La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

9 d’abr. 2012

The help


Títol: The Help
Any: 2011
Director: Tate Taylor
Repartiment: Emma Stone, Viola Davis, Bryce Dallas Howard, Sissy Spacek, Octavia Spencer, Jessica Chastain,  Ahna O'Reilly, Allison Janney, Anna Camp, Eleanor Henry, Emma Henry, Chris Lowell, Cicely Tyson, Mike Vogel, Brian Kerwin.
Tinc la sensació que The Help és d'aquelles pel·lícules que no se te'n van del cap durant setmanes. Tot just la vaig veure fa dos dies i em bullen a la ment unes quantes idees que no em puc estar de compartir en aquest humil bloc. The Help (traduït al castellà com "Criadas y señoras" -qui deu fer aquestes horribles traduccions?) està ambientada al sud de Nord-Amèrica els anys 60, concretament a l'estat de Mississipí. Una etapa fosca en la Història dels Estats Units, quan els negres havien passat de ser esclaus a ser criats o criades i mainaderes dels fills de la classe benestant blanca americana. Aquesta vegada la pel·lícula es concentra en les dones, tant en les dones de classe baixa -les mainaderes- com en les senyores de classe alta. Una d'aquestes dones joves de classe privilegiada trenca els esquemes que la societat del moment imposava: casar-se, tenir fills, abandonar estudis i feina per dedicar-se a jugar el Bridge? -ja que els fills els educava literalment la mainadera, una dona negra que probablement havia de deixar que algú altre tingués cura dels seus propis fills per treballar al servei d'aquestes senyores d'alta societat. Skeeper, el personatge de què parlem, interpretat per Emma Stone (clica sobre el nom per veure-hi la informació), torna de la Universitat disposada a convertir-se en una escriptora o periodista (o totes dues coses). Aconsegueix de seguida una feina en un petit diari local (cosa que no sembla molt ben vista per les seves amigues, que ja fa temps que són casades i tenen fills):
Skeeter en un dels moments més còmics del film
En entrar en contacte de nou amb la societat segregacionista de l'Estat de Mississipí, Skeeper decideix escriure alguna cosa sobre aquella cultura i de seguida s'adona que les persones a qui no s'ha demanat mai l'opinió -les dones negres que fan de mainaderes i de criades- són les qui han de tenir la paraula. Per això proposa a una d'elles, la fantàstica Viola Davis, narrar la seva visió com a "servei" de l'alta societat, com se sent, què experimenta, què ha viscut. Evidentment, "Abilene" s'hi nega en principi, però després (i tenint en compte la seva circumstància personal) accedeix a parlar amb ella, vencent així la seva por a les represàlies, ja que estan actuant fora de la llei. No triga a afegir-s'hi la seva millor amiga, la Minny, tot un caràcter: 


