La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

19 de set. 2013

Comiat o potser fins aviat

No diré allò de "la crònica d'una mort anunciada", perquè de debò que alguna cosa dins meu em feia continuar amb aquest bloc, malgrat la mandra, malgrat els períodes de sequera creativa. Però quan el motiu principal pel qual va ser creat aquest bloc desapareix, aquest bloc deixa de tenir sentit. 

No sé ni per on començar, ni trobo les paraules adequades per deixar-vos veure com pateixo ara mateix, com un tros de vida se m'ha quedat per sempre més a Viena, la gent que he conegut, els bons i els mals moments, la quantitat de coses que he après, que no es paguen amb diners ni amb rescats de bancs, ni amb aquest sistema cruel que ens ha tocat viure. Com explicar-vos el que em m'ha passat pel cap i pel cor els darrers mesos, quan ja sabia que marxaria? Les sensacions rere cada carrer, cada monument, cada lloc per on he passat, sabent que ja no hi tornaré a passar? No puc dir-vos-ho en aquesta pantalla freda i amb aquests dits maldestres que teclegen "tal com raja" perquè no hi ha una altra manera de dir les coses en aquests moments. 

Com puc fer-vos saber que aquí he vist i he viscut el millor i el pitjor, Paradís i Infern, l'un rere l'altre i al revés? Com expressar que darrere del cel gris i la boira perenne de l'hivern també es pot trobar plaer? Com dir-vos que un cel intens pot asfixiar-te fins no poder respirar? Quina manera tinc de fer-vos arribar tot el que ara mateix m'inspira, em preocupa, em paralitza, m'indigna, m'inquieta? 

I, sobretot, no sé com dir a les persones que m'estimo com me les estimo, perquè això sempre m'ha costat molt de fer i verbalitzar-ho pren sentit al que diem. No vull deixar d'esmentar, però, els vostres noms, i vosaltres sabeu per què: Jaume i Mercè, sou els meus germans a Viena i com a tal, no us deslliurareu de mi. 

Gairebé 4 anys d'aprenentage vital i professional. Gairebé 4 anys més vella, els mateixos que té aquest bloc en el moment de morir, perquè totes les coses han de morir. Tot té un final i tot pot tornar a començar. Qui sap, potser tornaré a Viena, però aleshores ja serà amb un altre bloc, i una altra jo. 

Gràcies a tothom qui m'ha llegit i seguit per aquí. Estic molt contenta d'haver-vos trobat i continuaré llegint i comentant en la mesura que pugui els vostres blocs. 

Una imatge amable que Viena em va regalar aquest estiu, com si sabés que n'acabaria marxant (poques vegades ens hi deixa veure aquest cel): 


29 comentaris:

Nuria ha dit...

Todos los blogs, al igual que todo en esta vida, tienen un principio y un fin, pero, en este caso concreto, me apena el fin de este blog por el cambio que ha habido en tu vida y que determina que ya no tenga sentido el blog.
Espero que en tu nuevo lugar de residencia encuentres todo aquello que deseas.
Un besazo


Unknown ha dit...

Gràcies, dona invisible. Nosaltres no sabem com fer-nos a la idea que ja no seràs aquí :(
L'única opció és mirar cap a endavant, xata! :*

Dona invisible ha dit...

Pues sí, Nuria, yo también estoy triste. Además, llevo unos cuantos días despidiéndome de alumnos, de amigos... y se me hace muy duro. De momento estaré en Barcelona, muchas gracias por tus buenos deseos. Me alegra que aparezcas por la red de vez en cuando.
Biquiños!

Dona invisible ha dit...

Ja sabeu que jo tampoc. No queda més remei que mirar cap endavant, però no puc esborrar un munt de coses, és impossible...

U-topia ha dit...

Oh!! Ja fa dies que et trobo a faltar, que trobo a faltar les teves lletres al teu bloc.

Però sé com penses les teves decisions i no toca més que acceptar que el tanques.

Espero que ens retrobem aviat de la forma que sigui. Ets de les persones amb les que tinc més compartit.

Parlarem segur, però que quedi aquí constàcia de la meva estima i de que m'has emocionat amb les teves paraules i s'enfosquit aquesta tarda malgrat la llum que deixes a Viena.

