La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

9 d’oct. 2012

L’escola i la ciutat. 10 de setembre de 2012


Després d’haver vist una mica de la part fosca de Rússia, va començar un nou dia. Neguit, expectació i desconcert. Em dirigeixo a l’edifici on tindrà lloc el curs de rus que duré a terme durant dues setmanes intensives. L’acadèmia es troba en un bonic museu a dos minuts del meu apartament. 

Arribo ben d’hora, abans que obrin l’escola, i una amable professora m’acompanya. El món, de sobte, va canviar. L’apocalipsi presagiada pel visionat de la pel·lícula de Lars von Trier el dia anterior és ben lluny. El planeta Malenconia s’allunya i de cop tot és ple de llum. 

Un món nou davant meu: noves coneixences vingudes d’arreu, amb molts germanoparlants, que bé! Puc practicar totes les llengües que sé en aquesta petita esfera que de cop es converteix en un microclima on compartim espai, pensaments i circumstàncies. M’adono de la importància de comunicar-me, i salvo la meva timidesa acostant-me a les persones que a primera vista criden la meva atenció. Cadascú amb les seves històries i una motivació per venir a Rússia a aprendre aquesta endimoniada llengua. D’entre tots, en destaco un, en direm E., alemany de 68 anys que fa gairebé tres setmanes que és a St. Petersburg. L’E és nascut a la frontera amb Polònia, quan aquella part encara era Polònia; per tant, els seus avantpassats eren polonesos. Per motius polítics, en un moment donat es va separar de la seva família i, ara, als seus 68 anys, vol reprendre la seva història personal i per això aprèn polonès i rus. En vol escriure un llibre. Fascinant.

I arriba el moment d’obrir els ulls a la ciutat. A la tarda passegem per Nevksy Prospect, centre neuràlgic de St. Petersburg, tot caminant des del meu apartament, que es troba a dues parades de metro del centre. 

Un dels ponts que et trobes al pas, amb un lleó amb ales dor.
Tots els elements de la ciutat que ens anem trobant al pas: els ponts que divideixen els canals, els monuments, els edificis... tenen l’aire d’un passat que encara pesa massa sobre el present, de degradació i a la vegada de voluntat de superació. Una atmosfera estranya, en què es destaca una pesantor a l’aire, una espècie de fum gris que s’encomana que no saps ben bé com definir.

Nevsky Prospect és un bulevard ple de botigues, parcs i monuments imponents que corona St. Petersburg i que tothom coneix. Al final del bulevard hi ha l’imponent Hermitage, un dels museus més grans del món. A l’interior, hi podem trobar el Palau d’Hivern, residència oficial dels tsars. Però, sens dubte, aquest museu mereix una entrada a part que espero poder escriure ben aviat.

En tractar-se del primer dia, tan sols fem un tastet de St. Petersburg, exhaustes de tant novetat i col·lapsades d’aquest no sé què que t’engoleix, tornem a casa. L’endemà més parlar russa i aventures.

14 comentaris:

Laura Uve ha dit...

Això ja té un altre aire... La escola i la gent que coneixes, el passeig per la ciutat i les inteligents apreciacions que una observadora atenta, com tú, va fent.

Com m'agradaria el Museu Hermitage (té bona fama pels seus fons) i, és clar, el famós Palau d'Hivern on va començar la revolució que va conmocionar al món.

Sigueeee......

Molts ptnssssssssssssss

TRoyaNa ha dit...

Deixant darrere el Planeta Melancolia,tot té un altre color :)
què interessant l´historia personal de E.,que vulga recuperar la seua biografia aprenent rus,darrerament em trobe amb persones que volen comprendre millor qui son coneixent millor la historia dels seus avantpassats.
La visita al Museu pinta bé....ja contaràs més.
Bsts

Dorothy ha dit...

Em sembla fascinant la història de l'E. Espero que escrigui aquest llibre que té al cap. Sempre he volgut visitar l'Hermitage, vaig veure al Canal33 una sèrie de reportatges sobre el museu i em vaig quedar impressionada. Tenc moltíssimes ganes de continuar llegint-te. Descobrir un lloc nou és sempre una experiència encoratjadora, que t'obliga a obrir-te.

Un petonàs

Nuria ha dit...

Qué maravilla de estancia en Rusia. Cuánta gente interesante has tenido la oportunidad de conocer. La historia de E. es más que interesante.
En las fotos se puede apreciar la profunda huella del pasado.
Besosssssssss

Dona invisible ha dit...

Laura,
va ser gradual: de ser en estat de xoc a començar a sentir-me còmoda amb la gent i la ciutat.
Ja ho crec que t'agradaria l'Hermitage! Jo hi vaig ser dues vegades i encara no en vaig veure ni una quarta part. Ja l'edifici només val la pena.
Segueixoooo, m'haig de posar les piles!!!
Petonssssssss

Dona invisible ha dit...

