La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

11 de febr. 2012

Viure dignament; morir dignament

"Si no hay libertad de morir, no hay libertad de vivir.

Miguel Núñez 


En aquests temps que corren, em sembla que és molt important no oblidar-se dels referents, dels pilars que construeixen el nostre món, del nostre passat, d'on venim per no perdre el fil i l'oremus. Pensant en el nostre temps, en el moment que ens ha tocat viure, però tenint en compte les generacions a les quals els devem tant, aquelles que van sacrificar salut i vida per valors com la llibertat, la igualtat d'oportunitats, o una vida digna. 
El documental de què m'ocupo en aquesta entrada, Al final de l'escapada, dirigit per Albert Solé, parla d'algunes d'aquestes persones, imprescindibles, tota una generació d'herois a qui encara no se'ls ha reconegut prou tot el que van fer i donar per al bé comú, tot el que van lluitar a favor de la llibertat d'un poble oprimit. I el pitjor és que aquests herois ens estan deixant, ja no en queden gaires, de vius. I aquesta pel·lícula és un homenatge principalment a un d'ells, en Miguel Núñez, a la vegada que ens parla del dret a morir dignament, ens explica pas per pas el procés d'arribada a la mort digna per part d'aquest heroi que tantes batalles havia lliurat al llarg de la seva vida. Es tracta, doncs, com diu la veu en off de l'Albert Solé, de la seva darrera batalla. 
Miguel Núñez va néixer a Madrid el 1920 i ja de ben petit va sentir curiositat per la cultura. Durant el documental explica que una de les lectures que van marcar la seva adolescència va ser "L'illa dels pingüins", d'Anatole France. 
I de ben jove, protagonitza les anomenades "milícies de la cultura"; al front, pel bàndol republicà, però amb la cultura a les mans. Les persones de la seva generació han tingut sempre molt clar que un poble sense cultura és molt més fàcil d'enganyar. 
El 1940 és condemnat a mort per la seva participació en un "delito de adhesión a la rebelión" (sic) i ingressa a la presó. Allà retroba altres companys comunistes, com el poeta Marcos Ana o el mateix Miguel Hernández, que escriu aquest poema, que parla sobre un dels més temuts botxins a la presó d'Alacant durant aquells anys "El cura verdugo de Ocaña": 



  Muy de mañana, aún de noche,
Antes de tocar diana,
Como presagio funesto
Cruzó el patio la sotana.
¡Más negro, más, que la noche
Menos negro que su alma
El cura verdugo de Ocaña!
Llegó al pabellón de celdas,
Allí oímos sus pisadas
Y los cerrojos lanzaron
Agudos gritos de alarma.
“¡Valor, hijos míos,
que así Dios lo manda!”

(fragment)


Gràcies a la casualitat o a la causalitat (no ho sabem) i al fet de trobar-se un jutge benèvol, a Miguel Núñez se li commuta la pena de mort i li cauen 30 anys de presó, que -com ell diu- era una bona notícia però "fes-te fotre", perquè eren 30 anys, dels quals va acomplir 12 a les presons franquistes, que es diu aviat.  
El 1943 arriba a Catalunya i allà coneix la brutalitat de la comissaria de policia de Via Laietana de Barcelona. Els germans Juan i Antonio Creix eren famosos dins els cercles per les tortures i l'acarnissament amb els presos polítics detinguts. Miguel Núñez també va ser capturat per aquesta brigada político-social, que el va sotmetre a tot tipus de tortures per tal que delatés a algun company. No va dir ni una sola paraula. No va donar cap dada, cap nom, cap consigna, res. El 1958 aquesta brigada va enfonsar-li dues vèrtebres. La lesió l'acompanyaria tota la vida. 
Després de patir un mes de tortures amb els germans Creix, en Miguel passa a la "jefatura-modelo-de Burgos", on són enviats tots els comunistes del país. Allà coneix evidentment altres companys. Al documental, escoltem els testimonis d'Agustín Ibarrola, Sebastià Piera, Maria Salvo, lluitadors inesgotables, invencibles, supervivents i testimonis per a la posteritat de l'horror del franquisme i de l'error d'haver passat pàgina sense haver-la llegit abans (tal com diu Marcos Ana en una de les intervencions). 
Després de la presó i amb l'arribada de la democràcia, en Miguel Núñez no deixa la seva lluita: la seva participació activa per donar una solució justa als afectats en el cas per l'oli de "colza", que va malmetre la vida de centenars de persones de les classes més populars a Espanya l'any 1981. I això ho va fer des de la participació política i des de l'impuls per a la creació d'una associació d'afectats en aquest cas.
Posteriorment, en Miguel també decideix emprendre el camí de la cooperació i inicia un projecte a Nicaragua, que desemboca en l'ONG "ACSUR Las Segovias". Durant el documental veiem com una mare es prepara per donar a llum al centre de salut a "Estelí", Nicaragua, finançat amb l'ajuda i el treball de Miguel Núñez. 
I arriba l'hora d'assumir el dret d'abaixar-se de la vida amb dignitat. Quan en Miguel Núñez sap que no li queda gaire temps, decideix tornar a Barcelona (ja fa uns anys que s'havia instal·lat al seu Madrid natal) per assegurar-se el dret a morir dignament. I emprèn el camí de les cures pal·liatives, de l'eutanàsia més o menys disfressada, fins que arriba el final i guanya la batalla.

