Cafè, Literatura i una ciutat: Viena (I)

Amics i amigues, 

Sé que tinc una mica abandonat el bloc. Quan vaig crear-lo la meva intenció era gaudir, compartir i no deixar que es convertís en una obligació més. Per això escric quan vull, em ve de gust i tinc alguna cosa a dir. Encara que... de vegades noto com un neguit que m'incomoda, com la recança de les paraules no dites. Sé que és l'hora d'escriure i pateixo, perquè sovint no pots canalitzar el que vols dir en unes línies.
Aquests dies estem mobilitzant-nos i organitzant-nos per a unes accions que es duran a terme a a nivell mundial en una nova primavera global que tindrà lloc els propers dies 12 i 15 de maig http://takethesquare.net/tag/may/. Us en donaré compte en properes entrades d'aquest humil bloc, també del procés que estem vivint i de les accions intermitges que hi ha. 
Entre la voràgine quotidiana i les accions col·lectives, amb prou feines em queda temps per llegir.

Em costa força concentrar-me i més si és en alemany, però a poc a poc estic gaudint d'un llibret que em vaig comprar no fa gaire, titulat "Das Wiener Kaffehaus" ("La cafeteria vienesa"). Fa temps havia promès que escriuria una entrada sobre tota una cultura, la dels cafès vienesos. Però ho he anat deixant i, lluny ja de l'hivern, on el cafè vienès és el protagonista de la ciutat, evoco el record i la multitud d'històries que s'amaguen rere aquestes cases de cafè. Ho faré en dos posts, ja que encara no he pogut acabar el llibre i, a més, vull dedicar-me un dia a fotografiar els cafès que em van apareixent al llibre d'històries que estic gaudint. Està publicat per l'editorial "Insel Taschenbuch" i s'hi troben relats entorn als cafès vienesos, escrits per diferents autors. A la fotografia, hi ha l'edició que jo vaig comprar, col·locada estratègicament a sobre d'un quadre que tinc penjat al menjador, fet de postals recollides a diferents museus de Viena i de fora. Pel que fa al contingut del llibre de narracions, avui em centraré en l'escriptor que dóna nom a aquest bloc, l'Stefan Zweig. Dins el llibre hi ha una història seva, titulada "Jugend im Griensteidl [1]", escrit en primera persona; tot sembla indicar que és autobiogràfic i ens parla dels anys de joventut, d'adolescència, en què l'escola semblava avorrir-los i on cercaven un espai on deixar anar totes les seves inquietuds culturals. Al començament de la història, Stefan Zweig ens explica com d'excitant era per als joves d'aquella època trobar un espai on comunicar-se, on debatre, on parlar dels autors que no s'explicaven a l'escola (Rilke, Nietzsche, Strindberg, Schiller, entre d'altres):


"Um dies zu verstehen, muss man wissen, dass das Wiener Kaffehaus eine Institution besonderer Art darstellet, die mit keiner ähnlichen der Welt zu vergleichen ist. Es ist eigentlich eine Art demokratischer, jedem für eine billige Schale Kaffee zugänglicher Klub, wo jeder Gast für diesen kleinen Obulus stundenlang sitzen, diskutieren, schreiben, Karten spielen, seine Post empfangen und vor allem eine unbegrenzte Zahl von Zeitungen und Zeitschriften konsumieren kann." 

Traducció de servidora: "Per entendre això, cal saber que el cafè vienès representa una institució amb unes característiques molt especials, que no es pot comparar amb cap altra del món. De fet és un microcosmos democràtic per a cadascú que pren el seu tassó de cafè en un club accessible i proper, on cada client pot seure en aquest petit indret durant hores, discutir, escriure, jugar a cartes, rebre el seu correu i per damunt de tot llegir un nombre incalculable de diaris i revistes." 


Doncs sí, és indubtable que la cafeteria vienesa és tota una institució. Seure-hi tota la tarda sobretot a l'hivern és un costum que ve de lluny, que encara avui es practica. Ho van practicar en el passat estudiants i persones grans sobretot, també perquè és un lloc on s'hi està calentó i on hom pot seure-hi tranquil·lament i d'aquesta manera s'estalviaven els diners de la calefacció. També ha sigut tradicionalment lloc d'encontre d'artistes i pensadors; per exemple, el famós "Cercle de Viena" va donar a llum algunes de les seves idees pels cafès de la ciutat. La reflexió que ens hauríem de fer, però, és si avui dia encara ens podem permetre el luxe d'ocupar el nostre temps en tertúlies pels cafès, si estem disposats o disposades a seure tota una tarda llegint el diari o si realment tenim temps per fer-ho. Per no parlar del fet que molt sovint això està mal vist per les bones ànimes burgeses que tenen sacralitzat el treball. Aquesta reflexió també hi és en aquest llibre, però la deixaré per a properes edicions. 


Vet aquí una foto que vaig fer al cafè "Tirolerhof" el ja passat setembre del 2009 (la primera vegada que vaig trepitjar Viena): 

[1] El Cafè Griensteidl es troba al bell cor de la ciutat, al districte 1, a la plaça Michaeler, al davant de la famosa Església Michaeler (cliqueu a l'enllaç que hi ha sobre la paraula i podreu saber-ne més).