Títol original: Die Lehrerin ("La professora).
Director: Tim Tragesser
Guió: Laila Stieler
Intèrprets principals: Anna Loos, Meret Becker, Axel Prahl
Llengua original: alemanyEl diari en línia "Spiegel" ha definit aquesta pel·lícula com art d'alta qualitat. La vaig comprar un divendres fred amb ganes de quedar-me a casa i no trepitjar el carrer; me'n va atraure l'argument. És la història d'una professora d'institut a Alemanya que s'ha de fer càrrec d'una classe després que un dels alumnes disparés el primer dia de classe la seva anterior professora. Terrible argument. A més, la professora a qui han disparat -l'actriu polifacètica Meret Becker- resulta ser la millor amiga de la professora que l'ha de substituir -la gran Anna Loos (a l'esquerra en aquesta fotografia):
El film comença amb la presentació de les dues protagonistes: els dos pilars conductors de la història. La professora interpretada per l'actriu Anna Loos és recta, seriosa, organitzada, ordenada, però guarda una profunda tristesa i soledat que a poc a poc anirem coneixent. La professora interpretada per la Meret Becker és tot el contrari: caòtica, divertida, transgressora,desordenada... Tenen concepcions força diferents quant a metodologia d'ensenyament. L'una, professora de biologia; l'altra, de llengua. L'una, estricta, metodològica, però que en realitat té un profund respecte per la seva professió i pels alumnes. L'altra prefereix reforçar positivament els bons comportaments dels seus alumnes, aplica mètodes poc acadèmics, però amb bons resultats, fomenta la participació a classe, fa de l'aula un espai de comunicació i d'intercanvi.
Les dues dones es troben a l'institut on treballen i gairebé des de bon començament sorgeix una profunda amistat, respecte i companyerisme entre totes dues.
Però tot això ho descobrim en un continu flash back, basat en els records de la professora que ha de fer-se càrrec de la classe de la Meret. I de mica en mica anem descobrint també la profunda tristesa que una de les protagonistes pateix; així com el fet que l'amor per l'ensenyament i l'empatia amb els alumnes -que semblava posar en dubte en un principi- és el que la fa avançar.
"Die Lehrerin" aborda, però, diferents fronts: el tema principal és la violència d'alguns alumnes i el perquè de determinades accions, les interrelacions entre els adolescents i el que els passa a la vida real. Aquest tema no és tractat de manera maniquea ni fent ús de la llagrimeta fàcil. M'agrada com la professora parla amb els alumnes per esbrinar per què un d'ells va disparar la seva companya i com ella mateix els diu: "segurament jo no tinc les respostes", em sembla molt significatiu. M'agrada com treballa la relació entre els alumnes, com els fa ésser conscients de la seva vulnerabilitat.
L'amistat hi juga un paper importantíssim, d'igual manera que la solidaritat entre dones. Ara que som en una data significativa, vull desmentir el típic tòpic que les dones som les nostres pitjors enemigues. Jo crec en l'amistat i l'empatia entre les fèmines. A la pel·lícula es tracta de dues dones soles, al voltant dels 40, que governen les seves vides, tot i que en un dels dos casos, sembla que hi ha una història de frustració al darrere (però no vull desvetllar-ne tots els detalls):
El film parla també del sistema educatiu (no necessàriament en el context alemany, crec que es podria aplicar a qualsevol país d'Europa) i de l'entorn en què s'eduquen els adolescents. Hi ha una escena que no oblidaré mai i és el moment en què, en una reunió de pares, després del tràgic fet ocorregut a l'institut, la professora substituta s'aixeca i és a punt de marxar de la reunió, impotent davant les crítiques ferotges dels pares dels alumnes. Però és significatiu el fet de posar en evidència aquest xoc i, les discrepàncies que moltes vegades es produeixen, fer-les paleses en una escena tan tensa.
En definitiva, una pel·lícula de les que et fan pensar durant setmanes, que fuig de la llagrimeta fàcil i que val la pena revisar. Em quedo amb el missatge que es desprèn al llarg de tota la història, que les persones que ens hem trobat ens canvien d'alguna manera, són ensenyaments que ens queden i ens marquen per sempre.
Us deixo amb la música de la Janis Joplin, que la Meret portava sempre al seu tocadiscos; a més, aquesta cançó té un significat especial a la pel·lícula:
21 comentaris:
Janis Joplin m'encanta, m'encanta i m'encanta... fa tants anys que l'escolto que és ja com una part de mi mateixa. Miro la imatge fixa del vídeo que has penjat i la trobo total i absolutament moderna i actual. No passa el temps per ella ni la seva música.
