Misfits, una sèrie d'herois antiherois

Una de les meves passions inconfessables en els darrers temps són les sèries de televisió, que consumeixo de manera compulsiva quan tinc una estona, a falta de televisió a casa, en aquest aparell des del qual escric.
Algú va dir que la qualitat actualment no és en el cinema sinó en les sèries; jo no diria tant, però sí que algunes tenen guions fantàstics i comparables als grans en la Història del cinema. És la meva manera d'entretenir-me i fugir una mica d'aquest món boig que ens ha tocat viure.
Fa poc un amic al twitter va recomanar la sèrie "Misfits", sèrie anglesa a cavall entre la comèdia i el drama, i em vaig disposar a veure-la. De seguida em vaig adonar que allò m'enganxaria i em vaig empassar les dues temporades com qui menja entrepans de Nutella :-)
La sèrie barreja la realitat i la ficció de manera magistral i ens endinsa en el món de cinc joves que han comès algun petit delicte i han de pagar-ho fent treballs per a la comunitat. La major part de l'acció transcorre al centre comunitari i comença quan tots cinc s'enfronten -juntament amb el seu supervisor- a les conseqüències d'una estranya tempesta. Després de la tempesta, tots han adquirit un poder que els fa aparentment diferents de la resta. Bé, tots llevat d'un, que està intentant descobrir durant la primera part de la sèrie, quin és el seu poder... O potser no en té cap. O sí.
El que més m'ha agradat és el tractament dels personatges, com els anem coneixent de mica en mica, i anem descobrint els herois-antiherois que són. La Kelly, la "choni" anglesa, que parla amb un indescriptible accent dels suburbis de Londres, arrestada per una baralla, obté el poder d'escoltar els pensaments dels altres. L'Alisha, la noia sexi i popular, la "party girl" acostumada a endur-se tots els homes que vol, obté un poder que és ben bé un antipoder: cada vegada que un home la toca, experimenta un desig incontrolable de tenir sexe amb ella. En Nathan, el "pallasso" del grup, impertinent, "torracollons", odiós segons com, de qui sabem de seguida per què és així, és qui ha de descobrir més tard si té algun poder. En Curtis, el noi atleta que ho tenia tot, una carrera endavant com a batedor de rècords i que ho espatlla per possessió de cocaïna, obté el poder de poder fer tornar enrere el temps i evitar que passi el que ja sap que passarà. Aquest és per a mi -tot sigui dit- el poder més interessant de tots i el que a mi m'agradaria tenir (quantes vegades m'he dit: si hagués fet allò i no allò... aix). I per últim el gran Simon, el meu personatge preferit: és el noi tímid i "invisible" per als altres, incomprès, mancat d'autoestima, a qui ningú pren seriosament, i veuen com a un "freak", que obté -voilà!- el poder de fer-se invisible davant dels altres.
A partir d'aquí es van forjant una sèrie de relacions que al principi semblaven impossibles: tots els personatges s'odien de bon començament, però a partir d'un fet inusitat al primer capítol, estan obligats a recolzar-se els uns als altres. A poc a poc també descobrim que hi ha altres persones afectades per la tempesta i que han adquirit estranys poders...
Hi ha dues temporades amb poquets capítols cadascuna (6 o 7), però a cap d'ells no li sobra cap silenci, ni li falta cap fragment. Els guions són brillants i la música, boníssima: hi he pogut reconèixer algunes de les meves cançons favorites de tots els temps: Atmosphere, de Joy Division; Lullaby, de The Cure; The Killing Moon, d'Echo and the Bunnymen; The Prodigy, entre d'altres.
Altament recomanable per als amants del cinema i de les sèries! I sembla que hi haurà una tercera temporada. No puc esperar que surti!