Petonssssssssssss admiada Dona Invisible. I molta sort en la teva nova etapa!!

U-topia ha dit...

S'ha enfosquit... i més errades que he comés :((

Zamarat ha dit...

Ay! Siento que tu etapa en Viena haya acabado y siento muchísimo que también lo haga este blog... Gracias por tus fotos,por esas crónicas tan personales de la ciudad que nos has regalado,por tus opiniones sobre libros y películas... Gracias,en definitiva,por crear un blog tan original. Prefiero quedarme con un "hasta luego", si te parece bien...
Abrazos mil!

Aiguasalada ha dit...

Guapa!!!! No són fàcils no, els finals. Però podríem dir allò de "sempre ens quedara..." Viena en aquest cas. Viena que ens va acollir, Viena que ens va fer coincidir, Viena que ens va presentar, Viena nostra ara ja per sempre. T'estimo.

Dona invisible ha dit...

Laura Uve!
Ja saps que l'estima és mútua. Ho saps, que ho dic de cor. M'ha agradat coincidir amb tu en aquest món virtual (també real), debatre, estar d'acord amb tu i també, per què no dir-ho, en desacord. Però, noia, jo dono per fet que ens veiem a Barcelona, oi?
Molts petonsssss i gràcies! Ens veiem!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, todo tiene un final. Este me está doliendo mucho, pero sé que se ha acabado. Jo, gracias por los halagos hacia mi blog, hacía tiempo que lo tenía abandonado, pero te prometo que lo empecé con muchísima ilusión.
Yo te voy a seguir leyendo tus crónicos de libros, ¿vale?
Nos vemos en tu blog :-)
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Aiguasalada!
"Sempre ens quedarà Viena", quina gran frase, però a la vegada que trista, perquè vol dir que forma part del passat.
Ostres, la segona vegada que ploro aquesta setmana emocionada pels vostres missatges. La que m'espera. Jo també t'estimo, petita, ens veurem, n'estic segura ;-)
Petonsss

TRoyaNa ha dit...

D.I.
com tu dius,tot té un final,encara que no deixa de ser trist dir adéu i sempre ens costa(potser cada vegada,un poc més?)tancar una etapa,un nou episodi de la nostra vida,que després de tot,no està feta d´una altra cosa que de canvis(Chan-chan-chan-changes, que cantaria Bowie)

Per a mi llegir-te i conèixer-te ,ha segut molt enriquidor.
La vida pega moltes voltes,així que qui sap,potser tornem a coincidir qui lo sap....
...de moment t´envie un abraç i et desitge el millor en aquest nou capítol que comences a Barna.

Dona invisible ha dit...

Troyana!
Doncs sí, sempre m'ha costat, però cada vegada més! Ens fem grans... Encara que vull que per sempre més la frase de la Maria Aurèlia Campmany tingui sentit a la meva vida. Sí, aquella frase de "Mai no seré prou vella ni prou covarda com per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.", que és exactament la situació que tinc ara.
Que bona la cançó d'en Bowie!
M'haig de posar al dia als vostres blocs, però no us deixaré de llegir, ok? pel·lícules i pel·lícules non stop.
Petonssssss

U-topia ha dit...

Fet!!

Pero fins el 9 d'octubre no existeixo més que per treballar :((

Petonssssssss

TRoyaNa ha dit...

D.I.
doncs si et passes pel meu bloc igual t´emportes una sorpresa,perquè a una de les últimes entrades,et faig menció;)
Per cert,m´encanta la frase de Maria Aurèlia Campmany:)

Te de llimona ha dit...

Laura!
Puc esperar :-)
Petonsss

Troyana,
Sí!! Ja la vaig veure, i ho he comentat dues vegades... No s'ha publicat, quins misteris.
La Ma. Aurèlia era moooolt gran!

Dona invisible ha dit...

Ups, s'ha colat la Te de llimona, el meu alter ego. Sóc jo, sóc jo...

LaMirandolina ha dit...

Els finals sempre porten implícits un principi. Tanques una etapa i tanques el blog, però n'obriràs una altra, que espero que també "retransmetis" a la xarxa. Bona sort en les noves aventures! :)

Dorothy ha dit...

