

No se si totes aquestes relacions són llenguatge, però entenc que sense aquestes relacions no hi ha esser humà.

Avui pel carrer he vist una camiseta amb un frase de Karl Marx que deia: "Philosophy is to the real world as masturbation is to sex". Potser la gàbia és pensar que és pot viure fora interaccionar amb el món, creient que el jo és suficient i oblidant que el què ens fa humans és connectar.

Laura Uve ha dit...

Hmmm... quin tema tan complexe. Hi ha vegades que penso la societat urbana e industrial genera una gran incomunicació, que no vol dir sempre aïllament sinó falta de conexió. La conexió tal i com tú lexpliques: "Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi...".

Aquesta conexió si que la trobo complicada peró, penso, que és pot donar. És veritat que ens hem de coneixer a nosaltres mateixos i que la comunicació té múltiples formes, no tan sols el llenguatge parlat.

En fín, una bona reflexió Dona, que hem d'anar resolvent caminant al llarg de la vida.

Una abraçada ben forta.

jomateixa ha dit...

Ara, quan pugi a un ascensor no podré evitar imaginar-me la fi del mon...

Sonámbulo ha dit...

Ostras... no sé cómo expresarte lo mucho que me ha gustado tu escrito sin que pienses que exagero por cumplir. Yo también pienso más o menos esas cosas alguna vez. Esa contradicción de la que hablas no sé a veces cómo es de real, es un quebradero de cabeza, y en el momento en que lo es y se explicita claramente en palabras, se va y vuelve a quedar solo el lenguaje en juego. En fin, no sé si he dicho una chorrada, da igual.

De lo que estoy bastante convencido, y lo firmaría en tu escrito, es de la eficacia comunicativa del lenguaje no verbal. Tampoco estaremos seguros nunca de ella, de que con ella llegamos de verdad a la otra persona, pero es un complemento muy bueno y a veces mejor al del idioma (no hablo ahora del lenguaje, porque la cosa se complica. ¿Son 'los límites del lenguaje los límites de mi mundo'?) En fin, me callo ya.

Oye, me gusta esta canción. Pensé que no me iba a gustar, con la pinta estrafalaria que lucen los artistas en la imagen jeje Por cierto, ejemplifica bien todo esto: nos comunicas mucho pegando esta canción, con esta cadencia y melodía, y con el 'lonely'.

Dona invisible ha dit...

* Pues gracias, aficionado-anónimo, pásate por aquí siempre que quieras.
Un abrazo!

* Hola, Troyana!, ara m'has fet buscar informació sobre la biodansa, no sabia què era. Molt interessant, expressar-se amb el llenguatge coroporal. Que la música té un poder balsàmic, curatiu és evident. Es fa servir en teràpies i tractaments diversos... És potser també una manera de comunicar-se. M'agrada que em doneu esperances. Està clar que no es comunica qui no vol fer-ho i només s'escolta a si mateix, però si hiha la voluntat sempre hi haurà l'esperanca.
Petonsssssssssssss

* Jaume, doncs m'agrada que comparteixis el terme Ubuntu, amb la comunitat "no geek" hehe.
Està clar que sense l'altre no ens podem definir, que són aquestes relacions les que determinen els límits del jo, però... em cotinuo preguntant i afirmant que la comunicació real es dóna menys vegades de els que ens agradaria o de les que en pensem.
No sabia la frase de Marx, és curiós venint del teòric del comunisme i la col.lectivitat. La filosofia com a expressió d'aquesta individualitat... mmm, si no es per compartir aquesta visió del món, llavors no té gaire sentit, oi?
Una abracada comunicativaaaaaaaa

Dona invisible ha dit...

* Laura Uve,

Els artistes han plasmat aquesta incomunicació de què parles a la societat industrial en grans obres des del segle XIX. Està clar que hi té a veure: la mecanització, l'alienació, la cultura de mercat... Potser en un altre món tot seria més fàcil.

La comunicació no només es dóna a través del llenguatge parlat, cert. Però continuo pensant que els límits del meu món són el llenguatge. Complicat, sí. Com més hi penso, més em complico.

Espero que totes aquestes preguntes es vagin resolent :-) Però de moment només trobo més preguntes.

Una abraçada ben forta per a tu també!

* Jomateixa, Benvinguda! hahaha... és una experiència interessant això d'imaginar la fi del món a l'ascensor. Ja em diràs :-)

Dona invisible ha dit...

Hola, Sonámbulo!