Las partículas elementales, de Michel Houellebecq

Algú ha de mostrar les xacres d'aquesta societat i sovint ho han fet poetes, narradors i artistes de la imatge. En aquest cas, es tracta de Michel Houellebecq qui indaga en les entranyes de l'ànima de dos germanastres ben diferents, amb un nexe comú: l'abandonament per part de la mare de tots dos, mare que formava part d'una comunitat hippie als anys 60. L'autor no dissimula la seva aversió contra el moviment que envoltava la generació del 68 i no em cal el google per descobrir-ho. Tots dos germans pateixen les conseqüències d'aquest abandonament i una vida adulta marcada per la decisió de la seva mare de viure en llibertat, en comptes d'acceptar el rol de mare (que no tenen per què ser incompatibles, dic jo). En Bruno, el germà que amb 40 anys encara és verge, obsessionat de manera malaltissa pel sexe, és un personatge patètic, en aquella conjunció que genera un sentiment de repulsió i/o de pena i patiment. El personatge esdevé pedòfil i acaba tenint un fill a qui subministra somnífers perquè deixi de molestar-lo a la nit. El seu germanastre, en Michel, incapaç de trobar l'amor o de ser en el moment adequat per viure l'amor, biòleg investigador, escriu la seva tesi sobre les partícules elementals, amb una clara intenció d'indagar en el gènere humà. Confesso que la novel·la m'ha semblat ben escrita, provocadora i amb un to clarament de repulsa en general cap a l'espècie humana i en concret, cap a les dones. Vet aquí, per ex., una perla que deixa anar en Bruno en una conversa amb el seu germà, quan parla del seu fill que ha esdevingut un adolescent:

Es difícil imaginar algo más estúpido, agresivo, insoportable y rencoroso que un preadolescente, sobre todo cuando está con otros chicos de su edad. El preadolescente es un monstruo mezclado con un imbécil, de un conformismo casi increíble; parece la cristalización súbita y maléfica (e imprevisible, si pensamos en el niño) de lo peor del hombre. ¿Cómo se puede dudar, después de eso, que la sexualidad es una fuerza absolutamente dañina? ¿Y cómo aguanta la gente vivir bajo el mismo techo que un preadolescente? (pàg. 168-169)

Malgrat l'evident misogínia i l'odi cap a la humanitat que es desprén de tota la novel·la, la recomanaria com a un exemple de novel·la ben construïda, amb uns personatges aprofundits i amb tot un espectre ben conjugat amb la vida de tots dos, al voltant de la teoria de les partícules elementals. Per això la novel·la va ser definida com a nihilista. Mentre llegia, però, un estrany pressentiment no em deixava viure sense anar més enllà. Em vaig dir que la novel·la havia de tenir alguna cosa d'autobiogràfica: ningú es pren tantes molèsties si no és per canalitzar un evident odi contra qui ens va engendrar. I voilà! la viquipèdia em va ajudar i vaig trobar això:

Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d'alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s'hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic.

Houellebecq va transformar tota aquesta frustració en provocació, la qual cosa el va dur a fer dures crítiques contra el moviment del '68, a l'expolsió d'una revista esquerrana en què participava, o a fer afirmacions de contingut poc políticament correcte contra l'Islam, per exemple, entre d'altres perles que -tot sigui dit- també l'han ajudat a vendre llibres. La novel·la va ser duta al cinema l'any 2006, per part del director alemany Oskar Roehler i la versió que n'he llegit és en castellà, publicada a l'editorial Anagrama, en traducció d'Encarna Castejón.

Freud i els "noeuropeus"