Jajajaja......... que puc dir sobre el tema de la pel.lícula? És la meva realitat de cada dia, sense arribar al nivell de violència que recull aquest film. Que la comunitat educativa és molt complexa, que treballar amb adolescents és força complicat i......... que no sé si m'animarè a veure la peli.
Sobre la empatia i la col.laboració entre dones... crec en ella totalment. Les majoria de les persones amb les que tinc més confiança, millor relació i bon rollo son dones, les meves amigues (i utilitzo una paraula que per a mi és molttttt important i que trigo molt en utilitzar pel gran valor que li dono al significat que té per a mi).
En fin........ bon vuit de març i molts ptnsssssss
Ai,
què bé aquest tema,que m´encanta,justament hui que vinc de fer-me unes tapes amb les meus companyes de treball,i hem estat parlant del 8 de març i m´he posat en pla discurs al voltant de la llibertat individual....ja,ja
M´agrada l´argument de la peli,la buscaré(la trobaré?no pareix molt comercial...)m´interessa molt l´educació(la social i la formal) i els adolescents.Per altra banda,crec a la solidaritat entre les dones,però no m´agrada ser molt categòrica en aquest tema,perquè som persones i dones n´hi ha de tot tipus....i hòmens també.
Sé que si estiguérem unides,arrivariem molt més lluny....que no totes som conscients de la importància de la cohesió.
A dia de hui,tinc amigues(poques,però ne tinc) i amics (també pocs,però algú) i no vull fer distinció de gènere a la amistat...necessite les seues percepcions,les seues visions tan diferents com complementaris per a mi.
Malgrat tot,crec que a la defensa de la llibertat,la dona,precisa,precisem lluitar més,perquè amb ells,la societat és més benevolent....així que demà eixiré al carrer perquè encara queda molt per transformar i la nostra presència i la nostra veu s´ha de fer sentir.
M´ha agradat molt el missatge que has tret de la peli,al sentit de que totes les persones que passen per la nostra vida ens canviem en major o menor mesura,ens marquen,ens transformen......som el que som també per les persones que hem conegut i que han transitat amb nosaltres un tram del camí...
Feliç 8 de Març,espere que demà sigues una dona visible,encara que siga per un dia i per la causa,que ho mereix;)
bsts
Hola, Laura,
i a mi m'encanta que coincidim amb gustos musicals. De vegades escolto la Janis durant tot un matí o una tarda i no me'n canso. Estic d'acord amb tu que no passa el temps per a ella, encara és viva a través de la música. També li agradava molt a una de les protagonistes de la pel·lícula.
Pot semblar que la pel·lícula mostra un alumnat especialment conflictiu, però en realitat no difereixen gaire de qualsevol institut de l'àrea metropolitana, per ex. Potser diria que fins i tot aquests nanos que es mostren tenen un millor comportament a classe i més respecte pels professors. Però la història és d'alguna manera simptomàtica del problema de base, de fons.
M'alegro que tinguis bones amigues, i tant!
Espero que estiguis passant una bona jornada reivindicativa del 8 de març!
Petonsssssssss
Troyana,
per haver-te escoltat en el teu discurs! hehe, no el vas gravar?
Avui m'he sorprès també d'alguna reaccions (que no comentaré públicament) respecte al 8 de març. En tot cas, per a mi continua tenint sentit i és una jornada més reivindicativa que mai.
La pel·lícula malauradament no sé si la podràs trobar... jo la vaig comprar aquí i només és en alemany (ni subtítols ni res); crec que no és comercial, però tampoc acabo d'entendre per què. Penso que podria entrar perfectament dins el cercle i que la gent aniria a veure-la. Hi ha coses que no entenc.
També tens raó que no totes som conscients de la importància de l'acció col·lectiva, i tant! Algunes d'aquestes reaccions d'avui que t'he dit provénen de dones... Però jo crec que en general sí que es pot parlar de solidaritat de dones.
El missatge final és una de les millors coses de la pel·li. Les persones que ens trobem a la vida ens ensenyen i ens canvien, ens transformen... i queden en nosaltres.
I no sé si avui sóc una dona invisible. M'agrada fer aquest petit homenatge amb el meu nom a les dones invisibles. I que cada dia sigui 8 de març. Espero que estiguis passant una bona jornada reivindicativa!!
Petonssss
Conozco aunque menos de lo que debiera a las actrices.Pero no he visto la película. Educación, violencia,amistad, adolescencia,relaciones personales. Cuantas cosas interesantes. Me resulta muy atractivo el argumento. Es de máxima actualidad. Y sin embargo me parece que estas cosas se abordan en general con menos intensidad y profundidad de la que requieren.Llevan a muchas y muy ricas reflexiones. Y eso que no la he visto.