He vist el documental dues vegades i totes dues vegades m'he emocionat amb el testimoni d'aquest home increïble i de tantes altres persones que van donar tant per un món millor, entre les quals es troben els meus pares, el meu oncle i el meu avi... El documental, és, doncs, 100% recomanable.  Aquesta entrada és el meu petit homenatge a totes aquestes persones.



Aquí el podeu veure gairebé sencer: 




12 comentaris:

LaMirandolina ha dit...

Jo també vaig veure el documental. Em va sorprendre moltíssim el coratge de deixar-se enregistrar en uns moments tan durs, com són els del final de la vida. I no parlo només de l'actitud del protagonista, sinó també de la de la família. És el testimoni d'algú que vol ser coherent amb la seva filosofia de vida fins al final, exercint el dret a la llibertat fins al darrer moment per demostrar la dignitat humana. Però també em sembla un documental esperançador: la feina feta a Nicaragua permet que hi hagi futur. I em deixa el regust de pensar que en aquesta vida no només és important el que fem, sinó també el que deixem fet. Com diu la Dona Invisible, molt recomanable.

Dona invisible ha dit...

Hola, Mirandolina!
Tens tota la raó quan dius que és molt valent deixar-se enregistrar en els últims moments de la vida. Però crec que a partir d'aquest testimoni, Miguel Núñez no només guanya una batalla personal, sinó que apunta cap a la col·lectivitat en donar un exemple de com es pot morir amb dignitat (si és que podem escollir en aquest tema tan delicat). També és cert: al final hi ha un missatge d'esperança, la cara B del sentiment de tristesa de perdre una persona com el Miguel és veure que ha deixat empremta i que ha contribuït amb escreix a fer que aquest món sigui una mica millor.
Una abraçada!

TRoyaNa ha dit...

D.I.
he vist el documental i m´ha impressionat molt.Crec que es un exemple d´una vida en lluita,coherent amb els seus ideals polítics però sobre tot, socials.
M´ha cridat molt l´atenció la seua fortalesa quan li estaven torturant i no va delatar als seus companys.Ell diu que el secret estava en sentir-se acompanyat pels que ell estimava,la seua família,els seus amics.
Em pareix admirable la seua feina a Nicaragua("Nicaragua,Nicaragüita..quants records),no sabia que ell havia fundat "ACSUR,Las Segovias"....però és la seua empremta la que queda i sí, al final,l´únic que conta es haver contribuït a deixar un poc més habitable el tros de món al que vivim.
És curiós com passen les coses a la vida,si eixe jutge no l´haguera salvat de la pena de mort,Estelí no haguera tingut eixe Centre de Salut:
algú haguera creat ACSUR,Las Segovias amb tots els projectes de han desenvolupat a Amèrica Llatina?Potser sí,qui sap.
En fi,un home admirable,coherent,lluitador,infatigable fins la mort,em pareix tot un gest mantindre viu el seu nom.Aquestes generacions que es deixaren la pell per una societat més justa,més igual,més lliure i més culta,ens mereixen un reconeixement i crec que estarem sempre en deute amb ells.
Un abraç!

Dona invisible ha dit...

