La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

29 de febr. 2012

Teranyines

Desenteranyinant textos, i a falta d'inspiració i de temps, he trobat un text que jo mateixa vaig escriure i publicar fa un parell d'anys en un altre bloc que ja ha quedat obsolet. I com que el meu estat d'ànim s'assembla al d'aquells temps, però en un altre context, m'ha semblat que el podia reprendre aquí:

"Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual."

Escoltant (llavors): 


I ara: 


11 comentaris:

Laura Uve ha dit...

Doncs destil.la tristesa... tristesa de la que em parlaves al meu post. A vegades, de la tristesa surt la força per cercar sortides.

El text m'ha encantat, que bé i qué breument expliques sensacions i emocions.

Prefereixo The white Stripes, malauradament algú m'ha provocat certa fòbia a Cohen... ja passarà...

Ptnssssss!!!

Pdta: avui, dia de vaga i protesta dels estudiants universitaris i de secundària... cancan al meu Institut i a Barcelona (acaben de tornar els meus dos fills de la mani.... ha hagut més que paraules i molta gent)....

Dona invisible ha dit...

Hola, Laura!
Sí, és una fase de tristor, espero que passi aviat. La força no la perdo, crec, però és un sentiment quan que sorgeix quan estic sola, a casa, de nit.
La cançó de White Stripes és una versió de Bob Dylan, que he tingut al cap tot el dia. A mi, però, sí que m'encanta Leonard Cohen i m'acompanya sempre en moments de melanconia. M'has d'explicar aquesta nova fòbia teva contra ell :-)
He estat pendent del que passava amb els estudiants a Barcelona. Terrible: a tot arreu igual, repressió contra persones que tenen tota la raó del món. Aquesta vegada sembla que li ha tornat a tocar a Barcelona. Però he vist que hi ha hagut moltíssima gent, podem aconseguir-ho! Ànims i endavant!!!
Petonsssss

TRoyaNa ha dit...

D.I.
.....n´hi ha que deixar-se sentir també la tristesa,d´ella sempre quan passa, surt una alegria nova,potser més intensa.
No estàs a soles.Tots estem més connectats del que pensem(bé,igual al Japó pareix que un poc menys,però jo crec que també).
Tot passa al final,la tristesa també i tot, al cap i a la fi,té un sentit.
Podria dir-te com canta M.García,que "estamos ahí" així que ja saps com trobar-nos,no?
Pdta:de Cohen m´agraden especialment,dues cançons: "In my secret life" i "I´m your man",però sobre tot,la primera,m´encanta.

Un abraç!

Pdta: De les mobilitzacions estudiantils,hui a València,ha hagut una manifestació multitudinària i sense disturbis,però a Barna han hagut càrregues policials.

Dona invisible ha dit...

Hola!
sí, suposo que tens raó, fases en tenim tots i totes. De la tristesa n'ha de sortir alguna cosa bona. També cal reflexionar-ne, penso. I analitzar en nosaltres i buscar una solució (semblo una psicòloga haha).
Cohen té alguna cosa especial, la veu, la cadència de les cançons... a mi m'acompanya.
Apa, gràcies!
Una abraçada!
Endavant amb les lluites d'estudiants a tot arreu!

V ha dit...

Tristeza y felicidad no son estados. Son trayectos.Rios inexplorados. En sus márgenes todo está por decubrir. Hay que estar atentos,cualquier sorpresa acecha. Y cuando uno se mece en la brisa de la felicidad tropieza con una nueva trampa venenosa. Y cuando nos sumergimos en la tristeza de pronto aparece esa inesperada rama a la que agarrarse y salir a flote. A tomar aire. Cada curva,cada meandro del rio es distinto,nuevo,irrepetible. También el viajero(a).Por cierto,el curso nunca se detiene.
Excelente texto(el tuyo por supuesto). Cargado de emotivos significados. Me gusta Jim White y su hermana,aunque en esta ocasión no vayan de rojo,blanco y negro.De Leonard no digo nada por que creo que a estas alturas ya se ha dicho todo.
Como siempre un placer leerte,saludarte,compartirte,disfrutarte...

TRoyaNa ha dit...

....Jo crec que n´hi ha que naturalitzar aquestes fases,perquè el que seria estrany seria no estar mai trista.Som éssers humans i això implica experimentar molts estats emocionals.....moltes vegades,la tristesa ve i se´n va... tampoc precisa solucions...son coses naturals,com la esperança i la alegria,que tornen e ixen de tu sense esforç.

Abraç

Dona invisible ha dit...

Hola, V!
!Qué razón tienes! Tristeza y felicidad como trayectos, creo que sí, que es así. Seguramente también se puede aprender de las fases de tristeza y, aunque parezca que no se van a acabar esas fases, siempre aparece algo que te hace seguir adelante y pasar a otros estadios. Seguramente estoy esperando la primavera (aunque de momento no me sienta muy bien, ¡me he quedado sin voz!).
Veo que coincidimos bastante en gustos musicales, pues. Un honor.
Un placer igualmente. Me hacéis mucha compañía en este mundo virtual.
Un abrazo muyyyy grande!

Zamarat ha dit...

Qué bonito! Me he encantado esa descripción!
Feliz sábado!

Dona invisible ha dit...

Gracias por leerme, Zamarat.
Feliz sábado a ti también!

María ha dit...

Qué interesante suena la película!! Espero poder verla...y por cierto...la música es estupenda.
Feliz día!! Un abrazo!!

jorge ha dit...

Leí una vez no se bien donde; "La melancolía es la felicidad de estar triste."

Cohen es un imprescindible en mi vida desde que me encontre con su genial "Bird in the wire" y eso fue hace mucho tiempo.

...y me encanta encontrar que los jovenes artistas siguen versioneando al dios Dylan.