La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

10 de nov. 2012

La ciutat de Dostoievski

Si hi ha algun nom amb què s'identifiqui Sant Petersburg, aquest és Dostoievski. Encara que Dostoievski va néixer a Moscú, St. Petersburg és la ciutat que realment el va marcar. Semblaria que quan passeges pels carrers d'acer o de vellut d'aquesta ciutat o quan t'asseus en un dels seus cafès, t'haguessis de trobar l'esperit de l'escriptor que et parla de com han canviat els temps o de les coses que es conserven encara en aquesta Rússia postcomunista. Per tot arreu pots trobar plaques commemoratives, estàtues, noms a carrers o cases que formaren part de la novel·la "Crim i càstig", per ex. i algunes de les cases on va viure. L'escriptor no va viure al mateix lloc més de tres anys.

Una de les visites per a mi obligades va ser darrera casa on va viure. Avui dia és un museu, però es conserva tal com fou al seu dia la llar de Dostoievski durant els darrers anys de la seva vida. Aquí és on va escriure "Els germans Karamazov" i on va morir l'any 1881. La casa fou transformada en museu el 1971.
Aquesta n'és l'entrada (la foto és meva): 


A la planta baixa hi ha un resum amb imatges i documents de la vida de l'escriptor. Hi ha alguns comentaris sobre els seus viatges. El més sorprenent és el que diu sobre París, que qualifica de ciutat molt avorrida on no hi ha res a fer.

Resulta esfereïdor visitar els habitacles on Dostoievski vivia, escrivia, patia i somniava. 

Crec que el més impressionant de la casa és, no tan sols el fet que sembli tan actual i intacta, bastant senzilla, sinó que encara roman aturat el rellotge que marca l'hora de la seva mort: les 8 i 38 del vespre, mentre escrivia. La seva dona -25 anys més jove i encarregada de publicar molts dels seus llibres- va trobar-lo mort d'hemorràgia al coll i decidí aturar el rellotge per a la posteritat. 
Foto extreta d'aquí: http://eng.md.spb.ru/
També se'm van trencar uns quants tòpics sobre l'escriptor, com ara que era un home turmentat i depressiu. Sembla ser que li agradava molt explicar històries als nens, les inventava o les hi llegia, i hi passava moltes estones de joc. Dostoievski escrivia de nit i fumava, fumava molt (tot i que el metge li ho tenia prohibit). Encara hi ha una capseta de cigarretes de liar a la taula en memòria d'aquest fet. 
De tota manera, la mort d'un dels seus fills a l'apartament on va viure anteriorment Dostoievski el va marcar per sempre. És per això que en va fugir i es va traslladar a aquest habitatge que es troba en una cantonada al costat del barri dels mercats en un carrer que avui dia duu el seu nom. 

Impregnada per aquesta atmosfera i lluny dels circuits turístics que s'organitzen per anar seguint recorreguts que apareixen a algunes de les seves obres, vaig decidir comprar un dels seus llibre traduïts al castellà, Apuntes del subsuelo (clica a sobre i hi trobaràs un resum), una novel·leta menor formada per dues parts, la primera de les quals és de lluny la més interessant. Ens hi presenta el personatge des del seu monòleg interior, un funcionari frustrat i turmentat allunyat del món. El monòleg està dedicat a un públic teòricament ficitici. I són unes reflexions interessantíssimes a la vegada que marginals sobre el mal a la societat russa del segle XIX, però que podrien ser aplicades perfectament al món actual.

Tinc un moment de literatura russa important, actualment llegeixo Anna Karénina, que sí, que ja sabem que no és de Dostoievski, però em venia de gust recordar la novel·la que feia molts anys que havia llegit. Hi dedicarem una altra entrada quan l'hagi acabat. 

Em va faltar visitar la tomba de Dostoievski, que es troba als afores de la ciutat. Per compensar, guardo aquest record de la visita al museu, que presideix una de les parets de la meva habitació a Viena: 


Algunes persones m'han dit que estic boja de penjar aquest cartell al lloc on dormo, per la foscor i tenebrositat del cartell. Però a mi m'ajuda a recordar el meu viatge a St. Petersburg i em dóna impuls per continuar llegint les seves obres.

12 comentaris:

Dorothy ha dit...

Terrible el detall del rellotge. Se m'han posal els pèls de punta quan ho llegia. Entenc que et diguin que com t'has posat aquesta imatge a l'habitació, perquè és fosca i sembla que pot fer por, però entenc també que te l'hagis posat perquè et recorda aquest viatge. M'encanten els llocs als que ens estàs portant. En vull més! Molt més!

Petonets

Nuria ha dit...

Qué maravilla poder adentrarse en la vida de un escritor como Dostoievski y conocer el último lugar en el que vivió y donde murió; qué curioso el tema del reloj, indicando la hora exacta de su fallecimiento.
Siempre descubrimos cosas nuevas, creo que todos tenemos la imagen de Dostoievski como una persona oscura y esa faceta suya de contador de historias a niños me ha sorprendido.
Besossssssssss

Zamarat ha dit...