Hola, Troyana!
M'alegro molt que hagis vist el documental!
A mi també m'impressiona el fet que no delatés mai ningú durant les tortures. Precisament ell mateix va ser delatat per un company a qui van torturar dia i nit fins que no va poder més. I en Miguel ho entenia, no tenia cap mena de rancor per això.
Tu vas estar a Nicaragua? No ho sabia...
Sí, el que va fer aquell jutge va tenir conseqüències per a la societat fins als nostres dies...
M'havia semblat que no podia deixar de parlar-ne al bloc, després d'haver vist el documental.
Una abraçada!

TRoyaNa ha dit...

Sí,vaig estar a Nicaragua,t´ho vaig contar quan tu em vares contar que havies estat a Guatemala.Va ser molt poquet temps,un mes,però va ser una experiència vital decisiva.Vaig conèixer gent que participava a projectes a Estelí.Passat el temps,m´he anat adonant que no cal "cruzar el charco" per a lluitar perquè necessitats n´hi ha per tot arreu així que: “Pensa globalment i actual localment ".
Un abraç!

U-topia ha dit...

És possible? Se m'havia passat la teva entrada... què raro... La veritat que des del divendres porto uns dies moltttt liats però no ho entenc... Ara tornarè a repassar a l'escritori.

Una gran entrada Dona Invisible, coneixia el cas encara que no recordo on vaig llegir-lo. No coneixia el documental que ara no puc veure però que intentarè veure a partir de dijous.......... o quan pugui..... però sens dubte m'interessa molt.

Un home admirable i coherent fins la mort.

Me'n vaig d'aquí una estona a l'Institut.... La tancada ha crescut molt perquè som l'únic centre de la comarca on es fa i vindrà gent d'altres centres. He portat un matí boig amb trucades de gent del mitjans de comunicació i de persones que volen venir...... ayyyy....
A Barcelona i la Plana hi ha molt de moviment... a veure si tot comença a rular una mica a l'ensenyament.

Petonssssssssssss i ja t'explicarè sobre el documental quan pugui veure'l.

Dona invisible ha dit...

Hola, síiiiii ara me'n recordo, que m'ho vas dir. Totalment d'acord, es pot fer feina social a Europa també. Aquí també hi ha desigualtats i necessitats.
Una abraçada!

Dona invisible ha dit...

Laura, no ho entenc què passa amb aquesta entrada, que no surt com publicada... no sé com arreglar-ho!
El documental és del tot recomanable: un testimoni vital per a la posteritat, que quedarà sempre en la nostra memòria històrica; és emocionant també tot el procés abans de morir...

M'alegro que hi hagi moviment a les aules, als instituts, a les escoles... més n'hi hauria d'haver. He llegit també que hi ha tancades a Barcelona, sí. Laura Uve informant als mitjans, m'encanta!

Molts petonsss i ja m'explicaràs, sí!

V ha dit...

Pues he de decirte que no conocía el documental. Me lo he tragado casi entero, aunque he tenido algunos problemillas. Cosas del explorer digo yo. Este tipo de historias debieran de ser de obligada visión para todo el mundo.Se debieran trasmitir más, pero en fin...Paso a paso.
El ejemplo de resistencia ante la defensa de unos principios inquebrantables me parece admirable,sobre todo por que es todo muy real. Conmutar la pena de muerte por 30 años. En esas estábamos y encima había que decir gracias. Este no lo hizo. Una auténtica experiencia que no deja indiferente.Saludos a Viena y sus distritos.Y a ti, por supuesto.

Dona invisible ha dit...

Hola, V!
yo creo que sí, que todo el mundo debería ver este documental para recordar de vez en cuando testimonios como el de Miguel Núñez, sobre todo las generacions que no vivieron esa época; a menudo se olvida lo mucho que se han sacrificado las generaciones luchadoras que nos preceden.
La coherencia y los principios inquebrantables de esta persona en tiempos tan difíciles son admirables y contribuyó sin duda a mejorar el mundo. El mejor legado que se puede dejar.

Gracias por los saludos; Viena, sus distritos y yo te los devolvemos junto con un abrazo :-)

Zamarat ha dit...

Maravilloso documental!!
No lo conocía. Gracias por enseñármelo.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

De nada, Zamarat, me gusta que lo hayas visto!
Un abrazo grande!