La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

9 d’ag. 2010

Els austríacs i la família


"En temps de crisi, la família és el motor"

En tota societat en què el catolicisme ha tingut o té una importància cabdal, aquesta frase és una veritat com un altar (comparació poc original, ho sé). I la societat austríaca ho és molt, de catòlica.
La família, per als austríacs, és una institució burgesa que ve de lluny i es pot considerar que és el pilar de la societat. A més, en temps de crisi, ja se sap, la família sosté l'economia que el sistema no pot mantenir.
Actualment, tot i que el tant per cent de divorcis no para de créixer, es pot veure com parelles joves es casen i tenen fills ben aviat, en part a causa també del fet que la política estatal en aquest país és de foment de la natalitat amb ajudes socials que més voldríem a Espanya. Per tant, el model familiar es perpetua més que no pas s'exhaureix.

Això no és cap novetat per a la nosaltres, que culturalment també ens recolzem en la família, com a país de tradició catòlica que som. Ara bé, el que més em sorprèn (i aquí és la diferència) és que, tot i que els austríacs tenen la família com a base, en realitat són més una societat individualista que no pas grupal. Deixant de banda el fet que per a ells el nucli gran familiar (em refereixo a cosins, oncles, cosins segons, etc.) ha deixat de tenir pes, em sorprèn, per ex., que els fills marxen més aviat de casa i que no és normal que visitin tan sovint els seus pares. Aquest arrelament als pares i germans que nosaltres tenim (en la majoria) per a ells és inexistent. Jo no em considero una persona molt familiar, visc lluny de casa (tot i que vaig estar amb els pares fins als 30), però tinc els meus pares i la meva germana molt presents. I és que me'ls estimo de debò, donaria la vida per ells i sé que sempre els tindré al meu costat. En canvi, no sé si això és així també per a la majoria dels austríacs.

En tot cas, si bé és cert que la família sosté en moments de crisi, em pregunto si això ha de ser així per llei i, tenint en compte que la família no es tria, què passa amb aquelles persones per a les quals aquesta institució, per un motiu o per un altre, falla?

Escoltant: The common People - Pulp

15 comentaris:

lemaki ha dit...

Además de la tradición judeo-cristiana, amor a la familia (José, María y Jesús...), en tiempos de crisis la familia echa una mano... comprando comida, cuidando a los niños mientras que padre y madre trabajan o incluso, conozco familias que han vuelto a vivir con los padres de uno de los conyuges, por tanto, se afianza y fortalece la relación con la familia.

buena publicación. Es curiosa la comparación de la sociedad española con la austríaca.

saludos.

NORMA ha dit...

Bueno, yo no soy tan optimista como Lemaki, a veces, y en demasiadas ocasiones, la familia está para hundirte y echarte la mano al cuello o al monedero. Estamos en una sociedad individualista y si nos agrupamos es por interés materialista y egoista.
Saludos maja.

ROSALIA ha dit...

Se ha perdido mucho el entorno familiar. Como bien dices, la familia no se escoge y te toca lo que te toca. Pero la sangre tira, como una contradicción y no es tan fácil dejar de pertenecer a una familia.
Besos wapa.

nomás por fun ha dit...

Crec que a l'Europa meridional la familia soporta més situacions on es necessari tenir cura d'algú.
Joves no tan joves que continuen vivint a casa, adolescent amb fill esperat/inesperat, fills amb discapacitats greus, avis que queden vidus, avies que comencen a patir simptomes de demència...

Influeix la culpa cristiana, la tradició "em van pujar així", la fins ara freqüent dedicació de la dona al treball a casa, els fins fa poc (i encara) escassos recursos socials disponibles...

Progresivament ens hem anat aproximant als models socials septentrionals, liderats pels escandinaus, amb pisos d'acollida, pisos compartits, pisos tutelats per avis...

Finalment, cadascú gestiona necessitats i sentiments dins de les families.

Per cert, has redactat en una alemany tan clar aquesta entrada que t'he entès sense necessitat de traductor!.

Finalment, Jarvis Cocker i Common people en directe euforitzaven a-ba-se-de-bé.

http://www.youtube.com/watch?v=lWaHnlt2I3U

Luna. ha dit...

Muy buena tu entrada e interesante el tema. No sabia que los austriacos tenían esta percepción de la familia.
Por una parte, mejor, dadas mis circunstancias de familia desestructurada, ¡quizá hubiera vivido mejor en Viena que en Barcelona!
La verdad es que a mi me encanta tener familia, los que leen mi blog ya lo saben. Y reconozco que, cuando digo que tengo tres niños, me miran como si fuera un bicho raro.
Aquí debería fomentarse, tanto que dicen que les preocupa el descenso de la natalidad, una política estatal para favorecerla.
Creo que estamos lejos de que mejore esta situacion, casi pienso que al contrario.
Es una lastima, la buena base de una persona, de un futuro adulto es siempre su entorno familiar desde que nace, como primer elemento importante.
Una abraçada molt gran!

