La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

26 de maig 2011

La Revolució democràtica


BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.


Dilluns passat. Res a la nevera. Ups. Haig d'anar a comprar. Al súper, omplo el carro i em poso a la cua. Col·loco els productes estratègicament a la cinta, mentre espero el meu torn, per poder pagar de la manera més ràpida possible. Però no hi ha res a fer, la caixera sempre em guanya en rapidesa. Encara no sé quina cara fa, de fet em sembla que sempre és la mateixa, perquè haig de mantenir la mirada en la cinta i els productes i no puc aixecar el cap. Avui està especialment antipàtica, bé, com sempre, però algú ha fet que aturés la cadena de fer passar codis de barres perquè li ha preguntat no sé què. Em vénen ganes de cridar, però aleshores recordo el que una de les meves alumnes em va dir: en aquest supermercat, els caixers i les caixeres han de passar 800 productes per la màquina cada hora. Si no acompleixen això tres vegades, són acomiadats. Respiro fondo i pago. No tornaré més a aquest súper, em dic.
Recordo el cap de setmana i se’m passa la mala llet que he comprat al súper. Queda esperança! Això no ha fet més que començar! La caixera només m’ha recordat de nou i per enèsima vegada tot el que hi ha per canviar, tot el que hi ha per fer (i és possible! Gràcies, Martí i Pol!). Dissabte passat a la tarda ens reuníem davant de l’ambaixada espanyola a Viena per solidaritzar-nos amb els companys i companyes reunits a les places d’arreu d’Espanya i per començar a articular aquest moviment també aquí, a la capital austríaca. Perquè de caixeres n’hi ha a Espanya, a Viena i a tot arreu. Amb això no vull treure importància al fet que aquest fenomen aparegués a Espanya, penso que una mala gestió en els diferents governs, sumada a la corrupció al país i les conseqüències de tot plegat han provocat que, PER FI, la gent sortís al carrer. I la gent normal, sense adscripcions partidistes. M’esperona el fet de saber que persones que segurament mai s’han implicat en política, PER FI, han sortit de casa i s’han assegut al costat d’altres persones que sí que han participat segurament de manera activa en partits polítics, sindicats, associacions, ONGs, plataformes, assembles, universitats... Tots allà, a la plaça, on van néixer la democràcia, els uns al costat dels altres, escoltant-se i sabent que no estem sols. Per a mi aquesta és la més gran revolució entre tot el que està passant aquests dies.
Un dels motius pels quals em vaig exiliar voluntàriament a Viena va ser, entre molts d’altres, que estava farta de l’apatia i el passotisme generalitzat, estava una mica decebuda de les persones del meu país. I quan sóc aquí, arriba la Revolució a Espanya. Irònic, oi? He de reconèixer que més d’una vegada he plorat davant de la pantalla (d’ordinador!), veient com els meus companys i companyes a Barcelona, a Madrid, allà on fos, prenien la paraula. I començaven a escriure una nova pàgina a la història de la democràcia. Han calgut 35 anys de democràcia mal feta i plena d’alts i baixos i irregularitats. Plorava també de ràbia per no ser-hi, però ara sé que nosaltres aquí també tenim una tasca molt important: fer arribar el nostre missatge als companys i companyes austríacs, i de moment sembla que ho estem aconseguint. Ja hi ha activitats programades per aquesta setmana. Els austríacs se n’han fet ressò i espero que acabem creant un espai comú de ciutadans i ciutadanes indignats.
El que passa als carrers i a les places és el camí cap a la democràcia real, la que té els seus fonaments en el diàleg, en saber que hem d’escoltar els altres per arribar a un consens, en la humilitat i la certesa que ningú no ho sap tot, que hem d’aprendre dels altres. Però no vull deixar de fer referència a un fet contradictori i que em preocupa molt: el resultat de les eleccions en plena onada de reivindicacions i de presa del carrer per part del poble. La separació entre ciutadania i poder polític s’ha fet evident, però si es pretén acabar amb el bipartidisme l’abstenció no és la solució (al meu entendre). Cal emprar totes les eines de què disposem i, molt que ens pesi, el vot n’és una de molt important: per acabar amb el bipartidisme no hi ha més remei que votar partits minoritaris. Així que des de la meva humil opinió faig una crida a llegir els programes dels partits, a informar-nos de qui és qui, de les persones que hi ha darrere dels partits i a anar a les urnes. Després, tornem a la plaça, reinventem la democràcia, debatem, escoltem-nos i fem la revolució. I de forma pacífica. Altrament, les úniques opcions són: convertir-nos en un nou maig francès o entrar en onades de violència que res de bo aporten. No crec que tothom qui va a les places no hagi votat, però està clar que moltes persones expressen la seva decepció amb el sistema per mitjà de l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. No podem deixar que al parlament i les institucions hi hagi els de sempre. Això només ens aportarà més malestar, noves mesures antipersones i més apoderament d’uns pocs.

En tot cas, això ha de continuar, sempre, cada dia, i sobretot hem de saber que no estem sols, que n’hi ha molts com tu i com jo, amb un futur incert, però sense por.

11 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,
m´ha encantat el vídeo,m´emociona.
Dissabte passat em vaig passar tota la vesprada a la plaça del 15 de Maig (antigament Plaça de l´Ajuntament) a la meua ciutat i vaig presenciar les manifestacions públiques de la gent.Per a tots el que no hagen anat encara,ho recomane.Es impressionant.Hem de recolzar les concentracions més que mai,perquè finalment s´adonaran que el cal es una reforma del sistema global,que el capitalisme fa aigües,que s´ha de buscar un altre camí que possibilite una societat més justa e igualitària.
Estic d´acord amb el que dius: n´hi ha que votar als partits minoritaris si volen acabar amb el bipartidisme.Jo ja m´estic pensant el vot de cara a les pròximes generals.
Un abraç i enhorabona per fer arribar el missatge allà a Viena,el despertar es global.

Ignasi ha dit...

Di que si amiga!

El meus pares rebutjaven que els seus fills participéssim en les freqüents mobilitzacions que a finals del 70 es produïen a Barcelona.
Vaig fer-ho, sol i dins del PSUC a una època políticament vibrant.
Desprès, còmodament instalat en el plaers d'una vida familiar burguesa, anar fent, sense sobresalts.
Desaparegut el PSUC, la fidelitat adolescent a unes idees d'esquerres s'han enfrontat a la paret d'una llei electoral injusta i frustrant.

La nit del 14 al 15 del 2010 vaig anar amb les meves filles de 13 i 21 anys a la plaça de Lleida on s'havien anat concentrant les persones que simpatitzaven amb aquest moviment de regeneració democràtica.
La gran s'ha quedat desprès de la decepció de les eleccions. Vol donar suport fins al cap de setmana als grup de resistents que encara acampen.
Quan passa per casa li fan mal tots els óssos i quasi no s'aguanta dreta, però el teatre i la música ja no son les seves úniques passions.
Hi ha esperança.

Dona invisible ha dit...

Troyana, vaig llegir l'anècdota que li explicaves a la Laura Uve sobre la noia de 18 anys en aquesta mateixa trobada que esmentes. Reconec que em va emocionar llegir-la. I encara més saber que hi ha nois i noies de 18 anys que s'han començat a engrescar amb aquesta moviment. Ara bé, jo no sé fins a quin punt el poder polític i econòmic ens escoltarà. Recordo que una amiga em deia que el PP al carrer Gènova cridava: "això és democràcia i no el que hi ha a les places" o el mateix Trias vol ajudar l'Hereu a desallotjar Catalunya. El que sí que sé és que és importantíssim aquest canvi en la gent, la nova actitud de ser conscients que hem d'actuar, que hem de crear una nova democràcia entre tots.
Doncs sí, a les generals, tothom a VOTAR!!!
Petonsssssssssss i endavant!

PS = Aquí una mostra del que vam fer diumenge: http://www.youtube.com/watch?v=B-z7ACg3Njg&feature=related

Ignasi, què t'haig de dir, us ho devem, ho hauríem d'haver fet molt abans. Jo he estat implicada en política des que tinc ús de raó. A casa sempre s'ha parlat de política. Els meus pares (també militants del PSUC, per què no dir-ho) i els meu avi ho varen passar molt malament. Allò sí que era implicar-se i jugar-se el coll per un món millor! Penso que a través d'aquest moviment el que hem de fer és unir-nos amb l'objectiu comú de transformar la democràcia, per un sistema més just. M'agrada la idea de la plaça on tothom es troba i es dialoga, escoltant-se, per fi.
M'alegra el que em dius de la teva filla. Elles són el futur. Dóna-li molts ànims!!
I tant que hi ha esperança.
Una abraçada!!!

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,
no puc veure el link.
Supose estaràs informada de tot lo que ha passat este matí a Barna,no tinc paraules, potser com se ha dit, ara mateix a la nostra societat n´hi ha només dues classes de ciutadans: INDIGNATS E INDIGNES.
Al meu blog,he volgut penjar un testimoni de Galeano per a contrarestar el mal cos que m´ha deixat la actuació policial a la Plaça Catalunya a Barcelona.
Un abraç

Dona invisible ha dit...

Troyana, sí, ho estic veient en vídeos, testimonis, fotos... Tots els cops que s'han donat només serveixen per generar encara més indignació. No em puc creure el que passa. És una situació cada vegada més insostenible: i demà hi haurà segurament celebracions pel futbol. El món al revés. Però tenen el suport de tot el món. Avui també hi haurà concentració a Viena per recolzar-los.
Una abraçada d'indignada a indiganda.

U-topia ha dit...

Aysss... que arribo tard i he de marxar (n'hi ha manifestació convocada a la meva localitat contra el feixisme.... és a dir Plataforma i el que significa).

Arribo tard perque Blogger m'ha expulsat una vegada més, no he pogut accedir durant més de 24 hores..........grrrrrrrrrrrrr

Aquest mati ha hagut un desatllotjament bastan bèstia a la Plaça Catalunya i n'hi ha manifestació (ja haurà començat, era a les 19 h).

La realitat és complexa i contradictoria com senyales, les places per un costat, la dreta que guanya, la extrema dreta que avança... És un moment interessant.

Una bona entrada.... marxooooo

Molts ptnssssssss

Dona invisible ha dit...

Laura, quin merder amb això de bloguer!
Tot el meu recolzament des d'aquí. Sobretot em congratulo pel que està passant a les places, per aquest nou despertar de la gent. El d'avui a Barcelona i a Lleida és de jutjat de guàrdia i vergonyós, totalment condemnable.
Contradictori és també tot: a Badalona, per ex., que ha guanyat la dreta amb un discurs xenòfob, avalat per molts ciutadans, però a la vegada hi ha els indignats al carrer.
Segueixo atenta.
Ens mantenim informades.
Petonsssssss

Zamarat ha dit...

Magnífica entrada, Dona!!
Debe ser extraño, ver todo lo que está pasando aquí desde lejos. Me alegro de que también haya movilizaciones en Viena.
Abrazos!

Dona invisible ha dit...

Zamarat! No sabes lo raro que se me hace, sí. Y un sentimiento como de impotencia, porque seguro que estaría en Plaça Catalunya. Pero desde aquí también podemos hacer cosas y sobre todo apoyar a nuestros compañer@s.
Abrazos!!!

Ricardo Miñana ha dit...

Impresionante el video, gracias por compartir,
lo cierto es que despues de todo lo que esta pasando aqui, hay que indignarse.
Te dejo mi saludo y deseo que tengas
una feliz semana.
un abrazo.

Dona invisible ha dit...

Hola, Ricardo, bienvenido. Pásate cuando quieras. Hay que indignarse y seguir, sí. Esto no se puede parar.
Un abrazo!