Me atraen especialmente esas dos formas de llevar la vida, tan distintas pero tan humanas ambas. Pensar que esta película pueda yo verla por aquí,al norte del norte, me parece ciencia ficción. De todos modos la anoto. Me alegro que la disfrutases. Un abrazo
Pd: No os canseis nunca de reclamar lo que por derecho os corresponde.Otro saludo.
Ah, no es que se me haya olkvidado decir nada sobre Janis,esque para eso se necesita un blog entero,demodo que para eso,mejoirlapongo otra vez y que cante como solo ella sabe. Y no me he equivocado en el tiempo del verbo.En presente, si,en presente.
ja,ja,ja,ja
crec que no em varen gravar,però dic crec,perquè de les meues companyes a estes altures,m´ho espere tot.....
En aquesta vida tot té el seu públic i el meu (més, amb dues o tres cerveses...)és molt entusiasta i entregat....ja,ja,ja,..
de totes maneres,posa´t skype,fem una cridada de veu i te ´l reproduïx....ja,ja...riure´ns ens riurem...ja,ja
Per altra banda,les reaccions amb les que t´has trobat m´agradaria saber-les,igual em resulten familiars,saps?
I respecte a la peli,és una llàstima que no siga molt accessible,però de tota manera,la buscaré.
La jornada reivindicativa comença d´ací a poc.....jo també espere passes una bona jornada reivindicativa lluitant front a reaccions indesitjables!!!R-E-S-I-S-T-È-N-C-I-A!!!!!
bsts
Psdat: Lo millor que podries fer es reconvertir la impotència,la incomprensió o la ràbia d´eixes reaccions en un poema d´eixos gràfics que tu saps fer :)
Treballant i rodejada d'adolescents..... jajaja!!!
Ptnsssssssss
Això sí que té mèrit, incombustible!!
Petonssss
Ei!
Aquí no tenen manifestació... no hi ha tant aquesta cultura de protesta, costa moltíssim que la gent surti al carrer... estan com adormits. Tot i que demà tenim assemblea per moure tot el tema de la primavera global que es prepara per al 12M, de mica en mica ho aconseguirem.
Les reaccions amb què m'he trobat són bastant increïbles haha... no les dic públicament perquè mai se sap qui pot llegir això, tot i que no crec que ho entenguessin haha.
Els poemes gràfics no es poden forçar haha... han de sortir per si sols :-P
Una abraçada!
V,
Tienes toda la razón cuando dices que esos temas que aborda la película a menudo se tratan de manera muy superficial en el cine. En este caso, se dá pie a la reflexión, pero seguro que podría haberse profundizado muchísimo más. Sin embargo, me interesa que en la película se muestre la impotencia que sentimos ante sucesos como ese, el hecho que se reconozca que estamos perdidos, que no tenemos respuestas, que hace falta indagar y comunicarnos para encontrarlas.
Desgraciadamente no tengo claro que puedas encontrar la peli por allí. De hecho, yo la compré aquí y ni siquiera tenía subtítulos...
Gracias por tu apoyo, V, no hay que cansarse nunca de reclamar, no.
Un abrazo grande!!!
PS = Janis Joplin en presente, cierto.
Me gusta; me gusta mucho el argumento que planteas. Crees que podré encontrarla por aquí?
Abrazo!
Hola, Zamarat,
entiendo que te interese la película por tu profesión. La pena es que no sé si la podrás encontrar ahí. ¿Y si miras por el amazon? Yo la compré aquí sin subtítulos ni nada... o sea que tengo mis dudas. Espero que la encuentres!
Un abrazo!
Sembla un pel·lícula interessant. Has vist "La clase"? Ara no recordo si te'n vaig deixar cap referència en un comentari anterior. El títol original és "Entre les murs". És una pel·lícula francesa, del 2008-2009. També tracta dels adolescents, l'educació i el professorat.
Pel que fa a la brama que les dones som poc solidàries, a mi em sembla que ho som tant o tant poc com els homes. La solidaritat no és una qüestió de gènere, sinó de cada persona.
Hola, Mirandolina!
Sí, he vist "La classe", també en vaig fer un comentari en un altre bloc. Molt interessant, a més, en aquell cas estava rodada amb alumnes reals, no amb actors.
Potser tens raó amb el fet que les dones no som més o menys solidàries que d'altres, però em penso que compartim com a col·lectiu algunes discriminacions i que, per això, potser hi ha una part que ens uneix. Per descomptat, alguns homes també són solidaris amb la nostra cosa i la poden entendre perfectament. Es tracta, al cap i a la fi, d'éssers humans.
Una abraçada!!
Hola Dona!