Després d'un parell de dies i encara amb la ressaca del Nadal al cap i a la panxa :-) anem tornant a la normalitat de mica en mica. I tornar a la normalitat en el meu cas, significa no fer res del que normalment és considerat normal... (visca la repetició de paraules!) Ahir vaig tenir l'honor d'assistir a una conferència que duia com a títol "Freud i Stalin a Mèxic", dins el cicle de conferències "Freud i els no europeus", que es duu a terme al museu Freud de Viena.
Si bé la figura del pare de la psicoanàlisi ha estat d'alguna manera rebatuda i posada en dubte en els darrers temps, ningú no pot negar la seva importància i el paper que va jugar històricament dins la història de la filosofia i de la psicologia.
La primera part de la conferència (que és la que resumiré aquí, perquè és la que em va semblar més interessant) va ser impartida pel professor Rubén Gallo (a dreta de la pantalla, una foto del seu llibre "Freud's Mexico"), un mexicà que viu als Estats Units i que s'ha dedicat a investigar la relació de Freud amb Mèxic, una relació que aparentment no va existir, ja que la psicoanàlisi es va descobrir i aplicar majoritàriament a Europa. De manera brillant, apassionada i enèrgica, Gallo ens va explicar que a través d'un dels llibres que Freud no es va endur al seu exili a Londres, va descobrir que aquest autor austríac havia estat en contacte amb un jutge mexicà, de nom Raúl Carrancá y Trujillo, el qual s'havia interessat moltíssim per la psicoanàlisi i per Freud. Al llarg de la seva vida aquest exitós advocat i jutge, des de ben jove, va aplicar les teories de la psicoanàlisi en l'estudi dels presos a Mèxic. Es va posicionar a favor que els presos gaudissin del dret a visites per tenir sexe (no només els qui havien tingut bon comportament). Gallo també ens va aportar proves que hi havia hagut correspondència entre els dos personatges i el moment d'esplendor de Carrancá va arribar quan es va trobar amb el cas Ramon Mercader, l'assassí de Trotsky.
Carrancá va decidir aplicar la psicoanàlisi amb Mercader, per descobrir les causes per les quals va matar Trotsky, ja que l'assassí havia donat una explicació absolutament inversemblant del perquè va matar el rus. Carrancá va estar sis mesos aplicant les tècniques freudianes amb Mercader, sis hores al dia, però no li va poder treure ni una paraula.
El jutge mexicà, però, va arribar a la conclusió que Mercader havia matat Trotsky per un acusat complex d'Èdip. És provat que en aquest crim, la mare de Mercader, Caridad Mercader, i el seu amant, Leonid Eitingon, havien volgut sacrificar el català, Mercader (que sempre va dir que era ciutadà belga :-)) pel crim contra Trotsky.
Interessant conferència que va acabar amb la conclusió que Mercader va portar a l'extrem el marxisme i va donar ple sentit al terme "wild Marxism".

PS = Continuarem posant-nos al dia d'esdeveniments vienesos, la cituat no ha canviat gens, segueix tan maca com sempre, encara que el sol sigui car de veure.

Impressions de la Barcelona postvienesa

Després d'uns dies de desconnexió internàutica i encara a la meva habitació a Terrassa, em disposo a fer uns primers apunts de les meves sensacions aquests dies, que han passat (encara que soni a tòpic) volant. Si alguna paraula resumeix amb exactitud el que he sentit aquests dies, aquesta és "dualisme", que no confondré amb "ambigüitat". Dualisme, perquè d'una banda m'he reconciliat amb la ciutat i amb la cultura que tant vaig arribar a odiar moments abans de marxar, però de l'altra he pogut tornar a comprovar tots aquells defectes que em van dur a fer el pas de deixar-la (si més no, per un temps). He pogut valorar la llum del mediterrani, les tapes i el pernil, el pa amb tomàquet i poder riure fins que et fa mal la panxa, sorollosament i sense que ningú et miri malament pel carrer. També, però, he comprovat molt més la duresa de les condicions dels qui hi treballen (per la família, per ex.) i he vist un país atacat per la crisi (es respira pertot arreu) i empobrit. No acabo d'acostumar-me, a més, a les faltes d'educació dels conductors i conductores, als crits i a l'atropellament de les paraules.
Amb el cor dividit entre dos mons, a més, he viscut la ciutat una mica des de fora, en fer de guia per al meu turista particular, el meu Chris, l'austríac que m'ha estat acompanyant els darrers mesos, a qui vaig conèixer una freda tarda de març el passat 2010. En Chris m'ha ensenyat Barcelona amb ulls inquiets i curiosos i m'ha fet valorar encara més la riquesa cultural i social del nostre tramat, de la meva estimada Barcelona. Han estat uns dies molt intensos, on hi ha hagut visites familiars, a alguns amics (molt pocs, menys del que m'hauria agradat), menjar a dojo (ja no recordava que bé que cuina la meva mare), regals, lectures (m'agrada haver llegit més, en detriment d'Internet) i turisme per Barcelona i una mica per Terrassa (la meva ciutat natal). He caminat sota el sol, he xerrat amb els meus pares i germana, he llegit, he estat amb el meu Chris i he sabut que ara ja tocava tornar, amb les piles carregades i el cor tranquil. La maleta ja feta i cap a Viena!!!

PS = a la foto una de les moltes estampes de Barcelona que ens hem endut aquests dies: La Plaça de la Virreina de Gràcia.