"Chascarrillo" de dilluns a la tarda

"They make it look so easy. Connecting with another human being. It's like no one told them it's the hardest thing in the world."

Dexter Temporada 5, darrer capitol.

"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món."

Wittgenstein

“Només hi ha món on hi ha llenguatge”

Martin Heidegger

Tinc una mania: sempre que pujo a un ascensor des que sóc a Viena (i especialment a l’ascensor del metro) em ve al cap la il·lusió que s’acaba el món i aleshores em pregunto: “si s’acabés el món, i només quedéssim les persones que som ara mateix dins l’ascensor, què passaria?” Moltes vegades la situació em crea una terrible claustrofòbia i només espero que l’ascensor arribi al seu destí i pugui baixar-ne per no haver de tornar a veure mai més aquelles persones amb qui m’ha tocat compartir-lo. D’altres, miro endavant i endarrere i em pregunto amb qui hauré de procrear perquè l’espècie humana no desaparegui. En algun cas, em dic que no tindré més remei que entendre’m amb aquelles persones amb qui hauré de compartir aquella gran escomesa de construir una nova societat. Moltes vegades tinc por; poques, una agradable sensació i sempre, la certesa que comunicar-me, fer-me entendre i que m’entenguin seria una tasca difícil.

No, no m’he tornat boja ni he pres una infusió d’opi.

Parlo des de la certesa, (i a mesura que em faig gran més certa) que entendre l’altre/a, fer-se entendre i comunicar-se cada vegada més és una quimera impossible, que rares vegades es produeix aquest miracle d’enteniment comú i de connexió. Conèixer l’altre, sortir d’un mateix per entrar en la ment de l’altre, deixar per uns instants el nostre egoisme i tractar d’entendre el que l’altre ens diu i que el miracle de la comunicació es produeixi és una de les tasques més difícils de la humanitat, fins i tot en l’era d’Internet i de les telecomunicacions. Em vénen a la memòria milions de malentesos, pares que no entenen els seus fills, professors que no entenen els seus alumnes i alumnes que no fan cas als professors, parelles que discuteixen i perden l’amor entre les paraules, predicadors que volen tenir raó i que no escolten, caps que no parlen amb els empleats, persones a l’ascensor que ni tan sols et miren, discussions amb amigues i amics, entre familiars i amb els teus companys de feina, gent que crida i és escoltada, persones en silenci que no criden ni són escoltades (que no enteses), però que romanen amb els seus pensaments aïllades, sense intentar transmetre’ls. I la més profunda soledat em provoca terror. Aleshores em dic que no, que hi ha esperança (l’esperança és el darrer que es perd), que els éssers humans ens comuniquem no només a través del llenguatge: la música, les carícies, els gestos, les mirades, l’estètica i l’art en general... segle rere segle comunicant-nos (o intentant-ho).

Llavors em ve al cap Wittgenstein i la seva teoria sobre el llenguatge, com a forma de representació del món i entro en contradicció i començo a no entendre’m; ja que, com bé digué Wittgenstein, sense llenguatge no hi ha món. La clau és en conèixer-se a si mateix, em dic, i després mirar de posar-nos al lloc de l’altre i provar de reconèixer-nos a nosaltres mateixos en l’altre. O potser no. Potser estem condemnats a viure en gàbies de vidre, atrapats en el nostre llenguatge i la nostra representació del món.

Perdoneu el “chascarrillo” de dilluns plujós a la tarda vienesa. 

Escoltant aquesta meravella (Lonely, Deine Lakaien): 

PS = Gràcies a Jaume per haver-me fet notar la genial frase de la sèrie Dexter, que encapçala aquesta entrada.