Me alegra saber que no estoy sola en pensar esas cosas :-) No creo que hayas dicho ninguna chorrada, pienso que nos hemos entendido (y eso es mucho, hablando del tema!).
Es algo que me planteo a menudo y últimamente mucho, no sé por qué. Y sobre el lenguaje y su eficacia habría mucha tela que cortar. Al menos poner por escrito mis derias, me ha servido para poner de manifiesto mis dudas y compartirlas con vosotros.
Por otro lado, Deine Lakaien son un grupo alemán de influencia gótica buenísimos, no te defraudarán si sigues escuchándolos.
Bienvenido y un abrazoooo!!!

Nuria ha dit...

Llego tarde...
Nuestra sociedad tiende a eso, a la incomunicación y es curioso pero nos acostumbramos a vivir en un edificio y no saber absolutamente nada de nuestros vecinos y nos parece totalmente normal y una cosa es ser cotilla y otra bien distinta tener una relación cordial con los que viven a nuestro alrededor.
Besosssssssss pegajosos a ¡¡¡30º!!!

Dona invisible ha dit...

Nuria, nada, nada, aquí nunca se llega tarde :-)
Sí, creo que tiene que ver con los estilos de vida actuales. Sobre los vecinos, yo también me planteo muchas veces lo que tú comentas: no queremos que nos molesten y nos paramos ni a pensar si el vecino necesita nuestra ayuda. Incomunicación 100%, pero me pregunto si también tiene que ver con nuestra condición humana.
Jeje... 30 grados? Jolinnnn...
Besossssssssss

Eva Magallanes ha dit...

Hola Dona ¡buen post que hace reflexionar!... nuestra paradoja: somos el lenguaje y sin embargo el lenguaje siempre queda corto, es insuficiente y así como crea entendimiento y comprensión también crea lo opuesto. Revela y oculta. Mas, siento, el asunto no es el lenguaje en si, es nuestra naturaleza humana que al parecer no evoluciona, para mi el único sentido de estar vivos es perfeccionar nuestro Ser para si mismo y para los demás. Todo esto suena a utópico por ende imposible, sin embargo, creo, es un trabajo de cada cual... el problema de base entonces sería ¿estamos los humanos haciendo ese trabajo?. Por lo pronto Dona tu te estás comunicando y yo te estoy recepcionando, aquí el lenguaje funciona a la perfección... y genera lazos importantes.
Un abrazo grande y que ciudad más bella en la que vives, buscando, buscando, siempre!

Dona invisible ha dit...

Hola, Eva!
Has definido perfectamente la paradoja. E interesante perspectiva que vincula esa falta de entendimiento con la naturaleza humana. En efecto, hace falta ser conscientes de esto y fijarse el objetivo de mejorar. Me pregunto cuántas personas lo hacen. Me alegro de haberme comunicado ahora y que me hayáis recibido. Sin vuestro feedback esta entrada no tendría sentido, lo digo en serio :-)
Un abrazo para ti también y, sí, la ciudad donde vivo me tiene enamorada :-)

Antígona ha dit...

Dona, también yo soy de las que sufren día a día esta sensación de creciente incomunicación con las personas que, sin ser íntimos o amigos, me rodean en mis ambientes más cercanos. Pero, de la misma manera que en la red nos buscamos y acabamos por encontrarnos por medio del lenguaje -¡y sólo el lenguaje!- para compartir ideas, emociones, canciones, películas o cualquier otra cosa, creo que la próxima vez que entres en un ascensor y tengas esa angustiosa sensación deberías plantearte lo siguiente: de ser ésas las últimas personas que, contigo, quedaran en el mundo, por fuerza acabaríais comunicándoos. El proceso sería más o menos largo, el acercamiento más o menos costoso, pero la voluntad de comunicarse, de expresarse, de compartir, anida en todo ser humano, y a falta de mejores interlocutores todos haríais el esfuerzo que finalmente acabara por abriros al otro.

Supongo que si a veces no logramos comunicarnos con nuestros semejantes es por muchos factores distintos: desde la ausencia de motivación para hacerlo, una vez se disponen de interlocutores válidos con los que satisfacer nuestros deseos de comunicación, hasta todo un conjunto de ideas, emociones, presupuestos no explícitos que la perturban, como sucede a menudo en el seno de familias que tratan de comunicarse sobre la base de una serie de innombrables, de tabúes a los que jamás se alude abiertamente y que impiden toda comunicación libre de interferencias.

