La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

20 de gen. 2011

Las partículas elementales, de Michel Houellebecq

Algú ha de mostrar les xacres d'aquesta societat i sovint ho han fet poetes, narradors i artistes de la imatge. En aquest cas, es tracta de Michel Houellebecq qui indaga en les entranyes de l'ànima de dos germanastres ben diferents, amb un nexe comú: l'abandonament per part de la mare de tots dos, mare que formava part d'una comunitat hippie als anys 60. L'autor no dissimula la seva aversió contra el moviment que envoltava la generació del 68 i no em cal el google per descobrir-ho. Tots dos germans pateixen les conseqüències d'aquest abandonament i una vida adulta marcada per la decisió de la seva mare de viure en llibertat, en comptes d'acceptar el rol de mare (que no tenen per què ser incompatibles, dic jo). En Bruno, el germà que amb 40 anys encara és verge, obsessionat de manera malaltissa pel sexe, és un personatge patètic, en aquella conjunció que genera un sentiment de repulsió i/o de pena i patiment. El personatge esdevé pedòfil i acaba tenint un fill a qui subministra somnífers perquè deixi de molestar-lo a la nit. El seu germanastre, en Michel, incapaç de trobar l'amor o de ser en el moment adequat per viure l'amor, biòleg investigador, escriu la seva tesi sobre les partícules elementals, amb una clara intenció d'indagar en el gènere humà. Confesso que la novel·la m'ha semblat ben escrita, provocadora i amb un to clarament de repulsa en general cap a l'espècie humana i en concret, cap a les dones. Vet aquí, per ex., una perla que deixa anar en Bruno en una conversa amb el seu germà, quan parla del seu fill que ha esdevingut un adolescent:
Es difícil imaginar algo más estúpido, agresivo, insoportable y rencoroso que un preadolescente, sobre todo cuando está con otros chicos de su edad. El preadolescente es un monstruo mezclado con un imbécil, de un conformismo casi increíble; parece la cristalización súbita y maléfica (e imprevisible, si pensamos en el niño) de lo peor del hombre. ¿Cómo se puede dudar, después de eso, que la sexualidad es una fuerza absolutamente dañina? ¿Y cómo aguanta la gente vivir bajo el mismo techo que un preadolescente? (pàg. 168-169)
Malgrat l'evident misogínia i l'odi cap a la humanitat que es desprén de tota la novel·la, la recomanaria com a un exemple de novel·la ben construïda, amb uns personatges aprofundits i amb tot un espectre ben conjugat amb la vida de tots dos, al voltant de la teoria de les partícules elementals. Per això la novel·la va ser definida com a nihilista. Mentre llegia, però, un estrany pressentiment no em deixava viure sense anar més enllà. Em vaig dir que la novel·la havia de tenir alguna cosa d'autobiogràfica: ningú es pren tantes molèsties si no és per canalitzar un evident odi contra qui ens va engendrar. I voilà! la viquipèdia em va ajudar i vaig trobar això:
Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d'alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s'hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic.
Houellebecq va transformar tota aquesta frustració en provocació, la qual cosa el va dur a fer dures crítiques contra el moviment del '68, a l'expolsió d'una revista esquerrana en què participava, o a fer afirmacions de contingut poc políticament correcte contra l'Islam, per exemple, entre d'altres perles que -tot sigui dit- també l'han ajudat a vendre llibres. La novel·la va ser duta al cinema l'any 2006, per part del director alemany Oskar Roehler i la versió que n'he llegit és en castellà, publicada a l'editorial Anagrama, en traducció d'Encarna Castejón.

14 comentaris:

Ignasi ha dit...

Aquesta mateixa edició vaig llegir fa 7 ó 8 anys.
Atípica i aspra, antipàtica a estones, recordo haver-me quedat amb una frase que he utilitzat a algun taller d'atenció a l'adolescent, i que aporta una visió complementària a la del fragment del texte ressenyat.
Cito de memòria i, en conseqüència, traeixo:
"L'ésser humà es com les ones de radio: tenen la màxima amplitud a l'adolescència, per anar disminuint lentament en allò que anomenem maduresa. De fet, desprès de l'adolescència comences a declinar, a morir".