Hehe, el Planeta Melancolia em va passar pel davant, però de seguida va fugir! :-)
T'hauria agradat conèixer l'E., una d'aquelles persones amb qui aprens a cada moment. Tota la seva vida és un aprenentatge sense parar: va viure un any al Nepal, amb això t'ho dic tot.
L'Hermitage mereix una entrada sencera, sí!
Petonssssss

Dona invisible ha dit...

Jo també espero que escrigui el llibre, Dorothy. L'E. ens deia que de vegades es feia enrere en la seva idea, però jo crec que ho acabarà fent. Hi ha invertit molt d'esforç!
L'Hermitage... és impressionant, sí. Vaig veure en un reportatge que si t'estiguessis cinc minuts davant de cada obra que hi ha allà, necessitaries 10 anys per veure-ho tot.
Gràcies pels comentaris, m'encoratgen a continuar.
Molts petonsssssssss

Dona invisible ha dit...

Nuria, sin la gente que conocí allí no habría sido lo mismo, de eso estoy segura. Me llevé de allí un montón de recuerdos y experiencias de personas diferentes.
La foto intenta ser una mezcla de lo pasado y lo presente, en distintos planos...
Besossssssss

V ha dit...

El primer día. Siempre tiene algo de especial,de enfrentarse alo inóspito, de aventura. En este caso el entorno y la gente lo irán convirtiendo en algo más cercano y en toda una experiencia. Es un auténtico lujo conectar con gente nueva como tu estás haciendo. Saldrás enriquecida.Estaremos atentos anuevas entregas.Un abrazo

Dona invisible ha dit...

V,
es increíble cómo cambia nuestra percepción de las cosas a medida que pasa el tiempo. Esto ya lo había aprendido aquí en Viena, pero en Rusia el choque fue mucho más "bestia".
Conecté con gente nueva, sí. Ahora los echo de menos, snif!
Un abrazo!

Antígona ha dit...

Es siempre la gente la que nos salva, ¿no es cierto? No siempre es fácil acoplarse con desconocidos, pero cuando se comparten unas mismas circunstancias –objetivos comunes, estar lejos de casa, curiosidad y ganas de abrirse a los demás– no es raro que se establezcan conexiones que, de otro modo, nunca hubieran surgido. Estoy segura de que las dos semanas se te habrán quedado cortas, por intensas que hayan sido.

Me encanta la historia de E. Siempre he defendido que la vejez no tiene por qué ser una etapa de ruina y decadencia, de falta de proyectos e ilusiones. Pero es tanta la gente mayor que se abandona, como si lo mejor de sus vidas ya hubiera transcurrido, que encontrar ejemplos como el de E. resulta de lo más alentador y una auténtica lección de que también a edad avanzada se puede tener la fuerza para hacer aquello que la vida o la falta de tiempo no nos ha permitido llevar a cabo.

Lo que no entiendo es cómo no te hacías un lío tremendo hablando en alemán, y a la vez tratando de aprender ruso. Me has hecho recordar –ya ves, tus post me están despertando muchos recuerdos– el tiempo en que asistí a unas clases de griego estando en Alemania. Qué extraño me parecía eso de enfrentarme a la vez a dos lenguas que no eran la mía, y qué esfuerzo de concentración para poder seguir las clases.

Espero que aún tengas muchas más cosas que contarnos de San Petersburgo.

Un gran beso, Dona!

Dona invisible ha dit...

Hola, Antígona!
Te puedo asegurar que a mí me cuesta bastante relacionarme con desconocidos y de repente apuntarme a actividades todos juntos, cuando no hace ni dos horas que nos conocemos. Pero es exactamente lo que dices: por algo estábamos todos allí a la misma hora y en el mismo lugar :-) Y todo fluyó sin pensaro demasiado.

Admiro igual que tú a gente como E., con sus 68 años, en plena forma, viajando por todo el mundo y todavía aprendiendo nuevas cosas. Aprender una lengua a las 60 ya te digo yo que no es fácil. Lo veo cada día con mis alumnos. Y menos el ruso o el polaco! Pero ahí estaba él, haciendo el esfuerzo y aprendiendo. De mayor quiero ser como él.

Jaja, bueno, el alemán ya no es para mí un impedimento, lo hablo sin pensar. Nunca podré decir que lo domino como una lengua materna, pero "es geht" :-) Estudiar ruso sí que es difícil y por supuesto que es un poco más difícil aprenderlo desde el alemán, pero no es el principal obstáculo, la verdad. ¿Aprendiste griego? Muy interesante. ¿Y no seguiste con las clases una vez volviste a España?

Tengo más cosas que contar, sí, pero mi inspiración está bajo mínimos... Y cuanto más me alejo del viaje, peor. Ups! Pero lo conseguiré.

Besossssssss

Zamarat ha dit...

Menos mal que las impresiones del primer día cambiaron!!
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Absolutamente, Zamarat. El resultado final es muy positivo.
Un abrazo y buen fin de semana!