Estic molt sensible amb les pèrdues i els retrobaments. El darrer any algú m'ha ensenyat que hi ha gent a la que no es perd mai, també que moltes vegades no es diu un t'estimo perque queda massa curt. Però sóc una descreguda i m'he resistit a creure'l encara que sé que té raó. He gaudit de Viena amb tu. Et trobaré a faltar.

Un petonàs, guapíssima
I molta sort facis el que facis

V ha dit...

Ha sido un autentico placer compartir contigo. Con lo que presumía yo de tener corresponsal en Viena...
Hasta te dediqué un párrafo en mi última entrada.
La vida y sus meandros son así. Pero el contacto con una persona de Barcelona instalada en el centro del imperio austro-húngaro ha sido un auténtico orgullo por el que solo puedo darte las gracias.
Es curioso, siempre me encantó tu nick, dona invisible. Y echaré en falta esas incursiuones por los distritos vieneses. Ya sabes que mi aspiración era tomarme un café vienés en una plaza vienesa con la invisible. Un fuerte y sincero abrazo. Se te aprecia.

Ignasi ha dit...

Avui vull recordar la teva meravellosa traducció de la cançó d'amor de Rilke.

Com puc retenir la meva ànima, perquè no fugi cap a la teva? Com puc elevar-la per damunt teu cap a d'atres coses?
Ah, m'agradaria allotjar-la en algun lloc perdut de la foscor
en algun indret tranquil i estrany, que no tremoli més enllà, quan les teves profunditats tremolen.
Però tot el que a tots dos ens commou, ens uneix com si es tractés d'un arc, que propaga una veu pels dos costats.
Quin és l'instrument que ens té lligats?
I quin violinista ens té a les mans?
Oh, dolça cançó.

28 d’agost de 2010

Novament gràcies... i una abraçada!

Dona invisible ha dit...

Mirandolina,
ben cert,començo una nova etapa. Però sé que trigaré a tornar a obrir un blog. O potser no, mai se sap. En tot cas, seguiré visitant-vos.
Ens veiem!

Dona invisible ha dit...

Moltes gràcies, Dorothy, jo estic molt sensible també. Per a mi és molt traumàtic saber que hi ha persones a qui no veuré més. De fet, m'hi resisteixo... Qui sap, potser torno a Viena.
Jo seguiré gaudint del teu blog!
Molts petonsssss

Dona invisible ha dit...

V,
perdona que no me haya pasado todavía por tu última entrada. No te imaginas la locura de días que estoy viviendo: nervios, estrés, cajas, muebles vendidos, despedidas, trabajo... Loco loco...
Jeje, pues si te gusta mi nick, piensa que ahora sí que va ser de verdad: dona invisible :-) Bueno, de alguna forma me dejaré ver.
Un abrazo y gracias por seguirme!

Dona invisible ha dit...

Oh, Ignasi!
Ja no recordava que vaig fer aquella traducció. Quins temps aquells! Que gran que és en Rilke, oi?
Vaig tenir una mala fase i ara que estic bé, em trobo en aquest moment de canvi. En realitat no tinc ni idea de què passarà demà... Però per aquí seguirem!
Petonsssssss

Ofelia Gasque Andrés ha dit...

Tu t.en vas i jo em quedo. Com es la vida!!!! moltes gracies per la companyia invisible.
Una abracada i fins sempre****

* per cert, no sé si el 14 de novembre estaràs encara a Viena, si es així voldría convidarte a la primera exposició que faig aqui.

Dona invisible ha dit...

Ofelia, en realitat he tornat a Viena. És una llarga història, però ho havia de fer i estic contenta. Encara no sé si obriré el blog, ja veurem... Oh, estaré encantada de veure la teva exposició, i tant que seré aquí!
Ens coneixerem!

Ofelia Gasque Andrés ha dit...

Que bé!!! Dijous 14 de noviembre a partir de les 19 hores. A Liniert modestudio, Sechskrügelgasse,2. 1030 (Al costat del café Benedict)
Una abraçada***

Dona invisible ha dit...

Fantàstic! M'ho apunto a l'agenda i miraré de ser-hi!
L'enhorabona!