Amurallar el propio sufrimiento
es arriesgarte a que te devore
desde el interior.
Frida Kahlo
Ahir vaig tenir el privilegi de visitar l'exposició temporal a Kunstforum sobre Frida Kahlo. Ja vaig parlar en una altra ocasió sobre aquesta fascinant pintora que encara avui dia recull passions de persones d'arreu del món, interessades per la vida i l'obra de la mexicana.
L'obra que ha estat escollida com a motiu principal de l'exposició és per a mi una de les més interessants de la Frida:
Es tracta -com no- d'un autorretrat ("Autorretrat amb collaret i colibrí"). Al llarg de la seva vida en va pintar molts, on mostra patiment, sentit de l'humor, realisme en forma d'al·legories, sentiment i passió.
Es tracta d'una de les obres més importants de la seva millor etapa productiva i madura. Es mostra de manera frontal, al seu voltant hi ha un mico i un gat; al darrere hi ha les fulles dels arbres del bosc, en un entorn exòtic. En aquest moment estava ja divorciada de Diego Rivera (es va casar amb ell dues vegades). Al quadre es pot veure la Frida que pateix, que pateix el dolor de la separació. Les branques que li provoquen la sang al pit evoquen un cert contingut religiós (referència a Crist). A mi el que més m'impacta del quadre és l'expressió de tristesa als ulls.
Kahlo és per a mi -com alguns seguidors del meu bloc ja saben- una figura interessantíssima per diversos motius: l'estil peculiar i característic que ve de la mà del dolor (va començar a pintar al llit després del greu accident que va patir el 1937 -cito la data de memòria-); el reconeixement del propi amor per en Diego Rivera i les vicissituds personals de tots dos acompanyades de la pena més intensa de l'ànima; la valentia d'una dona que es va atrevir a desafiar les normes morals i es va deixar dur pels instints, com mostra aquest preciós fragment de la pel·lícula Frida; el compromís polític (que compartia amb en Rivera) pel qual va conèixer el mismíssim Trotski, amb qui va tenir un afer amorós fugisser; la sensibilitat i el reconeixement de la feblesa a través de la pròpia obra: ens va deixar unes quantes pintures on es pot comprovar tot el que va haver de patir la "paloma negra" al llarg de la vida... I tants altres motius.
L'exposició es pot veure fins al dia 5 de desembre i és altament recomanable, ja que recull algunes de les seves obres més importants, fotografies, vestits originals, el seu corsé pintat amb els símbols del partit comunista, gravacions en vida de l'artista... Hores i hores per estar-s'hi i hi tornaria! Podria escriure i escriure i no acabaria, així que us deixo amb una de les seves millors obres, que també era a l'exposició:
18 comentaris:
Me ha interesado mucho tu post Dona y observo que es una segunda parte. ¿Tiene una primera en el blog? Me interesa esta mujer que tuvo una vida poco convencional para la época. Ojalá por mi ciudad viniera esa exposición.
Besos y buscaré esa primera parte.
He trobat la primera part al teu blog al juny, dia 15. Encaro jo no ere la teva seguidora.
M'agradat molt aquesta primera part Dona Invisible. Sí, es veu que t'agrada molt.
Petons.
Me encanta tu vida cultural, es muy variada e interesante, estoy comparándola con la mia... triste je,je.
Leer la pasión que sientes por esta mujer de vida creativa, muy imaginativa pero con bastante sufrimiento. Tenía entendido que no poder tener hijos, debido a sus lesiones, le marcó y tardó muchos años en aceptar.
Tiene una imagen, su aspecto físico (la uniceja), su indumentaria (largos vestidos de colores y joyería exótica) son únicos e inconfundibles, son su propia marca, además de sus ideas comunistas y poco convencional y extraordinaria ideas sobre el modo de vivir.
Me gustó la descripción de este cuadro tan impactante.
saludos.
Rosalia, sé que l'exposició també va estar a Berlin i va tenir molt d'èxit, potser sí que fa una volta per Europa i va a parar allà on vius :-) El més interessant per a mi de la Frida és això que dius: la llibertat de viure segons les pròpies conviccions i no segons les regles que imperen. Havia posat l'enllaç a l'entrada anteriro (1a part), però potser ho hauria hagut de dir, sorry... Encara que veig que tu ja l'has trobat. No és res més que la meva devoció per l'artista.
petons!
Lemaki, es cierto lo que comentas sobre la artista en cuanto a no poder tener hijos. Creo que tuvo varios abortos y eso la sumía en profundas depresinoes, que plasmaba en sus obras.
Los vestidos también son una seña de identidad de la artista, indican su vinculación con la cultura mexicana precolombina.
Gracias por seguirme. Ah! Y seguro que tu vida cultural también es interesante, lo delatan tus lecturas.
Un abrazo!
Hace unos años hubo en mi ciudad en una exposición de cuadros de Frida Khalo y me gustó mucho.
Como veo que te atrae mucho esta artista supongo que habrás leído el libro "Ahí les dejo mi retrato", que está formado por cartas de Frida a sus amigos, poemas, artículos...
A mí me dejó impresionada su lectura, todo lo que sufrío a raíz de aquel horroroso accidente de autobús.
Buscará la primera parte en tu archivo de entradas.
Besos
Quina sort Dona invisible, m'agrada molt La Frida Kalho. L'any passat van fer una exposició, no d'ella, sinó dedicada a ella a les cotxeres de Sans, es titulava: Art i Doda. Homenatje a Frida Kalho. És una dona molt especial pel seu patiment, l'amor i el dolor degut a l'accident. La seva lluita personal i social per superar tots els incovenients, fan d'ella una dona lluitadora molt atractiva.