Dona invisible ha dit...

Lemaki, bienvenido!

Es cierto todo lo que comentas sobre la familia en tiempos de crisis, pero el problema es que no todas las familias son modélicas y los malos tiempos perjudican entonces a los que están solos o solas y tienen una situación económica complicada. Por eso habría que plantearse si el nuestro es el modelo ideal de sociedad.

Saludos!

Hola, Norma!

Por eso es que yo cuestiono que se deba confiar que la familia está ahí para salvar a los que se hunden en situaciones de crisis. Y es tristemente verdad que cada vez somos más individualistas.

Un abrazo!

Rosalía,

Interesante lo que comentas sobre que la sangre tira... Diría que esto también es cultural. Tengo entendido que, por ejemplo, en Australia, los hijos se marchan fuera fácilmente y ese vínculo se rompe mucho más rápido que para nosotros. Aunque en este mundo tan egoísta, como comentais, es mejor que te toque una buena familia. Así de duro.

Besos!

Nomás por fun,

Bona anàlisi la teva. Totalment encertada, a més. El que jo critico és que es carregui tot el pes a la família per resoldre qüestions socials que haurien de ser d’interès comú i col•lectiu.
Hehe, és que he millorat molt l’alemany des que sóc aquí. No hi ha res com viure al país per aprendre la llengua! :-)
Aagh, gràcies per la cançó en directe! M’encanta, a vegades l’escolto una i altra vegada sense cansar-me. És boníssima!

Hola, Luna!
A Àustria penso que la família és molt important, però més per tradició que perquè realment ara ho sentin així. No sé, potser és una percepció meva, però em baso en l’experiència de les persones que he conegut aquí. De totes maneres, les ajudes socials són infinitament millors si vols tenir fills.
Tens raó, a Espanya tenir tres fills avui dia no és el normal, no en va és considerat ja des de fa uns anys oficialment família nombrosa. També entenc, però, que la gent no en tingui o en tingui només un, atesa la situació de precarietat laboral i el cost de mantenir un fill/a.
I, sí, cada vegada anem més a un model de societat individualista més que no pas de grup. Em pregunto com seran d’egoistes els ciutadans i ciutadanes del futur :-(
Una altra abraçada per a tu!

Una mujer y mil imagenes ha dit...

En el meu cas en concret, els necessito, tinc una vida personal un pèl complicada amb una cria petita i ells m'ajuden. Sense ells, no podria tenir ni fer moltes coses. Ara bé, tenim punts molt distants entre sí i que no entenen, ni entendran mai.
Així que una de cal y otra de arena.

Cada familia és un món!

M'ha agradat la teva reflexió

nomás por fun ha dit...

Dona invisible; a Barcelona, on la millor orxata?.

Recordo amb gust la que prenia al sortir del institut Milá i Fontanals a la Sirvent, (Ronda de Sant Pau / Camposagrado).

Encara la serveixen amb la mateixa qualitat.

A Lleida cap lloc, tot son sucedanis.

NORMA ha dit...

També hi ha orxata bona a Lleida.

Dona invisible ha dit...

Nomás por fun, exactament al mateix lloc que dius. Era la millor! Ooooooh, no n'he tastat cap de més bona. Tenien una altra orxateria al Passeig St. Joan.
Lleida no m'ho conec gens. No sé si la Norma ens podria aconsellar algun lloc :-)

Dona invisible ha dit...

Una mujer y mil imágenes (que no t'havia contestat, perdona!),
és clar, en certa manera tots els necessitem, la família, però en molts casos no hi són o no més hi són per fer-nos la vida més difícil. En aquest sentit, jo apostaria més per un model escandinau, com apuntava nomás por fun, on l'Estat ajuda molt més i el pes no recau sobre la família.
Una abraçada!

NORMA ha dit...

I tant...una botiga petiteta que hi ha al carrer Unió, es diu congelats Glas y la venen a granel, totalment bona i natural...Nomás por fun coneix molt bé el carrer...
Bon profit.

nomás por fun ha dit...

Signo cada una de les paraules que has escrit sobre la mítica orxatería del carrer Parlament.

Vaig tindre la sort de neixer al Poble Sec, ben a prop d'aquest entranyable local.

Tenir en comú a Pulp i els plaers de la Sirvent es tenir moooolt en comú!.

http://www.turronessirvent.com/horchatas.asp

Dona invisible ha dit...

Vaja, sí que són coincidències :-)! Visca les xarxes socials i el 2.0! Llàstima que ara mateix Lleida em quedi tan lluny; si no, vindria a tastar amb vosaltres aquesta orxata que proposa la Norma.
Per cert, amb aquest enllaç que m'has passat, Nomás por fun, he après d'on ve el nom "orxata". Quina gràcia! :-)

Una mujer y mil imagenes ha dit...

M'encanta la orxata, bé ja sabem un altre lloc on prendre-la!

Sí es que en els blogs sempre s'apren alguna cosa!

Una abraçada