Lo primero, un saludo enorme después de tantos meses de ausencia.
Yo tampoco he visto la peli pero después de haber leído tu post creo que me encantaría. Así que intentaré encontrarla.
Personalmente, me preocupa el tema de la violencia, y no sólo entre adolescentes, sino en general. Por un lado, porque creo que las reacciones violentas se aprenden –o no se aprende a controlar las propias emociones por imitación de modelos que tampoco lo hacen-, y es cierto que los adolescentes que provienen de entornos donde se practica u observa la violencia son quizá más proclives al ejercicio de la violencia porque aún no tienen la madurez ni han tenido el tiempo para reflexionar críticamente sobre sus modelos de referencia. Por otro, porque creo que la violencia es en muchas ocasiones producto de la frustración, y me temo que vivimos en una sociedad que cada vez genera más individuos frustrados e insatisfechos, o incluso diría que esencialmente frustrados e insatisfechos porque sólo así se incentiva el consumo.
La educación tiene aquí un papel fundamental. Pero a veces me siento un tanto escéptica con respecto a lo que la escuela pueda hacer en esa educación si el entorno familiar o social de los chavales es lo que les empuja a la violencia. Por supuesto que nunca hay que dejar de intentarlo, ni dejar de seguir buscando estrategias para contrarrestar influencias negativas. Pero es cierto que en muchos casos los esfuerzos acaban siendo en vano.
Con respecto a la tradicional rivalidad o enemistad entre las mujeres, siempre he pensando que era fruto de la cultura machista: en el momento en que el único destino de una mujer es encontrar un marido que le dé entidad y posición, el resto de mujeres se conviertes en competidoras en la caza de la pieza más valiosa. No vivimos ya con tanta crudeza esa cultura machista, pero es posible que aún nos queden restos que sigan pervirtiendo nuestras relaciones. En cualquier caso, estoy segura de que cuanta más independencia y autonomía alcancemos, tanto más se difuminará esa rivalidad entre mujeres por carecer por completo de sentido.
Un beso!
Hola, Antígona!
Como te he dicho en tu blog, te he echado mucho de menos por estos lares, o sea que REbienvenida!
Si encuentras la peli y la ves, ya me contarás, pero como le he dicho a V, creo que siempre se puede profundizar mucho más en este tema.
Sobre la violencia como algo aprendido, adquirido culturalmente, creo que tienes razón: los casos de violencia entre jóvenes suelen darse en contextos donde ya existe una violencia estructural. Sin embargo, está claro que todos tenemos algo ahí innato (ya sé que la palabra no te gusta) que si se fomenta, puede llegar a convertirnos en verdaderos sádicos/as.
Por otro lado, no me había planteado el tema de la rivalidad entre mujeres en relación a la necesidad creada de buscar a un hombre para sentirnos completas, pero me temo que sí que tiene mucho que ver. Pero yo quiero pensar que a lo largo de la historia el peso de la solidaridad entre mujeres es más que el de su supuesta rivalidad. Llámame naíf.
Un beso y nos leemos pronto!
Preocupante cuando las personas no saben expresarse más que con violencia.
Estoy de acuerdo que muchas de las personas que nos rozan dejan un poso que influye en nosotros. ¡Que decir cuando es una amistad cercana!
Reconozco que las personas mas interesantes de las que me rodeo son mujeres, pero sin generalizar. En todos los sexos exite cretinez casi en el mismo nº que calidez.
La enseñanza está en un moento de cambio, inundada por los conocimientos que internet aporta a los adolescentes fuera del aula.
Se acabo la clase magistral, estamos en el tiempo de enseñar a aprender.
Y estaría bien que no olvidaramos que esfuerzo, constancia, memoria y trabajo son palabras positivas.
Hola, Jorge, bienvenido!
Las personas que nos rodean, nuestros amigos y amigas nos marcan sin que nos demos cuenta, hacen mella y eso es algo positivo.
La cretinez es algo generalizado, sí, desgraciadamente.
Me gusta tu reflexión sobre cómo la educación tiene que adaptarse también a los nuevos tiempos y buscar nuevas formas. Aún existe la clase magistral en algunos centros y eso choca totalmente con los adolescentes con que nos encontramos. Aunque, como dices, creo que se está perdiendo el sentido del esfuerzo como algo positivo, que dá resultados.
Gracias por pasarte por aquí y, por favor, vuelve siempre que quieras!
Interessant pel.lícula sobre tot per l'argumetn que comentes , miraré de trobar-la per què em sembla que m'agradarà!!!
petons
Molt bé, Bargalloneta, si al final l'aconsegueixes i la mires, ja me'n diràs el què!
Petonssssss
Publica un comentari a l'entrada