L'Abilene (dreta) i la Minny, amb l'uniforme de mainadera-criada
Però per poder publicar el llibre de relats, és  necessari que hi hagi com a mínim 12 testimonis. I no els resultarà tan fàcil aconseguir que aquestes dones parlin, després de tants anys de silenci. Malgrat tot, és clar, ho aconseguiran. I la publicació del llibre canviarà la Història i les seves vides per sempre. 
Bryce Dallas Howard en el seu paper de Hilly a la pel·lícula
Celia Foote
No negaré que no es tracti d'una pel·lícula intencionadament lacrimògena, que es concentra en la part més sentimental i no tant en analitzar el marc històric. No negaré que sembla una expiació de la culpa nord-americana blanca després de tants anys de segregació. No negaré que hi hagi personatges manipulats fins a l'extrem de ser poc creïbles -com el personatge exageradament racista, cruel i maniqueu, interpretat per la Bryce Dallas Howard (clica sobre l'enllaç si vols tenir-ne més informació), o la Celia Foote (extremadament innocent, apartada de la societat per la resta per no seguir la línia general de comportament), interpretada de manera magistral -per què no dir-ho també- per la Jessica Chastain (per saber-ne més, clica sobre el nom) o personatges força plans, com el de la mare de la Skeeter, que de cop fa un canvi inesperat en la seva personalitat. No negaré que aquest tema ja ha estat tractat fins a la sacietat al cinema. Però: 
Infringint la llei: Minny, Skeeter i Abeleen
els elements intencionadament maniqueus contribueixen a donar-hi un condiment còmic que fa molt més agradable i entretinguda la pel·lícula -sempre que sàpigues que es tracta d'una exageració, no es corre perill de deixar-se manipular; es pot dir que no és una altra pel·lícula més sobre aquest fosc període de la Història americana, ja que aquesta vegada -i basant-se en l'existència real del llibre "The help"- la narració es centra en els testimonis femenins, tant d'un bàndol com de l'altre: és una pel·lícula coral femenina on els personatges masculins o bé tenen una importància menor o bé simplement no hi apareixen. I això sí que és una novetat. He de dir que, és clar, vaig plorar com feia molt de temps que no havia plorat mirant una pel·lícula, ja que -ho vulguem o no- es tracta de debò d'un període real de la Història i en aquest film s'exagera allò de què som capaços els éssers humans: tant la part bona com la dolenta. 
És imprescindible mirar la pel·lícula en versió original (jo l'he vista amb subtítols en anglès: gràcies Jaume!) ja que no ens podem perdre les varietats dialectals i també de registre que s'hi inclouen. 
Si m'hagués de quedar amb algun personatge, aquest seria -sens dubte- el de l'Abilene, que fa de veu en off durant diversos moments de la pel·lícula i que amaga -sota la seva pell de color, des de la seva aparent incultura- una gran intel·ligència, dolor i profunditat. En realitat, la veritable escriptora del llibre. 
Fa poc, un amic em deia a través d'una de les xarxes socials que per acabar amb els problemes de racisme i de masclisme, era precís no parlar-ne, fent veure així que la situació és normal, que aquests problemes ja no existeixen. I em posava l'exemple de Norman Freeman en aquesta entrevista, on demana, entre d'altres, al seu entrevistador que deixi d'esmentar la Història dels negres com a col·lectiu apart o que deixi de parlar de racisme per així alliberar-se del racisme: 


Em temo que no puc estar més en desacord amb el meu amic i amb en Morgan Freeman: deixar de parlar-ne no farà que deixi d'existir; només l'amagarà. I, tal i com afirma la Jessica Chastain en aquesta entrevista, tot i que s'han fet grans progressos, la pel·lícula és un bon recordatori que encara no s'ha acabat amb el racisme en aquell gran país (i afegeixo ni tampoc en aquests de l'altre costat de l'Atlàntic): 











19 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

D.I.
no sé què passa però la teua publicació no apareix al meu blog,és com si no actualitzares mai.
Celebre trobar al teu blog una resenya cinematogràfica,què bé.
La peli la vaig veure amb mooooolltes ganes,entre altres raons perquè les meues companyes de Zinefilas em varen dir que la atmosfera recordava a "Tomates verdes fritos" i bé,em vaig quedar un poquet despagada.

Ara després de llegir el teu entusiasme em fas dubtar,igual li done una segona oportunitat,no sé.
De tota manera,anem per parts,perquè les actrius estan extraordinàries:

- M´agraden els personatges de les dones negres,especialment el de Abilene i per favor, Minny,la enorme Octavia Spencer (l´escena del pastís no té preu)eixa rebel·lia em va recordar a un altre personatge de "El Color Púrpura" que va pagar massa car tindre eixe caràcter...no sé si saps qui et dic...li deien Sofia (Oprah Winfrey).

- Les dones blanques,em va agradar la Jessica Chastain,m´encanta eixa innocència i la complicitat amb Minny que la ajuda i la aconsella.
Per altra banda,em va impactar molt l´escena en la que L'Abilene li para els peus a la Hilly Holbrook (Bryce Dallas Howard)diguent-li alguna cosa com:
"...siempre amenazando y mintiendo...¿no se cansa nunca?" què gran l´Abilene.