També et puc dir que preferèixo a Amèlie Nothomb.

Dos petons

Dona invisible ha dit...

Hola, Ignasi!
Coincideixo amb els teus adjectius per descriure la novel·la, però malgrat que la majoria són negatius, no es pot deixar de llegir :-)
La cita que dónes també la recordo, déu n'hi do, la confiança en l'espècie humana és gairebé mínima.
No he llegit res d'Amèlie Nothomb. Me'n recomanes alguna cosa?

Una abraçada i benvingut de nou!

troyana ha dit...

Dona Invisible,
el que conec d´aquest polèmic escriptor francès, es mitjançant un blog que aprofite per a recomanar-te (http://lacoleradeaquiles.blogspot.com/2010/02/el-mundo-como-supermercado.html).
Varem entrar a un debat molt interessant partint d´el seu pensament al voltant de la societat a la que perillosament anem,on les relacions personals estan marcades pels incapacitats emocionals i el sexe és converteix a una mercancia més d´aquest sistema social que és un autèntic supermercat.Em va interessar molt el debat perquè encara que parega una exageració crec que l´incomunicació és un signe característic de la nostra societat i les relacions socials cada vegada estan més marcades per la carència de implicació emocional,on el sexe es un bé que cobreix interessos comuns i puntuals,però poc més.
M´interessa molt este pensament,em pareix preocupant i que invita a la reflexió,més enllà de totes les crítiques que l´autor ha rebut per racista o misogin.Crec que és precís anar més enllà per trobar un anàlisi molt crític d´una societat que s´allunya dels vincules marcats per l´afecte desinteressat per a significar unes relaciones fredes on l´accent està posat al egoisme,al interès individual al intercanvi de mercancies pur i dur.
1 abraç

Ignasi ha dit...

Amèlie va escollir anar a treballar al Japó, lloc on havia nascut per l'atzar de la professió del seu pare, diplomàtic, per la qual cosa era un retorn.

Però deu-ni-do la seva experiència laboral, magistralment descrita a la impactant "Estupor i tremolors".

http://www.youtube.com/watch?v=OpzAH0aUAJE

I a sobre, penso que fa per tu, per la teva universal curiositat...

Una abraçada.

Dona invisible ha dit...

Troyana, moltíssimes gràcies per aquest enllaç tan interessant que m'has passat. He llegit sencera l'entrada que parla de Houellebecq i crec que és una anàlisi molt encertada del que l'autor pretén amb les seves novel·les. També penso que té raó quan diu que els lectors/es occidentals (en general) llegeixen com qui consumeix xurros, sense parar-se a pensar i a reflexionar exactament ni a rellegir ni a veure més enllà de l'argument què és el que pretén l'autor. Com un dels comentaris diu, sembla que llegir es converteixi també en una competència, aviam qui devora més llibres. Crec que, a més, malauradament, aquesta visió pessimista segons la qual les relacions amoroses (o sexuals, millor dit) són cada vegada més com intercanvi de mercaderies en un món entès com a un gran supermercat és bastant propera de la realitat a què ens aboquem. També he llegit el teu comentari allà i hi estic bastant d'acord. Caldria llegir de nou la novel·la per entendre millor la conclusió a què arriba Michel amb el seu treball sobre les partícules elementals... Però estic segura que tot es conjunta amb aquest rerefons pessimista.
Enllaço aquest nou bloc que m'has descobert!
Una abraçada!

Dona invisible ha dit...

Ignasi, m'ha agradat molt aquest enllaç que m'has passat i sens dubte miraré la pel·lícula i intentaré indagar més sobre l'escriptora. Déu n'hi do aquesta experiència laboral, sí! Ho has encertat, que fa per a mi :-)
Una abraçada!

Nuria ha dit...

Al leer tu entrada me vino a la mente la película que mencionas al final, que aunque no fui a ver, me la recomendaron. Está claro que no es agradable descubrir todo lo que es capaz de hacer el ser humano, pero es cierto que este tipo de lecturas nos hace reflexionar.
Ahora me paso a leer los enlaces que he visto en los comentarios anteriores.
Un beso

LaMirandolina ha dit...

