Las partículas elementales, de Michel Houellebecq

Algú ha de mostrar les xacres d'aquesta societat i sovint ho han fet poetes, narradors i artistes de la imatge. En aquest cas, es tracta de Michel Houellebecq qui indaga en les entranyes de l'ànima de dos germanastres ben diferents, amb un nexe comú: l'abandonament per part de la mare de tots dos, mare que formava part d'una comunitat hippie als anys 60. L'autor no dissimula la seva aversió contra el moviment que envoltava la generació del 68 i no em cal el google per descobrir-ho. Tots dos germans pateixen les conseqüències d'aquest abandonament i una vida adulta marcada per la decisió de la seva mare de viure en llibertat, en comptes d'acceptar el rol de mare (que no tenen per què ser incompatibles, dic jo). En Bruno, el germà que amb 40 anys encara és verge, obsessionat de manera malaltissa pel sexe, és un personatge patètic, en aquella conjunció que genera un sentiment de repulsió i/o de pena i patiment. El personatge esdevé pedòfil i acaba tenint un fill a qui subministra somnífers perquè deixi de molestar-lo a la nit. El seu germanastre, en Michel, incapaç de trobar l'amor o de ser en el moment adequat per viure l'amor, biòleg investigador, escriu la seva tesi sobre les partícules elementals, amb una clara intenció d'indagar en el gènere humà. Confesso que la novel·la m'ha semblat ben escrita, provocadora i amb un to clarament de repulsa en general cap a l'espècie humana i en concret, cap a les dones. Vet aquí, per ex., una perla que deixa anar en Bruno en una conversa amb el seu germà, quan parla del seu fill que ha esdevingut un adolescent:

Es difícil imaginar algo más estúpido, agresivo, insoportable y rencoroso que un preadolescente, sobre todo cuando está con otros chicos de su edad. El preadolescente es un monstruo mezclado con un imbécil, de un conformismo casi increíble; parece la cristalización súbita y maléfica (e imprevisible, si pensamos en el niño) de lo peor del hombre. ¿Cómo se puede dudar, después de eso, que la sexualidad es una fuerza absolutamente dañina? ¿Y cómo aguanta la gente vivir bajo el mismo techo que un preadolescente? (pàg. 168-169)

Malgrat l'evident misogínia i l'odi cap a la humanitat que es desprén de tota la novel·la, la recomanaria com a un exemple de novel·la ben construïda, amb uns personatges aprofundits i amb tot un espectre ben conjugat amb la vida de tots dos, al voltant de la teoria de les partícules elementals. Per això la novel·la va ser definida com a nihilista. Mentre llegia, però, un estrany pressentiment no em deixava viure sense anar més enllà. Em vaig dir que la novel·la havia de tenir alguna cosa d'autobiogràfica: ningú es pren tantes molèsties si no és per canalitzar un evident odi contra qui ens va engendrar. I voilà! la viquipèdia em va ajudar i vaig trobar això:

Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d'alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s'hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic.

Houellebecq va transformar tota aquesta frustració en provocació, la qual cosa el va dur a fer dures crítiques contra el moviment del '68, a l'expolsió d'una revista esquerrana en què participava, o a fer afirmacions de contingut poc políticament correcte contra l'Islam, per exemple, entre d'altres perles que -tot sigui dit- també l'han ajudat a vendre llibres. La novel·la va ser duta al cinema l'any 2006, per part del director alemany Oskar Roehler i la versió que n'he llegit és en castellà, publicada a l'editorial Anagrama, en traducció d'Encarna Castejón.