La primera vegada que vaig ser a l'Hermitage no vaig poder evitar sentir-me molt petita, no només per la gran extensió del museu, sinó també per la magnitud i la quantia de les obres que s'hi troben.
Abans d'entrar al museu, et trobes davant d'una extensió enorme (una mena de plaça) que obre pas a l'entrada. Per allà, hi circulen turistes, russos i russes, transeünts i persones disfressades d'època en espera d'una foto. El dia era fred i boirós i donava un aspecte encara més imponent a l'edifici d'aires europeus que acull el museu.
Aleshores hi entres. Gràcies a l'escola on estudio rus, tenim accés a gairebé tots els museus de manera gratuïta. En algun lloc vaig llegir que, si estiguéssim cinc minuts davant de cada obra que forma part del llegat del museu, necessitaríem deu anys per veure-les totes. O sigui que és necessari triar. Decideixo començar al revés històricament. És a dir: de més recent a més antic. I me'n vaig directament a les obres europees. L'art anglès, holandès, francès i alemany. Si hagués pogut culminar la meva visita al museu, hauria hagut d'acabar amb l'art clàssic grec i romà, però evidentment no vaig tenir-ne temps. Quan he visitat museus d'aquestes característiques, megalòmans, amb patrimoni cultural de diferents nacionalitats, sempre em ve al cap el dubte de si és correcte que aquestes obres siguin aquí i no al país corresponent. Ja em va passar a París o a Berlin, per ex.
El primer que crida l'atenció en entrar-hi és l'espectacularitat dels detalls del Palau, amb molt recarregament d'or, estil de l'època dels Tsars a St. Petersburg (ja m'he descomptat de tants Palaus, d'hivern, d'estiu, etc.).
En una de les nombroses sales, descobreixo aquest retrat d'Alexandre I a cavall, després de la derrota de Napoleó el 1812:
També em va impressionar aquest quadre de François Desportes (sembla que la part d'art francès és la que més em va marcar):
La veritat és que n'hi va haver molts d'altres que no vaig fotografiar. Totes dues vegades m'hi vaig quedar fins que van tancar, fins al moment precís en què es van començar a plegar les cortines i tot es va fer foscor, foscor i bellesa:
Abans d'entrar al museu, et trobes davant d'una extensió enorme (una mena de plaça) que obre pas a l'entrada. Per allà, hi circulen turistes, russos i russes, transeünts i persones disfressades d'època en espera d'una foto. El dia era fred i boirós i donava un aspecte encara més imponent a l'edifici d'aires europeus que acull el museu.
Aleshores hi entres. Gràcies a l'escola on estudio rus, tenim accés a gairebé tots els museus de manera gratuïta. En algun lloc vaig llegir que, si estiguéssim cinc minuts davant de cada obra que forma part del llegat del museu, necessitaríem deu anys per veure-les totes. O sigui que és necessari triar. Decideixo començar al revés històricament. És a dir: de més recent a més antic. I me'n vaig directament a les obres europees. L'art anglès, holandès, francès i alemany. Si hagués pogut culminar la meva visita al museu, hauria hagut d'acabar amb l'art clàssic grec i romà, però evidentment no vaig tenir-ne temps. Quan he visitat museus d'aquestes característiques, megalòmans, amb patrimoni cultural de diferents nacionalitats, sempre em ve al cap el dubte de si és correcte que aquestes obres siguin aquí i no al país corresponent. Ja em va passar a París o a Berlin, per ex.
El primer que crida l'atenció en entrar-hi és l'espectacularitat dels detalls del Palau, amb molt recarregament d'or, estil de l'època dels Tsars a St. Petersburg (ja m'he descomptat de tants Palaus, d'hivern, d'estiu, etc.).
Amb tanta bellesa per tot arreu, es fa difícil concentrar-nos en les obres que hi ha exposades.
En una de les nombroses sales, descobreixo aquest retrat d'Alexandre I a cavall, després de la derrota de Napoleó el 1812:
I a la secció d'art francès del segle XVIII, aquest altre quadre de Jean François de Troy, "Suzanne et les vieillards" realment em perturba:
També em va impressionar aquest quadre de François Desportes (sembla que la part d'art francès és la que més em va marcar):
La veritat és que n'hi va haver molts d'altres que no vaig fotografiar. Totes dues vegades m'hi vaig quedar fins que van tancar, fins al moment precís en què es van començar a plegar les cortines i tot es va fer foscor, foscor i bellesa:
15 comentaris:
Qué maravilla de museo, como tú dices, ya no sólo por las obras que allí se exponen, sino también por el palacio en el están expuestas. Ante algo así uno se ve muy pequeño.
Veo que aprovechaste al máximo los dos días que lo visitaste.
Un beso y feliz semana
Aquest museu ha de ser una passada! Fa poc crec que el Museo del Prado va acollir una mostra de les obres més destacades de l'Hermitage. Ara, a més, s'especula que tal vegada Barcelona podria acollir-ne una col·lecció al port(http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/10/16/una-sucursal-de-lhermitage-de-sant-petersburg-al-port-de-barcelona/).
Per cert, com és que vas fer fotos de les obres? Està permès? ;)
Amb tanta bellesa a l'edifici deu ser ben difícil fixar-se en les obres. Quan arrib a un gran museu sempre m'angoixo una mica a l'hora de triar què veig, per sort tu ho portaves ben clar! Què maca la foto del mirall...
Petonets
Debe ser un museo interesantísimo!! Feliz semana que comienza. Abrazo!
