The help

Títol: The Help

Any: 2011

Director: Tate Taylor

Repartiment: Emma Stone, Viola Davis, Bryce Dallas Howard, Sissy Spacek, Octavia Spencer, Jessica Chastain,  Ahna O'Reilly, Allison Janney, Anna Camp, Eleanor Henry, Emma Henry, Chris Lowell, Cicely Tyson, Mike Vogel, Brian Kerwin.

Tinc la sensació que The Help és d'aquelles pel·lícules que no se te'n van del cap durant setmanes. Tot just la vaig veure fa dos dies i em bullen a la ment unes quantes idees que no em puc estar de compartir en aquest humil bloc. The Help (traduït al castellà com "Criadas y señoras" -qui deu fer aquestes horribles traduccions?) està ambientada al sud de Nord-Amèrica els anys 60, concretament a l'estat de Mississipí. Una etapa fosca en la Història dels Estats Units, quan els negres havien passat de ser esclaus a ser criats o criades i mainaderes dels fills de la classe benestant blanca americana. Aquesta vegada la pel·lícula es concentra en les dones, tant en les dones de classe baixa -les mainaderes- com en les senyores de classe alta. Una d'aquestes dones joves de classe privilegiada trenca els esquemes que la societat del moment imposava: casar-se, tenir fills, abandonar estudis i feina per dedicar-se a jugar el Bridge? -ja que els fills els educava literalment la mainadera, una dona negra que probablement havia de deixar que algú altre tingués cura dels seus propis fills per treballar al servei d'aquestes senyores d'alta societat. Skeeper, el personatge de què parlem, interpretat per Emma Stone (clica sobre el nom per veure-hi la informació), torna de la Universitat disposada a convertir-se en una escriptora o periodista (o totes dues coses). Aconsegueix de seguida una feina en un petit diari local (cosa que no sembla molt ben vista per les seves amigues, que ja fa temps que són casades i tenen fills):

Skeeter en un dels moments més còmics del film

En entrar en contacte de nou amb la societat segregacionista de l'Estat de Mississipí, Skeeper decideix escriure alguna cosa sobre aquella cultura i de seguida s'adona que les persones a qui no s'ha demanat mai l'opinió -les dones negres que fan de mainaderes i de criades- són les qui han de tenir la paraula. Per això proposa a una d'elles, la fantàstica Viola Davis, narrar la seva visió com a "servei" de l'alta societat, com se sent, què experimenta, què ha viscut. Evidentment, "Abilene" s'hi nega en principi, però després (i tenint en compte la seva circumstància personal) accedeix a parlar amb ella, vencent així la seva por a les represàlies, ja que estan actuant fora de la llei. No triga a afegir-s'hi la seva millor amiga, la Minny, tot un caràcter:  L'Abilene (dreta) i la Minny, amb l'uniforme de mainadera-criada

Però per poder publicar el llibre de relats, és  necessari que hi hagi com a mínim 12 testimonis. I no els resultarà tan fàcil aconseguir que aquestes dones parlin, després de tants anys de silenci. Malgrat tot, és clar, ho aconseguiran. I la publicació del llibre canviarà la Història i les seves vides per sempre.