Hi havia moltes obres? Com van orientar l'exposició? Hi havia algún tema que fos el leitmotiv?
Apasionada e interesant entrada, es nota que t'agrada... Una abraçada.
Nuria, he puesto el enlace de la primera parte en la entrada (quizás tendría que haberlo indicado mejor, perdón: donde pone "ocasión", clicar encima).
Lo cierto es que mi interés por esta artista es relativamente reciente, por lo cual no he leído más que lo que he encontrado en Internet o lo que me han contado personas que la han seguido desde siempre. Quiero leer sus diarios (que escribió al final de su vida) y, evidentemente, el libro que mencionas que, ahora por tu recomendación, pasa a formar parte de mis lecturas pendientes prioritarias. Gracias!
Besitos!
Laura Uve, ja sabia que t'agradaria la Frida :-) Tal com dius, és una artista molt especial, va trencar esquemes totalment i la seva obra és un reflex de molts aspectes de la seva vida.
Respecte al que em preguntes: hi havia moltes obres, sí, no totes, però sí moltes de les importants (a la pàgina web diu que hi havia 60 pintures, 80 dibuixos i 20 objectes). També hi havia fotografies de l'autora, familiars i amics. L'exposició no tenia cap leitmotiv, crec; es tractava d'una retrospectiva i les obres estaven repartides en diferents sales. L'ordre tampoc no era cronològic, sinó més aviat temàtic: retrats, autorretrats, darreres obres, etc. A mi em va servir per conèixer-la una mica millor i augmentar la meva admiració. Quan alguna cosa m'agrada tant, sí que mostro aquesta passió que dius.
Una abraçada!
Uyyy... quina sort!!! És una exposició molt complerta. Em pot la curiositat... Objectes?? Explica'm...
Una abraçada gran.
Menuda mujer Dona, una luchadora que vivía a su manera a pesar de todo. Su pintura me gusta, por su colorido pero era una polifacética.
Un saludo.
Laura, doncs a veure, que jo recordi: vaig veure vestits seus, el corsé que va dur durant força temps amb les pintures que ella mateixa hi va fer o fragments del seu diari escrit a mà... Aquí hi ha un article de "La voz de galicia" que parla d'aquesta exposició, diu que és la més completa a Europa que s'ha fet sobre ella: http://www.lavozdegalicia.es/ocioycultura/2010/08/31/00031283269779591376950.htm
Sí que és cert que te'n pots fer una idea sobre l'obra i sobre la seva vida.
Petonets.
Norma, es cierto. A mí también me gusta su obra, me parece que tiene un estilo muy personal: es claro, pero a la vez muy enigmático. Me gusta también que era polifacética, tocaba muchas teclas. No sé, para mí es un ejemplo de lucha personal y pública.
Una abraçada!
Pel que dius, m'enganxa la vida i l'obra de Frida...em sóna, hauria de fer memòria. Si llegeixo més per Internet, aconseguiré més informació que em farà recordar. Vull dir que aquest nom no em ve de nou.
De totes maneres, l'obra que mostres m'agrada moltissim!
Una abraçada i gràcies per compartir aquestes experiències que ens fan ser més rics
Arlette, segur que en algun moment l'has coneguda; és bastant famosa tant per la seva obra com per la seva vida. Si n'investigues una mica en quedaràs fascinada... És interessantíssim tot el que va poder conseguir malgrat el seu patiment.
Gràcies a vosaltres per llegir-me.
Petons.
UAU! Feia temps que deies que volies fer aquesta visita. M'hagués encantat poder-hi anar amb tu. Jo a la Frida la veig com una dona lligada a la Terra. Més que una dona és una arrel!
Petpns i gràcies per aquest post tan especial.
Eli
X
Eli, t'hauria agradat molt l'exposició, segur... i n'hauríem parlat llargament després. Una dona lligada a la Terra... mmmm, interessant descripció. Però aquest lligam també és el dolor, perquè el seu cos (hi ha res més terrenal que el propi cos?) era de vegades com una gàbia que li recordava la seva feblesa, encara que, ens els darrers moments, va escriure "sort que tinc ales per volar", quan ja no podia aixecar-se del llit. Hi pensaré més, sobre això que dius.
petons!
MBI, he dado una vuelta por tu blog y me ha llamado la atención la inteligencia con la que citas algunos autores... Este comentario tuyo, por eso, aunque seguro que está lleno de significado, no acabo de entenderlo. ¿Te importaría aclararlo un poco?
Un saludo y gracias por tu visita.
Gracias por tu comentario, me ha gustado.
Cierto son hilos muy frágiles...
saludos.
Hola,
vinc a través del blog U-TOPIA. Em sembla molt interesant observar Viena a través de la teva mirada.
Tinc dues germanes vivint a Austria i una d'elles a Viena. Es dedica a la moda i aquest agost vaig anar a ajudarla per la Vienna Fashion Week. Vaig mostrar al blog algunes vivencies del día a día.
Si vols pasar-te et deixo l'enllaç a una de les entrades vieneses. Per cert, l'edifici que més m'agrada de tots el que conèixo es la Secession.
http://mineralvegetal.blogspot.com/2010/08/estampas-vienesas-liniert.html
Una abraçada que t'escalfi*
Lemaki, como te he dicho en tu blog: un placer.
Ofelia, quin descobriment! He llegit totes les entrades al teu bloc que parlen de la teva estada a Viena. Fas unes fotos increïbles! L'entrada que més m'ha agradat, però, és la del monument de la "Secessió", evidentment. Les imatges de flors són també molt boniques. I quina coincidència que tinguis dues germanes a Àustria!
Gràcies per l'abraçada, la necessito :-)
Ens anem seguint.
Una altra abraçada per a tu!
Publica un comentari a l'entrada