No soy muy amiga de visitar las casas de los escritores, pero tal y como la describes dan ganas de darse una vuelta por ella. Me ha impresionado lo del reloj.
No puedo decir que sea uno de mis escritores favoritos; la verdad es que empecé a leer "Crimen y castigo" tal vez cuando era demasiado joven y no me gustó demasiado. Es uno de los pocos libros que he abandonado a la mitad. Sé que debería solucionar esto y reencontrarme con Dostoievski, pero supongo que aún no ha llegado el momento.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Hola, Dorothy!
Sí, aquell detall feia les coses més sinistres encara del que podien arribar a ser.
El cartell que vaig comprar fa una mica de por, és més aviat fosc i trist, però a mi m'agrada molt. De moment no m'ha provocat malsons i les ganes de llevar-me no depenen del cartell :-)
El meu problema és que m'estic allunyant ja del viatge i els records es difuminen, però hi ha més per explicar, és clar que sí!
Petonsssssssss

TRoyaNa ha dit...

D.I.
molt interessant tot el que ens contes.
El rellotge m´ha fet en recordar-me d´un altre rellotge que varen parar a un moment també tràgic: el del Titànic.
El cartell dona un poc de por,però si t´anima a llegir l´obra de Dostoievski,té la seua funcionalitat i si et du bons records,doncs per a gustos,els colors:)
Abraç!

Dona invisible ha dit...

Hola, Nuria!
A mí se me descubrieron cosas nuevas del escritor, sí, lejos de la imagen que tenemos de alguien sombrío, depresivo y siempre sufriendo. Aunque si paseabas por San Petersburgo cuando el tiempo era realmente malo, entonces entendías cómo Dostoievski había escrito sus obras allí...
Besossss

Dona invisible ha dit...

Hola, Zamarat!
Mmmm ¿por qué no te gusta visitar las casas de los escritores? Piensas que es como adentrarse en su intimidad? Interesante.
Y sobre lo que dices de sus obras, está claro que cada escritor o cada libro tiene su momento, pero además, entiendo que no conecte con todo el mundo. Quién sabe, quizás lo recuperes en el futuro y te lleves una sorpresa...
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Troyana!
devia ser terrible per a la seva dona trobar-lo així i, encara en aquell moment, va decidir aturar el rellotge per a la posteritat.
Haha, el cartell fa por, però a mi m'encanta! Potser és que m'agraden una mica les coses sinistres...
Una abraçada!

V ha dit...

Aunque no soy nada fetichista (nunca he entendido las peregrinaciones a la casa de Elvis)este caso me parece muy distinto. Tal vez debido a que esto va mucho más allá de la curiosidad. Supone adentrarse en un espacio vital ajeno y a la vez reconocible por lo que sabemos del escritor. Excelente el paseo que nos muestras plagado de detalles e incluso de un aroma especial.
Se agradece mucho el enlace y las fotos. Muy completa está resultando tu visita a Rusia. Un abrazo.

Dona invisible ha dit...

Yo tampoco soy fetichista, pero me tomo una visita así como una forma de conocer más a fondo el autor y su contexto. Aunque a lo mejor tengo que reconocer que sí que hay un punto de curiosidad morbosa en el hecho de visitar la casa de un escritor... No era mi intención (al menos de manera consciente).
Sí, el viaje tuvo muchas más cosas, a ver si puedo aportar algo más.
Un abrazo!

Antígona ha dit...

La verdad, Dona, es que me ha resultado un post de lo más ilustrativo. He leído con pasión algunas de las novelas de Dostoievski –mi favorita, “Los hermanos Karamazov”–, pero nunca me había molestado en averiguar nada de su vida, así que me ha encantado conocer un poco mejor a este escritor a través de lo que cuentas.

El caso es que, aunque por lo general no suela interesarme por la vida de los escritores que me gustan, de haber estado como tú en San Petersburgo, estoy segura de que habría hecho esa misma visita. Y hasta me habría emocionado por estar pisando, tantos años después, el mismo suelo que este gran escritor. No sé yo si esto es fetichismo o qué –me parece más bien que sí– pero lo cierto es que no me importa. Supongo que siento que algo grande se perdería en el mundo de no haber existido este hombre –como tantos otros, no sabes la de tumbas de escritores que visité la última vez que fui a París, jeje– y no deja de conmoverme acercarme de esta manera a la realidad de alguien que, a través de sus libros, ha ocupado un lugar en mi vida.

La novelita “Apuntes del subsuelo” la tengo –de hecho, la he buscado a raíz de leerte– pero por alguna razón no la he leído. Será lo próximo que haga cuando termine la que tengo entre manos.

A mí me gusta el cartel y no me parece tenebroso. Bien, no es la imagen más luminosa del mundo, pero le pega a Dostoievski, tan dado a hurgar en los aspectos más oscuros del ser humano.

Dulces sueños en su compañía y un beso!

Dona invisible ha dit...

Hola, Antígona!
Pues me alegro mucho que mi post te haya aportado algo nuevo. Yo leí hace mucho tiempo "Los hermanos Karamazov" (tendría que revisarla) y recuerdo haber sufrido mucho con su lectura, no porque no me apasionara, sino por todo lo que en un nivel muy profundo se puede leer ahí.

A mí tampoco me interesa mucho la vida de los escritores, suelo centrarme en las obras que me gustan, sin poner atención a la vida del autor; pero estando en San Petersburgo es imposible ignorar que Dostoievsky vivió allí y no acercarse a la que fue su casa durante los últimos años de su vida. A mí me faltó visitar su tumba. Bueno, ya volveré...

Bueno, la novela "Apuntes del subsuelo" no está considerada como su mejor obra, pero yo creo que eso es menospreciarla injustamente. Ya me contarás si la lees.

Jeje, lo del cartel... bueno, es como la oscuridad del ser humano que Dostoievsky muestra en sus obras... un poco tenebrosos sí que me lo parece :-) Pero me encanta tenerlo ahí.

Muchas gracias. Otro beso para ti!