Bryce Dallas Howard en el seu paper de Hilly a la pel·lícula Celia Foote No negaré que no es tracti d'una pel·lícula intencionadament lacrimògena, que es concentra en la part més sentimental i no tant en analitzar el marc històric. No negaré que sembla una expiació de la culpa nord-americana blanca després de tants anys de segregació. No negaré que hi hagi personatges manipulats fins a l'extrem de ser poc creïbles -com el personatge exageradament racista, cruel i maniqueu, interpretat per la Bryce Dallas Howard (clica sobre l'enllaç si vols tenir-ne més informació), o la Celia Foote (extremadament innocent, apartada de la societat per la resta per no seguir la línia general de comportament), interpretada de manera magistral -per què no dir-ho també- per la Jessica Chastain (per saber-ne més, clica sobre el nom) o personatges força plans, com el de la mare de la Skeeter, que de cop fa un canvi inesperat en la seva personalitat. No negaré que aquest tema ja ha estat tractat fins a la sacietat al cinema. Però:  Infringint la llei: Minny, Skeeter i Abeleen els elements intencionadament maniqueus contribueixen a donar-hi un condiment còmic que fa molt més agradable i entretinguda la pel·lícula -sempre que sàpigues que es tracta d'una exageració, no es corre perill de deixar-se manipular; es pot dir que no és una altra pel·lícula més sobre aquest fosc període de la Història americana, ja que aquesta vegada -i basant-se en l'existència real del llibre "The help"- la narració es centra en els testimonis femenins, tant d'un bàndol com de l'altre: és una pel·lícula coral femenina on els personatges masculins o bé tenen una importància menor o bé simplement no hi apareixen. I això sí que és una novetat. He de dir que, és clar, vaig plorar com feia molt de temps que no havia plorat mirant una pel·lícula, ja que -ho vulguem o no- es tracta de debò d'un període real de la Història i en aquest film s'exagera allò de què som capaços els éssers humans: tant la part bona com la dolenta.  És imprescindible mirar la pel·lícula en versió original (jo l'he vista amb subtítols en anglès: gràcies Jaume!) ja que no ens podem perdre les varietats dialectals i també de registre que s'hi inclouen.  Si m'hagués de quedar amb algun personatge, aquest seria -sens dubte- el de l'Abilene, que fa de veu en off durant diversos moments de la pel·lícula i que amaga -sota la seva pell de color, des de la seva aparent incultura- una gran intel·ligència, dolor i profunditat. En realitat, la veritable escriptora del llibre.  Fa poc, un amic em deia a través d'una de les xarxes socials que per acabar amb els problemes de racisme i de masclisme, era precís no parlar-ne, fent veure així que la situació és normal, que aquests problemes ja no existeixen. I em posava l'exemple de Norman Freeman en aquesta entrevista, on demana, entre d'altres, al seu entrevistador que deixi d'esmentar la Història dels negres com a col·lectiu apart o que deixi de parlar de racisme per així alliberar-se del racisme:  Em temo que no puc estar més en desacord amb el meu amic i amb en Morgan Freeman: deixar de parlar-ne no farà que deixi d'existir; només l'amagarà. I, tal i com afirma la Jessica Chastain en aquesta entrevista, tot i que s'han fet grans progressos, la pel·lícula és un bon recordatori que encara no s'ha acabat amb el racisme en aquell gran país (i afegeixo ni tampoc en aquests de l'altre costat de l'Atlàntic):

Cafè, Literatura i una ciutat: Viena (I)

Amics i amigues, 

Sé que tinc una mica abandonat el bloc. Quan vaig crear-lo la meva intenció era gaudir, compartir i no deixar que es convertís en una obligació més. Per això escric quan vull, em ve de gust i tinc alguna cosa a dir. Encara que... de vegades noto com un neguit que m'incomoda, com la recança de les paraules no dites. Sé que és l'hora d'escriure i pateixo, perquè sovint no pots canalitzar el que vols dir en unes línies.
Aquests dies estem mobilitzant-nos i organitzant-nos per a unes accions que es duran a terme a a nivell mundial en una nova primavera global que tindrà lloc els propers dies 12 i 15 de maig http://takethesquare.net/tag/may/. Us en donaré compte en properes entrades d'aquest humil bloc, també del procés que estem vivint i de les accions intermitges que hi ha. 
Entre la voràgine quotidiana i les accions col·lectives, amb prou feines em queda temps per llegir.