El hecho, a mi modo de ver, es que todos los seres humanos compartimos a grandes rasgos lo que más esencialmente nos constituye: miedos, esperanzas, deseos, necesidades. Que no encontremos fácilmente la manera de ponerlos en común no significa que no estén ahí. Y de darse las condiciones que nos forzaran a hacerlo, no tardaríamos en darnos cuenta de que en realidad, aunque muchas sean las cosas que nos separan, también lo son las que nos unen.

El lenguaje, es cierto, tiene sus límites. Pero son esos mismos límites los que permiten que nos comuniquemos unos con otros. Sus límites son, por tanto, sus condiciones mismas de posibilidad. Y no hay que olvidar, como decía también Wittgenstein, que si hemos aprendido el lenguaje por medio del cual nos comunicamos es gracias a los otros, a nuestra pertenencia a la comunidad lingüística que nos los ha enseñado. Sin ellos, no seríamos quienes somos. Sin ellos, no podríamos hablar el lenguaje con el que queremos comunicarnos y con el que nos esforzamos a diario por comunicarnos con nosotros mismos. Porque los otros nos regalaron el lenguaje, estamos en permanente diálogo con nosotros mismos.

Un beso!

don vito andolina ha dit...

Hola, íntimo blog,profundas entradas,si te gusta la palabra elegida, la poesía, te invito al mio,será un placer,es,
http://ligerodeequipaje1875.blogspot.com/
buen lunes lunero, gracias, besos de salero..

Dona invisible ha dit...

Antígona, precisamente supongo que la frustración y el desaliento que sufrimos es por querer comunicarnos y ver que algo falla en ese proceso. El intentar explicarnos y ver que no se entiende o no es recibido con los matices que pretendíamos es lo que me trae de cabeza y lo que provocó este post.
Has explicado muy bien las posibles causas de la falta de comunicación. Yo agregaría la sociedad industrial, cuya alienación ya se denunciaba en sus inicios y que perdura hoy, quizás habiéndose agrabado; es obvio que no fomenta precisamente el encuentro, las discusionse y la comunicación personal...
Por último, me ha gustado tu reflexión sobre el lenguaje y sus límites y el hecho de que se nos transmite y lo transmitimos, con lo cual está claro que necesitamos del otro y comunicarnos.
Jeje, parece que sí que hay esperanzas, leyéndoos.
Un abrazo y bienvenida!!!

Don vito, gracias, nos pasaremos por ahí. Un saludo.

Aiguasalada ha dit...

Em treuria el capell davant els teus escrits si en dugués (només me'l pos per anar pel carrer, quan som a casa i llegesc això ja no el duc). Gràcies per compartir la teva vida interior, allò que no es veu però que seria al·lucinant que tots duguéssim una pantalleta per saber què pensen els que ens envolten... ummm, no, no és una bona idea, ara que m'ho imagin. Em reconec en aquest "chascarrillo" que tu dius. Però no faig comptes escriure el que jo pens quan vaig pel carrer o quan pujo a l'ascensor amb altra gent. Genial l'entrada. Quan ens veim? Hihihihi...

Dona invisible ha dit...

Hola, Aiguasalada!
Apa, que exageradaaaaa!! :-) Un dubte: per a mi un capell és un barret (sombrero en castellà); vosaltres ho feu servir també per a tot tipus de barrets? Curiositat lingüística i comunicativa :-)
D'altra banda, m'agrada molt que comentis que tots tenim aquest món interior i que de vegades se'ns passen pel cap coses aparentment descabellades com això de l'ascensor. No et pensis que jo les deixo anar tan fàcilment haha. Fa temps que penso això de la fi del món. Prova d'escriure-les tu també! Ostres, ens hem de veure i ens has d'explicar tots els viatges, però ja! Aquesta setmana trobem un moment d'acord?
Petonsssssss

Zamarat ha dit...

Hola Dona invisible!
Llego a tu blog desde el de Laura Uve, aunque por lo que veo también las dos conocemos a Troyana. El verano pasado visité Viena y me ha llamado la atención tu cabecera del blog y tu manera de escribir. Si no te importa, me pasearé por aquí...Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Hola, Zamarat!
Bienvenida! Sí, sigo a Laura Uve y a Troyana, son buenas referencias :-) La foto de la cabecera es de la primera vez que estuve en Viena y me decidí a venirme durante un tiempo (quién sabe hasta cuándo). Adelante, y pásate siempre que quieras.
Un abrazo!

Aiguasalada ha dit...

Sí, sí, un capell és un barret, i diria que l'empram en els mateixos contextos. Quan quedam? Divendres? Dissabte? :P

Dona invisible ha dit...

Achso, Aiguasalada, schau an die Nachrichten. Ich glaub, wir sehen uns am Samstag!!! :-)