-Tampoc estic d´acord amb Morgan Freeman (al que personalment,adore) però crec que la solució dels problemes (i el racisme es un conflicte explícit i latent de màxima actualitat) no passa pel silenci,si no més bé per parlar,reflexionar,debatre i buscar solucions entre totes i tots.A este costat de l´Atlàntic,com dius tu, n´hi ha a molt països una emergent pujada dels governs més conservadors i neoliberals amb idees molt pròximes al racisme i la xenofòbia....i això es molt preocupant.

Ah! i no pense que una peli haja de ser necessàriament reflex del seu context històric per a ser una gran pel.lícula i poder comprendre l´historia que ens està contant.A mi personalment,la peli no em va matar perquè esperava molt més,perquè m´haguera agradat una major profunditat als personatges,perquè encara que les actrius estan extraordinàries,em vaig quedar amb la sensació de que se podia haver fet una pel.lícula molt millor.Tu dius que es sentimental, a mi em pareix que no hi ha profunditat emocional,potser un poc més al personatge de L´Abilene però no a la resta.
I si,n´hi ha personatges molt plans,com el de la Hilly, no em crec eixe maniqueisme,la veritat,no tan extrem.

De tota manera,em pareix molt merescut l´Oscar a la Octavia Spencer,que per altra part,estava cantat.

M´agradat la entrada.Salut!

Dona invisible ha dit...

Troyana, no sé què ha passat aquest cop amb l'entrada, fa temps també em va passar el mateix i no vaig descobrir per què. La veritat és que no sé com arreglar-ho perquè aparegui als blocs de la resta dels seguidors com a publicada!
Saps què passa? Que quan mires una pel·li amb tantes expectatives, després sempre t'enduus decepcions. Jo no sabia a què m'enfrontava ni tenia cap mena de prejudici (ni bo ni dolent) al respecte. Me la va gravar un amic i vaig dir-me: "vinga, avui miraràs aquesta", sense ni tan sols saber de què anava.
Se m'ha notat l'entusiasme? Doncs sí, vaig plorar força i en acabar-la tenia ganes de tornar-la a veure. Després, pensant-ho fredament, sí que hi veig alguns defectes. M'he descuidat de dir, però, que l'ambientació de l'època: el vestuari, els pentinats, tot l'"atrezzo" em semblen molt ben fets i creïbles. Estil "Mad men". Crec que el director ha fet televisió abans, i he llegit que això se li nota.
És veritat, m'he oblidat de parlar pròpiament del personatge de la Minny, però no volia desvetllar més dades de l'argument (l'escena del pastís és fantàstica, sí, però es fa difícil de suportar el personatges de la Hilly). Però a mi reconec que m'hagrada més el de l'Abeleen, més continguda, més profunda, molt més reservada, amb aquest dolor que l'acompanya i que tant li costa de dissimular. Vaig veure fa molt de temps "El color púrpura", ara no recordo el personatge de què parles. Hauria de tornar a repassar-la.

Sobre la Jessica Chastain, el que sí que és cert és que m'agrada la combinació entre ella i l'Olivia Spencer. A l'entrevista que he posat com enllaç elles diuen que es va crear una química molt especial entre les dues actrius i que això es notava a la pantalla. Hi estic d'acord. Però el personatge en si és una mica insuls, força pla diria també. No me l'acabo de creure. És clar que també li va tocar un paper poc agraït.
L'escena quan l'Abeleen deixar amb dos pams de nas a la Hilly és també boníssima. No me n'oblido, no...

Sobre el vídeo de Morgan Freeman, crec que potser la reacció que té és perquè li molesta que tornin a treure el tema dels negres com a grup apart i per això contesta com a solució "deixi de parlar-ne"! Però crec que en part té raó també quan diu que deixin de consider-lo un home negre i el considerin com a persona Morgan Freeman, sense distinció de color. En tot cas, jo el que volia dir és que la pel·lícula té també una funció de recordatori sobre un fet que encara està latent -com dius- a la societat nord-americana.

Finalment, a mi em sembla que sí, que es tracta d'una pel·lícula un pèl sentimentaloide, un pèl ensucrada: no oblidem l'exemple de la història de l'Skeeter amb la seva mainadera, del que li explica la seva mare que va passar, aquí hi ha molta cosa de "llagrimeta fluixa", o el terrible fet que li va passar al fill de l'Abeleen estan triats per fer plorar l'espectador (i vaja si ho aconsegueixen!). Una altra cosa diferent és que a alguns personatges els falti profunditat, que sí, en això estem d'acord. Per això el personatge que més m'agrada és el de l'Abeleen, crec que és el que millor retratat està.
Ai, no sabia que li havien donat l'Oscar a l'Octavia Spencer. També crec que se'l mereix, sí!
Gràciessss. Cinema non-stop! Salut!

Laura Uve ha dit...

Ja has solucionat el problema d'actualitzar el blog???

Bé, sobre la pel.lícula no puc parlar querque no l'he vista i mira que tothom parla d'ella, no sé perquè m'ha donat peresa, però ara que t'he llegit igual intento veure-la.

Respecte que es parli del tema o no (discriminació per raó de sexe o racisme... ia ltres tipus de discriminació)..., no parlar del tema seria lo mateix que amagar-se davant d'una realitat que no canviarà per mirar cap a un altre costat. És possible que Freeman estigui fins als nassos de que li preguntin sempre pel mateix tema i ell personalment està cansat i vol parlar d'altres temes també a les entrevistes.

Ptnsssssss

Dona invisible ha dit...

Hola, Laura,
no, encara no ho he solucionat. No sé com fer-ho. He intentat diverses coses i res!
Ostres, doncs jo no n'havia sentit a parlar, sobre aquesta pel·lícula, potser per això no em va fer cap mena de mandra. Vaig començar-la i de seguida em vaig enganxar.
Sobre en Morgan Freeman, crec que sí, que ja n'està una mica fart, que sempre li preguntin pel mateix i en aquell moment es va emprenyar. Però crec que encara hem de continuar parlant d'aquest tema, fins que al final ja no veiem el color de la pell de la gent sinó a cada persona en concret.

Bé, si et decideixes a mirar la pel·li, ja em diràs!

Petonssssss

LaMirandolina ha dit...

Quines ganes m'has fet venir de veure la pel·li! Va rebre força premis als Òscar, no? Segur que està molt bé.
Pel que fa a la postura que esmentes del Morgan Freeman, estic d'acord amb tu que no parlar-ne no resoldrà el problema del racisme, però en canvi no parlar-ne evitarà que es doni importància al fet de ser d'una raça o una altra i, en aquest sentit, sí que entenc que contribueix a fer disminuir el problema, simplement perquè s'evitarà tractar-lo com a tal. Tal vegada si es deixa de parlar de les diferències, potser algun dia ningú es plantejarà si hi ha diferència o no. No sé si m'explico...

Antígona ha dit...

Creo que el problema que plantea esta película es extrapolable a otras situaciones pasadas o actuales en las que lo decisivo no es tanto el racismo como la desigualdad económica y social y todos los prejuicios y dinámicas que a ella van asociados. Me acordaba, leyéndote, de “Los santos inocentes”, por ejemplo. De la serie “Downton Abbey”. También de una nueva forma de servidumbre que se ha instaurado hoy día a raíz de la inmigración: en su mayoría mujeres sudamericanas que se dedican a cuidar ancianitos o a servir en las casas de familias pudientes o no tan pudientes pero que pueden permitirse ese gasto.

Siempre me he preguntado cómo se puede soportar una vida al servicio de otros en las condiciones en las que suele desarrollarse la vida de los criados: totalmente sometidos a la voluntad de otros, desprovistos de una vida propia al margen de la que viven con la familia a la que sirven, dedicados a satisfacer las necesidades de otros sin apenas margen para pensar o dejar emerger las propias. Y siempre me digo que la respuesta es que a estas personas no les ha quedado más opción, ya que me resulta difícil imaginar que alguien pudiera elegir libremente para sí una vida tan limitada e ingrata.

Me parece importante que la película gire en torno a la voluntad de la periodista de dar voz a las criadas. Porque eso es de lo que siempre ha carecido la servidumbre. Más allá de la obediencia, su tarea consiste en ver, oír y callar, sin que a nadie le importe que tengan o no algo que decir, sin que a nadie importe su opinión. Los criados deben ser mudos por definición y guardarse sus pensamientos, sus juicios, sus valoraciones para sí mismos. No encuentro otra forma más contundente de ningunear a otro ser humano que esa suerte de negación que, a mi juicio, se produce con el silenciamiento asociado a su tarea.

En cuanto a las palabras de Morgan Freeman, tampoco puedo estar de acuerdo con él. No hablar sobre el racismo cuando este pervive no puede eliminar de ninguna manera su existencia. Las cosas no desaparecen simplemente por no mencionarlas. Antes bien, puede suceder todo lo contrario: que cobren más fuerza porque su existencia siga alimentándose de prejuicios cuya crítica y abolición depende de su tematización expresa y valiente, de que sigan poniéndose sobre la mesa y obligándonos a confrontarnos con ellos.

Un beso!

LaMirandolina ha dit...

A tomb del comentari d'Antígona, heu vist la pel·lícula "Amador" (http://www.amadorlapelicula.es/)?

Dona invisible ha dit...

Hola, Mirandolina,
m'alegro que t'hagin vingut ganes de veure-la. Malgrat les crítiques (que se n'hi poden fer, de veritat), val la pena i jo vaig gaudir-ne com feia temps que no gaudia amb una peli. Crec que va tenir 4 nominacions als òscars, però només l'Olivia Spencer (en el paper de Minny) es va endur l'estatueta.
Estic d'acord amb el que dius sobre en Morgan Freeman respecte al fet que deixar d'esmentar les diferències de races farà que deixem de tenir en compte aquest aspecte en una persona per tal de considerar-la com a una igual. T'has explicat perfectament. Però el cert és que malauradament encara hi ha racisme a la societat americana i cal posar-ho en evidència, sense deixar-ne passar ni una.
Una abraçada!

Dona invisible ha dit...

Antígona,
Citas un tema que yo apunto de pasada en mi entrada y es el de la desigualdad social que va asociada a la cuestión racial. En este caso coincide una situación de racismo con un claro clasismo de las élites apoderadas del momento. Pero, si tomamos como ejemplo Downtown Abbey, ahí existe un evidente clasismo, en este caso si estar asociado al racismo. Seguramente pesa más la cuestión social que no la racial.
También pienso en cómo poder soportar vivir al servicio de otros, no disponer de la propia vida, sinó dedicar tus esfuerzos al bien de otra persona a la que debes obedecer, olvidándote de ti mismo. En la película se ve claramente que estas mujeres han nacido siendo hijas de sirvientas y las generaciones siguientes siguen el ejemplo de sus madres, sin tener otra opción que seguir. Era una forma de esclavitud.
Y, en efecto, actualmente existe también la diferencia social que coincide con la cultural en el llamado "primer mundo": en su mayoría mujeres Latinoamericanas cuidando de abuelos, por ej. o cuidando de niños, trabajando en negro... me apunto la referencia que da Mirandolina, respecto a este tema.
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Gràcies per la recomanació, no l'he vista, no.

V ha dit...