Em costa força concentrar-me i més si és en alemany, però a poc a poc estic gaudint d'un llibret que em vaig comprar no fa gaire, titulat "Das Wiener Kaffehaus" ("La cafeteria vienesa"). Fa temps havia promès que escriuria una entrada sobre tota una cultura, la dels cafès vienesos. Però ho he anat deixant i, lluny ja de l'hivern, on el cafè vienès és el protagonista de la ciutat, evoco el record i la multitud d'històries que s'amaguen rere aquestes cases de cafè. Ho faré en dos posts, ja que encara no he pogut acabar el llibre i, a més, vull dedicar-me un dia a fotografiar els cafès que em van apareixent al llibre d'històries que estic gaudint. Està publicat per l'editorial "Insel Taschenbuch" i s'hi troben relats entorn als cafès vienesos, escrits per diferents autors. A la fotografia, hi ha l'edició que jo vaig comprar, col·locada estratègicament a sobre d'un quadre que tinc penjat al menjador, fet de postals recollides a diferents museus de Viena i de fora. Pel que fa al contingut del llibre de narracions, avui em centraré en l'escriptor que dóna nom a aquest bloc, l'Stefan Zweig. Dins el llibre hi ha una història seva, titulada "Jugend im Griensteidl [1]", escrit en primera persona; tot sembla indicar que és autobiogràfic i ens parla dels anys de joventut, d'adolescència, en què l'escola semblava avorrir-los i on cercaven un espai on deixar anar totes les seves inquietuds culturals. Al començament de la història, Stefan Zweig ens explica com d'excitant era per als joves d'aquella època trobar un espai on comunicar-se, on debatre, on parlar dels autors que no s'explicaven a l'escola (Rilke, Nietzsche, Strindberg, Schiller, entre d'altres):


"Um dies zu verstehen, muss man wissen, dass das Wiener Kaffehaus eine Institution besonderer Art darstellet, die mit keiner ähnlichen der Welt zu vergleichen ist. Es ist eigentlich eine Art demokratischer, jedem für eine billige Schale Kaffee zugänglicher Klub, wo jeder Gast für diesen kleinen Obulus stundenlang sitzen, diskutieren, schreiben, Karten spielen, seine Post empfangen und vor allem eine unbegrenzte Zahl von Zeitungen und Zeitschriften konsumieren kann." 

Traducció de servidora: "Per entendre això, cal saber que el cafè vienès representa una institució amb unes característiques molt especials, que no es pot comparar amb cap altra del món. De fet és un microcosmos democràtic per a cadascú que pren el seu tassó de cafè en un club accessible i proper, on cada client pot seure en aquest petit indret durant hores, discutir, escriure, jugar a cartes, rebre el seu correu i per damunt de tot llegir un nombre incalculable de diaris i revistes." 


Doncs sí, és indubtable que la cafeteria vienesa és tota una institució. Seure-hi tota la tarda sobretot a l'hivern és un costum que ve de lluny, que encara avui es practica. Ho van practicar en el passat estudiants i persones grans sobretot, també perquè és un lloc on s'hi està calentó i on hom pot seure-hi tranquil·lament i d'aquesta manera s'estalviaven els diners de la calefacció. També ha sigut tradicionalment lloc d'encontre d'artistes i pensadors; per exemple, el famós "Cercle de Viena" va donar a llum algunes de les seves idees pels cafès de la ciutat. La reflexió que ens hauríem de fer, però, és si avui dia encara ens podem permetre el luxe d'ocupar el nostre temps en tertúlies pels cafès, si estem disposats o disposades a seure tota una tarda llegint el diari o si realment tenim temps per fer-ho. Per no parlar del fet que molt sovint això està mal vist per les bones ànimes burgeses que tenen sacralitzat el treball. Aquesta reflexió també hi és en aquest llibre, però la deixaré per a properes edicions. 


Vet aquí una foto que vaig fer al cafè "Tirolerhof" el ja passat setembre del 2009 (la primera vegada que vaig trepitjar Viena): 

[1] El Cafè Griensteidl es troba al bell cor de la ciutat, al districte 1, a la plaça Michaeler, al davant de la famosa Església Michaeler (cliqueu a l'enllaç que hi ha sobre la paraula i podreu saber-ne més).

Die Lehrerin. La professora.

Títol original: Die Lehrerin ("La professora). 

