Llibres, pel·lícules i de nou la "no-rutina" :-)

Octubre i de nou a Viena. Quina manera d'inaugurar la tardor! Aquesta bella ciutat em rep brillant amb l'elegància que li ofereix saber que fou la capital d'un Imperi i que ara és tan irresistible que sempre s'hi ha de tornar :-) Encara no li ha tocat tenir aquella boira espessa i eterna de l'hivern, sinó que m'ha rebut amb el cel obert i blau (creuem els dits, que duri!).
No puc resumir en un post totes les experiències que he viscut aquests dies de vacances a casa, ni puc parlar de totes les persones que he retrobat ni de tots els pensaments que han inundat aquest cap boig meu, ni de tot el que he sentit en veure com la ciutat s'ha transformat a través de mi, em falten paraules, em falta destresa en utilitzar-les, em falta esma... 
La darrera setmana ha estat de convalescència: l'extracció de la meitat del meu seny en forma de queixals ha mermat les meves forces i això m'ha obligat a fer repòs i a gaudir de cinema i de llibres en la mesura dels possibles. D'entre la llista de films que he vist, en trio aquesta: 

A Ciegas. Títol original: Blindness
Pel·lícula de 2008.
Basada en la novel·la "Assaig sobre la ceguesa"
Director: Fernando Meirelles

Una terrible epidèmia assola la ciutat: inexplicablement apareix la ceguesa, d'un en un els habitants d'aquesta metròpoli s'estan quedant cecs. Això fa que les autoritats decideixin aïllar-los i fer-los posar en quarentena. La ceguesa és com no se n'ha conegut cap altra: una blancor anul·ladora, una llum encegadora que no deixa que els afectats puguin veure res. Però una habitant, interpretada per la fantàstica al meu entendre aquí Julianne Moore , conserva la vista també de manera inexplicable. La relació que s'estableix entre les persones que es troben en quarentena, la presa de poder per part d'un sector, les conseqüències que se'n deriven és el que fa interessant l'argument d'aquesta pel·lícula absolutament fascinant. Altament recomanable, una reflexió sobre la naturalesa humana en una situació límit. 

També he llegit la novel·la negra Joc brut, de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'un autor que conservo dins la meva llista de "pendents" de fa temps per la seva interacció amb l'existencialisme en una certa fase. És un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Aquesta novel·leta no gaire llarga es llegeix com qui respira :-) Tracta d'un assassinat des del punt de vista de l'assassí i les vicissituds que li porten a cometre aquest crim. Enduts per la lectura no deixem de sentir una certa pena i empatia (sí sí, amb l'assassí!) amb el narrador, que és en Xavier, enamorat de la Juna, a qui coneix en un viatge d'autobús i de qui queda absolutament encandilat. No puc desvetllar-ne més perquè si no perd la gràcia, però sí que la puc recomanar i reivindicar així un dels autors per a mi oblidats de la literatura catalana.

I ara llegeixo el clàssic existencialista La pesta, d'Albert Camus, que no és el millor llibre per llegir quan estàs convalescent, però que aporta uns plantejaments interessantíssims també en una situació límit: la plaga de la pesta a la ciutat argeliana d'Oran posa a prova els seus habitants, sorgeix la solidaritat humana en alguns casos, l'egoisme en d'altres. L'interessant de la novel·la és que té diverses lectures: ha estat interpretada com a icona de l'existencialisme quan el seu autor ho negà, perquè es centra en l'absurd de l'existència: hi ha quelcom més il·lògic que una plaga d'aquest tipus capaç d'acabar amb centenars de vides cada dia? és possible creure en un déu en aquestes circumstàncies?; també s'ha interpretat com a metàfora de la invasió nazi a Europa, però sobretot és un assaig sobre la condició humana i la solidaritat en una situació com aquesta. Encara l'haig d'acabar, però m'atreveixo a dir que la visió de l'ésser humà que presenta Camus és més optimista que pessimista, malgrat la fama que tenen els existencialistes :-) 


I això és tot per avui. Espero poder alleugerir el ritme del bloc en properes edicions i continuar amb la meva "no-rutina" a Viena.