Regirant i remirant, he trobat aquest poema que vaig escriure fa una mica més d'un any quan vivia a Barcelona. Recordo perfectament aquell moment asseguda al balcó de casa:
Carrer Clot, tarda de dijous 6 d'agost de 2009
Devenir
El cel aranya els edificis, els de colors pàl·lids i mediocres.
Les èpoques de la història romanen, burlesques, impassibles,
El Sol es va ponent i a la pell ens creix una altra arruga.
Soroll de martells a la vorera, trenquen els ossos de l’asfalt, desfan els músculs de les pedres i ens en mostren la sang.
Ttttttrrrrr, tttttrrrrr, tttttrrrrrrrrrr, martelleig constant i que amenaça.
El cel és negre i tràgic, la llum dins les cases forada la negror.
La reixa del balcó em separa de la vida que patrulla la nit.
Nens de colors grocs, verds, negres, juguen al carrer.
Clàxons, crits, cotxes de policia, desfan la fredor de la nit
En un sacseig constant de devenir de motors i fums.
Bip bip bip bip bip bip bip, policies persegueixen lladres al carrer.
El cel que aranya i tràgic, ja no és negre, pesa sobre el cap de la veïna,
que roman, al balcó, asseguda i recolzada, vella, amb mirada d’escriptora.
Quatre homes juguen a bàdminton al carrer.
Olor de curri i de motor, de patates fregides i de Frankfurt; el cel és blau.
La porta del súper és oberta i alguns homes i dones compren formatge i pernil.
Clic clic clic qui cloqui clic clic, sabates contra l’asfalt que van a treballar...
En una de les habitacions de casa a Breitenseerstrasse si apago la música, escolto els sorolls d'una altra realitat:
Breitenseerstrasse, tarda de dijous 23 de setembre de 2010
El motor d'un vehicle de lluny, que s'esvaeix i no torna.
Silenci
Un gat que miola /// campanes d'església que indiquen l'hora // Silenci... // una fulla d'arbre que cau // somriures llunyans d'algun nen // Branques mogudes pel vent.
Silenci // els meus pensaments.
17 comentaris:
Está precioso el poema y eso que lo traduje.
Gracias por tu comentario en mi blog. Me pareció que ya era hora de que nos conozcan un poco más y mucho mejor si es por boca de otro.
Saludos,
Gabriela
Nunca había leído un poema tan realista, con ingredientes cotidianos, sin florituras que lo hagan más bello porque no es necesario...creo que en el día a día hay mucha belleza escondida...pequeños detalles, gestos, palabras...¡me ha gustado nena!
Un saludito Dona invisible.
El contrast m'ha semblat impressionant, realment realista (valgui la redundamenta). T'haig de dir que m'ha tocat la fibra perquè m'hi he sentit identificada. Barcelona és una ciutat molt, molt, molt sorollosa. Te n'adones quan ja no hi ets. El més curiós és que fins i tot aquest soroll es pot arribar a enyorar (jo l'enyoro per tot el que representava: amics nous, moviment de persones i d'idees, alemany als vespres...). Tinc certa enyorança d'aquell soroll, sí.
I el silenci... el silenci ho és tot.
Ets poeta???? Quina sorpresa tan agradable!!!
Quin contrast oi?
M'ha agradat força...felicitatssss!!!
Una abraçada.
Polifacètica DI
Quina agradable sorpresa.
Els versos m'han agradat molt!
El pensament inmediat se m'en ha anat cap a una amiga:
http://www.youtube.com/watch?v=NxZh7BxFdJk
Sensibilitats semblats?
I també el gat que miola:
http://www.youtube.com/watch?v=bRfpHnWwwdk
Provaré de llegir el teu poema en veu alta.
Ràfagues de metàfores i onomatopeies...ja veurem.
Una entrada deliciosa
¡Qué bonito poema!, y eso que yo también lo leí traducido por Google, pues no entiendo el catalán.
Besosssss
Sé de cine,
Muchas gracias. Fue una agradable sorpresa descubrir quién había detrás de ese interesante blog, único y entretenido. Nos seguimos desde distintas partes del mundo! (Vivan las nuevas tecnologías :-))!
Norma, sólo hace falta abrir los sentidos y estar atenta a los detalles. Al leerlo me he vuelto a transportar un año atras en mi pequeño balcón y observando lo que pasaba en la calle. Todo lo que hay en el poema es cierto :-)) Gracias, guapa!
Eli, tu ja saps que un dia vam descobrir que som ànimes bessones :-)) perquè a mi em passa exactament el mateix que a tu. Quan escoltes aquest silenci i tornes a Barcelona, t'adones de com n'és, de sorollosa. Però, en part també, trobo a faltar aquell soroll adrenalític. Ara que en aquests moments, el silenci és el millor ingredient. Petons!
Laura Uve, dir que sóc poeta és dir molt!!! Només sóc una persona que mira d'expressar amb les eines que té el que sent. No em considero poeta, m'agrada la poesia i abans n'escrivia, però la categoria poeta la deixo per als grans. Però m'agrada que t'hagi agradat. I, sí, el que volia expressar era aquest contrast tan gran, tot i que no negaré que m'agraden totes dues realitats. Petons!
Nomás por fun, doncs no coneixia la Maria Coma i sí que crec que les nostres sensibilitats s'assemblen. Gràcies! Per cert, no sé si el coneixes, però hi ha un grup d'Arenys de Mar que es diu Relk, amb una veu de prodigi. Te'n passo un enllaç, perquè l'escoltis: http://www.youtube.com/watch?v=MLRfI-4QYzI&feature=related
Crec que t'agradarà.
Hehe, si llegeixes el meu poema en veu alta, jo vull una gravació en mp3 i així escolto la teva veu.
Gràcies!!!
Nuria, gracias!!! El traductor del google a veces hace cosas raras, pero según cómo funciona. Estos poemas no podría escribirlos en otra lengua, es como los siento, aunque también el español es mi lengua materna.
Besos!!!
És una sensació única quan t'has pogut transportar un any enrere..jo també m'he imaginat a on podies estar.
Ets una gran poeta ( hi ha versió femenina? poetessa?)
Dona, m'ha agradat molt
No sé molt de poesia encara que he llegit força en moments determinats de la meva vida.Ara fa relativament poc que he tornat a llegir després d'anys. Per tant, encara que la meva opinió és molt subjectiva (no més miro si em diu quelcom o no), m'ha agradat força................per tant, poeta... jejeje
Quan el soroll és excesiu, volen el silenci... pero no hi ha soroll més atronador que el del silenci (crec que Benedetti... però no ho sé segur)... llavors es necessita vida sorollosa oi?
Una abraçada.
M'agrada, con tot lo que escrius Dona, encara que no coneixía la teva sensibilitat.
Petons.
Veus com la de Relk están caracteritzant una bona part de la música en catalá, apostant per una sensibilitat refinada.
Aquests darrers anys ha sorgit una generació magnífica de gent que fa música al nostre país.
Algú parla d'una edat d'or del pop en catalá.
Escombrant cap a casa, fins ara la meva filla nomès cantava en anglès amb els Garlic Lollipops, però ha fitxat pels Cercavins, grup pop-folk en catalá.
Están gravant un disc.
Et faré arribat un tast.
Mentrestant demá actúa al costat d'El fill del mestre a Lleida.
http://www.youtube.com/watch?v=LSf4NOhK7_w
"Hem queda mitja vida per morir una estona cada dia en l'infinit del teu melic"
El mòn está plé de sorolls, però també de músiques disfrutables.
Arlette, moltes gràcies!!! Me n'alegro, que hagis compartit aquest moment amb mi. Bona pregunta sobre "poetessa"; m'has fet dubtar i em sonava que abans s'havia utilitzat, però que ara tendeix a evitar-se aquesta forma. He buscat informació i vet aquí: http://esadir.cat/convencionsllenguatge/femcarrecs
"En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar la desinència -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l'alcalde / l'alcaldessa)."
La forma poetessa, doncs, és secundària :-)
Laura Uve, la teva opinió pot ser objectiva, però no dubto que tinguis bon criteri :-) Gràcies! Quanta raó que té en Benedetti. Crec que va ser Carles Riba que va dir que per crear es necessita silenci. "El silenci prenyat de creació", deia.
Petons!
Rosalia, moltes gràcies :-)! Fins ara en aquest bloc no he mostrat la meva sensibilitat, perquè pretenia ser més informatiu, però és inevitable que sorgeixi. Petons, maca!
Nomás por fun, guau, quina filla que tens! I tinc entès que és bastant jove, no? Enhorabona! la cançó que vaig escoltar em va agradar força, per l'estil i per la força que tenia. Li desitjo un gran futur :-)
Ei, que t'ho passis molt bé per Lleida escoltant "El fill del mestre"!
Una abraçada!
Vaya! enhorabuena tanto por el poema del año pasado (el de agosto) y el de este mes, el 23. Me ha gustado mucho tu modo de expresar la realidad que te circundaba (el martillo eléctrico rompiendo los huesos de la acera, el color del cielo...). Y ahora, en el presente: el maullido del gato, las campanas de la iglesia... genial, eres una analista y observadora de la realidad. Muy agradable perderse por tus palabras.
saludos.
Hola, Lemaki!
Muchas gracias! Soy una curiosa, que no deja de observar :-)! Y me gusta que compartáis conmigo lo que veo.
Un abrazo!
En nit d'insomni, una juguesca; fer visible a DI:
Menuda però no prima.
Espatlles petites i rodones.
Pell sana, clara, rarament maquillada.
Pentinats naturals, cap pirotècnia.
Quan t'el reculls en una cua, apareix un front ample, arrodonit, per sobre d'un rostre armònic, on nas i ulls están ben avinguts...
I la intuició m'anima a arriscar-me:
Has portat ulleres de colors alegres?
Del que n'estic bastant segur es de que tens un sonriure fàcil, ampli i brillant, i una riallada aguda i contagiosa.
Si encerto algunes coses, la culpa es de l'orxata, tú ja saps.
Et convido a passejar per un lloc ben bonic
http://artllumcogul.blogspot.com/
Mare meva, sí que funciona l'orxata! Nomás por fun, ho has encertat gairebé tot, excepte això de les ulleres. No en porto ni n'he portat mai! Ah, i el front no és tan ample... Hehehe...
Molt xulo el bloc de la cirera i l'art.
Ens seguim llegint! Bon dilluns.
Me ha sorprendido gratamente las sensaciones que transmites. Genial como describes dos entornos completamente distintos simplemente reflejando lo que oyes.
Muy bonito.
Besos.
Publica un comentari a l'entrada