Director: Tim Tragesser 

Guió: Laila Stieler 

Intèrprets principals: Anna Loos, Meret Becker, Axel Prahl 

Llengua original: alemany

El diari en línia "Spiegel" ha definit aquesta pel·lícula com art d'alta qualitat. La vaig comprar un divendres fred amb ganes de quedar-me a casa i no trepitjar el carrer; me'n va atraure l'argument. És la història d'una professora d'institut a Alemanya que s'ha de fer càrrec d'una classe després que un dels alumnes disparés el primer dia de classe la seva anterior professora. Terrible argument. A més, la professora a qui han disparat -l'actriu polifacètica Meret Becker- resulta ser la millor amiga de la professora que l'ha de substituir -la gran Anna Loos (a l'esquerra en aquesta fotografia): 

El film comença amb la presentació de les dues protagonistes: els dos pilars conductors de la història. La professora interpretada per l'actriu Anna Loos és recta, seriosa, organitzada, ordenada, però guarda una profunda tristesa i soledat que a poc a poc anirem coneixent. La professora interpretada per la Meret Becker és tot el contrari: caòtica, divertida, transgressora,desordenada... Tenen concepcions força diferents quant a metodologia d'ensenyament. L'una, professora de biologia; l'altra, de llengua. L'una, estricta, metodològica, però que en realitat té un profund respecte per la seva professió i pels alumnes. L'altra prefereix reforçar positivament els bons comportaments dels seus alumnes, aplica mètodes poc acadèmics, però amb bons resultats, fomenta la participació a classe, fa de l'aula un espai de comunicació i d'intercanvi. 

Les dues dones es troben a l'institut on treballen i gairebé des de bon començament sorgeix una profunda amistat, respecte i companyerisme entre totes dues.


Però tot això ho descobrim en un continu flash back, basat en els records de la professora que ha de fer-se càrrec de la classe de la Meret. I de mica en mica anem descobrint també la profunda tristesa que una de les protagonistes pateix; així com el fet que l'amor per l'ensenyament i l'empatia amb els alumnes -que semblava posar en dubte en un principi- és el que la fa avançar. 

 
"Die Lehrerin" aborda, però, diferents fronts: el tema principal és la violència d'alguns alumnes i el perquè de determinades accions, les interrelacions entre els adolescents i el que els passa a la vida real. Aquest tema no és tractat de manera maniquea ni fent ús de la llagrimeta fàcil. M'agrada com la professora parla amb els alumnes per esbrinar per què un d'ells va disparar la seva companya i com ella mateix els diu: "segurament jo no tinc les respostes", em sembla molt significatiu. M'agrada com treballa la relació entre els alumnes, com els fa ésser conscients de la seva vulnerabilitat.

L'amistat hi juga un paper importantíssim, d'igual manera que la solidaritat entre dones. Ara que som en una data significativa, vull desmentir el típic tòpic que les dones som les nostres pitjors enemigues. Jo crec en l'amistat i l'empatia entre les fèmines. A la pel·lícula es tracta de dues dones soles, al voltant dels 40, que governen les seves vides, tot i que en un dels dos casos, sembla que hi ha una història de frustració al darrere (però no vull desvetllar-ne tots els detalls): 

El film parla també del sistema educatiu (no necessàriament en el context alemany, crec que es podria aplicar a qualsevol país d'Europa) i de l'entorn en què s'eduquen els adolescents. Hi ha una escena que no oblidaré mai i és el moment en què, en una reunió de pares, després del tràgic fet ocorregut a l'institut, la professora substituta s'aixeca i és a punt de marxar de la reunió, impotent davant les crítiques ferotges dels pares dels alumnes. Però és significatiu el fet de posar en evidència aquest xoc i, les discrepàncies que moltes vegades es produeixen, fer-les paleses en una escena tan tensa. 


En definitiva, una pel·lícula de les que et fan pensar durant setmanes, que fuig de la llagrimeta fàcil i que val la pena revisar. Em quedo amb el missatge que es desprèn al llarg de tota la història, que les persones que ens hem trobat ens canvien d'alguna manera, són ensenyaments que ens queden i ens marquen per sempre.


Us deixo amb la música de la Janis Joplin, que la Meret portava sempre al seu tocadiscos; a més, aquesta cançó té un significat especial a la pel·lícula: 

Teranyines

Desenteranyinant textos, i a falta d'inspiració i de temps, he trobat un text que jo mateixa vaig escriure i publicar fa un parell d'anys en un altre bloc que ja ha quedat obsolet. I com que el meu estat d'ànim s'assembla al d'aquells temps, però en un altre context, m'ha semblat que el podia reprendre aquí:

"Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual."

Escoltant (llavors): 

I ara: