Plató i el seu somriure

No dóna patades a una pilota al costat de 20 tios, ni ha sortit mai a "Gran Hermano"; ni s'ha fet ric amb el que fa. Però Juan Sánchez-Enciso és, per a mi, un heroi com pocs en queden.

Corria l'any 99 quan jo tenia 22 anys i havia acabat la carrera. Aleshores havies de fer el CAP (certificat d'aptitud pedagògica) per poder accedir a fer de professor/a de secundària. El CAP són 4 mesos de tràmit que et llencen a la voràgine de la realitat dels instituts, sense (sincerem-nos) cap sòlida preparació prèvia per afrontar els reptes del present. 

Per dur a terme les pràctiques em va tocar en un institut de l'extrarradi de Barcelona, a Barberà del Vallès, no especialment conflictiu, però sí acord amb la realitat de l'àrea metropolitana, que no és poc socialment parlant. 

La meva tutora, la Pilar Adell, era -és- una enamorada de la seva feina. Em va quedar clar des del principi, mentre ens parlava amb aquells ulls petits i vius del seu passat al Badalona 9 (un institut ubicat en un dels barris més conflictius de Badalona, convertit paulatinament en un guetto de majoria ètnica gitana). O mentre l'observava a les seves classes d'ESO i Batxillerat, o d'atenció a la diversitat. Moltes de les seves lliçons m'han quedat gravades per sempre. Encara que no m'hagi dedicat més a l'ensenyament secundari. 

Suposo que sempre tindré aquesta espina clavada, per això de tant en tant investigo què se'n va fer de la Pilar i, indagant, vaig descobrir el llibre del seu company "La sonrisa de Platón", publicat per l'ed. Graó, el juny de 2008. En Juan Sánchez-Enciso també treballava al mateix institut com a professor d'espanyol en els temps en què jo vaig fer el CAP. El recordo, solitari, amb la mirada neta i aquella tranquil·litat de les persones coherents amb si mateixes, amb la satisfacció de les coses ben fetes i el somriure de bondat, que pocs privilegiats tenen. La Pilar i en Juan havien treballat junts al B9 i, en guetitzar-se el centre, van marxar tots dos cap al centre on jo vaig fer les pràctiques. D'aquella experiència al B9, Sánchez-Enciso també va publicar un llibre titulat "Los mejores años", que friso per aconseguir. 

"La sonrisa de Platón" és un llibret d'unes 100 pàgines en forma de relats curts, que expliquen experiències de l'etapa docent del seu autor, que fou professor d'institut gairebé tota la seva vida. Mentre el llegia (o el devorava) em semblava estar coneixent aquell home que alguna vegada havia vist pels passadissos i a la sala de professors, em semblava estar escoltant-lo atentament, com parla amb la mirada poètica i apassionada d'un romàntic de l'educació, tal com el descriu Jaume Carbonell al pròleg del llibre.

Juan Sánchez-Enciso és un heroi: davant les dificultats del sistema, davant els pocs recursos, aquest professor va ser capaç de reinventar-se cada dia, de tractar els conflictes, d'implicar-se amb la seva feina i de sortir-se'n. Sembla poc, però és moltíssim, qui ha treballat a secundària sap de què parlo. Els seus relats són fragments de vida passats pel sedàs de la seva mirada, plens d'idealisme, però també de pragmatisme i d'exemplaritat. A més, a més, hi trobem el testimoni d'altres professors herois i heroïnes anònims (i anònimes! per seguir amb la broma de S-E :-)), que en un moment o altre van acompanyar aquest professional en la seva trajectòria. En aquests relats, de forma gairebé encoberta, s'hi llegeix a la vegada una crítica al passotisme, a la funcionarització d'alguns professors i a la burocratització de l'administració. Suposo que és en part injust culpar alguns professors per deixar d'implicar-se, acomplir la seva tasca sense motivació i marxar a casa cada dia tan sols passant per les classes sense pena ni glòria, perquè ja és prou feina sobreviure; però persones com l'autor d'aquest llibre o la meva tutora del CAP, la seva companya, per a mi models d'actuació en aquest àmbit són les qui donen sentit a aquesta feina, i recuperen aquell esperit de transformació social i una esperança per a un món millor. 

Indagant més sobre en Juan, vaig trobar que fa algunes tertúlies a la COM ràdio, ara que ja està jubilat, on parla d'educació i adolescència. Aquest és l'enllaç (cliqueu-hi).

Fragments d'alguns relats: 

El motorista 

"Segundo día de clase, tercera hora. Un grupo de cuarto se va a nadar al polideportivo. Los comanda el profesor al que apodan Madelman. Cuando abre la puerta del instituto y sale a la calle, se encuentra con la carilla redonda de Carlos Pulpón, subido en una moto enorme y con el casco puesto. Madelman ni lo mira y los ex compañeros le saludan por compromiso. A Carlos se le hiela la sonrisa en la cara; tiene algunos dientes montados sobre los otros." 

Libertad de enseñanza

"Andrea, de cincuenta años, es profesora de lengua. Desde los veinticinco enseña en institutos de zonas obreras, haciendo cosas con las palabras. Cosas útiles o simplemente hermosas. En sus clases no se invierte en el futuro, porque el presente se llena de sentido, también para ella. Nunca repite materiales, ni se copia a sí misma. "Si no me invento cada curso un proyecto nuevo, algo que no he hecho nunca, envejecería de golpe". Nerea sólo tiene veintisiete. Hace tres años tuvo que hacer sus prácticas docentes. Tenía entonces clarísimo que iba para bibliotecaria -"algo tranquilito"-, pero las clases de Andrea la corrompieron para siempre. La docencia era "una pasada", si era capaz de hacerlo como su profesora de prácticas."

Ai, quina enveja tota aquesta passió canalitzada en el que fas cada dia en llevar-te!