Nuria, los aproveché bien, pero me quedaron muchas cosas por ver. Bueno, una excusa para volver :-)
Feliz semana a ti también!
Sí, ho és! Per anar-hi cada dia i no avorrir-se'n!
Ostres, no en tenia ni idea, d'això del port de Barcelona. Seguiré la notícia, a veure com evoluciona!
Aaaahhh, d'això... hehe Sí que està permès fer fotos, però has de pagar un suplement. Jo no ho vaig fer, però que consti que és perquè no me'n vaig adonar, que calia pagar...
Fotos sense flaix, evidentment. I no a totes les sales!
Dorothy, hi anava molt conscienciada que no ho podia veure tot, que havia de gaudir del que podia. Si no, em tornaria boja!
Les fotos de mirall són la meva debilitat. M'ho va ensenyar una amiga a qui li encanta la fotografia. Les possibilitats que dónen són brutals. I com que viatjo sola, sovint és l'única manera que jo també hi surti!
Petonssssssssss
Mucho, sí. Feliz semana a ti también, Zamarat. Un abrazo!
Esto que nos muestras abre el apetito cultural de forma asombrosa. Curiosamente el año pasado estuve viendo en el museo del Prado una muestra que habéan traido del Ermitage. Sobre todo candelabros inmensos, joyas increibles y algún cuadro. Y aquello, que solo era una pequeña muestra ya me dejó admirado.
Pasearlo sin prisa tiene que ser una gozada tremenda. Un abrazo.
Doncs sí,que bé que vares aprofitar el viatge...el museu ha d´impressionar tant per fora com per dins a nivell arquitectònic i després per les obres expostes...per a mi una obra tan extensa seria un autèntic dilema...sempre em preguntaria després si hauria escollit lo més interessant...però com tu dius, una excusa per tornar:)
De totes les pintures que poses,m´agrada "Suzanne et les vieillards" eixe contrast entre la llum que s´ha donat al cos de la dona i la resta de la composició..i la del gos també encara que la caça no m´agrada però son escenes de la vida quotidiana de vegades tan fidels,tan realistes...
Un abraç
Me alegro si abre el apetito cultural, V., por lo menos a mí me pasó así. Y las ganas de volver son locas :-)
Sí, Mirandolina más arriba hablaba de esa exposición del Prado a la que fuiste. También recuerdo los candelabros y las joyas, pero no hice fotos. Verlo en directo es increíble, sí, aunque habría que volver más veces para completarlo.
Un abrazo!
Troyana, i això que només tenia les tardes lliures! Va ser força intens, la veritat. Encara l'estic paint, tot i que ja queda tan lluny a la vegada...
Jo em vaig mentalitzar en entrar-hi que no podia veure-ho tot, i que el que hi veia estaria bé. No em vaig preguntar després si havia fet el correcte. En vaig sortir meravellada!
Les pintures que he posat són algunes de les que em van impressionar. A mi tampoc no m'agrada la caça, però -no sé- el quadre té alguna cosa de tenebrós...
Una abraçada!
Caray, cómo impresiona eso de que harían falta dos años ver el museo de detenerse cinco minutos ante cada cuadro. Impresiona y a mí, personalmente, me angustia un poco, como me angustian todos los museos de tan grandes dimensiones, al menos así de entrada, en los que uno se ve enfrentado tan radicalmente con la existencia de un mundo que, por atractivo que nos resulte, siempre resulta inabarcable. Quiero decir: tantas obras de arte concentradas en un mismo lugar y uno allí, tan limitado, sabiendo de la imposibilidad de verlas todas y mucho menos de disfrutarlas como deberían disfrutarse… Quizá por eso siempre experimento cierta contradicción a la hora de ir a museos: uno se siente tan tan tan pequeño y tan falto de tiempo para todo lo que el mundo tiene que ofrecer.
Pero claro, tampoco es plan renunciar a ello sólo por evitar esa angustia y creo que, de haber sido tú, hubiera tomado la misma decisión de empezar por el final, para no sufrir el agobio de, empezando por el principio, querer llegar apresuradamente a él.
De los cuadros que has puesto también me quedo con el de Suzanne. No sé por qué a ti te resultaría perturbador, pero desde mi ordenador impresiona la blancura de su piel en contraste con la oscuridad del resto de las figuras y el gesto de prevención de su rostro, si no de miedo.
Por otra parte, un marco que se adivina excepcional. No me extraña que costara prestar atención a los cuadros, en un lugar tan bello.
Un gran beso!
P.D. Empecé con el griego en Alemania ya casi a punto de tener que regresar a casa y luego no pude continuar. Pero es que siempre ha sido una de mis asignaturas pendientes y me hacía mucha ilusión asistir a ese curso –que además era gratuito- aunque sólo fuera para unas pocas clases. Algún día lo retomaré. Igual cuando me jubile, como E ;)
Hola, Antígona!
Tuve que hacer un ejercicio de conciencia para no dejarme llevar por el sentimiento de pequeñez que me invadió y así poder disfrutar de lo poco que pude ver. Ya tengo ganas de volver :-)
Tienes razón respecto al contraste de color en el cuadro de Suzanne, pero supongo que lo que más me impresionó mucho la expresión de la cara de ella, como también apuntas.
Oye, no dejes el griego para cuando te jubiles! Empieza YA :-) Aunque nunca es tarde, ya se sabe. Yo me pasaría la vida aprendiendo lenguas y cambiando de país cada tres o cuatro años... Ups, ya me tocaría cambiar! Que me estresooo
Besos, Antígona!
Publica un comentari a l'entrada