Pues he visto esto decasualidad, por que de vez en cuando me gusta ver esa foto de la ciclista paseando junto al río. De otra forma no me hubiera enterado. No aparece la actualización en mi blog.
El caso es que me alegra mucho que comentes películas que no he visto. El caso es que esta me atría mucho por su reparto y por el tema que como bien dices toca racismo, clasismo, diferencias económicas y todo ello enmarcado en el ámbito cotidiano.Pero se me escapó.
Es verdad. El título español tira para atrás, parece hecho por el enemigo.
No me importa que tenga ligeros toques de azucar si no se pasan excesivamente. Y veo que hay personajes más profundos y menos sentimentales. Además, la época en la que se desarrolla es crucial en la lucha por muchas libertades.
Estas películas no deben quedar como meros ornamentos para lucir trajes y vestidos de época, y eso parece que se consigue. Memolesta bastante que esta película haya sido considerada una película "para mujeres". En algunas cosas parece que no se avanza nada.
Muy revelador el vídeo de Freeman, que obviamente no comparto. Cubrir con un manto de silencio las cosas no es la solución. y eso debiera saberlo élmejor que nadie, pues fue quien interpretó al criado negro de "paseando a miss Daisy". Un abrazo ni muy gordo ni muy flaco.

Dona invisible ha dit...

Hola, V!
Ya, no se ha actulizado el post en los blogs que tengo enlazados, es un misterio, no sé por qué ha pasado. Me alegro que pasaras por aquí entonces. Tener la opinión de un cinéfilo siempre es bueno :-)
A mí en general no me suelen gustar las películas azucaradas, demasiado azúcar empacha y no hace falta para llegar a tocar la fibra y más cuando hablan de hechos históricos como este. En este caso, en algún momento hay un exceso de sentimentalismo, pero se suple con otros momentos cómicos.
No sabía que había sido considerada como una película para mujeres. Bueno, como dices, si los hombres no son capaces de ponerse en el lugar de las mujeres (al fin y al cabo somos todos seres humanos, ¿no?) es que no se ha avanzado mucho, no.
Creo que Freeman estaba un poquito enfadado ahí, una parte sí que la comparto, de lo que él dice: dejemos de mirar al otro/a como "hombre/mujer negra/o" o "blanco/a" y empecemos a llamarlo por su nombre: "fulanito" "menganito" "V" :-) Pero de un problema todavía presente sí que creo que se debe hablar, faltaría más!

;-) Un abrazo enorme!

Zamarat ha dit...

¡Ay! Se me había pasado esta entrada!!
Vi la película y me gustó mucho: un tema serio pero enfocado de una forma amena. Dicen que el libro también merece la pena.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, habrá que investigar el libro.
Esta entrada no se ha actualizado en los blogs de las personas que tengo enlazadas y no sé por qué.
Un abrazo!

Zamarat ha dit...

Te he dejado una cosita en mi blog. Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Voy para allá! :-)

Dorothy ha dit...

La vaig veure tornant d'un viatge i em va agradar tant que la vaig tornar a posar només acabar-la de veure. El que més em va agradar, deixant de banda les interpretacions, que són fabuloses, és com es reflecteix la societat d'un país i d'una època mitjançant cadascuna de les dones. També em va encantar la relació d'Skeeter amb els homes i, sobretot, que aquesta història no acabi com ens esperaríem en una comèdia romàntica.

Petons

Dona invisible ha dit...

Hola, Dorothy!
Benvinguda!
T'entenc quan dius que vas tornar a posar la pel·li tan sols acabar-la. Realment en tenia moltes ganes quan la vaig veure i vaig posar-me a repassar algunes escenes, les que més m'havien agradat.
Sí, tens raó, el punt en què es tracta el fet que Skeeter se surti de la norma amb els homes em va agradar molt també.
Petonssss

LaMirandolina ha dit...

Tot just ahir vaig veure la pel·lícula i la veritat és que m'esperava més, no sé per què, però em va decebre una mica. La vaig trobar força lenta, especialment al principi. El millor, els dos personatges protagonistes: l'Abeleen i la Minnie.