Ei! No he llegit res de monsieur Houllebecq, però des que va sortir és un llibre que sempre m'he anat topant per prestatges diversos i pensava que m'havia de llegir un dia o altre. Veient-ne el comentaria que en fas, però, no sé si em motiva gaire el tema... M'ho rumiaré.

Dona invisible ha dit...

Nuria, yo no he visto la película tampoco, aunque no sé si me gustaría ver representado en imágenes todo lo que he leído ;-S El libro da mucho que pensar, sí.
Un abrazo!

Mirandolina, ara tinc dubtes sobre si a tu t'agradaria... no ho tinc clar tampoc. Potser el millor és provar-ho.
Una abraçada!

oliva ha dit...

Perdona mi pregunta, pero podrías ser profesora de instituto?? yo tengo un adolescente de dieciséis años en casa, por tanto, entiendo lo que es pasar una niñez amable, encantodora e idílica a esta adolescencia, que al principio nos desbordó (no creas, aún hay discusiones y ciertos conflictos...).

Este autor no lo conocía, pero con mi escasa experiencia, me atrevo a escribir que la niñez y los cuidados de la familia, atención y dedicación a los hijos no condicionan una adolescencia llevadera y sin complicación. Cada chico/a es diferente y dentro de su cuerpo estallan cientos de hormonas, provocando estos cambios de humor de un segundo a otro, increible...

ME gustó esta lectura, aunque solo comente una parte, pero tus reflexiones son interesantes.

Un abrazo.

Laura Uve ha dit...

Sembla bastant dura la lectura d'aquesta obra oi? De totes maneres s'han de revisar, en matèria d'educació, les aportacions força equivocades del moviment del 68. Per exemple la idea de no marcar límits ni normes és una greu equivocació que encara estem patint a l'ensenyament i la societat. No defenso, l'autoritarisme per suposat.

Molt bon anàlisi.

Ptnsss

Dona invisible ha dit...

Oliva, no, no soy profesora de instituto, pero lo fui, estuve en contacto por un breve período de tiempo con ellos, aunque suficiente para darme cuenta de cómo están las cosas. Fue una experiencia muy dura. Ahora estoy en el mundo de los adultos, con otros problemas, pero más relajado. Puedo entender el conflicto generacional con los padres también, sí.
También estoy de acuerdo que no siempre que en casa hay una buena educación, con valores y normas, en la adolescencia va todo como la seda. Hay numerosos ejemplos problemáticos, aunque pienso que por regla general la educación en casa es fundamental.
Gracias por leerme, Oliva. Feliz semana!

Laura, d'una banda és dura i de l'altra molt interessant. Jo crec que a tu t'agradaria llegir-lo (pel poc que et conec). Estic d'acord amb el que apuntes sobre els límits durant l'ensenyament i en general el moviment del 68 em sembla més una declaració d'intencions que una veritable revolució, amb frases fetes i la "gauche divine" al darrere... Però em penso que en Houellebecq es passa una mica.
Una abraçada i bona setmana!!

Laura Uve ha dit...

Doncs pren nota, encara que tinc una cua de lectures que no vull ni mirar....... buffff...
El 68 van ser intencions i realitats, em sembla (y Toni Judt ho justifica força bé) que va ser amb aquests plantejaments amb els que es va iniciar l'individualisme a l'esquerra, la falta de mires universal, l'egoisme i el plaer com a meta esencial, etc. És un tema interessant que no domino...
Respecte els adolescents a casa.....buffff... no sé que puc dir, excepte que estic esgotada... jajaja

Bona setmana!!

Dona invisible ha dit...

Laura, les lectures s'han de fer quan en tenim ganes i es troba el moment. Ja trobaràs el moment per aquesta :-)
El maig del 68 crec que representa una part de l'esquerra actual; no crec que sigui en sigui l'antecedent total, però. També va aportar algunes coses bones, per ex., la llibertat sexual sense anar més lluny.
Au, ànims amb els fills, és admirable la feina dels pares que tenen adolescents a casa :-)
Bona setmana a tu també!